PER QUÈ SÓC FEMINISTA

O quan m’hi vaig tornar del tot. Tinc resposta per a totes dues preguntes i una idea concreta dels orígens. Sóc feminista perquè des de que em vaig adonar que el medi de les dones és el de la desigualtat m’hi vaig tornar conscientment i convicta, amb ganes, i des d’aquell dia la convicció i el compromís no han fet més que créixer. La data dels orígens ve del dia que vaig escoltar, o vaig llegir, segurament llegir, un poema que parlava de la diferència i de l’assimilació de gèneres. Em va impressionar perquè era un poema tan taxatiu com bell: 


Molt després que Èdip, vell i cec anés pels
camins. Va sentir una olor familiar. Era
l’Esfinx. Èdip li va dir, “Vull fer-te una pregunta.
Per què no vaig reconèixer la meva mare?” “Vas donar
la resposta equivocada”, contestà l’Esfinx. “Però, això era el que
feia que tot fos possible”, va dir Èdip. “No”, féu ella.
“Quan vaig preguntar què camina amb quatre potes al matí,
dues al migdia, i tres al vespre, em vas contestar.
L’home. No en vas dir res, de la dona”.
“Quan es diu Home”, contestà Èdip, “s’inclou la dona
també. Tothom ho sap això”. Ella va dir, “Això és el que
et penses”.

Temps després vaig saber que es titulava “Mite”, que l’havia escrit Muriel Rukeyser i que devíem la traducció a la poeta Montserrat Abelló, una de les dones de la meva vida. M’agradava escoltar-lo dit per la Montserrat amb aquella punta de murrieria complaent amb què el recitava, perquè sabia que el poema faria efecte i perquè formava part del seu credo. I, des de llavors, del meu, perquè crec que el feminisme és, a més d’un valor social, una ètica. 

M’havia interrogat sobre la desigualtat de manera gairebé inconscient des de l’ús de la raó que comporta l’adolescència. Per què els nois tenien més facilitats per a estudiar que les noies, de Sitges estant? La diferència dels batxillerats, les possibilitats de continuar estudiant fins arribar a “la” universitat – durant temps només n’hi havia una… – eren radicalment diferents. Les limitacions educatives eren un aspecte. D’altres eren el món de l’esport, el de les joguines, fins i tot el de les lectures, la separació que hi havia de nens i nenes als col·legis. Si a casa convivien germans i germanes, per què s’havia de separar la canalla al col·legi? El salt per anar a estudiar a Barcelona als catorze anys, a l’Institut Montserrat, llavors encara només per a noies, va ser superlatiu per començar a veure el món tañcom era i els cinc estius que vaig passar treballant a l’antiga Oficina de Turisme de Sitges em van arrodonir la visió dels possibles paisatges del meu futur. Veia les diferències però també anava entrant en la meva pròpia zona de confort, primer com a estudiant, després a la vida professional. 

Si em disgustava, i em rebel·lava,  haver d’aguantar la impertinència, el menysteniment o la prepotència, de determinats caps i capets que manaven sense voler saber ni entendre de la meva tasca – d’arxivera o de bibliotecària que vaig ser durant temps –, de vegades i no pas sempre acabava per guanyar la partida o per aguantar la maltempsada dins la metàfora de la closca de tortuga.  A la vida professional també vaig saber que la solidaritat femenina era una actitud més que relativa, perquè era ben possible que una jefa o una col·lega et menystingués, t’enredés, t’ignorés o esdevingués una trepa sense escrúpols a la teva esquena. Dolia perquè m’havia cregut que aquella solidaritat tan airejada de les manifestacions i de les declaracions i articles era veritat i no sempre era així. Però això em va fer tornar més críticament feminista.

