BALADA D’OLD CUTLER ROAD

Tothom té els seus llocs mítics. La construcció dels propis espais té poc a veure amb una criteri de presencial d’antiguitat sinó amb la intensitat amb què s’hi habita fora del medi habitual; per això  s’incorpora a l’imaginari propi. És el que em passa amb Old Cutler Road, l’antiga carretera que travessa el sudest de Miami partint de Coral Gables i transcorre per les immediacions de Deering Estate. És un indret vorejat d’autopistes i conurbacions però també d’un important contingent d’espais naturals i carreteres veïnals que travessen aquella geografia. Quan vorejo la vella carretera de Cutler, uns vint-i-quatre quilòmetres, hi reconec cases, edificis i avingudes i sobretot aquella vegetació característica que té molt de tropical com és la dels vells banians d’esteses i nerviüdes arrels i la que amaga les orquídies que neixen empeltades als arbres.

Fa poc circulava per Old Cutler Road per anar fins a Miami, Coconut Grove o Coral Gables. Ja hi tinc els meus llocs,  que poc tenen a veure amb els tòpics habituals. Hi trobo la galeria d’art on exposa el professor i artista John Bailly; els restaurants on vaig tastar una cuina que no té res de mediterrània i que manté el punt d’exhuberància caribenya que la fa exquisida i on preparen uns mojitos inoblidables; els poemes en prosa de Juan Ramón Jiménez escrits a Coral Gables dels quals sort de les universitats hispanistes que en guarden la memòria perquè in situ no hi queda gaire res.

Melissa Díaz, John William Bailly, Joan Carles García Cañizares i la propietària de la Galeria LnS, Miami durant la visita que vam fer a l’exposició de John William Bailly, ‘The roses of Fibonaci’.

Aquest cop hi he incorporat el Pérez Art Museum amb una gran escultura de Jaume Plensa davant de la gran badia de Miami mirada i admirada per tothom i que em fa sentir l’orgull dels artistes del meu país. A dins, la magnífica exposició ‘Elemental’ de Teresita Fernández on he contemplat una visió fragmentada dels EUA en la seva instal·lació Fires (United States of the Americas). 

Més enllà dels llocs que configuren el meu imaginari mític i poètic, la Old Cutler Road em va portar al destí del meu viatge, a Deering Estate. Pocs dies abans de Nadal la presidenta de la Deering Estate Foundation, Becky Roper-Matkov, em va fer saber que el Museu de Maricel havia estat guardonat amb el  Premi William N. Irvine pel lideratge en la preservació històrica i conservació mediambiental i que a mi m’havien atorgat, també, un reconeixement. La notícia em resultar emocionant des d’un punt de vista personal. Però sota el punt de vista professional, després de tot el que hi va haver en l’arrencada del projecte d’obres del Cau Ferrat i Maricel i d’alguna situació d’allò més bèstia que vaig haver d’aguantar, després d’una llarga, esgotadora i inenarrable temporada que va culminar feliçment el 22 de desembre de 2014 amb la reobertura del Cau Ferrat tal com sempre havia estat i del Museu de Maricel transformat del tot, l’atorgament del guardó pel lideratge en preservació precisament de part de la Deering Estate Foundation em va semblar una benedicció. La presència de Joan Carles Garcia Cañizares, diputat president de l’Àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona i del Consorci del Patrimoni de Sitges va tenir el valor afegit de la presència institucional dels Museus de Sitges.

