BALANÇOS DE FINAL D’ANY: LES EXPOSICIONS D’ART COM A EXEMPLE

Fa dies que vaig llegint tota mena de balanços i rànquings: visitants de museus, lectors de biblioteques, llibres més llegits, concerts més multitudinaris, les millors sèries, les pel·lícules més taquilleres i els rècords dels esportistes. En aquesta època de l’any és freqüent passar comptes amb l’any que acaba, que és una manera de posar punt i final a la convenció d’una data de calendari. Com si s’acabés el món, vaja. I com si el que ens espera a partir del dia de Cap d’Any no tingués res a veure amb el que ha vingut essent durant els tres-cents-seixanta cinc dies abans. Els mitjans de comunicació són especialment proclius en aquesta pràctica, sigui per deixar constància del seu sistema de valors mediàtics o per omplenar espais en dies que hi ha, sembla, poques notícies. O per totes dues coses.

Confesso que tinc una flaca per aquests rànquings. Els miro, més que res, per si hi ha notícies de Sitges que hagin depassat l’àmbit informatiu local. Pel que fa a exposicions d’art les preses en consideració que comporten les valoracions continuen essent barcelocèntriques o, com a molt, metropolitanes. Llevat d’algunes lloables excepcions – lloables per la notorietat inclusiva – hi he trobat a faltar no només l’esment a l’exposició sobre els Realisme(s) a Catalunya (1917-1936). Del Picasso clàssic al Dalí surrealista i la dels 125 anys del Cau Ferrat, totes dues al Museu de Maricel sinó també la que el Museu Víctor Balaguer de Vilanova va dedicar a La presencia del Prado. Episodios de una historia, amb motiu del segon centenari del Museo del Prado i del dipòsit d’obres que es troben al Museu Víctor Balaguer.

La presència del Pradol Episodis d’una història, al Museu Víctor Balaguer

La mostra sobre De París a Girona. Mela Muter i els artistes polonesos a Catalunya que es va inaugurar al Museu d’Art de Girona el novembre de 2018 i que fins el juny de 2019 no ha tingut tampoc excessiva sort en els balanços mediàtics, em sembla. Són quatre exemples tan importants artísticament parlant com per l’esforç que han suposat perquè són produccions íntegrament plantejades des dels museus respectius. La dels Realisme(s), a més, ha estat un primer i pioner exemple de col·laboració entre els museus de Sitges, Valls i Olot dins de la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya. 

I és que aquí falla alguna cosa. Costa molt que l’oferta expositiva que s’esdevé en el que denominem ‘territori’ – que vol dir, clar i català,  fora de Barcelona – mereixi la mateixa atenció i consideració que el que es fa a la capital del país. L’accés i l’emplaçament sembla que siguin factors determinants per a les valoracions. També és veritat que repassant les hemeroteques trobem que tant diaris com publicacions culturals dediquen espais a totes i cadascuna de les mostres citades. Però a l’hora de la veritat els balanços finals van en altres direccions. Els quinze mil visitants que van tenir els  Realisme(s) a Sitges o els divuit mil del Prado a Vilanova són dades prou significatives per a exposicions temporals de producció pròpia i fora dels circuïts barcelonins i mostren que fora de Barcelona ciutat hi ha vida pròpia. Aquesta observació, més que empírica, queda reforçada quan es contempla l’esforç que es fa des dels museus catalans a favor d’una programació pròpia i de qualitat a còpia de esforços de tota mena que, finalment, queden compensats quan s’obren les portes de cada inauguració.

Sí, estic a favor d’una visió més plural i més diversa de la realitat museística. És cert que les dotacions pressupostàries no són per entusiasmar ningú perquè la precarietat existeix i condiciona més uns àmbits que d’altres. Programar comporta superar una notable carrera d’obstacles entre els quals la burocràcia administrativista no és menor. Però la vocació a favor de la recerca, la qualitat i la difusió dels fons i col·leccions dels museus que caracteritza la feina de molts dels seus professionals fa possible realitzacions com les esmentades i moltes més que mereixen un reconeixement públic i, en aquest cas, mediàtic, per la feina feta i la vocació de qualitat i originalitat. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, gener 2020

RUSIÑOL A GIRONA EN TEMPS DE FLORS

RUSIÑOL A GIRONA, EN TEMPS DE FLORS.

