TRES CELEBRACIONS DEL MUSEU DEL CAU FERRAT

Hi ha pocs museus que puguin celebrar el seu cent vint-i-cinquè aniversari . I encara n’hi ha menys que al cap dels seus cent vint-i-cinc anys mantinguin la seva personalitat pràcticament intacta però adaptada als conceptes de la museografia actual: accés – cultural i físic -, climatització, retolació en diversos idiomes, horari ampli i estacional, programa permanent d’activitats… I, encara, n’hi ha menys que siguin museus monogràfics pel que fa a la seva fundació en tant que cases d’artista. Totes aquestes característiques unides a l’alta qualitat de les col·leccions de pintura, forja, escultura, ceràmica, vidre i arqueologia, principalment, configuren el Museu del Cau Ferrat com a un dels indrets més singulars del país i del continent – i no m’encega la passió, només cal sortir i viatjar – i un dels museus que si existís la qualificació de “museus amb encant”, com passa amb els hotels, seria un dels capdavanters. De vegades sembla que a Sitges no s’hi doni tota la importància, de tant vist – per la part de fora – que el tenim, i per això cal insistir que és un dels més grans valors culturals que posseïm com a patrimoni públic, a Sitges i al país.

La programació dels 125 anys del Cau Ferrat ha estat més aviat discreta però amb fites assolides importants. En primer lloc, l’exposició inaugurada la passada tardor, 125 anys del Cau Ferrat. La construcció d’un ideal (1894-2019) on es reuneixen diverses obres d’art que l’expliquen, incorporant materials i dibuixos inèdits i ben importants sobre els orígens de la col·lecció de forja de Rusiñol – que va ser l’origen de tot plegat. Aquell conjunt de ferros vells que per a l’artista eren la més gran expressió d’una voluntat de creació artística que unia la utilitat i la bellesa va ser objecte d’una espectacular conferència a l’Ateneu Barcelonès amb el títol de Mis hierros viejos, que Rusiñol va començar amb la coneguda frase lapidària de “La manía de poseer y col·leccionar antigüedades es una enfermedad incurable”. Això era el gener de 1893, quan encara no havia comprat la caseta a la que va donar el motiu manlleuenc de la seva família, Can Falua. És un text bellíssim que he tingut l’oportunitat d’estudiar i publicar-ne l’edició facsímil gràcies al Consorci del Patrimoni de Sitges i que es presentarà aquest divendres en format de visita guiada. Més enllà de recuperar un text programàtic pel que fa a l’obra escrita de Rusiñol, les edicions facsímils permeten una percepció completa de les obres i el seu context en l’àmbit de les arts del llibre, i la cura i coneixements amb què treballa l’editor Ramon Nadal, d’Edicions i Propostes Culturals Andana, de Vilafranca del Penedès, assoleix una nova fita en la seva prestigiosa especialitat. 

El Catàleg de pintura i obra sobre paper del Cau Ferrat és la publicació més important sobre els fons del museu. Ho és pel seu contingut – el Cau Ferrat és dels pocs museus que ha estat totalment inventariat per part del personal de la Junta de Museus que hi va treballar de valent entre 1932 i 1936, per bé que els catàlegs van sortir en castellà entre 1942 i 1946 pels avatars i represàlies del franquisme. La posada al dia i, sobretot, el plantejament metodològic de catàleg raonat converteix aquest volum de quatre centes trenta-nou pàgines en una obra imprescindible per a l’estudi de la història de l’art. Francesc Fontbona ho va expressar amb contundència durant la seva presentació qualificant el volum com un catàleg de país. L’obra referent a la cinquantena d’artistes que omplen les parets del Cau Ferrat i les reserves es va iniciar el 2013 i va quedar enllestida el desembre de 2018 gràcies a la insistent i estricta coordinació d’Ignasi Domènech, Cap de col·leccions dels Museus de Sitges, que ha comptat amb la col·laboració de la documentalista i historiadora de l’art Carme Camps i amb els estudis monogràfics de vint-i-cinc especialistes. Ara que el volum ja és una realitat em fa goig expressar la meva doble satisfacció, com a col·laboradora i com a exdirectora dels museus sitgetans amb la il·lusió amb que es pot contemplar una obra ben acabada. L’acurat disseny i la visió artística de Natàlia Arranz hi ha posat el segell de qualitat editorial. 

