DOS DELS MEUS MESTRES

En el món de la cultura estem passant per diverses crisis. Són crisis sabudes, viscudes, comentades però rarament salten del propi medi a l’opinió pública. El cas Lluís Pascual ha estat paradigmàtic perquè arran d’una queixa a les xarxes socials s’ha posat de manifest una problemàtica diversificada entre nomenaments discutibles, procediments opacs, (in)compatibilitats ètiques i econòmiques i una rastellera de fets que genèricament constitueixen el que avui dia es qualifica emfàticament de ‘males pràctiques’. Tot això dit amb les precaucions amb què cal prendre les presències, les identitats creades, les passions desfermades i les impunitats que voregen la indigència moral en aquestes grans fires de les vanitats i de les maledicències en què de vegades les xarxes social s’han convertit. Però no tot és negatiu perquè les xarxes socials, com la tecnologia o les tècniques de gestió, són instruments utilitzables i els usos que se’n fa són responsabilitat de cadascú. 

Fa dies que penso fins a quin punt hem arribat que el gerencialisme – la prevalença dels principis mercantilistes i economicistes, o tècniques de gestió aplicada que se’n deriven, per sobre dels valors de la política o del coneixement – afecta la professionalització de la cultura en els seus diversos vessants. Pesa molt  la càrrega tecnocràtica i corporativista que comporta. Es menysté el coneixement i es sobrevaloren els tecnicismes (de programació, planificació, comptabilitat, control pressupostari, amidament de l’eficiència…) com a finalitats en sí mateixes i no com a mitjans. El gerencialisme ha penetrat el moll de l’ós de la formació i l’educació generant un determinat perfil que sobrevalora l’utilitarisme i la tecnocràcia en detriment de tot altre valor, com pot ser el de la professionalitat basada en el coneixement i l’experiència. La intencionalitat que els anys noranta podia aportar un gerencialisme cultural enfocat a l’organització de la cultura amb criteris de racionalitat administrativa i política ha derivat, al cap de dues dècades, en un corrent tan periclitat com la burocràcia administrativa. Sovint es valora més el bon gestor que el bon professional en la seva especialitat. 

M’aturo aquí per girar cap a la qüestió de fons que ha motivat aquesta reflexió perquè en moments de dubte sempre recorro als meus mestres. Els meus mestres són persones que m’han acompanyat amb el seu exemple i les seves aportacions, creacions, lliçons i coneixements al llarg de la meva vida professional. Alguns, molt pocs, els he tractat. Altres els he trobat als llibres, en les seves paraules i en el seu exemple. La meva trajectòria com a bibliotecària la guiada des de sempre Jordi Rubió i Balaguer, gran personatge de la cultura catalana, erudit i organitzador del sistema bibliotecari de Catalunya des de 1915 en què li va encomanar el President de la Mancomunitat, Enric Prat de la Riba. Rubió va fonamentar conceptes i partir d’aquí va crear estructures. Sense coneixement dels llibres i del que signifiquen i aporten no hauria arribat a bastir una estructura tan sòlida i arrelada com la que avui dia encara podem disfrutar, malgrat que els bibliotecaris hagin esdevingut en la seva majoria gestors tecnòcrates, però aquest ja és un altre tema. Construir sales de lliure accés als llibres, sistemes de préstec, atorgar valor patrimonial a les col·leccions locals i fundar una biblioteca nacional només ho podia fer un gran professional que, a més, fos un gran gestor. La meva trajectòria dels darrers set anys com a directora dels Museus de Sitges ha estat marcada per la influència -ho confesso obertament, sí – i la meva admiració per l’exemple de Joaquim Folch i Torres, primer director del Cau Ferrat i creador del que havia de ser el sistema de museus de Sitges, a l’entorn de la gran estructura museística de Catalunya que, al mateix temps, configurava amb la fundació del Museu d’Art de Catalunya – l’actual Museu Nacional d’Art de Catalunya MNAC. Sense un coneixement profund de la història de l’art, per més bon gestor que hagués estat, no hauria encertat a organitzar el que avui dia li devem. 

Curiosament cap dels dos va poder disfrutar de la feina que havien desenvolupat fins que els va ser humanament possible, el gener de 1939. L’esclat de la guerra civil els va comportar no poques incomoditats i dificultats entre la guerra, la revolució i el salvament del patrimoni, així com de les pròpies vides. El franquisme els va depurar, els va humiliar fins a l’extrem i els va impedir continuar la seva dedicació professional. Però, com Pompeu Fabra, mai no van abandonar la tasca ni l’esperança. Són dos dels  meus mestres i sovint, quan la burocràcia i el gerencialisme aclaparador, absurd i improductiu m’exasperen – hi ha dies de tot…-  penso els meus dos mestres, en el valor del coneixement i de l’experticitat que van exercir enfront dels buròcrates del seu temps i que és el que finalment resta. Tant en l’exemple de les persones com en la credibilitat, la legitimitat i la confiança de les institucions de bona governança. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 30 de novembre de 2018