El moment clau va ser el de la temporada en què em vaig dedicar a la política. L’atzar, més que les quotes, em va situar en un lloc amb possibilitats d’esdevenir diputada al Parlament de Catalunya i entre 1996 i 1999 vaig passar a exercir a la planta noble del Parlament i al territori. Va ser una Cinquena Legislatura de majories relatives i pactes entre difícils i tibants entre les diferents forces polítiques de l’hemicicle, però vaig aprendre molt.  A més de l’experiència a la comissió sobre els drets de les dones, el contacte amb la realitat àmplia i diversa que l’ofici i el compromís m’imposaven i la vivència de la condició política en femení em va fer adonar que efectivament, el món de les dones és el de la desigualtat en tots els àmbits. Una desigualtat carregada de prejudicis, interessos, rèmores educatives, comportaments inadmissibles disfressats de bromes, i un llarg etcètera d’actituds que costa eradicar. El treball parlamentari amb diversos col·lectius i en diverses compareixences en comissió  em va mostrar en viu i en directe que una cosa és tenir drets reconeguts i una altra ben diferent poder exercir-los individualment, i que la xacra dels maltractaments, agressions i assassinats era un dels temes de més difícil solució per molta indignació que provoquessin – com podem constatar fins avui dia. D’aquella època data el gran pas de considerar els maltractaments domèstics com a matèria interna i passar a xacra social; va ser un pas de gegant, però no suficient. Queden pendents un  codi penal estricte i de radical aplicació, una judicatura sense prejudicis i compromesa amb la justícia, assistència en tots els aspectes, acolliment de gènere i de famílies en situació de perill, i una relació de mesures preventives, de suport i penals que en bona part encara esperen decisions i dotacions. L’experiència parlamentària es va veure enriquida pel tracte amb altres diputades de diversos colors polítics, per les reunions i activitats de l’Institut Català de les Dones, per la coneixença i l’interès vers persones tan diferents com emblemàtiques com van ser, entre altres, Enriqueta Gallinat i una Simone Veil en plena maduresa política i individual. 

Vaig fer vaga el Dia Internacional de les Dones pels tres principis bàsics dels Drets Humans, com són la llibertat, la igualtat i la sororitat, i per totes les mancances que individualment i en les nostres circumstàncies les dones detectem, vivim i reivindiquem. Per experiència personal sóc fermament partidària d’exigir la paritat total arreu, no per allò de que ‘si hi ha homes mediocres que hi hagi dones mediocres’, sinó que, al contrari, de dones preparades i capacitades n’hi ha moltes més que no sembla en tots els àmbits; només cal tenir ganes d’anar a buscar-les. La paritat s’ha d’exigir, sobretot pel valor que representa, en la política però també arreu: des dels consells d’administració fins qualsevol dels llocs i categories de comandament, de representació, d’oportunitats. 

Ja sé que el vuit de març va passar fa dies, però el feminisme és una actitud i una manera de viure que dura tres-cents seixanta-cinc dies a l’any. És una ètica que ens afecta a tots plegats i en la que tots hi hem, hi hauríem d’estar implicats i compromesos. 

Publicat, sense el poema per raons d’espai, a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges 15.III.2019

LES DONES DE LA MEVA VIDA

 

LES DONES DE LA MEVA VIDA

Quan arriba aquesta data se’n parla molt, es fan tertúlies i programes a les televisions;  es llegeixen manifestos; s’organitzen presentacions i lectures; es munten espectacles; surten a la llum estudis d’encàrrec sobre els temes que ens afecten; es parla dels nostres drets. Tot això està molt bé i sort n’hi ha perquè tota presa de consciència sobre la problemàtica  dels drets de les dones encara és poca. Si mirem el món tal com se’ns presenta avui dia, globalment i en temps real, constatem que el món de les dones és el de la desigualtat perquè la diferència entre el món occidental, el que té reconeguts els Drets Humans – si més no sobre el paper –  i la resta és abismal. Cal recordar massa sovint que els drets de les dones són Drets Humans     quan constatem que la capacitat d’exercir-los i de gaudir-ne desgraciadament no forma part de la globalitat del món contemporani.

