LES DONES DE LA MEVA VIDA

 

LES DONES DE LA MEVA VIDA

Quan arriba aquesta data se’n parla molt, es fan tertúlies i programes a les televisions;  es llegeixen manifestos; s’organitzen presentacions i lectures; es munten espectacles; surten a la llum estudis d’encàrrec sobre els temes que ens afecten; es parla dels nostres drets. Tot això està molt bé i sort n’hi ha perquè tota presa de consciència sobre la problemàtica  dels drets de les dones encara és poca. Si mirem el món tal com se’ns presenta avui dia, globalment i en temps real, constatem que el món de les dones és el de la desigualtat perquè la diferència entre el món occidental, el que té reconeguts els Drets Humans – si més no sobre el paper –  i la resta és abismal. Cal recordar massa sovint que els drets de les dones són Drets Humans     quan constatem que la capacitat d’exercir-los i de gaudir-ne desgraciadament no forma part de la globalitat del món contemporani.

estat laic i els drets de les dones

Des de l’àmbit Europa – l’Europa real, no aquest eufemisme dominat per la hipocresia de la diplomàcia dels estats – en trio dos exemples. L’un és la de la paritat: no em cansaré d’exigir-la arreu i en tots els àmbits perquè no hi ha excuses per no implantar-la. L’actual Mesa del Parlament de Catalunya, i em dol dir-ho, és una vergonya: hi ha una sola dona. La desproporció de presència femenina en els mitjans de comunicació és flagrant. Als medis de governança, als consells d’administració, als òrgans de decisió de les empreses, arreu on es prenen decisions la paritat és sovint una fal·làcia i la presència femenina una quota forçada. L’altre exemple, la presa de consciència, l’exercici del feminisme militant no es pot reduir a les dates dels voltants del vuit de març ni al medi femení sinó que s’ha d’estendre els tres-cents seixanta dies de l’any i en tota la societat. Altrament no és més que un compliment compensatori.

Ces-citations-feministes-vont-changer-votre-vie

Aquest vuit de març volia parlar de les dones de la meva vida. Són les dones que m’han convertit en el que sóc. És l’altra cara de la moneda però prové de la mateixa arrel, amb el valor afegit del  reconeixement. Per començar, la meva mare, que sempre va tenir molt clar que una dona ha de poder guanyar-se la vida per ella mateixa i ens va educar perquè aconseguíssim la independència econòmica segons les nostres capacitats. Per seguir, la meva àvia, que com aquell que no fa res em va ensenyar a apreciar els versos de Jacint Verdaguer i la prosa de Josep Pla. 

IMG_3020
“Quatre filles i una mare…” el 1966.

La millor mestra que he tingut a la vida, que va ser donya Adela Sellés, mestra de l’escola pública de Sitges que quan hi vaig anar estava situada al carrer de la Palma, que en dèiem, a l’antiga fàbrica de capses de sabates: allà ens va ensenyar a llegir i a escriure  i a ser personetes amb una humanitat i una paciència infinites. I als estius, quan anava a repàs a casa seva al carrer Major, m’ensenyava a escriure i llegir en català, a mi, que era una marreca de cinc o sis anys. Després va venir la meva educació a la biblioteca amb la Lola Mirabent, que em va fer agafar una afició als llibres i les revistes de per vida. Hi ha hagut mestres i bibliotecàries que han educat generacions senceres com la cosa més natural del món i és de grans que ens adonem com hem estat d’afortunats.

Quan vaig anar a estudiar el batxillerat a Barcelona l’educació es va diversificar i a la universitat encara més. Va continuar havent-hi més dones a la meva vida: les meves germanes – un puntal – ; les amigues – un altre puntal, com la Isabel Mirete o l’Anna Maria Robert –,  i unes altres de molt especials que vaig conèixer llegint-les i que em van ajudar a fer-me d’una altra manera.

Entre aquestes, les poetes que em van fer poeta i les escriptores que em van fer escriptora, com la Rosa Leveroni i la Montserrat Abelló, l’Anna Ahkmàtova i la Marina Tsvetàeva, l’Else Lasker-Schuler i la Mercè Rodoreda. I la professionalitat admirada de la bibliotecària Montserrat Sebastià, l’exemple de compromís i lideratge de Muriel Casals, la convicció i la radicalitat apreses de  l’advocada i política Simone Veil, i de l’escriptora i periodista Oriana Fallaci. Totes elles, en conjunt,  són les dones de la meva vida. El poeta sitgetà Salvador Soler i Forment va publicar el llibre de proses Dones del meu paisatge (1928) emulant la prosa d’Eugeni d’Ors en un to entre displicent i cosmopolita, presentant uns quants prototipus dels anys d’entreguerres. Les meves són de debò, dones del meu paisatge vital, aquelles a les que mai no podria renunciar per agraïment, per estimació, per tot el que n’he après i per tot el que m’han donat.