EL DISCURS DE LA PRESIDENTA DE DEERING ESTATE FOUNDATION, BECKY ROPER-MATKOV (versió en català) “El premi William N. Irvine, establert en honor d’un ex director de Deering Estate que va treballar durant dècades amb Miami-Dade Parks, s’atorga anualment a una persona o organització que ha demostrat un lideratge destacat en les àrees de preservació històrica i / o conservació mediambiental. Aquest any, és un plaer homenatjar una institució que té un vincle molt especial amb la Deering Estate,  el Museu de Maricel. L’any 1909, Charles Deering, prim de la International Harvester i expert i mecenes de les arts, es va enamorar del vibrant escenari artístic  de Sitges, Espanya, al sud de Barcelona a Catalunya. Va comprar un hospital del segle XIV tocant a mar, va contribuir a la construcció d’un nou hospital per a la comunitat i va transformar l’antic edifici en la seva residència d’estiu i en una llar per a la seva col·lecció d’art universal, anomenant-la “Maricel”, que en català significa  “mar i cel. ”Després de la Primera Guerra Mundial els seus plans van canviar i va traslladar la seva col·lecció d’art als Estats Units.Tanmateix, el llegat arquitectònic de Charles Deering ha estat bellament conservat amb una gran rehabilitació el 2015 al Museu de Maricel. El que abans era la casa de Deering és ara un museu d’art amb una col·lecció des del segle X fins al realisme de principis del segle XX, incloent un destacat retrat de Charles Deering de Ramon Casas; i el gran edifici complementari de Maricel de 1913 és ara el Palau Maricel, un centre cultural per a concerts, conferències, visites guiades i casaments. Per la tasca d’excepcional conservació arquitectònica i cultural, per totes les iniciatives acadèmiques i per la cooperació entre les dues institucions, ens complau atorgar el Premi William N. Irvine al nostre “museu germà”, el Museu de Maricel, i estem encantats que hagin vingut d’Espanya per rebre aquest guardó Joan Carles García Cañizares, Alcalde de Tordera i President de l’Àrea de Cultura de la Diputació Provincial de Barcelona, i l’anterior directora dels Museus de Sitges, Vinyet Panyella.  A més, tenim un premi especial per a Vinyet Panyella, que en la seva anterior responsabilitat  com a directora del Museu Maricel ha fet tant per ajudar Deering Estate amb treballs de recerca compartits  compartides, i que tan cordialment va ajudar a organitzar el nostre viatge que vam fer amb la Fundació allà l’abril passat i ens ha acollit tants de nosaltres a Sitges al llarg dels anys. És un plaer atorgar-li aquesta placa que porta inscrit:“La Deering Estate Foundation, Inc. honora Vinyet Panyella per ser líder en la promoció de la cooperació i l’amistat entre els museus germans del Museu de Maricel de Sitges, Catalunya i la Deering Estate de Miami, Florida.”

La Deering Estate Foundation, Inc. és una organització sense ànim de lucre que proporciona suport financer per al coneixement de la propietat històrica de Deering Estate de 450 hectàrees, propietat de l’estat de Florida i gestionada pel Departament de Parcs del Comtat de Miami-Dade, Recreació i Espais oberts. La Deering Estate Foundation té com a propòsit perpetuar el llegat de Charles Deering en relació amb la  conservació, la cultura i la comunitat. El mes d’abril de 2019 la Fundació va efectuar una visita a Sitges resseguint els llocs del llegat Deering en una visita integral al complex de Maricel i també a l’Hospital de Sant Joan de Sitges i al Centre d’Interpretació de la Malvasia. En l’acte central de la visita al Palau de Maricel, que va ser obert a tots els públics, es va visionar el documental  en versió castellana “On this land/ En aquesta terra” sobre els orígens i història de Deering Estate, i es va lliurar un testimoni de reconeixement del Museu de Maricel com a museu germà de Deering Estate

El reconeixement que la Deering Estate Foundation va atorgar-me ha estat un acte de generositat al que em sento obligada a correspondre. Durant la meva estada a Deering Estate ara fa dos anys com a consultora, compartint la recerca sobre Charles Deering amb la directora de Deering Estate, Jennifer Tisthammer a Miami i a Chicago, van néixer alguns projectes. Quan vaig jubilar-me dels Museus de Sitges vaig continuar treballant-hi per lliure, en aquest i altres àmbits, perquè no volia perdre la meva activitat com a investigadora. I, segurament, no es perdrà perquè de la mateixa manera que Maricel ha de continuar la seva via i acabar els projectes iniciats amb motiu del Centenari 1918-2018, possiblement es trobarà l’encaix per als altres projectes que amb Deering Estate i la Deering Estate Foundation hem explorat recentment. 

Torno a l’espai mític d’Old Cutler Road, als vint-i-quatre quilòmetres entre una vegetació frondosa de vells banians i orquídies amagades. Un espai que amb un retorn poètic elaborat amb tanta lentitud com dedicació que s’inicia amb un haikú:

Lluna i orquídies

Un cercle de palmeres

abracen l’aigua.

Aquesta és la primera visió de Deering Estate, i el paisatge no era un somni.

