VISIONS GLOCALS

Celebrar Sant Jordi a la Ribera ja és una tradició consolidada… (2019)

Ho tenia ben decidit, i quan Ràdio Maricel em va preguntar quins llibres compraria per Sant Jordi vaig respondre que seria tot producció local perquè n’hi havia molta i bona, abastava una àmplia gamma de gèneres dels que m’agraden i a més em venia molt de gust. D’entre els molts títols que les parades de la Ribera oferien en vaig triar uns quants que em feia goig tenir i regalar.

En Joan Yll i jo vam brindar pels bons costums de la Diada i pel seu primer llibre, que ha de tenir continuïtat… (2019)

Entre altres, el llibre d’en Joan Yll, el nostre cronista oficial que ens mostra una bona antologia del seu tomb per casa setmanal, o l’autobiografia d’aquest personatge tan enigmàtic i novel·lesc – la realitat sempre supera la ficció – que va ser en Jack Bilbo prologat, entre altres, per en Jordi Milà, passant pels braços de Santa Tecla que la Loreto Almirall i la Lourdes Pañella han escrit i dibuixat respectivament no només per a la canalla…

La performance d’art i música acompanyant els llibres va ser un esdeveniment! Aquí el pianista Pachamama i la Blanca Benítez lluitant amb el Drac… (2019)

Em deixo títols però tampoc no pretenia fer una llista exhaustiva de les meves compres de Sant Jordi. Acompanyades, això sí, pel pas per les meves parades de referència que són, entre altres, el Grup d’Estudis Sitgetans, Òmnium Cultural, l’Ateneu Popular, l’ANC, el Sitges Gay Link i la Fundació Ave Maria. Veient les parades de la Ribera el dia de Sant Jordi m’adono de la diversitat local i de les moltes causes nobles que aquell dia surten al carrer. Orgull sitgetà…

I vam acabar el Dia de Sant Jordi en un espai tan idoni com la Biblioteca Santiago Rusiñol (2019)

La diversitat local no és un tòpic. Fa uns dies en Santi Terraza en parlava comentant el mercat de productes naturals de Can Girona i, personalment ho he constatat de fa anys amb tractes i amistats. Sant Jordi ens va portar un títol que l’encarna, aquesta diversitat, com és el recull de narracions Mirades de Sitges. La idea va sorgir d’aquest setmanari, una proposta de l’Antoni Sella i en Santi Terraza. Un llibre com aquest, doblement coral i en tres idiomes no és fàcil ni ràpid de lligar però finalment ens hem trobat aplegats els de la lletra amb Sergi Pàmies, Francesc Puigpelat, Monika Zgustovà, Edwin Winkels, Lázaro Covadlo, Matthew Tree, Vinyet Panyella, August Bover, Xavier Gimeno, Jimmy Burns Marañón i Joan Sella, amb els de les .il·lustracions: Núria Corretgé, Viki Gallardo, Roby, Jon Berkeley, Horacio Elena, Lídia Gázquez, Agustí Albors, Francesc Rovira, Miguel Condé, Anna Monzó i Florència Coll. L’Ajuntament de Sitges ha fet possible l’edició, que marca una fita en la narrativa sitgetana. 

El llibre que ens mostra tal com som… (2019)

El resultat és el d’un producte que representa la diversitat a que em referia. Són mirades glocals on cadascú l’ha enfilada amb tota llibertat creativa i interpretativa i que culminen un conjunt de visions que ens representen en relació amb l’espai, el temps, la història, el present, l’imaginari. Quan d’ara endavant hagi d’explicar què és el Sitges del segle XXI és molt probable que ho faci regalant aquest llibre. I no és que Sitges no compti amb una narrativa de referència, perquè ja fa més d’un segle que hi és present; així ho va aplegar la Montserrat Esquerda a La ciutat del record(2000) i en textos successius, com els que sovintegen en aquestes mateixes pàgines. Però en aquest cas era diferent, ja que el propòsit ha estat aconseguir un conjunt de textos d’encàrrec des de la total llibertat creativa en aquest ara i aquí que mostressin vistes ‘glocals’, resultants del pensar globalment i l’actuar localment. La glocalització és una determinada manera de veure el món i les Mirades de Sitgess’hi acorden; per aquest motiu és una obra que ens representa a tots, la ciutadania de Sitges al complet. 