estat laic i els drets de les dones

Des de l’àmbit Europa – l’Europa real, no aquest eufemisme dominat per la hipocresia de la diplomàcia dels estats – en trio dos exemples. L’un és la de la paritat: no em cansaré d’exigir-la arreu i en tots els àmbits perquè no hi ha excuses per no implantar-la. L’actual Mesa del Parlament de Catalunya, i em dol dir-ho, és una vergonya: hi ha una sola dona. La desproporció de presència femenina en els mitjans de comunicació és flagrant. Als medis de governança, als consells d’administració, als òrgans de decisió de les empreses, arreu on es prenen decisions la paritat és sovint una fal·làcia i la presència femenina una quota forçada. L’altre exemple, la presa de consciència, l’exercici del feminisme militant no es pot reduir a les dates dels voltants del vuit de març ni al medi femení sinó que s’ha d’estendre els tres-cents seixanta dies de l’any i en tota la societat. Altrament no és més que un compliment compensatori.

Ces-citations-feministes-vont-changer-votre-vie

Aquest vuit de març volia parlar de les dones de la meva vida. Són les dones que m’han convertit en el que sóc. És l’altra cara de la moneda però prové de la mateixa arrel, amb el valor afegit del  reconeixement. Per començar, la meva mare, que sempre va tenir molt clar que una dona ha de poder guanyar-se la vida per ella mateixa i ens va educar perquè aconseguíssim la independència econòmica segons les nostres capacitats. Per seguir, la meva àvia, que com aquell que no fa res em va ensenyar a apreciar els versos de Jacint Verdaguer i la prosa de Josep Pla. 

IMG_3020
“Quatre filles i una mare…” el 1966.

La millor mestra que he tingut a la vida, que va ser donya Adela Sellés, mestra de l’escola pública de Sitges que quan hi vaig anar estava situada al carrer de la Palma, que en dèiem, a l’antiga fàbrica de capses de sabates: allà ens va ensenyar a llegir i a escriure  i a ser personetes amb una humanitat i una paciència infinites. I als estius, quan anava a repàs a casa seva al carrer Major, m’ensenyava a escriure i llegir en català, a mi, que era una marreca de cinc o sis anys. Després va venir la meva educació a la biblioteca amb la Lola Mirabent, que em va fer agafar una afició als llibres i les revistes de per vida. Hi ha hagut mestres i bibliotecàries que han educat generacions senceres com la cosa més natural del món i és de grans que ens adonem com hem estat d’afortunats.

Quan vaig anar a estudiar el batxillerat a Barcelona l’educació es va diversificar i a la universitat encara més. Va continuar havent-hi més dones a la meva vida: les meves germanes – un puntal – ; les amigues – un altre puntal, com la Isabel Mirete o l’Anna Maria Robert –,  i unes altres de molt especials que vaig conèixer llegint-les i que em van ajudar a fer-me d’una altra manera.

Entre aquestes, les poetes que em van fer poeta i les escriptores que em van fer escriptora, com la Rosa Leveroni i la Montserrat Abelló, l’Anna Ahkmàtova i la Marina Tsvetàeva, l’Else Lasker-Schuler i la Mercè Rodoreda. I la professionalitat admirada de la bibliotecària Montserrat Sebastià, l’exemple de compromís i lideratge de Muriel Casals, la convicció i la radicalitat apreses de  l’advocada i política Simone Veil, i de l’escriptora i periodista Oriana Fallaci. Totes elles, en conjunt,  són les dones de la meva vida. El poeta sitgetà Salvador Soler i Forment va publicar el llibre de proses Dones del meu paisatge (1928) emulant la prosa d’Eugeni d’Ors en un to entre displicent i cosmopolita, presentant uns quants prototipus dels anys d’entreguerres. Les meves són de debò, dones del meu paisatge vital, aquelles a les que mai no podria renunciar per agraïment, per estimació, per tot el que n’he après i per tot el que m’han donat.