Una visió de Deering Estate: el cercle de palmeres obertes a mar. Fot. Frèia Berg (gener 2020)

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 24.I.2020

BALANÇOS DE FINAL D’ANY: LES EXPOSICIONS D’ART COM A EXEMPLE

Fa dies que vaig llegint tota mena de balanços i rànquings: visitants de museus, lectors de biblioteques, llibres més llegits, concerts més multitudinaris, les millors sèries, les pel·lícules més taquilleres i els rècords dels esportistes. En aquesta època de l’any és freqüent passar comptes amb l’any que acaba, que és una manera de posar punt i final a la convenció d’una data de calendari. Com si s’acabés el món, vaja. I com si el que ens espera a partir del dia de Cap d’Any no tingués res a veure amb el que ha vingut essent durant els tres-cents-seixanta cinc dies abans. Els mitjans de comunicació són especialment proclius en aquesta pràctica, sigui per deixar constància del seu sistema de valors mediàtics o per omplenar espais en dies que hi ha, sembla, poques notícies. O per totes dues coses.

Confesso que tinc una flaca per aquests rànquings. Els miro, més que res, per si hi ha notícies de Sitges que hagin depassat l’àmbit informatiu local. Pel que fa a exposicions d’art les preses en consideració que comporten les valoracions continuen essent barcelocèntriques o, com a molt, metropolitanes. Llevat d’algunes lloables excepcions – lloables per la notorietat inclusiva – hi he trobat a faltar no només l’esment a l’exposició sobre els Realisme(s) a Catalunya (1917-1936). Del Picasso clàssic al Dalí surrealista i la dels 125 anys del Cau Ferrat, totes dues al Museu de Maricel sinó també la que el Museu Víctor Balaguer de Vilanova va dedicar a La presencia del Prado. Episodios de una historia, amb motiu del segon centenari del Museo del Prado i del dipòsit d’obres que es troben al Museu Víctor Balaguer.

La presència del Pradol Episodis d’una història, al Museu Víctor Balaguer

La mostra sobre De París a Girona. Mela Muter i els artistes polonesos a Catalunya que es va inaugurar al Museu d’Art de Girona el novembre de 2018 i que fins el juny de 2019 no ha tingut tampoc excessiva sort en els balanços mediàtics, em sembla. Són quatre exemples tan importants artísticament parlant com per l’esforç que han suposat perquè són produccions íntegrament plantejades des dels museus respectius. La dels Realisme(s), a més, ha estat un primer i pioner exemple de col·laboració entre els museus de Sitges, Valls i Olot dins de la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya. 

I és que aquí falla alguna cosa. Costa molt que l’oferta expositiva que s’esdevé en el que denominem ‘territori’ – que vol dir, clar i català,  fora de Barcelona – mereixi la mateixa atenció i consideració que el que es fa a la capital del país. L’accés i l’emplaçament sembla que siguin factors determinants per a les valoracions. També és veritat que repassant les hemeroteques trobem que tant diaris com publicacions culturals dediquen espais a totes i cadascuna de les mostres citades. Però a l’hora de la veritat els balanços finals van en altres direccions. Els quinze mil visitants que van tenir els  Realisme(s) a Sitges o els divuit mil del Prado a Vilanova són dades prou significatives per a exposicions temporals de producció pròpia i fora dels circuïts barcelonins i mostren que fora de Barcelona ciutat hi ha vida pròpia. Aquesta observació, més que empírica, queda reforçada quan es contempla l’esforç que es fa des dels museus catalans a favor d’una programació pròpia i de qualitat a còpia de esforços de tota mena que, finalment, queden compensats quan s’obren les portes de cada inauguració.

Sí, estic a favor d’una visió més plural i més diversa de la realitat museística. És cert que les dotacions pressupostàries no són per entusiasmar ningú perquè la precarietat existeix i condiciona més uns àmbits que d’altres. Programar comporta superar una notable carrera d’obstacles entre els quals la burocràcia administrativista no és menor. Però la vocació a favor de la recerca, la qualitat i la difusió dels fons i col·leccions dels museus que caracteritza la feina de molts dels seus professionals fa possible realitzacions com les esmentades i moltes més que mereixen un reconeixement públic i, en aquest cas, mediàtic, per la feina feta i la vocació de qualitat i originalitat. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, gener 2020

MUSEUS D’INTERÈS NACIONAL

Vista del Racó de la Calma el matí del 22 de desmembre de 2014. Fot. VisitSitges.
L’artista Horacio Elena i els Pintamones obren la cua per entrar als museus reoberts. Amb aquest dibuix publicat a L’Eco de Sitges Horacio Elena va participar en la celebració de la reobertura. Agraïment etern, Horacio…!