La tercera celebració del Cau Ferrat ha estat el volum presentat aquesta setmana a la Galeria Gothsland de Barcelona sobre Barcelona i els 4Gats. Un gir vers la modernitat. Ha estat l’entusiasme i la insistència del galerista Gabriel Pinós que ha culminat amb un esplèndid catàleg un relat que calia posar a l’abast més enllà de la historiografia de l’art existent. Els 4Gats, com el Cau Ferrat, tampoc ens els acabarem, però les mirades creixen i es es van diversifiquen amb les aportacions de Pinós, Oriol Pujol, Juan C. Bejarano, Sebastià Sanchez-Sauleda i Pau Medrano-Bigas, que ha tingut cura d’un disseny que facilita i enriqueix el contingut de l’obra. Gabriel Pinós em va adjudicar un tema que feia temps em delia per escriure, com és la relació entre els dos epicentres del Modernisme, el Cau Ferrat i el seu successor, Els 4Gats. En una dècada escassa tots dos indrets i els respectius ‘programadors’ Rusiñol a Sitges i Utrillo a Barcelona, van capgirar usos, costums i estètiques a favor de la modernitat i de la llibertat artístiques. 

Són, per ara, les tres celebracions del Cau Ferrat. Està per arribar-ne la quarta, que és la nova guia del museu que vaig escriure entre la tardor de 2018 i l’hivern de 2019 i que aviat veurà la llum en els idiomes de treball dels museus sitgetans. I una cinquena, que ha de ser el catàleg de l’exposició actual, perquè és el que la farà perviure i ha de contenir el seu discurs i informació gràfica, perquè sense els catàlegs les exposicions es perden. I no ens podem perdre aquests motius de celebració i de continuïtat.

Publicat en versió reduïda a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 28.02.2020

BALANÇOS DE FINAL D’ANY: LES EXPOSICIONS D’ART COM A EXEMPLE

Fa dies que vaig llegint tota mena de balanços i rànquings: visitants de museus, lectors de biblioteques, llibres més llegits, concerts més multitudinaris, les millors sèries, les pel·lícules més taquilleres i els rècords dels esportistes. En aquesta època de l’any és freqüent passar comptes amb l’any que acaba, que és una manera de posar punt i final a la convenció d’una data de calendari. Com si s’acabés el món, vaja. I com si el que ens espera a partir del dia de Cap d’Any no tingués res a veure amb el que ha vingut essent durant els tres-cents-seixanta cinc dies abans. Els mitjans de comunicació són especialment proclius en aquesta pràctica, sigui per deixar constància del seu sistema de valors mediàtics o per omplenar espais en dies que hi ha, sembla, poques notícies. O per totes dues coses.

Confesso que tinc una flaca per aquests rànquings. Els miro, més que res, per si hi ha notícies de Sitges que hagin depassat l’àmbit informatiu local. Pel que fa a exposicions d’art les preses en consideració que comporten les valoracions continuen essent barcelocèntriques o, com a molt, metropolitanes. Llevat d’algunes lloables excepcions – lloables per la notorietat inclusiva – hi he trobat a faltar no només l’esment a l’exposició sobre els Realisme(s) a Catalunya (1917-1936). Del Picasso clàssic al Dalí surrealista i la dels 125 anys del Cau Ferrat, totes dues al Museu de Maricel sinó també la que el Museu Víctor Balaguer de Vilanova va dedicar a La presencia del Prado. Episodios de una historia, amb motiu del segon centenari del Museo del Prado i del dipòsit d’obres que es troben al Museu Víctor Balaguer.

La presència del Pradol Episodis d’una història, al Museu Víctor Balaguer

La mostra sobre De París a Girona. Mela Muter i els artistes polonesos a Catalunya que es va inaugurar al Museu d’Art de Girona el novembre de 2018 i que fins el juny de 2019 no ha tingut tampoc excessiva sort en els balanços mediàtics, em sembla. Són quatre exemples tan importants artísticament parlant com per l’esforç que han suposat perquè són produccions íntegrament plantejades des dels museus respectius. La dels Realisme(s), a més, ha estat un primer i pioner exemple de col·laboració entre els museus de Sitges, Valls i Olot dins de la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya. 