 

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 9 de març de 2018

 

CONTRA EL DARD, EL POEMA. (UNA POÈTICA)

CONTRA EL DARD, EL POEMA. (UNA POÈTICA)

n-de-stael-mediterranee-le-lavandou-1952
Nicolas de Staël, Mediterranée, Le Lavandou (1952)

És la febre que conjura les paraules i m’aboca al paper en blanc. És el neguit guiant les meves mans que multipliquen el delit i la fúria. És la llum que s’escola per l’arbreda en la vall closa. És la mar que es vesteix amb mirallets d’estiu i amb un riell que es perd en l’horitzó. Sóc tota jo qui es vincla al reclam rabent de la sang, obscurament feliç de ser en el poema. (Cinc besllums per a un estiu de cendra, 2011)

No tinc biografia.

Com William Carlos Williams volia escriure un poema però m’he abocat a escriure la biografia dels meus poemes.

Escriure és una necessitat i explicar una altra, i totes dues conflueixen en una reflexió a tocar dels límits. No existeixen ni el cànon ni el temps, ni geografies ni llengües. Quan hi ha alguna cosa a dir, tot esdevé intensitat i s’agleven paraules i versos. Després arriben els silencis, un desert ressec i ocre, aridesa, terra clivellada, cendra. La travessa, si ho és, no té calendari. Llavors, forçar la paraula és fallida i impostura. Si l’ase aplaudeix em neguitejo però si ho fa el porc és que m’he traït.

Sóc el que escric.

La meva poesia són descobertes, passions i obsessions.

És la llum dels mirallets que la mar fa a l’estiu i la llum abissal de subterra vermellosa i ennegrida. És la idea que només sóc capaç de desentrellar seguint l’impuls de convertir-la en poema: contra el dard, la resposta. És un vidre opac i el mirall d’ulls endins.

La meva poesia són ciutats, París, Viena, Roma, Sant Petersburg, són països, Provença, Itàlia. La riba nord de la Mediterrània i algunes geografies de la riba sud, amb tots els vells mites. La Mediterrània d’Umberto Saba. La tardor daurada de Mercè Rodoreda vora el llac de Ginebra.

La meva poesia són els altres poetes, les que em van fer: Rosa Leveroni i Montserrat Abelló. Les que he anostrat: Marina Tsvetàieva, Else Lasker-Schuler, Anna Akhmàtova. Els que no puc deixar: Ausiàs March, Rilke, René Char. Els que m’hi porten: Caravaggio, Courbet, Cézanne, Nicolas de Stael.

El contrallum.

El corall.

L’ambre.

Les roses.

L’instant.

La voluntat de dir.

L’oblit. 

Text publicat a tall de biobibliografia a Nit de Poesia. 16è Festival Nacional de Poesia a Sant Cugat. Barcelona: Institució de les Lletres Catalanes, 2016. (Llibre del Núvol; 14) 

PREMI D’HONOR EN LILA: MARIA ANTÒNIA OLIVER, ESCRIPTORA

PREMI D’HONOR EN LILA: MARIA ANTÒNIA OLIVER, ESCRIPTORA

mariaantonia_oliver_48e_premi_dhonor_roda22_foto_dani_codina_omnium_690

Sembla que la perspectiva de gènere avança, ni que sigui lentament, i que la visibilitat i, sobretot, el reconeixement de les dones vaig deixant de ser un deute flagrant i sempitern. Ho escric amb tota la satisfacció que sento perquè l’escriptora Maria Antònia Oliver ha estat guardonada amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que atorga un jurat nomenat per Òmnium Cultural. És un premi que no té trampes perquè els membres del jurat no obeeixen més que a la seva consciència – i s’hi discuteix força, i en dono fe pels anys que vaig tenir el privilegi de formar-ne part -. És un guardó  que no està envoltat de parafarnàlia mediàtica, que no té piles de llibres preparats per quan arribin les campanyes de sant Jordi o de Nadal i que no gaudeix de grans promocions editorials. És un premi d’arrel ètica i moral en un món cada vegada més convuls amb els valors cada vegada més en crisi.