Pel maig de 2017, dos anys i escaig més tard de la reobertura dels Museus del Cau Ferrat i de Maricel, el Consell general del Consorci del Patrimoni de Sitges va aprovar els seus Objectius estratègics 2017-2021. Juntament amb la Missiódel CPS, aprovada el març de 2015 poc després de la reobertura, constitueixen el full de ruta dels museus, materialitzat en el programa anual de treball. Els objectius es desenvolupen en deu àmbits que sintetitzen l’abast i la realitat dels museus sitgetans: valor estratègic, cultural, patrimonial, artístic i econòmic; edificis; exposicions; col·leccions; accés; carta de serveis; públics; taxa turística i dimensionament i professionalització de la plantilla.

Gran Saló del Museu del Cau Ferrat. El carrer neogòtic del Modernisme (2014)

Cadascun dels epígrafs introdueix a una llarga i densa casuística perquè la vida dels museus abasta molt més del que es veu a simple vista. Sovint ho comparo a un iceberg: en general es pensa que el museu es el que el públic veu, però això no seria més que el terç superior; els dos terços ocults són el que de debò configura la tercera part visible. Un altre aspecte essencial per a la vida dels museus és que viuen a través de projectes a mig termini i no pas circumscrits als quatre anys de les legislatures locals o nacionals.

Art modern i figuració del segle XX al Museu de Maricel (2015)

Per bé que encara no s’ha aconseguit que aquest principi de sentit comú sigui del tot assumit i posat en pràctica en aquest país, s’ha de reivindicar que és essencial per al normal desenvolupament dels museus i les institucions culturals. Així ho entenen els països civilitzats i les polítiques culturals progressistes que consideren la cultura com un bé i una finalitat, no un mitjà instrumental. 

Amb aquest plantejament es van determinar i aprovar els Objectius estratègics 2017-2021del Consorci del Patrimoni de Sitges. El seu primer punt era el d’“Aconseguir la declaració de museus d’interès nacional del Museu del Cau Ferrat i del Museu de Maricel”. Era el primer punt, el prioritari, la carta de presentació. Per diverses raons. En primer lloc, estratègiques. Els museus sitgetans són, objectivament, institucions de reconegut valor estratègic per al desenvolupament cultural, educatiu, turístic, econòmic i patrimonial de la Vila. En segon lloc pel caràcter marcadament internacional dels museus Cau Ferrat i Maricel des dels seus inicis, tant pel que fa als edificis com, sobretot, a les col·leccions. En tercer lloc, perquè el reconeixement de l’interès nacional dels museus projecta i enforteix culturalment, socialment i econòmicament el seu caràcter històric i el valor nacional i internacional de les seves col·leccions.

Un concert a la Sala Gòtica (fot. 2015)

La definició i els requeriments de l’article 25 de la vigent Llei de Museus (17/990) determina que “El govern pot declarar com a museus d’interès nacional els museus que, per la importància i el valor del conjunt de béns culturals que apleguen, per les característiques generals o específiques de llurs col.leccions o perquè l’interès de llur patrimoni museístic depassa el seu marc, tenen una significació especial per al patrimoni cultural de Catalunya.”És innegable que els museus sitgetans, avui en totals condicions de compliment de estàndards i normatives, responen del tot a dites disposicions, i que el seu contingut complementa i esdevé insubstituïble per al patrimoni nacional de Catalunya. 

Museu del Cau Ferrat. El ‘despatxet’ de Santiago Rusiñol (2016)

Per aquests motius ens ha omplert de satisfacció i, perquè no dir-ho també, d’orgull l’acord que ha pres el govern de Catalunya aquest passat dimarts, sobre la declaració del Museu del Cau Ferrat i del Museu de Maricel com a museus d’interès nacional. L’esperit de l’acord rebla les raons per les quals ens vam proposar el primer objectiu estratègic, que ja hem aconseguit: 

El Govern ha acordat declarar el Museu del Cau Ferrat i el Museu Maricel com a museus d’interès nacional. D’aquesta manera, l’Executiu ratifica aquesta catalogació dels museus després que la Junta de Museus de Catalunya va emetre, el 14 de març de 2018, un informe favorable a la proposta de declaració.

El Museu del Cau Ferrat conté les col·leccions d’art antic aplegades per l’artista Santiago Rusiñol (pintura, forja, ceràmica, vidre, arqueologia, escultura i mobiliari), així com d’art modern (pintura, dibuix i escultura), i va ser declarat secció del Museu Nacional d’Art de Catalunya l’any 2000.