Compartint taula i llibre amb l’August Bover i en John Berkeley (2019)

No en faig la ressenya, tot arribarà. Avui només em queda per dir que per la part que em toca hi vaig disfrutar molt i que el dibuix de l’Agustí Albors era tal com l’havia somniat. L’encàrrec em va servir per retrobar dos personatges que fa temps que freqüento, el xòfer rus Oleg Serguèievitx Dovlàtov i la cambrera-infermera de l’antic hotel Terramar Aloma Nicolau. La seva història és ficció; la resta del que explico és cert. En aquest cas, la meva visió glocal anava de Sant Petersburg a Sitges i es quedava aquí, vora els còdols que mormolen a les platges de Terramar. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 26.IV.2019

GALA, LA INTRUSA

 

poridentidad

Freda com una fruita a l’ombra” Gala Dalí

Coincidint amb l’exposició que presenta el MNAC sobre la relació entre Salvador Dalí i la seva musa i muller Gala – Gala Salvador Dalí. Una habitació pròpia a Púbol –,  el lloc comú de Gala i la seva influència sobre Dalí han estat objecte de múltiples comentaris. Per a molts, no deixa de ser la dona freda, antipàtica, depredadora i extremadament ambiciosa que domina Dalí, l’home i l’artista, fins el darrer respir però que, alhora, obra en ell una extraordinària influència que li insufla i inspira els punts més àlgids de la creativitat en la que ella sovint esdevé epicentre i protagonista. L’exposició del MNAC, comissariada per la professora i investigadora Estrella de Diego, eleva la figura de Gala a la categoria de col·laboradora directa de l’obra de l’artista, un rol que depassa les funcions d’acompanyant,  secretària, comptable, negociadora i representant que era. Una Gala creativa que es va lliurar al geni de Dalí i el va afaiçonar en cadascuna de les etapes i circumstàncies de la seva llarga vida en comú. La ‘Gala creadora i no només musa’ que omple les sales del museu amb els seus objectes, records i els quadres en els que Dalí la va immortalitzar.

El Dalí que m’interessa és anterior a l’agost de 1929, l’any de la trobada de Dalí i Gala a Cadaqués, l’inici de la mútua aventura vital i creativa, així com alguns punts d’inflexió en la seva evolució. M’atreu fins a l’obessió un dels quadres més apassionants de l’artista,Acadèmia neocubista(1926, Museu de Montserrat), tant com el nu de Gala amb dos tigres urpes enfora – Un segon abans de despertar d’un somni provocat pel vol d’una abella al voltant d’una magrana(1944, Museo Nacional Thyssen Bornemisza, Madrid).

Però pel que fa a la visió de Gala, em sembla més ajustada i, per a mi, més convincent, la que presenta Mònica Zgustova  a La intrusa. Retrat íntim de Gala Dalí(2018, Galàxia Gutenberg). És una biografia breu en la que l’autora rescata la protagonista des de la infantesa i l’adolescència al seu país i la seva societat, així com de l’amistat amb les germanes Tsvetaiev. Les memòries d’Anastasia Tsvetàieva, germana de la gran poeta Marina Tsvetàieva, aporten un interessant material de primera mà que esdevé un dels punts de partida per al relat biogràfic de la Gala de Moscou que el 1912 va arribar al sanatori suís de Clavadel per guarir-se de la tuberculosi.

Zgustova s’ha plantejat l’aproximació a Gala des de molt abans de la coneixença del seu primer marit, el poeta francès Paul Eluard, i de que la relació amb Dalí li canviés la vida. Aquesta visió permet entendre l’evolució de la jove i de la dona amb les seves ambicions, les seves temences, i la voluntat fèrria de sortir-se’n i avançar. Casada amb Paul Eluard, instal·lada en el medi artístic i literari parisenc i mare d’una nena,  anava cremant etapes i amors fins que l’estiu de 1929 troba Salvador Dalí. I en ell, algú a qui estimar, a qui protegir, a qui ajudar i, alhora, algú que des del primer instant s’hi va lliurar incondicionalment.

Foto de Cecil Beaton de Gala i Dalí darrera de l'obra Parella amb els caps plens de núvols
Foto de Cecil Beaton de Gala i Dalí darrera de l’obra Parella amb els caps plens de núvols

La semblança traçada per Zgustova transcorre per diversos episodis que, a criteri de la biògrafa, són els essencials per entendre la complexa relació entre dos éssers únics. Només que, des de l’inici de la seva relació amb Eluard i posteriorment amb Salvador Dalí, Gala va ser sempre a ulls de tothom una intrusa. Intrusa al cercle familiar del seu marit, al grup dels surrealistes, a la família de Dalí, arreu on marca distància en un entorn de mútua desconfiança. Li agradava, aquest paper i conreava la faceta de dona dura, interessada, egoista, àvida de guanyar cada vegada més diners. La tendresa, afirma Zgustova, només la guardava per a Dalí.

Salvador Dalí, Galatea de les esferes, 1952
Salvador Dalí, Galatea de les esferes (1952), Fundació Gala Salvador Dalí, Figueres

Escriure la vida d’un personatge com Gala en cent quaranta pàgines és un bon exercici de síntesi. Mònika Zgustova no ha volgut entrar en detalls de safareig ni de morbositat. Si surt la transgènere Amanda Lear, és perquè Gala li va confiar que cuidés de Dalí quan ella no hi fos. Si surt William, un dels seus joves amants, és perquè el seu físic recordava a Gala el jove Dalí de quan es van conèixer. L’estructura del llibre és precisa perquè els lectors entenguem la manera de ser d’una dona única i estranya que es va convertir en l’altra meitat,  imprescindible,  de Salvador Dalí. Ella, que es definia “freda com una fruita a l’ombra” i “hàbil com la trompa d’una abella vampiressa de les flors” per a ell va esdevenir “forta com els braços oberts d’un roure mil·lenari”. De per vida…