I és que aquí falla alguna cosa. Costa molt que l’oferta expositiva que s’esdevé en el que denominem ‘territori’ – que vol dir, clar i català,  fora de Barcelona – mereixi la mateixa atenció i consideració que el que es fa a la capital del país. L’accés i l’emplaçament sembla que siguin factors determinants per a les valoracions. També és veritat que repassant les hemeroteques trobem que tant diaris com publicacions culturals dediquen espais a totes i cadascuna de les mostres citades. Però a l’hora de la veritat els balanços finals van en altres direccions. Els quinze mil visitants que van tenir els  Realisme(s) a Sitges o els divuit mil del Prado a Vilanova són dades prou significatives per a exposicions temporals de producció pròpia i fora dels circuïts barcelonins i mostren que fora de Barcelona ciutat hi ha vida pròpia. Aquesta observació, més que empírica, queda reforçada quan es contempla l’esforç que es fa des dels museus catalans a favor d’una programació pròpia i de qualitat a còpia de esforços de tota mena que, finalment, queden compensats quan s’obren les portes de cada inauguració.

Sí, estic a favor d’una visió més plural i més diversa de la realitat museística. És cert que les dotacions pressupostàries no són per entusiasmar ningú perquè la precarietat existeix i condiciona més uns àmbits que d’altres. Programar comporta superar una notable carrera d’obstacles entre els quals la burocràcia administrativista no és menor. Però la vocació a favor de la recerca, la qualitat i la difusió dels fons i col·leccions dels museus que caracteritza la feina de molts dels seus professionals fa possible realitzacions com les esmentades i moltes més que mereixen un reconeixement públic i, en aquest cas, mediàtic, per la feina feta i la vocació de qualitat i originalitat. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, gener 2020

‘MIS HIERROS VIEJOS’, de Santiago Rusiñol: una reedició amb estudi crític

“La col·lecció de forja de Santiago Rusiñol, origen del Cau Ferrat, i el col·leccionisme fet literatura”, per Vinyet Panyella

La meva darrera publicació de recerca: l’estudi introductori del discurs que Rusiñol va pronunciar a l’Ateneu Barcelonès el gener de 1893 sobre la seva estimada col·lecció de forja. Fa temps que tenia ganes d’estudiar i publicar aquest text, que diu més que no sembla, i finalment ho he aconseguit gràcies al 125è aniversari del Museu del Cau Ferrat i al Consorci del Patrimoni de Sitges, que ha coeditat l’obra juntament amb Edicions i Propostes Culturals Andana, de Vilafranca del Penedès.

Sumari:

“La col·lecció de forja de Santiago Rusiñol, origen del Cau Ferrat, i el col·leccionisme fet literatura” , p. 11-51

– Un retrat enigmàtic

– El col·leccionisme d’art fet literatura

– El col·leccionista i el mercat de l’art

– L’art de la forja

– La col·lecció de forja de Santiago Rusiñol

– Un cau, una societat, una casa-taller i un museu

Bibliografia

Mis hierros viejos. Edició facsímil de la conferència de Santiago Rusiñol a l’Ateneu Barcelonès el 21 de gener de 1893, publicada a l’impremta de El Eco de Sitges, 1900 , p. 1-40

Gran Saló del Cau Ferrat, per Pau Audouard, fot. (1894). Arxiu Museu del Cau Ferrat, Consorci del Patrimoni de Sitges.

125 ANYS DE CAU FERRAT EN CINC ETAPES

El Cau Ferrat és el museu de tota una vida: per això viu”. Guia sumària del Cau Ferrat, 1933

El Cau Ferrat va complir 125 anys el dia 4 de novembre. La data no podia passar per alt sota cap concepte, i menys quan fa a penes un any ha estat declarat museu d’interès nacional. De mèrits, el Cau els té tots. És un singular edifici modernista sota l’aparença de casa de poble que, un cop a dintre, enlluerna i captiva des del primer moment. Conté una de les col·leccions més importants de forja antiga i de pintura antiga i moderna juntament amb destacades obres de l’art universal com són els dos quadres del Greco, Les llàgrimes de Sant Pere i la Magdalena penitent o les col·leccions d’arqueologia púnica, escultura i de vidre antic. 

El nom del Cau Ferrat al sostre del Gran Saló. Fot. Frèia Berg 2016.

L’origen del Cau Ferrat rau en la personalitat de Rusiñol, que encarna el culte a l’art que va professar de per vida; cadascuna de les obres que conté és fruit de la relació directa amb la biografia artística. Compta amb una cronologia que forma part de la història cultural del país com les Festes Modernistes, l’estada de Manuel de Falla el 1915 per acabar la suite musical de les Noches en los jardines de España, i la museïtzació del Modernisme amb l’obertura del Cau Ferrat com a museu públic (1933). La seva història es desenvolupa en cinc etapes que val la pena recordar breument. 