El Premi d’Honor de les Lletres Catalanes s’atorga cada any des de 1969, i de quaranta-vuit premiats, només quatre són dones. Quatre: Mercè Rodoreda, Teresa Pàmies,  Montserrat Abelló i, enguany, Maria Antònia Oliver. Només que es mirin les prestatgeries de les llibreries literàries –  aquelles que no estan farcides de llibres d’autoajuda – , per poc que tinguin de llibres de fons, salta a la vista la diversitat de gènere. Però davant d’una crítica cada vegada més inexistent i d’un estarsistem de les lletres fet pols per la irrupció mediàtica, costa de surar. I més quan de les lleixes ja es passa al sistema literari. Ha costat anys, convicció i molta energia reivindicatòria per recuperar escriptores com Rosa Leveroni, Rosa Maria Arquimbau, Anna Maria de Saavedra, Cèlia Viñas, Felícia Fuster o Maria Beneyto,  i encara. Costa introduir-les al medi docent,  als manuals i a les classes de literatura, més enllà dels cenacles i de les assignatures i màsters de literatura de gènere.

Costa incorporar les dones en tots els àmbits. Fer entendre que la paritat i les quotes són irrenunciables encara és objecte de discussions. En els àmbits de la governança del sector públic i del sector privat. O, sense anar més lluny, en aquest fenomen tan sovintejat com són les tertúlies: la proporció és una a quatre, dues a deu… Aprofundint, només cal fer un cop d’ull als centres de decisió. Tant és que es tracti de closos tancats com d’institucions democràtiques: el dèficit de la presència de les dones sempre és una evidència. Per contra, quan una professió es feminitza – és exercida per més dones que homes – baixa la seva cotització social i econòmica. Això al món occidental, perquè hi ha països i civilitzacions que, d’entrada, ja no reconeixen els drets de les dones com a drets  humans – suposant que també reconeguin, si més no sobre el paper, els drets humans.

Però tornem al lila, que és el color del feminisme i de les reivindicacions de les dones. Maria Antònia Oliver, escriptora de la Generació literària dels setanta, va publicar la primera novel·la als vint anys escassos. Després en van venir d’altres. A mi me agrada especialment una  novel·la que es titula Estudi en lila. Estudi en lilaOliver es va decantar aviat cap a la sèrie negra i va crear una detectiva que es deia Lònia Guiu. Reconec que el títol d’Estudi en lila m’hauria agradat inventar-lo jo, però me’l vaig fer meu i m’hi vaig crear l’imaginari i vaig adoptar la tinta de color lila per escriure. Llavors escrivia a mà i em dedicava a J. V. Foix i a algunes recerques que van acabar en llibres d’estudi i d’assaig. Amb el temps la tinta lila s’anava esborrant i la veritat és que guardo folis gairebé il·legibles. Però la tinta lila va anar més enllà d’aquells folis i va impregnar una visió de la literatura, de l’univers i de la vida que mai més no m’ha deixat. Fa uns dies, quan vaig llegir que la Premi d’Honor d’enguany era la Maria Antònia Oliver ho vaig anotar en lila al meu dietari, que ara és virtual, en un lila que no s’esborrarà, com tampoc s’esborra el compromís amb la causa. La de la literatura, i la de la visibilitat i el reconeixement de les dones.