 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 31.08.2018

EL QUE HEM MENJAT

Res més adient que el títol d’un dels millors volums de Josep Pla per referir-me a un dels llibres que esperava amb més ganes per Sant Jordi. El meu modest rànquing de la setmana passada es va referir, principalment, a dos. Però la realitat és que eren més, els llibres que m’esperaven a les parades de la Ribera. Entre altres, les dues darreres novel·les de Mònika Zgustova – Les roses d’Stalin i La nit de Vàlia -, i el llibre de Joan Sella, Cuinar i menjar, a Sitges. Talment, el que hem menjat moltes generacions de sitgetans, des dels plats de la cuina pobra quaresmal fins els àpats tan exquisits com abundosos ressenyats als menús del centenari Hotel Subur.

IMG_6737 

El llibre del periodista i gastrònom Joan Sella ha estat publicat pel Grup d’Estudis Sitgetans i és el trenta-cinquè volum d’aquesta mena d’enciclopèdia nostrada que la col·lecció homònima i els “Quaderns” publicats per la mateixa entitat configuren. Són, a hores d’ara, materials imprescindibles per a la història, la memòria, el lleure i el coneixement. Els uneix la voluntat de posar en valor la recerca i la difusió de temes locals amb l’única exigència del rigor i la fiabilitat, que no és poca cosa. Cuinar i menjar a Sitges és un interessant recull, imprescindible per a qui vulgui saber com s’ha configurat i què ha estat la nostra manera de cuinar, que vol dir d’alimentar-nos per viure, i que ha prologat un altre personatge dedicat en cos i ànima a la gastronomia i a la recerca com és Valentí Mongay.

 IMG_6739

 Més que un pròleg, Mongay ha escrit un interessant exercici crític sobre les formes de vida, de turisme i de gastronomia on hem anat a raure partint del relat de Sella. El prologuista  advoca pel retorn a uns valors que durant dècades han estat deixats de banda fins que ens hem adonat – i quanta raó que té! – que els tomàtecs ja no tenen gust de tomàtec i que l’aposta per un turisme de qualitat, també gastronòmic, s’hauria hagut de mantenir com a valor. Però som on som, i, almenys, constata la reacció actual en favor de l’ús d’uns productes locals i singulars que mai no s’haurien hagut de deixar de banda, de l ’Slow Food – benvinguda associació! – i dels productes Quilòmetre 0: no tot està perdut i el llibre que presenta, en tot cas, n’és una bona constatació.  

1915. L'esmorzar012 còpia
Joaquim Sunyer, “L’esmorzar” (Sitges, 1915). MNAC.

 Tot plegat ve a tomb perquè l’obra de Joan Sella no és només una evocació del que hem menjat i del que teníem al rebost, a la cuina i a taula, sinó una reivindicació en tota regla d’una determinada manera de viure i de menjar. El seu és un llibre que es fonamenta en molt bona part en memòria personal i en recerca oral, en records i indagacions, en lectures i converses. El producte aplegat en un volum degudament il·lustrat ens l’ha anat deixant de tant en tant a les pàgines d’aquest setmanari, però el conjunt dels cinquanta-set articles del llibre ofereix una lectura que va molt més enllà de l’interès per la gastronomia. En aquest país, on la taula ha esdevingut des de sempre lloc de tracte i pacte, on compartir un àpat té un component de familiaritat i de bon auguri, on els mercats han estat indrets de socialització, on l’hort casolà és un reducte de la intimitat familiar, el que hem cuinat i menjat a Sitges forma part de l’adn col·lectiu i de l’imaginari popular.

 IMG_6740

Joan Sella és, a més, escriptor. Cadascun dels articles que configuren el llibre mostren un determinat to de voluntat literària i tenen en comú el punt d’aiguabarreig de tendresa i sornegueria pròpies del personatge. Hi ha episodis impagables, com “La cova del congre”, “La crisi de la garrofa” o “Una mariscada a l’Ajuntament”; d’altres constitueixen una profunda incursió en la relació existent entre l’art i la cuina, com “Història d’una panera de peixos” o “Menjar a can Joaquim Sunyer”; n’hi ha de referències històriques, com “La seva mar és abundosa de peix, i bo”, “Petita història del vermut a Sitges” o els inspirats en passatges del clàssic Sitges dels nostres avis, d’Emerencià Roig. Ni hi falta la devoció a la Malvasia, a la pasta de mona, a “Les fesoletes i els pèsols de garrofeta de l’altre Virgili” ni a episodis familars, com “El rape a la hawaiana”. N’hi ha per a tots els gustos, i mai millor dit. Cuinar i menjar, a Sitges, és un esquer per a l’alimentació, tant la material com l’espiritual – com és la lectura. Totes dues s’ho valen. Jo, de vostès, no me’n deixaria perdre cap.