LENINGRAD, 1944

                                                                  Per a Elena Zernova, de Sant Petersburg

Sempre n’he dit Sant Petersburg i era la ciutat somniada. Fins que un mes de març vaig anar a raure vora el riu glaçat, amb el Palau d’Hivern al fons, lluminós i màgic i  imponent. Hi vaig arribar amb els ulls tancats fins que Elena Z.  em va dir que ara ja pots mirar. Així com Mercè Rodoreda escriu que hi ha gent que amb un record en tenen per a tota la vida, la primera visió de Sant Petersburg, gris i glaçada, va ser la visió de la bellesa en estat pur. 

Vista del Palau d’Hivern amb el Neva glaçat. Fot. Frèia Berg (2011)

Ho he recordat avui, diumenge vint-i-set de gener, quan he vist que es complien els setanta-cinc anys de l’aixecament del setge de la ciutat encerclada per l’exèrcit alemany. Del vuit d’octubre de 1941 al vint-i-set de gener de 1944 van transcórrer dos anys, quatre mesos i dinou dies de guerra, privacions, fred, malalties i d’una fam còsmica. Els alemanys? responia Anna Akhmàtova quan arribà evacuada a Taixkent – I els parlava de la gent que menjava desesperadament gossos i gats per poder sobreviure entre tota mena de privacions. Famílies senceres van morir de gana. L’enemic eren la fam i el fred. L’exèrcit enemic també, és clar, bombardejant la ciutat sense parar. De tres milions d’habitants en van morir la meitat.  La mare d’Elena Zernova , com tants altres, havia subsistit amb una racció de cent vint-i-cinc grams de pa per tot el dia; no hi havia res més.

El setge de Leningrad va marcar un dels capítols més dolorosos de la II Guerra Mundial. Entre tanta misèria i clarobscurs que provoquen les guerres, es van produir capítols de creativitat i de lirisme inigualables. En destaco dos. L’un, la Setena simfoniade Xostàkovitx, titulada Leningrad, i dedicada a la ciutat que va suportar el setge. L’autor la va iniciar a la ciutat i la va acabar a Samara, on havia estat evacuat i on es va estrenar el 1942. Considerada per alguns una obra de mera propaganda soviètica, d’altres hi veuen una crítica al sistema i, per extensió, al totalitarisme. El fet és que durant la guerra  va esdevenir un dels símbols antifeixistes i va ser llargament interpretada resultant una de les peces més característiques de la música russa del segle XX.

Karl Eliasberg dirigint la Sinfonía núm. 7, de Leningrat, de Xostàkovitx l’agost de 1942.

Anna Akhmàtova havia escrit que no hi ha al món un poder més temut i terrible que la paraula profètica del poeta. Evacuada de Leningrad el novembre de 1941 i traslladada a Taixkent, no va retornar a la capital del Nord fins el juny de 1944, passant per un exili que li va canviar la vida. Oracle i elegia, Akhmàtova va dedicar a la seva estimada ciutat un conjunt de poemes corprenedors, on no hi manquen les tonalitats pròpies de la poesia de guerra, una èpica empeltada de  pietat.  

La poeta Anna Akhmàtova els anys quaranta

Són poemes que avui configuren un memorial líric que  li van valer la condecoració sobre la Defensa de Leningrad. Per bé que el llibre Poema sense heroi i els dispersos que apleguen les obres completes configuren una extensa suite, el Llibre Setè de la poeta el conté els més característics, aplegats amb el títol genèric de “El vent de la guerra”. Els dos dels que n’he fer la versió catalana són un exemple i un reconeixement a qui es va erigir en la veu de totes les víctimes que van patir setge, bombardeigs, privacions de tota mena.

(4)

Els ocells de la mort són al zenit

Qui salvarà Leningrad? 

Està ben quieta, respira

i encara viu, mentre tot ho sent:

Com al fons de la mar Bàltica

els seus fills gemeguen mentre dormen,

com des de la fondària se sent el crit de: “Pa”!

que arriba fins el firmament…

Però aquesta terra ferma no té pietat.

I des de totes les finestres a l’aguait – la mort.

(5) CORATGE

Sabem què aguanta dret ara mateix

i què passa en aquest moment.