SANT JERONI, EL LLEÓ I ELS TRADUCTORS

323110_58b245b4e8

Quan vaig a veure museus on hi ha col·leccions d’art antic, sempre acabo buscant-hi un sant Jeroni. És una iconografia que m’agrada perquè sant Jeroni sempre va acompanyat per un lleó que ensenya la poteta i li fa companyia. I és que un dels mèrits del sant eremita i gran traductor va ser guarir la pobra fera que havia trobat a la vora del riu Jordà amb una gran espina clavada a la pota. De resultes de la curació la bestiola, agraïda, es va quedar al seu costat i mai més no l’abandonà i va esdevenir un espectador privilegiat de la gran feinada de sant Jeroni traduïnt la Bíblia al llatí. Per això quan els artistes de tots els temps l’han representat com a eremita no s’han oblidat de lleó i, sovint, es veu el sant agafant-li la poteta mentre que l’animaló mig somriu entre encara adolorit i content, agraït i amb cara de bona persona.

Andrea Mantegna, Sant Jeroni al desert.
Andrea Mantegna, Sant Jeroni al desert. El lleó, al seu costat mig amagat…

Aquest trenta de setembre, Dia Internacional de la Traducció, rebo una carta electrònica de la Maria Bohigas amb un lleó preciós donant la poteta a sant Jeroni, una reflexió sobre la riquesa de les variants de la traducció i la notícia de l’aparició tal dia com avui de la darrera novel·la de Lluís Maria Todó, traductor d’ofici i escriptor, en la que “La interpretació com a estil de vida i el malentès com a condició” en constitueixen el nucli i rerefons.

Roger van der Veyden, Sant Jeroni i el lleó.
Roger van der Veyden, Sant Jeroni i el lleó.

Al llarg d’aquest trenta de setembre hi ha hagut diverses activitats i accions per recordar a la societat que la traducció és un pont que uneix llengües, civilitzacions, països i cultures. Els traductors tenen fama de ser els professionals més mal pagats del negoci editorial – negoci per a uns i supervivència per a altres – però en canvi són una part indispensable de l’engranatge. Els entrebancs de la seva feina són un lloc comú tan habitual que una de les celebracions d’avui ha estat la d’una sessió a manera de teràpia de grup convocada amb el lema “Jo sóc traductor i no me’n planyo però…”, en la qual han explicat les experiències més destacades, per bé i per mal, de la seva carrera. Els que ens agrada llegir de tot i de tot arreu no els agrairem mai prou l’esforç i les ganes que hi posen.

Traduir és un exercici de repte i creativitat perquè es tracta de fer parlar en la respectiva llengua algú que s’expressa en un altre llenguatge. És acordar dues visions del món perquè cada idioma té el seu propi univers de referents. Per això de vegades és difícil trobar l’encaix de maneres de dir – allò de ‘llogar-hi cadires’ o ‘escampar la boira’, fer-se’n creus’ o ‘tocar vores’… En prosa no és fàcil i en poesia tampoc. La poeta i traductora Montserrat Abelló, que ens va atorgar el gran privilegi de oferir-nos l’obra de les millors poetes anglosaxones del segle vint en català, aconsellava de ser el més fidels possibles a la dicció de cadascú. El secret és que ella coneixia tan profundament la llengua pròpia que trobava el recurs exacte per a tota mena d’expressions. Els que hem traduït poesia alguna vegada sabem que, a més de conèixer la llengua original dels textos, hem de conèixer ben a fons la llengua a la que traduïm.

Montserrat Abelló, poeta i traductora. Fot. Quim Curbet.
Montserrat Abelló, poeta i traductora. Fot. Quim Curbet.

Seguint el consell de Montserrat Abelló fa un temps vaig decidir-me a elaborar la versió catalana dels versos del poeta italià Umberto Saba (1883-1957). Jueu, ciutadà de Trieste, llibreter, va parlar com pocs de la condició humana des d’una Mediterrània atemporal entre mitologies, exilis i records. Un dels seus poemes, “Lavoro / Feina”, podria ben bé ser la metàfora de la feina del traductor: celebrem-la en la seva lectura.

FEINA

Un temps

la meva vida era fàcil. La terra

em donava flors i fruita en abundància.

Ara llauro una terra seca i dura.

La pala topa amb pedres, amb males herbes. Haig de cavar

fondo, com qui cerca un tresor.