El Museu Maricel conté la Col·lecció del Dr. Jesús Pérez-Rosales d’art i antiguitats (pintura, escultura i arts de l’objecte del romànic, gòtic, renaixement i barroc) i d’art modern (pintura, dibuix i escultura), i la Col·lecció d’Art de la Vila, que acull obres de diferents èpoques d’art modern. Es tracta, doncs, de col·leccions artístiques úniques, de gran prestigi pel valor de conjunt, dins i fora de les nostres fronteres que, a més, s’ubiquen en edificis representatius del Modernisme i del Noucentisme. 

El Cau Ferrat i el Museu de Maricel se sumen als set museus que tenen aquesta categoria: la Fundació Joan Miró, el Museu d’Art Contemporani de Barcelona, el Museu Episcopal de Vic, el Museu Marítim de Barcelona, el Museu de Montserrat, el Museu Picasso i el Museu Diocesà i Comarcal de Lleida; a més del Museu Nacional d’Art de Catalunya. La condició d’Interès Nacional permet a aquests museus dotar-se d’un estatus i una categoria que obre portes en la seva projecció i en les seves iniciatives, a més d’esdevenir una excel·lent carta de presentació per als seus visitants”

És un important estímul i un nou punt de partida per continuar treballant a favor dels nostres museus i del nostre patrimoni.

Vista aèria de la façana marítima dels museus del Cau Ferrat i Maricel (2015)

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 18 de gener de 2019. 

“El patrimoni s’ha de moure i s’ha de viure per no morir”.

Entrevista a Vinyet Panyella, directora dels Museus de Sitges, per Bàrbara Scuderi. L’Eco de Sitges, 21 desembre de 2018

L’ESCULTOR GUSTAU VIOLET: MÉS QUE UNA ANTOLÒGICA

L’ESCULTOR GUSTAU VIOLET :  MÉS QUE UNA ANTOLÒGICA

 

Ja les podeu fer ben altes

les fogueres d’aquest any:

cal que brillin lluny i es vegin

els focs d’aquest Sant Joan”

Joan Maragall

 

L’escultor Gustau Violet (Tuir,  va venir el 1914 amb la muller i es va passejar per la Ribera. El poble li va agradar. Va visitar el Cau Ferrat, on el seu amic Rusiñol li va fer de guia i li va mostrar les dues escultures que li havia adquirit a l’exposició que tots dos van fer conjuntament a Paris el 1906 a la Galerie Georges Petit.

5b4dca12ae9cc_
Gustau Violet, Les portadores de taronges (1905). Museu del Cau Ferrat, Sitges

Utrillo, que segons com feia les coses a l’engròs, havia comprat per a Charles Deering divuit escultures a l’exposició que Violet havia fet feia poc a Barcelona, a les galeries del Faianç Català, algunes de les quals lluïen a les estances més importants de la residència del col·leccionista nordamericà.

eix-sitges-reivindica-lescultura-i-el-pensament-de-gustau-violet-104227
Gustau Violet, “Les tafaneres” (1905-1910), Ajuntment de Tuïr

 

DSC_6821 copy
El grup escultòric de “Les tafaneres / Les commères” va formar part de la col·lecció de Charles Deering, que les va lluir al dormitori de la seva residència de Maricel entre 1914 i 1921. Fot. cortesia de Deering Estate, Miami, EUA.

L’estada de l’escultor Violet a Sitges era deguda a la proposta que Utrillo li havia fet, ja que volia ornamentació escultòrica per a l’arquitectura de Maricel, tant a la residència Deering com al pont i al Palau que llavors estava en construcció. Van fer tractes, però l’esclat de la Gran Guerra en va precipitar la fi, ja que Violet es va haver d’incorporar a files com un “poilu” més. L’amistat, però va continuar.

37091812_1217688888372898_8542525119489114112_n
Gustau Violet va enviar aquesta fotografia des del front a Miquel Utrillo (c.1914). Arxiu Miquel Utrillo (Sitges)

3529a_0
Gustau Violet va dedicar aquest gerro de ceràmica a Miquel Utrillo amb motiu de la concessió de la Legió d’Honor que li atorgà el govern francès, amb la inscripció “Homenatge del més català dels francesos al més francès dels catalans” (1917). Museu de Maricel, Sitges

Aquest és un, només un capítol de l’exposició recentment inaugurada al Museu de Maricel sobre “L’escultor Gustau Violet. Art, pensament i territori”. Comissariada per la historiadora de l’art Esther Baron, especialista en l’escultor, i per Ignasi Domènech, Cap de Col·leccions dels Museus de Sitges, mostra un centenar d’obres de l’escultor situades en el triple context de la creativitat, del territori i de la renaixença de l’art rossellonès dels primers anys del segle XX.