 

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 9 de març de 2018

 

Corranda per a Muriel

muriel_3_506x253_amb_logo

Sempre que recordo les Corrandes de l’exili de Joan Oliver / Pere Quart, vallesà de Sabadell, vaig a parar al segon cognom de Muriel Casals Couturier. El seu pare, jove soldat lleial a la República i a Catalunya, es va exiliar,  com també ho van fer els seus amics poetes i escriptors de la Colla de Sabadell – Joan Oliver, Francesc Trabal, Armand Obiols. Casat amb una mestra francesa, la Muriel va néixer a Avinyó, al cor de la Provença. Quan tenia poc més d’un any la família va retornar a Catalunya i es va instal·lar a Sabadell, ciutat natal del pare. La colla d’escriptors es va dispersar per les geografies de l’exili de la guerra civil: França, Mèxic, l’Argentina, Xile Suïssa… Però el ressò de les corrandes de Pere Quart, va quedar per sempre. D’entre totes les estrofes em quedo, avui, amb la darrera, resum de tota una manera de sentir que ha marcat dècades i generacions i que, la seva força evocadora és tanta que encara emociona:

Una esperança desfeta,

una recança infinita.

I una pàtria tan petita

que la somio completa. 

Per a Muriel Casals la pàtria no era sinònim d’estretor ni d’encaixonament, per petita que pogués semblar. Era tot un univers amb que va embolcallar, de mica en mica, la seva vida. I com que la somniava i la volia completa, acomplert el cicle educatiu i professional s’hi va llençar de ple. Amb convicció, entusiasme i generositat. De la dedicació a la docència, la universitat i la vida acadèmica va passar a la societat civil proveïda d’un compromís ferm i convicte amb les persones, els valors i el país. D’això encara no fa una dècada.  La resta de la seva trajectòria és, avui, coneguda de tothom.

Tampoc jo no escriuré res de nou ni millor del que molts altres han expressat aquests dies. Però no volia deixar passar aquest Marge Llarg per parlar, amb sentiment, estimació i encara amb molta pena, d’una persona que he estimat i respectat des del compromís comú amb la llengua, la cultura i el país,  des d’Òmnium Cultural. Aquesta és una parcel·la de societat civil on vaig tenir el privilegi de conèixer-la més personalment, tractar-la i col·laborar-hi fins que la meva actual dedicació professional em va obligar a triar. L’hivern del 2010 es produïa una renovació substancial dins de la Junta Nacional d’Òmnium Cultural;  feia temps que jo col·laborava amb l’entitat des del Jurat del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i des de la Junta Consultiva, i la Muriel Casals em va proposar formar part de la seva candidatura. Em vaig considerar una privilegiada i em vaig proposar treballar-hi tant com pogués, des de l’àmbit cultural, en favor de la llengua, la cultura i el país.

Col·laborar amb Muriel Casals, al costat dels companys de la Junta Nacional, de la que formava part també una important representació territorial, va ser una experiència inoblidable i un aprenentatge constant de voluntats constructives. El lideratge i l’autoritat moral de Muriel Casals van ser decisius en els moments difícils i complexes de l’organització de la primera gran manifestació del “Som una nació. Nosaltres decidim” – el 10-J. Muriel, ferma i discreta, va ser una dels més importants artífexs de la construcció i consolidació d’aquells fonaments. Des de llavors ho ha estat en moltes altres ocasions d’igual o més dificultat, fins a dates ben recents.

La claredat de la mirada; la fermesa en el gest, la paraula i les conviccions; l’elegància natural i la dolcesa; l’energia i la força que acompanyaren sempre el seu compromís; l’afabilitat en el tracte; el profund sentit de la democràcia i del respecte; el sentit de l’humor i el somriure; la voluntat de sumar esforços i conciliar volers; l’exemplaritat de la seva trajectòria: aquest és el llegat de Muriel Casals per a la Catalunya d’avui i del demà. És, també, el pòsit del record, que és el que em queda, i que escric perquè no vull que aquesta columna en passi de llarg. Encara que no tingui ben bé forma de corranda.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 19.V.2016

 

Gràcies Muriel…

CbH_NFHXEAAYjt7

La claredat de la mirada; la fermesa en el gest, la paraula i les conviccions; l’elegància natural i la dolcesa; l’energia i la força que acompanyaren sempre el seu compromís; l’afabilitat en el tracte; el profund sentit de la democràcia i del respecte; el sentit de l’humor i el somriure; la voluntat de sumar esforços i conciliar volers; l’exemplaritat de la seva trajectòria. Podria dir encara moltes més qualitats de la Muriel Casals, com tots els que la vàrem tractar. Vaig tenir el privilegi d’acompanyar-la els tres primers anys de la seva presidència d’Òmnium Cultural des de la Junta nacional per voluntat seva. Va ser un període intens i inoblidable, preludi de tot el que hem viscut després; ella va contribuir, com pocs, a consolidar aquells fonaments des de la divisa de “llengua, cultura i país”. Ara em queda el seu record i, a tots, el seu llegat i el seu exemple. És l’únic que sóc capaç de manifestar des d’una pena immensa. Sempre hi ets, i hi seràs. Gràcies, Muriel.