VISIONS GLOCALS

Celebrar Sant Jordi a la Ribera ja és una tradició consolidada… (2019)

Ho tenia ben decidit, i quan Ràdio Maricel em va preguntar quins llibres compraria per Sant Jordi vaig respondre que seria tot producció local perquè n’hi havia molta i bona, abastava una àmplia gamma de gèneres dels que m’agraden i a més em venia molt de gust. D’entre els molts títols que les parades de la Ribera oferien en vaig triar uns quants que em feia goig tenir i regalar.

En Joan Yll i jo vam brindar pels bons costums de la Diada i pel seu primer llibre, que ha de tenir continuïtat… (2019)

Entre altres, el llibre d’en Joan Yll, el nostre cronista oficial que ens mostra una bona antologia del seu tomb per casa setmanal, o l’autobiografia d’aquest personatge tan enigmàtic i novel·lesc – la realitat sempre supera la ficció – que va ser en Jack Bilbo prologat, entre altres, per en Jordi Milà, passant pels braços de Santa Tecla que la Loreto Almirall i la Lourdes Pañella han escrit i dibuixat respectivament no només per a la canalla…

La performance d’art i música acompanyant els llibres va ser un esdeveniment! Aquí el pianista Pachamama i la Blanca Benítez lluitant amb el Drac… (2019)

Em deixo títols però tampoc no pretenia fer una llista exhaustiva de les meves compres de Sant Jordi. Acompanyades, això sí, pel pas per les meves parades de referència que són, entre altres, el Grup d’Estudis Sitgetans, Òmnium Cultural, l’Ateneu Popular, l’ANC, el Sitges Gay Link i la Fundació Ave Maria. Veient les parades de la Ribera el dia de Sant Jordi m’adono de la diversitat local i de les moltes causes nobles que aquell dia surten al carrer. Orgull sitgetà…

I vam acabar el Dia de Sant Jordi en un espai tan idoni com la Biblioteca Santiago Rusiñol (2019)

La diversitat local no és un tòpic. Fa uns dies en Santi Terraza en parlava comentant el mercat de productes naturals de Can Girona i, personalment ho he constatat de fa anys amb tractes i amistats. Sant Jordi ens va portar un títol que l’encarna, aquesta diversitat, com és el recull de narracions Mirades de Sitges. La idea va sorgir d’aquest setmanari, una proposta de l’Antoni Sella i en Santi Terraza. Un llibre com aquest, doblement coral i en tres idiomes no és fàcil ni ràpid de lligar però finalment ens hem trobat aplegats els de la lletra amb Sergi Pàmies, Francesc Puigpelat, Monika Zgustovà, Edwin Winkels, Lázaro Covadlo, Matthew Tree, Vinyet Panyella, August Bover, Xavier Gimeno, Jimmy Burns Marañón i Joan Sella, amb els de les .il·lustracions: Núria Corretgé, Viki Gallardo, Roby, Jon Berkeley, Horacio Elena, Lídia Gázquez, Agustí Albors, Francesc Rovira, Miguel Condé, Anna Monzó i Florència Coll. L’Ajuntament de Sitges ha fet possible l’edició, que marca una fita en la narrativa sitgetana. 

El llibre que ens mostra tal com som… (2019)

El resultat és el d’un producte que representa la diversitat a que em referia. Són mirades glocals on cadascú l’ha enfilada amb tota llibertat creativa i interpretativa i que culminen un conjunt de visions que ens representen en relació amb l’espai, el temps, la història, el present, l’imaginari. Quan d’ara endavant hagi d’explicar què és el Sitges del segle XXI és molt probable que ho faci regalant aquest llibre. I no és que Sitges no compti amb una narrativa de referència, perquè ja fa més d’un segle que hi és present; així ho va aplegar la Montserrat Esquerda a La ciutat del record(2000) i en textos successius, com els que sovintegen en aquestes mateixes pàgines. Però en aquest cas era diferent, ja que el propòsit ha estat aconseguir un conjunt de textos d’encàrrec des de la total llibertat creativa en aquest ara i aquí que mostressin vistes ‘glocals’, resultants del pensar globalment i l’actuar localment. La glocalització és una determinada manera de veure el món i les Mirades de Sitgess’hi acorden; per aquest motiu és una obra que ens representa a tots, la ciutadania de Sitges al complet. 