29363193368_8dac362044_b
Esther Baron i Ignasi Domènech, comissaris de l’exposició “L’escultor Gustau Violet. Art, pensament i territori”.

Les peces provenen de col·leccions públiques de dinou museus i institucions francesos i catalans, així com d’una quinzena de col·leccionistes privats. El catàleg dedicat a l’exposició  conté una àmplia i actualitzada visió de l’artista amb els estudis d’Ignasi Domènech, Esther Baron, August Bover i Eric Forcada.

dsc_0514_copia

El poema de Joan Maragall llegit tot just quan fa unes setmanes cremaven les fogueres a banda i banda del Pirineu remet a la idea del territori que Violet i els artistes catalans del Nord i del Sud compartiren: que les valls, els cims i els camins eren llocs de trobada, no frontera de separació.

 

IMG_6623
L’escultor Gustau Violet a la seva casa de Prada (Conflent) i amb el Canigó de fons (1914). Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Aquesta idea portada a la pràctica fa que Ceret esdevingués un punt de trobada i de renovació de les arts, i que a Barcelona des de 1905 els artistes de la renovació de l’art rossellonès hi exposessin amb freqüència. Jesús Galdon, l’artista que ha tingut cura del disseny de la mostra, ha traslladat la idea del paisatge pirinenc a la gràfica i a l’entorn general a partir del desenvolupament de la silueta del Canigó i els cims del Pirineu.

42329741095_a7a69e3bda_b29363190638_1823988a2f_z

 

El territori és, altrament, l’indret de la recerca de la modernitat: una modernitat que arrela en un primitivisme autòcton, tel·lúric, on els éssers – l’àvia, les dones, els pastors, el metge rural, les noies… – esdevenen símbols sense perdre l’esguard. Éssers que tenen el seu tornaveu en els poetes, no només Verdaguer, no només Maragall, sinó, sobretot, Josep Sebastià Pons i Simona Gay, entre altres. Des d’un punt de vista estètic s’hi observa l’evolució, en escultura, de Rodin a Maillol;  en idees i praxi  estètica, del simbolisme vers una visió depurada de l’entorn i de la mirada interior. George Daniel de Monfreid – amic de Paul Gauguin, amb qui comparteix el retorn al primitivisme -, Aristides Maillol, Gustave Fayet, Esteve Terrus, Lluís Bausil, Laurent Auberge Garcias, Miquel Oslé, Manolo Hugué, Enric Casanovas, Pere Jou, Joan Borrell Nicolau, Josep Biosca, Marcel Gili i Miquel Paredes són els noms propis que acompanyen i envolten Gustau Violet en els àmbits de la creativitat, del territori i del mestratge.

4basvio7
Gustau Violet, “Retrat d’Antoni Saporta”(1906), Ajuntament de Tuïr

DgcYaHpWkAAAVSS
Gustau Violet, “Traspassant la serralada / El doctor Jean Arrous” (1914), Ajuntament de Tuïr.

Hem començat parlant de Maricel, i és que l’exposició de l’escultor Violet és una avançada de la mostra amb que celebrarem el centenari d’aquest important complex arquitectònic i artístic; Maricel ja hi és present. Mentrestant, aquesta exposició és memòria, descoberta, la visió de l’art català sense fronteres i amb territori i pensament compartit i, sobretot, l’asseveració que la creativitat i el mestratge de Gustau Violet ja forma part dels valors artístics del segle XXI.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 

CORPUS A MARICEL

CORPUS A MARICEL

La Festa del Corpus a Sitges és una de les fites més importants de l’any tant en el medi de la cultura popular com en el de la vida de la població. És veritat que les cases ja no tenen aquells portals de planta baixa on les dones triaven i tallaven la flor uns quants dies abans i tot feia olor de xiprer, clavell i de flor de Sant Joan. Però les catifes han seguit el seu camí i els carrers han continuat la seva tradició, en alguns casos recuperada de nou. A mi sempre m’havien impressionat els carrers llargs amb una catifa de dalt a baix; et posaves en un extrem i veies una perspectiva diferent, acolorida i simètrica que esborrava la fesomia de les vistes quotidianes. Després, encara, guardaves a la memòria formes i colors fins que la grisor de l’asfalt n’esborrava la mena però l’imaginari sempre perdurava.