L’hora del coratge ens repica als rellotges

i el valor no ens abandonarà.

No ens fa cap por la tempesta de plom,

ni ens acovardem per manca de refugi.

I et defensarem, llengua russa,

poderosa i gran paraula russa!

Et lliurarem a la nostra canalla

pura, lliure i rescatada del captiveri

per sempre més!

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 1 de febrero 2019

POMPEU FABRA I ELS POETES

Dissabte passat van tenir lloc dos actes que van compartir els honors del reconeixement públic. Al migdia la Festa de la Poesia inaugurava la seva placa a la Plaça dels Artistes, consolidant uns valors que van més enllà d’un festival més del calendari sitgetà que ja compta amb dotze edicions, cent anys més tard de la Festa de la Poesia de 1918 . Al vespre, al Casino Prado es van cloure les activitats de l’Any Pompeu Fabra a Sitges amb música i poesia; cent cinquanta anys del naixement de Pompeu Fabra i cent de la Gramàtica catalana.

La poesia pot tenir tantes definicions com poetes hi ha, i si no feu la prova. Cíclicament hi ha enquestes i qüestionaris on es demana als poetes què és la poesia per a ells, com la senten, com l’escriuen, com la practiquen, com esdevé el centre de la seva vida. La capacitat dels éssers és infinita a l’hora d’imaginar i de definir i encara més ho és en gent de lletra. El contrapunt en són els diccionaris. Cada llengua té el seu. Establert a manera de cànon i de guia un diccionari és el resum del pensament d’una determinada manera de veure i expressar el món i l’univers, com és una llengua. El diccionari ens dóna la solució expressiva i l’explicació lèxica i conceptual del significat de les paraules, que són els noms que posem a les coses i la manera de dir-les.

La definició original que Fabra va establir per a la paraula Diccionari és:

“Recull dels mots d’una llengua, dels termes d’una ciència, art, etc., amb llur significació, disposats per ordre alfabètic”.

A Pompeu Fabra se’l coneix amb el qualificatiu de “seny ordenador de la llengua catalana” i bé que en va ser. Enginyer de formació va portar a terme la modernització i la dignificació de la llengua catalana, atorgant-li les bases de la seva unitat i atorgant-li les eines per al seu desenvolupament: unes normes ortogràfiques, una gramàtica i un diccionari”. La seva obra, recopilada en nou volums gràcies al treball infatigable de Jordi Mir i de Joan Solà, constitueix els fonaments del desenvolupament de la nostra llengua des de la primera dècada del segle vint fins l’actualitat que des de mort de Fabra desenvolupa  l’Institut d’Estudis Catalans.

Josep Carner, J. V. Foix, Carles Riba, Miquel Martí i Pol, Gabriel Ferrater, Josep Palau Fabre, Màrius Sampere, Rosa Leveroni, Carles Miralles, Francesc Parcerisas, entre altres, fins arribar a la trentena van ser el grup de poetes que van prendre part en una antologia poètica d’homenatge a Pompeu Fabra l’any 1968, en el centenari del seu naixement; eren anys difícils i la poesia tenia, com sempre ha tingut d’una o altra manera, un valor testimonial. Com que les antologies d’homenatge són fruit d’un moment i circumstància concrets el temps les va arrodonint com l’aigua de mar als palets de riera i el nombre de poetes que d’una manera o altra s’han referit a Fabra i la seva obra és ingent. Posats a triar, em quedo amb dos noms.

L’un, Mercè Rodoreda, que deia que una de les seves lectures favorites era el Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra i que sovint en copiava entrades. Com jo faig ara, copiant la definició que Fabra fa de Poesia:

“Art de fer obra en vers; obra en vers; gènere d’obres en vers; producció d’un poeta o poetes, conjunt d’obres en vers composta en una llengua || Bellesa de contingut i de forma essencial a la poesia, que commou delitosament el cor i la imaginació independent de si és en vers o en prosa.”