Compartint taula i llibre amb l’August Bover i en John Berkeley (2019)

No en faig la ressenya, tot arribarà. Avui només em queda per dir que per la part que em toca hi vaig disfrutar molt i que el dibuix de l’Agustí Albors era tal com l’havia somniat. L’encàrrec em va servir per retrobar dos personatges que fa temps que freqüento, el xòfer rus Oleg Serguèievitx Dovlàtov i la cambrera-infermera de l’antic hotel Terramar Aloma Nicolau. La seva història és ficció; la resta del que explico és cert. En aquest cas, la meva visió glocal anava de Sant Petersburg a Sitges i es quedava aquí, vora els còdols que mormolen a les platges de Terramar. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 26.IV.2019

EL SOLC DE TONY KEELER, FOTÒGRAF

EL SOLC DE TONY KEELER, FOTÒGRAF

tonykeeler-by-barcelonogy
Tony Keeler (2015)

El migdia que vam celebrar el comiat de Tony Keeler era assolellat, més que càlid, i la calidesa humana de tot l’acte s’encomanava entre els assistents. Hi era tothom. Vull dir, tothom que per una raó o altra havia tractat la família Keeler des dels primers moments de la seva instal·lació a Sitges, juntament amb amics d’arreu, condeixebles dels fills, veïnats de tota mena. Hi havia també la pràctica totalitat dels artistes sitgetans en el que vaig voler interpretar, a més d’un darrer  i solidari homenatge, el testimoni del compromís artístic que els unia. Em va emocionar especialment una frase tan breu com intensa que Miguel Conde, amb aquells ullets humits de tendresa, em va mormolar gairebé a cau d’orella: “fem pinya”, textualment.

És aquest el Sitges ric en experiència humana, en arrelaments diversos i en amistats velles i noves on em reconec. Amb els que vaig compartir una Vila quan encara hi havia barques a la platja, cases modernistes al llarg de la Ribera i del Passeig Marítim i els promotors àvids i arquitectes espavilats encara no havien començat el negoci dels enderrocs i les permutes. Comparteixes els espais de la infantesa quan ets criatura sense consciència que marquen un territori i un temps; un temps que corre a velocitats directament proporcionals al nombre d’anys i experiència que acumules. D’aquell Sitges ens en queda el record i una mena d’imaginari sovint idealitzat però amb un fonament tan real com mostren les fotografies, que no enganyen. Ens en queda l’haver compartit un temps i un espai que Tony Keeler ens va mostrar fa a penes un any tal com era i tal com hi érem nosaltres.

Al llarg de la seva vida Keeler, fincat a Sitges, va ser un viatger sempre interessat a fixar el relat fotogràfic del món per mitjà de l’expressió humana. Vocació i professió són, per a ell, la mateixa cosa. Andalusia, Extremadura, Cadaqués, Cuba, Eivissa, Àfrica, els països asiàtics són escenaris on el més important és la matèria humana i la seva expressivitat. Podem pensar-hi en termes de fotografia documental o de fotoperiodisme.

dali-tony-keeler2
Salvador Dalí, per Tony Keeler – que el va copsar fent aquells ulls mig malencònics,  esporuguits i esfereïts que de vegades deixava entreveure…

Però, sempre, el més rellevant és que en el contrast entre llum i ombres del blanc i negre la visió de Keeler esdevé una poètica profundament humana revelada amb el domini del contrast i accentuant les gradacions i intensitats de la figura humana. Potser per això continuo aprenent a mirar amb els retrats de Keeler, els que va exposar a Miramar i que ens mostren tal com érem en el nostre petit microcosmos, i els que han marcat la seva trajectòria universal.

Et passen moltes coses pel cap, com una desfilada tumultuosa i silenciosa alhora, en una cerimònia de comiat. Les idees i les imatges s’aiguabarregen amb el present. Al meu davant hi havia els assistents, els intèrprets musicals, els oficiants. Però una mica més enllà, darrere els vidres, s’hi alça un mur que no es clou i uns xiprers que s’alcen i que fan de metàfora a l’agraïment – la solidesa –  i al record – l’enlairament. Agraïment perquè Tony Keeler, a més d’artista, va ser un veí i un ciutadà exemplar, tal com han testimoniat aquests dies diverses veus, a L’Eco de Sitges entre altres,  des del tracte de proximitat i de recompte de temps. Record, perquè Toni Keeler és una presència que no s’esborra: a l’espai públic de la Plaça dels Artistes; a les fotografies, documentals, llibres, i en la nostra memòria col·lectiva i personal. La mirada de Keeler és un solc profund al nostre paisatge interior.  

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 16.IX.2016.  La fotografia de la capçalera és d’Adriana de Sandoval, presa al Bar Estudiantil, de Barcelona (2015). La fotografia de Tony Keeler ha estat baixada de la xarxa i no hi consta l’autoria.

EL VERMUT DELS POETES

EL VERMUT DELS POETES

Festa, 10

Totes les tradicions tenen data de naixença, per bé que amb el pas del temps i la seva consolidació passen a ser gairebé intemporals i, d’aquí a ser de tota la vida, equiparables a l’eternitat. Una de les tradicions que s’espera amb candeletes al medi poètic del país és la Festa de la Poesia a Sitges que, enguany, compleix la primera dècada. La rebuda dels poetes a l’estació amb banda de música i pubilles és un xoc inoblidable i, d’aquí, tota la resta, en un intens increscendo d’afalacs, músiques, espectacle i, per damunt de tot, el triomf de la poesia.