“Que per molts anys, Santiago Rusiñol, pugueu ser el nostre hoste, l’amic fidel de Girona, l’enamorat dels nostres monuments i dels nostres paisatges. Vos ja sabeu bé prou que Girona us estima, i us admira,  us està profundament reconeguda i no se sabria pas acostumar a les vostres llargues absències.” Li ho deia Carles Rahola a un Rusiñol ja envellit però que encara amb aquell bri d’ironia i de tendresa a parts iguals que assistia a un homenatge multitudinari que la ciutat li dedicava el febrer de 1926, amb ballada de sardanes a la Devesa inclosa. Eren anys de reconeixement en el moment just en què l’artista encara ho podia disfrutar amb més emoció que altra cosa. Però la vida amarga l’anava assetjant rosegant les vores de les alegries i de la vida quotidiana. Per això el 1927 escrivia el gran compendi del sarcasme, el desengany i la tristor de la vellesa deixant plasmades a Màximes i mals pensaments un conjunt de frases lapidàries que fan somriure i esborronar.

El febrer de 1926 quedava lluny, molt lluny, de l’enlluernament de joventut. Dels dies en què va prendre part a l’exposició col·lectiva al claustre de Sant Pere de Galligants per les fires de Sant Narcís de 1878 gràcies al seu mestre, el pintor gironí Tomàs Moragas. Potser va ser llavors, potser deu anys més tard quan hi va tornar, que va dibuixar les escales de la catedral de la seva Girona de pedra i se’n va endur un munt de records de llocs que li agradaven en format fotogràfic.

Hi va retornar el 1908 i des d’aquell any sovintejà les estades tardorals. Les vistes de la ciutat constitueixen un fidel correlat de l’article que va publicar el 1912 sobre la profunda impressió que li causava la ciutat. “Girona de pedra”, constitueix un dels millors i més aprofundits articles de Rusiñol; hi aboca l’aiguabarreig de sentiment, tendresa i ironia que caracteritza el personatge en uns temps en què el Modernisme ja és història i que només li resta la fidelitat a la passió vers l’art i la creativitat des de la sinceritat i la mirada interior. La “Girona de pedra” de Rusiñol és la de “les coses velles i els els records de la pedra, i l’art d’ojiva, i els campanars amb orenetes, i les tombes esculturades, i les esquerdes amb molsa, i les lloses amb herba, i els carrerons, i les llànties enceses a l’ombra, i l’ombra blava dels edificis, i el silenci…”

Sant Pere de Galligants
Santiago Rusiñol, Sant Pere de Galligants (1911), Museu de Mataró 

Els quadres de Girona que formen part de l’exposició Rusiñol en terres gironines, organitzada i produïda pel Museu d’Art de Girona, configuren un conjunt plàstic difícil d’oblidar. La monumentalitat de la catedral, Sant Pere de Galligants, Sant Fèlix, la vella muralla i els seus entorns contemplats i mirats amb llum de tarda formen part de la “Girona antiga” que va pintar amb voluntat de restar-hi per sempre. L’obertura de la mostra, el passat dissabte, va coincidir amb la del Temps de flors i em va fer pensar que, més enllà de les multituds que envaeixen els carrers de la ciutat de pedra, era una picada d’ullet a l’artista.

 72
Santiago Rusiñol, Girona (1909), Museu d’Art de Girona

És una exposició que parteix del Rusiñol artista viatger, del caminant de la terra que en el transcurs de la vida converteix Girona i les seves comarques – el Ripollès, la Cerdanya, el Gironès, la Selva… – en un escenari de vivències i paisatges que abasta una vida sencera. Les etapes estètiques de Rusiñol es poden resseguir en el transcurs de l’exposició amb claredat diàfana en textos i imatges.

He tingut l’oportunitat de compartir el comissariat de la mostra amb Mita Casacuberta, i hem comptat amb la col·laboració de Mercedes Palau-Ribes i el personal del Museu, tot plegat dirigit per la directora Carme Clusellas, a qui devem la decidida empenta i resolució d’aquest projecte, feliçment arribat a bon port i s’hi estarà fins ben entrada la tardor. Ha estat, per a mi, una ocasió de retornar a aquesta Girona de pedra que mai no s’oblida, d’escoltar el xisclet primaveral de les orenetes, de recordar les tombes esculturades que de vegades fins i tot somriuen, com la d’Ermessenda, i he pensat, una vegada més, que l’art és una font infinita de felicitat.