El Corpus, a Sitges, se celebra arreu i cada vegada a més llocs. A més de les catifes i de l’Exposició de Clavells, que enguany celebra el centenari de la seva primera edició – un esdeveniment més del Noucentisme sitgetà – , s’hi afegeixen la Mostra de Bonsais i Suisekis, els Instagramers, els restaurants i les pastisseries, els comerços decorant els aparadors, el I Concurs d’Art organitzat per la Galeria Àgora, el Grup d’Estudis Sitgetans, les visites guiades dels AGIS, el Gran Concert de Corpus de la coral Sitges Canta! – per primera  vegada i esperem que sigui un altre dels actes fundacionals de la tradició -, i els Espais guarnits, entre altres, on podem contemplar el Pati Blau i l’Ou com Balla al pati d’entrada del Palau de Maricel.

Als Museus de Sitges celebrem el Corpus amb aquesta tradició tan nostrada com és la de l’Ou com Balla, d’origen catedralici barceloní que des del segle XV s’ha estès tant a la ciutat com en diverses poblacions. És una diada en què el Pati es decora amb clavells, esperant els centenars de visitants que hi desfilen al llarg de tot el matí i migdia; a més, el Racó de la Calma esdevé “El Racó amb flors” perquè el taller infantil del dissabte al matí també s’organitza amb motiu de la Festa.

 

I, a dintre dels museus, ens hi esperen dos grans quadres tenen relació amb la Festa: la Nena de la clavellina de Santiago Rusiñol al Cau Ferrat i La processó de Corpus d’Arcadi Mas i Fondevila al Museu de Maricel.  L’un i l’altre són exponents del paisatge local: la tendresa de la noieta al seu pati florit de clavellines en una visió extremadament lírica, i el verisme ric,  detallista i transversal que mostra el retrat d’una població sencera concentrada en un pas de processó.

Enguany als Museus de Sitges celebrarem Corpus d’una manera molt especial i fora de casa. Amb l’Ou com balla i el Racó de la Calma guarnit, però fora del recinte i del barri. La Comissió de Corpus ens ha encarregat la confecció de la catifa i l’altar del Cap de la Vila amb motiu del Centenari de Maricel… i hem acceptat aquesta responsabilitat, que ho és, amb il·lusió i compromís.

30965256-d51c-499b-8860-cf01101f27fc

Amb il·lusió, perquè el fet que la Comissió hagi pensat en els Museus de Sitges és un reconeixement de la importància de la història i del present dels nostres museus en el context de la cultura popular de la Vila.

És un compromís doble, per part nostra, perquè el fet d’afegir-nos a la ja llarga llista d’entitats i institucions que han acomplert el guarniment del Cap de la Vila denota per part de la Comissió una confiança que no podem decebre, i perquè serà la nostra especial contribució al lluïment de la festa i a l’imaginari popular.

Aquest encàrrec ha estat un dels secrets més ben guardats durant uns pocs mesos. Un temps que ens ha permès posar fil a l’agulla, formar l’equip de voluntariat des de dins de la institució – gràcies a tots i a totes! – , elaborar el projecte – gràcies Montse Curtiada i Pep Pascual! – i portar a terme tota la feinada prèvia per tal que el dia 2 de juny a les deu del vespre estigui tot a punt per començar.

Del contingut i motiu del guarniment del Cap de la Vila no en direm res més; només que respon al tema pel qual se’ns ha fet l’encàrrec. Ara, a pocs dies vista, no em queda més que demanar a aquesta primavera rúfola i capriciosa que ens regali un dia de Corpus assolellat i nítid, un cel de blau lluminós creuat per les ales negres de les orenetes i que, a la tarda,  quan els Gegants obrin pas pel Racó de la Calma les gralles i els timbals ressonin amb la solemnitat centenària del Toc de Processó que ens fa tremolar l’ànima.

Vista aèria IMG_4637 2

5aa4bd99-25db-4836-8994-f05baf0fd946

Article publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 1 de juny 2018

Les fotografies, d’autors diversos, corresponen a la vigília i diada del Corpus d’enguany.

I, finalment va ploure a bots i barrals, però encara vam poder sentir tocar les gralles…

IMG_4631

MUSEUS I XIFRES PER A UN DEBAT. ( A propòsit de la Nit dels Museus 2018)

MUSEUS I XIFRES PER A UN DEBAT

Un mes després del llançament de l’aplicació informàtica dels Museus de Sitges, una eina que acompleix el doble vessant de difusió de les col·leccions i de suport als visitants, s’ha celebrat la Nit dels Museus, amb motiu del Dia Internacional dels Museus del 18 de maig. La Nit és la del cap de setmana més proper a la data, i com que ja se sap que la nit sempre té alguna cosa màgica i diferent,  el Consell d’Europa, en instaurar la Nit dels Museus ja fa catorze anys, va fer una aposta fins el moment inèdita per oferir la contemplació i la vivència dels museus des d’un prisma diferent.