El darrer acte, quan les emocions han superat les expectatives i ja reca pensar que la festa s’acaba arriba l’hora del vermut. Oficialment, al programa, se’n diu “Els poetes a casa”, amb doble sentit. Els poetes se’n van, definitivament, a casa seva. Però abans, hi ha una casa que els acull a l’hora del vermut. Sol ser una casa d’artista o de poeta. Fernando Krahn, Miguel Conde, Pere Stämpfli i Santiago Rusiñol, entre altres, els han acollit amistosament a l’hora del comiat i hom pensa allò de ‘no és un adéu per sempre’. La frase més pronunciada és ‘fins a l’any que ve que, encara que ja no serem poetes convidats, tornarem’ i, molts d’ells han complert la paraula amb escreix.

Enguany la casa que els acull no és ben bé una casa d’artista. Però és una casa amb història relacionada amb l’urbanisme i amb la poesia. Quan es va celebrar la Festa de la Poesia a Sitges, el 1918, la urbanització de Terramar ja havia depassat el llindar del somni del seu promotor, l’industrial sabadellenc Francesc Armengol, i començava a esdevenir una realitat. La Festa de la Poesia de 1918 havia congriat el més gran nomenclàtor de poetes que Sitges havia vist des dels dies del certamen de la III Festa Modernista de 1894: Josep Carner, Carles Riba, Clementina Arderiu, Joaquim Folguera, Ventura Gasol, Josep M. de Sagarra, i tants d’altres. Molts d’ells tornaren al llarg dels anys vint; Josep Carner, per exemple, que el 1925 va escriure el Madrigal a Sitges a casa del poeta Salvador Soler i Forment, o Josep M. de Sagarra, que va pronunciar el discurs d’homenatge a Rusiñol al peu del Greco el gener de 1926. Però no hi va haver cap altra Festa de la Poesia. Quan el 2007 es va  celebrar la I Festa de la Poesia a Sitges es va publicar un opuscle sobre El Sitges noucentista i la Festa de la Poesia de 1918 a manera de memòria i baula de la tradició poètica sitgetana.

La urbanització de Terramar va anar creixent. Les fotografies de 1919 mostren el traç del Passeig Marítim, meitat sorrenc meitat asfalt, els blocs de ciment de les voreres a mig arrenglerar. Al fons dues cases: la caseta de propaganda de la urbanització, un modest edifici de planta quadrada i teulada, i una edificació més sofisticada, noucentisme arquitectònic total. Estan situades a primera línia. La segona continua dempeus al Passeig Marítim i fa cantonada amb el carrer Josep Carner. La primera, que fa cantonda amb el carrer Josep Planas i Robert, va ser objecte d’una ampliació el 1932, que li va atorgar l’aspecte més característic amb una rotonda lateral, i encara, els anys cinquanta, va ser parcialment ampliada quan va ser convertida en un acollidor hotelet que portava el nom de la ciutat italiana on es van conèixer el matrimoni que el regentava, l’Hotel Rímini. El 1988 la casa va ser rehabilitada seguint amb fidelitat les característiques de l’arquitectura noucentista.

Aquella casa va acollir no només els promotors de la urbanització de Terramar, “Parques y edificaciones S. A.” sinó també la redacció ‘de facto’ de la revista de propaganda, Terramar. Revista d’art, literatura i esports (1919-1921), dirigida per Josep Carbonell i Gener. La casa va acollir, també, uns quants poetes;  entre d’altres, Joaquim Folguera, J. V. Foix, Josep Lleonart, possiblement també Josep M. Junoy i Joan Salvat-Papasseit, tots ells col·laboradors de la revista.

Anquines banc

És aquella casa, la que va ser la caseta de mostra del que havia de ser Terramar, la que acollirà els poetes de la X Festa de la Poesia a Sitges a l’hora del vermut. Hi ha els mateixos pins al fons, els mateixos palets de riera empedrant el jardí, el mateix banc de totxana, el mateix porxo exterior, els mateixos revoltons limitant el muret  que tanca els pitòsfors i el bruc. Als estadants de la casa els fa molt de goig rebre els poetes, oferir-los un vermut a l’antiga, i constatar la baula que relliga la poesia des de tots els vessants i totes les estètiques perquè, el més important, és que l’alè poètic perduri per a totes les eternitats.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges,  17 de  juny 2016.
Fotografies de Visit Sitges i de Frèia Berg. Les de Visit Sitges corresponen al Vermut dels Poetes del dia 19 de juny de 2016.

