LES DONES DE LA MEVA VIDA

 

LES DONES DE LA MEVA VIDA

Quan arriba aquesta data se’n parla molt, es fan tertúlies i programes a les televisions;  es llegeixen manifestos; s’organitzen presentacions i lectures; es munten espectacles; surten a la llum estudis d’encàrrec sobre els temes que ens afecten; es parla dels nostres drets. Tot això està molt bé i sort n’hi ha perquè tota presa de consciència sobre la problemàtica  dels drets de les dones encara és poca. Si mirem el món tal com se’ns presenta avui dia, globalment i en temps real, constatem que el món de les dones és el de la desigualtat perquè la diferència entre el món occidental, el que té reconeguts els Drets Humans – si més no sobre el paper –  i la resta és abismal. Cal recordar massa sovint que els drets de les dones són Drets Humans     quan constatem que la capacitat d’exercir-los i de gaudir-ne desgraciadament no forma part de la globalitat del món contemporani.

estat laic i els drets de les dones

Des de l’àmbit Europa – l’Europa real, no aquest eufemisme dominat per la hipocresia de la diplomàcia dels estats – en trio dos exemples. L’un és la de la paritat: no em cansaré d’exigir-la arreu i en tots els àmbits perquè no hi ha excuses per no implantar-la. L’actual Mesa del Parlament de Catalunya, i em dol dir-ho, és una vergonya: hi ha una sola dona. La desproporció de presència femenina en els mitjans de comunicació és flagrant. Als medis de governança, als consells d’administració, als òrgans de decisió de les empreses, arreu on es prenen decisions la paritat és sovint una fal·làcia i la presència femenina una quota forçada. L’altre exemple, la presa de consciència, l’exercici del feminisme militant no es pot reduir a les dates dels voltants del vuit de març ni al medi femení sinó que s’ha d’estendre els tres-cents seixanta dies de l’any i en tota la societat. Altrament no és més que un compliment compensatori.

Ces-citations-feministes-vont-changer-votre-vie

Aquest vuit de març volia parlar de les dones de la meva vida. Són les dones que m’han convertit en el que sóc. És l’altra cara de la moneda però prové de la mateixa arrel, amb el valor afegit del  reconeixement. Per començar, la meva mare, que sempre va tenir molt clar que una dona ha de poder guanyar-se la vida per ella mateixa i ens va educar perquè aconseguíssim la independència econòmica segons les nostres capacitats. Per seguir, la meva àvia, que com aquell que no fa res em va ensenyar a apreciar els versos de Jacint Verdaguer i la prosa de Josep Pla. 

IMG_3020
“Quatre filles i una mare…” el 1966.

La millor mestra que he tingut a la vida, que va ser donya Adela Sellés, mestra de l’escola pública de Sitges que quan hi vaig anar estava situada al carrer de la Palma, que en dèiem, a l’antiga fàbrica de capses de sabates: allà ens va ensenyar a llegir i a escriure  i a ser personetes amb una humanitat i una paciència infinites. I als estius, quan anava a repàs a casa seva al carrer Major, m’ensenyava a escriure i llegir en català, a mi, que era una marreca de cinc o sis anys. Després va venir la meva educació a la biblioteca amb la Lola Mirabent, que em va fer agafar una afició als llibres i les revistes de per vida. Hi ha hagut mestres i bibliotecàries que han educat generacions senceres com la cosa més natural del món i és de grans que ens adonem com hem estat d’afortunats.

Quan vaig anar a estudiar el batxillerat a Barcelona l’educació es va diversificar i a la universitat encara més. Va continuar havent-hi més dones a la meva vida: les meves germanes – un puntal – ; les amigues – un altre puntal, com la Isabel Mirete o l’Anna Maria Robert –,  i unes altres de molt especials que vaig conèixer llegint-les i que em van ajudar a fer-me d’una altra manera.

Entre aquestes, les poetes que em van fer poeta i les escriptores que em van fer escriptora, com la Rosa Leveroni i la Montserrat Abelló, l’Anna Ahkmàtova i la Marina Tsvetàeva, l’Else Lasker-Schuler i la Mercè Rodoreda. I la professionalitat admirada de la bibliotecària Montserrat Sebastià, l’exemple de compromís i lideratge de Muriel Casals, la convicció i la radicalitat apreses de  l’advocada i política Simone Veil, i de l’escriptora i periodista Oriana Fallaci. Totes elles, en conjunt,  són les dones de la meva vida. El poeta sitgetà Salvador Soler i Forment va publicar el llibre de proses Dones del meu paisatge (1928) emulant la prosa d’Eugeni d’Ors en un to entre displicent i cosmopolita, presentant uns quants prototipus dels anys d’entreguerres. Les meves són de debò, dones del meu paisatge vital, aquelles a les que mai no podria renunciar per agraïment, per estimació, per tot el que n’he après i per tot el que m’han donat.