Més enllà de la gratuïtat del dia 18 de maig i de les activitats que al voltant de la data s’organitzen – en el cas de Sitges des de conferències i concerts fina a un joc de pistes participatiu per a tota la família -, la Nit dels Museus hi posa un plus de lluminositat i de màgia que transforma el paisatge habitual. L’objectiu és apropar el gran públic als museus d’una manera diferent sense perdre de vista que es fa en funció de les col·leccions i de la necessitat de crear noves modalitats d’ accés.

La Nit dels Museus 2018 ha estat un èxit, i aquesta setmana qui es dedica a elaborar estadístiques de públics ha efectuat un recull de dades que d’aquí a uns dies coneixerem amb més precisió. Els museus que, com els nostres, han dedicat temps i esforç per organitzar activitats i rebre els visitants a la llum de la lluna, visitants que es deixen embolcallar per la llum blava que dona el toc de màgia al Mirador del Museu de Maricel, se senten reconeguts en el còmput total de les xifres. Dels dos-cents mil visitants que han passejat pels museus de la demarcació de Barcelona, gairebé vuit-cents ho van fer pel Cau Ferrat i el Museu de Maricel. I dels tants milers més que van festejar el Dia Internacional dels Museus, mil cent-cinquanta vuit ho van fer als museus sitgetans. Fins aquí, el balanç és, com és obvi, satisfactori, i de Sitges estant pensem que ens queda molt de camp per córrer i anar guanyant.

Amb tot, i per evitar caure en un triomfalisme simplista, aquestes mateixes xifres, l’oferta per atreure públics i la geografia de la comunicació i difusió són tres aspectes que, al seu torn, generen idees per al debat. Les xifres dels visitants posen de relleu que si en el transcurs d’una nit, o d’un cap de setmana llarg, la població omple els museus, per què les xifres de la resta de l’amy no satisfan a ningú? Més d’una veu ha recordat que els museus obren portes cada dia. La gratuïtat ho és tot? Depèn de com es miri, perquè el preu d’una entrada de cine o d’una cervesa en una terrassa no és gaire diferent de la mitjana del tiquet habitual d’un museu, entre 7 i 12 €, reduccions a part. I pensant en gratuïtats a més dels dies senyalats, al llarg del calendari els museus ofereixen altres dies sencers o franges horàries d’accés gratuït – a Sitges, un total de dinou dies repartits al llarg de l’any.

L’oferta de diferents activitats és diversa i, en algun punt, genera polèmica. Si es tracta de crear accés a les col·leccions i continguts dels museus de forma imaginativa i més atractiva, ¿té sentit organitzar-hi actuacions espectaculars  sense relació amb el museu mateix? O, convertir l’espai del museu en un àmbit on tot importa menys el seu contingut? Val a dir que tot té un cost i, pel que sembla, hi ha museus que entre el Dia dels Museus, la Nit i les Jornades Europees del Patrimoni hi aboquen molt més recursos que al llarg de l’any: la qüestió és existir, fer-se present i ser capaços d’atreure públics i població més enllà de les possibilitats que el creixement vegetatiu del nombre de visitants pot aportar.

Geografies i comunicació és un tercer vessant que bascula entre dos pols que, en lloc de sumar, semblen irreconciliablement contrincants: ciutat o territori. Les ofertes i la difusió que aquest 2018 han fet els mitjans de comunicació convencionals i digitals d’àmbit nacional és netament urbana – barcelonina – o, com a molt, metropolitana. Després, cada ciutat o cada poble procura construir el propi espai comunicacional obviant sovint les vinculacions territorials. El resultat és la inexistència de mapes articulats i cooperatius per guanyar visibilitat i presència: la visibilitat dels museus és, a més d’una prioritat, una necessitat de primer ordre, i la comunicació digital és una eina que hi té tot el camp obert.

39514141580_778de8a40f_z

Més enllà del debat cal ser optimistes. Els punts de debat que plantejo no són nous i precisament per això crec que val la pena fer-me’n ressò. Sense debat no hi ha coneixement i sense coneixement no s’avança. Els museus catalans són rics i diversos i cadascun d’ells, en la seva mesura, en la seva realitat i en les seves mancances són un mitjà de descoberta que ens espera. A Sitges, també.

 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 25.V.2018.

Les fotografies són de VisitSitges i corresponen a les activitats dels Museus de Sitges d’enguany.