El Cau Ferrat, vers 1900. Fot. de J. de D. [Joaquim de Dalmau]

La primera etapa del Cau Ferrat, entre 1893 i  1902, correspon als anys quan el Cau Ferrat esdevé la casa-taller de l’artista després de l’adquisició de les dues casetes del barri de Sant Joan. A la primera, comprada el 1893, li va donar el nom del motiu de la seva família a Manlleu, Can Falua. De la segona, de 1894, va conservar el motiu de l’home que hi havia viscut, en Sense. Totes dues esdevenen el Cau Ferrat en la reforma definitiva de 1894. És la gran dècada del Modernisme a Sitges, de les Festes Modernistes i del lideratge de Rusiñol en el gran moment del simbolisme a Catalunya.

Santiago Rusiñol. “Maria Rusiñol al Cau Ferrat” (1894). Col·lecció particular.

La segona etapa transcorre entre 1902 i 1931. Les col·leccions d’art augmenten: el 1902 amb l’adquisició de la col·lecció de vidre d’Alexandre de Riquer, el 1912-1913 amb l’ingrés de la col·lecció arqueològica. Durant les perllongades estades de Rusiñol en altres indrets – Mallorca, Girona,  Aranjuez…, – el Cau Ferrat esdevé taller-museu que, en absència de l’artista, continua rebent visites amb la seva autorització. La celebració del 25è aniversari del Cau Ferrat el 1918 marca un important punt d’inflexió en la valoració artística del recinte: el Cau Ferrat ja és història. 

La mort de Rusiñol el 1931 obre la tercera etapa del Cau Ferrat en esdevenir museu públic. L’artista ha atorgat testament el 1929 llegant el Cau i tot el seu contingut a la Vila de Sitges “por el cariño que profeso hacia esa población”. L’artífex institucional, administratiu  i museogràfic de la conversió és el director del Museu d’Art de Catalunya i primer director del Cau Ferrat, Joaquim Folch i Torres. En cinc anys el Cau Ferrat esdevé l’epicentre d’un important sistema de museus de Sitges que la guerra civil estronca i  dinamita

irremissiblement. 

La placa esculpida per Pere Jou amb motiu de la inauguració del Museu del Cau Ferrat (1933) fa referència a alguns dels moments més emblemàtics, com l’entrada dels quadres del Greco (1894) i la història dels picaportes de ferro forjat procedents de Consuegra (1891). Arxiu Taller Jou.

Durant el franquisme i la transició el Cau Ferrat manté el seu prestigi artístic però toca fons per causa d’una profunda desprofessionalització, greus mancances de conservació i un finançament pràcticament inexistent. Aquesta quarta etapa perdura més enllà de la constitució del Consorci del Patrimoni de Sitges (1994) configurat per acord entre l’Ajuntament de Sitges en tant que propietari i la Diputació de Barcelona. que des de 1968 s’ha fet carrec del Cau Ferrat.

El Gran Saló, en l’actualitat. Fot. Guillem Huertas (Arxiu Fotogràfic Consorci del Patrimoni de Sitges)

El tancament del Cau Ferrat el 2010 degut a l’execució del projecte d’obres de rehabilitació integral sufragades pel Ministerio de Fomento, la Generalitat de Catalunya i  per la Diputació de Barcelona es clou amb la reobertura del Cau Ferrat el desembre de 2014, iniciant la seva cinquena etapa. La celebració del 125è aniversari enmig d’un gran prestigi potenciat tant pel seu gran valor cultural com pel reconeixement institucional no ha de fer perdre de vista els reptes de futur que el Cau Ferrat, com la resta de museus sitgetans, afronta en el moment present. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 29.XI.2019


El Cau Ferrat [Història de l’edifici 1893-1894]. Una breu síntesi.

La Peça del Mes. Museus de Sitges, 29 de novembre 2010

Podeu veure la fitxa que he penjat a Academia

EL CAU FERRAT, DE CASA-TALLER A MUSEO PÚBLICO. LA MUSEALIZACIÓN DEL MODERNISMO

El dia 4 de novembre el Cau Ferrat va complir 125 anys. Amb aquest motiu he penjat a Academia l’article El Cau Ferrat, de casa-taller a museo público. La musealización del Modernismo,

publicat en edició electrònica pel Ministerio de Cultura 2017 a Museos de ayer. Museografías históricas en Europa. Actas del II Encuentro Internacional. Museo Cerralbo (Madrid), 25 de febrero de 2016.