 

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 9 de març de 2018

 

LA CREU DE LES BIBLIOTECÀRIES

BiblioTec3

Femení plural, per majoria, i perquè el tant per cent de dones és i ha estat històricament molt superior al dels homes en l’ecosistema bibliotecari. És veritat que no és per culpa d’ells sinó de les circumstàncies, perquè la professió de bibliotecària ha estat històricament exercida per dones. Dones que volien treballar, que volien guanyar la independència econòmica, un estatus de superació social, estendre el seu compromís solidari, social o cultural vers la població d’una manera organitzada i socialment reconeguda. Eugeni d’Ors va orientar la creació de l’Escola Superior de Bibliotecàries vers la població femenina per tal de proveir professionalment la incipient xarxa de biblioteques populars que havien d’estendre les oportunitats educatives i culturals per tot el país. Els homes ja tenien, des de sempre, el seu àmbit d’oportunitats professionals; a les dones els costava molt. Succeïa el 1915. A finals del període d’entreguerres, les bibliotecàries, les infermeres i les mestres ja havien assolit un sector professional reconegut i amb una consolidada tradició.

bibliotecaries1945

Els diaris que les bibliotecàries escriven relatant la vida quotidiana de les biblioteques des dels anys de la Mancomunitat fins que ho van deixar de fer fa unes quantes dècades constitueixen documents insubstituïbles en tant que indicadors socioculturals. La vida vista, viscuda i experimentada rere el taulell de fusta des d’on acomplien la seva feina amb tanta senzillesa com dignitat. Com si fos el més natural del món: atendre lectors, procurar que la canalla no fes gaire soroll, aconseguir que diaris i revistes arribessin a mans de tothom que els sol·licitava, intentar tenir les darreres novetats que el públic volia llegir i, dues de les coses més importants: crear i fer créixer una col·lecció local en cada poble i mantenir una biblioteca de fons on s’acomplís una de les missions cabdals de la biblioteca: que tothom hi pogués trobar el que necessitava. L’explosió de la informació i del medi editorial i la irrupció dels quilos de paper en forma de llibre mediàtic han liquidat la biblioteca de fons i, amb ella, la funció educativa de base d’una biblioteca. Aquest és un dels llençols més lamentablement perduts de la bugada.

Malgrat els canvis de la societat de la informació, els canvis socials, els problemes de la sostenibilitat de la cultura i les crisis de definició del sector, les bibliotecàries constitueixen encara un dels primers referents culturals del país de la mateixa manera que les biblioteques configuren un dels primers indicadors de la solidesa infrastructural d’una societat.

Unknown

La Creu de Sant Jordi que els ha estat lliurada col·lectivament i que ha rebut l’actual Facultat de Biblioteconomia i Documentació, “en el marc de l’Any de les Biblioteques, que coincideix amb el centenari de la creació de la Xarxa de Biblioteques Populars de la Mancomunitat de Catalunya i de l’Escola Superior de Bibliotecàries, de la qual la Facultat és hereva, per la continuïtat d’uns estudis ben implicats en la transformació d’una professió que ha sabut adaptar-se a les necessitats de la societat” és un reconeixement d’aquells que fa sentir el doble orgull de formar part d’un país i d’un col·lectiu professional que ha donat el millor que tenia per transmetre cultura, educació i lleure a la població des de fa un segle. I que, quan ha arribat l’hora, no s’ha estat de manifestar i exercir el seu compromís amb la democràcia i el catalanisme.

Femení i plural. LA  Per celebrar aquest guardó dedico aquest Marge Llarg a la memòria de dues bibliotecàries, de diferents generacions, que ja no el podran celebrar.

Lola Mirabent, amb un ram d'heures.
Lola Mirabent, amb un ram d’heures.

L’una és la Lola Mirabent, que durant cinquanta anys llargs va vetllar infatigablement per la biblioteca de Sitges, va construir una Col·lecció Local com poques i quan va rebre l’ordre de ‘liquidar’ els llibres que tenien més de no sé quants anys va practicar la desobediència professional en bé de tots i de la rica biblioteca de fons formada a còpia d’anys i d’esforç.

Montserrat Sebastià
Montserrat Sebastià

L’altra és la meva companya d’estudis, preocupacions i fins i tot petites conspiracions professionals Montserrat Sebastià, que va lluitar per la seva dignitat en un entorn advers i fins i tot hostil amb una fidelitat infinita als principis d’ètica professional. Bibliotecàries com aquestes, i com tantes altres, són les que dignifiquen un guardó com la Creu de Sant Jordi.