 

EL PUNT DE PARTIDA DEL FOTÒGRAF TONY KEELER

Unknown-2

Tal com érem. O del retrat com a gènere. O, tot plegat, que és el punt de partida que ens proposa l’exposició del fotògraf Tony Keeler a Miramar, organitzada per la Regidoria de Cultura. Durant un mes i mig hi ha desfilat tota mena de públic mirant, i admirant, el conjunt de retrats que configura una dècada de rostres sitgetans que han quedat fixats en el temps i en l’espai. El temps, dels seixanta als setanta, marca tota una època d’un dels grans canvis socials i demogràfics de Sitges, un final d’etapa que el tardofranquisme i l’adveniment de la democràcia van segellar. L’espai, Sitges, la Vila. L’escriptor Xavier Gimeno i Elena Martínez-Marí, comissaris de la mostra, juntament amb la col·laboració de la família de l’artista, han aconseguit fixar un gran retaule lineal de la societat sitgetana.

Des de el Desenredant xarxes – llavors, n’hi havia, a La Fragata – fins els retrats dels clarobscurs d’un poble en blanc i negre amb desenes de rostres de tota mena, edats i condicions mostra que la fotografia de Keeler va ser més que un exercici iniciàtic. Segons Xavier Gimeno, és aquí on l’artista “va trobar la llum que ha marcat la seva trajectòria”. Amb Sitges com a punt de partida va realitzar un intens transcurs d’incursions en altres escenaris, propers i remots. Del Cadaqués de Salvador Dalí a l’Eivisa paradisíaca dels seixantes, a l’Andalusia antropològica, a les estrangeries llunyanes d’Asia, Àfrica del Sur, Sahara, Cuba. I sempre, o gairebé, amb la càmara analògica i amb el retrat com a llenguatge i tècnica per a explicar la seva visió del món.


Unknown-3

El microcosmos sitgetà està configurat per un aiguabarreig de rostres que inciten, entre altres sentiments i sensacions, a la memòria, la tafaneria, l’elegia, el record o la malenconia quan veus un seguit de fesomies que han configurat la teva quotidianeitat d’infantesa o d’adolescència. Rostres de persones que, simplement, hi eren, poblaven els teus escenaris i els teus carrers com si hi haguessin estat tota la vida i s’hi haguessin de quedar per a l’eternitat. La vida, tossuda, mostra que no és així. I llavors te n’adones que no saps ja quants anys fa que no has vist en Salvador Martínez a la porta de la seva carboneria, que aquell nen a qui feies de cangur i que es deia Amadeo Conde és un home que viu fora de Sitges i que el seu pare te’n va donant notícies, que fa molt de temps que no has vist aquella noia tan guapa i extremada que vivia molt a la vora del teu barri, que la mirada mig ingènua mig descarada d’aquella nena mig estrangera perviu en la dona que molt de tard en tard veus i que sempre et continua sorprenent.

Unknown-5

Keeler va emprendre la seva particular via iniciàtica des d’un posicionament obert i lliure, interclassista i profundament interessat per la naturalesa humana. La tria del retrat com a gènere ho posa de manifest i el reguitzell de cognoms ho palesa. Hi figuren gent de la ‘colònia’ – els antics estiuejants residents al Vinyet i a Terramar , com els Artiach, Balasch, Leprevost, Pérez-Ullibarri, Capo, Baret, Navés … juntament amb gent de la Vila: Matas, Sala Llopart, Grabulosa, Aleacar, Marcet, Puighibet, Dalmau… i no em puc estar de citar els retrats del nen Xavier Gimeno, dels nuvis Maria Teresa Marcet i Joan Sella, de les germanes Nieves i Núria Amigó, del pintor Miguel Conde, Fermí Grabulosa, Josep Cenzano Artigues, Marisa Marsal… i la mirada de tendresa vers la seva muller Linda i els fills.

Unknown-6

L’artista no deixa espai per a l’anècdota i nosaltres tenim al davant el desafiament de la contemplació de l’univers que hi ha darrere cada rostre. Sé de persones que hi han repetit visites i ho entenc, perquè com totes les coses bones, el que t’agrada et deixa gust de poc i sempre hi vols tornar. Un cop d’ull al llibre de firmes de la mostra em retorna a la realitat de cinquanta anys més tard. Un lapse de temps profund com una bretxa.

Tony Keeler, artista, fotògraf, conciutadà, mereix perpetuar el seu record entre nosaltres. Ha complert amb escreix amb tots els mèrits i ens ha deixat un retaule insubstituïble de tal com érem. Per això, i pel magnífic conjunt de la seva obra, em sumo a la petició que va fer Xavier Gimeno de dedicar-li el seu espai a la Plaça dels Artistes. És una manera modesta, però visible i en bona companyia, de dir-li que per sempre més estarà al nostre costat i, nosaltres, amb ell.