Les primeres fotografies del Cau Ferrat, el 1894, les va fer el fotògraf Pau Audouard (Album Rusiñol I, Arxiu Rusiñol, Consorci del Patrimoni de Sitges)

ART CATALÀ AL JAPÓ

Una de les alegries de la setmana ha estat la rebuda d’un catàleg procedent del Japó. És el gran treball que aplega l’exposició Barcelona, la Ciutat dels miracles artístics. L’esperit de l’art modern català del Modernisme a l’Avantguarda. El títol aplega el sentit que el seu comissari, el professor Akira Kinoshita, ha volgut atorgar una mostra sobre la plenitud de l’art català modern, en bona part centrat en la ciutat de Barcelona, la seva arquitectura, societat, institucions culturals, museus i col·leccions, sense deixara de mirar al territori del país. D’aquí la importància que el Museu del Cau Ferrat ha adquirit en aquesta important exposició.

Barcelona, la Ciutat dels miracles artístics. L’esperit de l’art modern català del Modernisme a l’Avantguarda recorrerà les cinc ciutats més importants del Japó al llarg d’un any mostrant més de cent-setanta obres en formats diversos. Nagasaki ha estat el lloc de l’obertura; seguiran Himeji, Sapporo, Shizouka I Tokio. El catàleg, que és la peça que en quedarà, aplega textos  de F. Fontbona, A. Kinoshita, F.Quílez, E. Vallès, M. A. Soldevila,  R. Bru, K. Matsuda i propis – el fet que m’encomanessin la redacció de la Cronologia em va permetre analitzar la mostra des de dintre. Cal felicitar el professor Kinoshita per l’èxit d’haver portat a terme una comesa difícil i complicada que ha pilotat amb saviesa i diplomàcia. El patrocini del grup empresarial de comunicació The Kobe Shimbun i la professionalitat de l’equip Curators Inc, Art & Architecture han estat decisius.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El 2016 des dels Museus de Sitges vaig mantenir una primera reunió amb la delegació japonesa per parlar d’un projecte incipient i que a mitjans de 2018 es va esdevenir definitiu. Ha estat un autèntic privilegi compartir la feina amb el professor Kinoshita, un assidu del Cau Ferrat i dels Museus de Sitges. Vam  treballar conjuntament  i no només per a la tria de les peces del Cau Ferrat.

 

Quan veig que al catàleg hi figuren la Pastoral (1911), i els Tres nus al bosc (1913), de Joaquim Sunyer, les Dones de poble (1911) i La Catalunya industrial (1917) de Torres-Garcia o l’Almanac dels Noucentistes (1911) penso que les discussions sobre les idees estètiques i les seves concrecions a la Catalunya de primers del segle vint van ser doblement positives. El Modernisme i les Avantguardes a Catalunya són valors consolidats i exportables que fan part dels discursos oficials, acadèmics i promocionals, però la projecció del Noucentisme massa sovint queda obviada. Altrament, la visió que el professor Kinoshita ofereix de l’art català és completa, pertinent i altament qualitativa.

 

El Cau Ferrat hi figura amb tots els honors com a institució col·laboradora especial; tot un privilegi i reconeixement. Hi figura també  per mitjà de  les obres reproduïdes i les que han estat triades – una selecció que no va ser gens fàcil perquè es tractava de mostrar les que en el context podien explicar millor la personalitat del seu creador i la seva idea del culte a l’art. Finalment han viatjat la Morfinòmana (1894) d’en Rusiñol, que serà substituïda per la seva altra versió Despertar (1894) i el retrat que Miquel Utrillo va fer de Suzanne Valadon (1891) en record de la guerra que van mantenir durant set anys per tal que Utrillo li reconegués la criatura, amb un traç que sorgeix directament de la visió de Toulouse Lautrec. En la introducció que vaig escriure per al catàleg, “El Cau Ferrat. Un temple del Modernisme”, encaixo la col·laboració amb l’exposició amb els 125 anys que el Cau complirà el proper dia 4 de novembre juntament amb la influència que el japonisme obrà en l’obra i en la col·lecció d’art de Rusiñol. La nova guia del Cau Ferrat que he redactat i que està en procés de publicació sortirà primer en japonès i es presentarà i distribuirà en aquell país per contribuir a l’expansió de l’art català de Sitges estant i amb el nostre propi capital cultural.

 

Fotografies del catàleg de l'exposició i de les sales del Museu de Nagasaki


Article publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 10.V.2019