Salvador Espriu considerava que en el terreny de la gramàtica, Pompeu Fabra ho va veure tot, ho va pensar tot i ho va resoldre tot i que quan es presentaven dubtes recorria als escriptors del seu temps perquè la llengua és un procés obert. Espriu va dedicar un dels poemes més sentits i significatius a Pompeu Fabra, El meu poble i jo,en el que el poeta comparteix la sort de la llengua i del país. Un poema esdevingut un cant de reivindicació i esperança que sovint hem sentit recitar en aquests darrers temps. I, en darrer terme, és Fabra qui ens va llegar un consell que per a ell va ser la divisa de la seva vida: “Cal no abandonar mai la tasca ni l’esperança”. Ni el poble, ni els poetes,  ni nosaltres no abandonarem.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 23 de novembre de 2018

LES DONES DE LA MEVA VIDA

 

LES DONES DE LA MEVA VIDA

Quan arriba aquesta data se’n parla molt, es fan tertúlies i programes a les televisions;  es llegeixen manifestos; s’organitzen presentacions i lectures; es munten espectacles; surten a la llum estudis d’encàrrec sobre els temes que ens afecten; es parla dels nostres drets. Tot això està molt bé i sort n’hi ha perquè tota presa de consciència sobre la problemàtica  dels drets de les dones encara és poca. Si mirem el món tal com se’ns presenta avui dia, globalment i en temps real, constatem que el món de les dones és el de la desigualtat perquè la diferència entre el món occidental, el que té reconeguts els Drets Humans – si més no sobre el paper –  i la resta és abismal. Cal recordar massa sovint que els drets de les dones són Drets Humans     quan constatem que la capacitat d’exercir-los i de gaudir-ne desgraciadament no forma part de la globalitat del món contemporani.

estat laic i els drets de les dones

Des de l’àmbit Europa – l’Europa real, no aquest eufemisme dominat per la hipocresia de la diplomàcia dels estats – en trio dos exemples. L’un és la de la paritat: no em cansaré d’exigir-la arreu i en tots els àmbits perquè no hi ha excuses per no implantar-la. L’actual Mesa del Parlament de Catalunya, i em dol dir-ho, és una vergonya: hi ha una sola dona. La desproporció de presència femenina en els mitjans de comunicació és flagrant. Als medis de governança, als consells d’administració, als òrgans de decisió de les empreses, arreu on es prenen decisions la paritat és sovint una fal·làcia i la presència femenina una quota forçada. L’altre exemple, la presa de consciència, l’exercici del feminisme militant no es pot reduir a les dates dels voltants del vuit de març ni al medi femení sinó que s’ha d’estendre els tres-cents seixanta dies de l’any i en tota la societat. Altrament no és més que un compliment compensatori.

Ces-citations-feministes-vont-changer-votre-vie

Aquest vuit de març volia parlar de les dones de la meva vida. Són les dones que m’han convertit en el que sóc. És l’altra cara de la moneda però prové de la mateixa arrel, amb el valor afegit del  reconeixement. Per començar, la meva mare, que sempre va tenir molt clar que una dona ha de poder guanyar-se la vida per ella mateixa i ens va educar perquè aconseguíssim la independència econòmica segons les nostres capacitats. Per seguir, la meva àvia, que com aquell que no fa res em va ensenyar a apreciar els versos de Jacint Verdaguer i la prosa de Josep Pla. 

IMG_3020
“Quatre filles i una mare…” el 1966.

La millor mestra que he tingut a la vida, que va ser donya Adela Sellés, mestra de l’escola pública de Sitges que quan hi vaig anar estava situada al carrer de la Palma, que en dèiem, a l’antiga fàbrica de capses de sabates: allà ens va ensenyar a llegir i a escriure  i a ser personetes amb una humanitat i una paciència infinites. I als estius, quan anava a repàs a casa seva al carrer Major, m’ensenyava a escriure i llegir en català, a mi, que era una marreca de cinc o sis anys. Després va venir la meva educació a la biblioteca amb la Lola Mirabent, que em va fer agafar una afició als llibres i les revistes de per vida. Hi ha hagut mestres i bibliotecàries que han educat generacions senceres com la cosa més natural del món i és de grans que ens adonem com hem estat d’afortunats.

Quan vaig anar a estudiar el batxillerat a Barcelona l’educació es va diversificar i a la universitat encara més. Va continuar havent-hi més dones a la meva vida: les meves germanes – un puntal – ; les amigues – un altre puntal, com la Isabel Mirete o l’Anna Maria Robert –,  i unes altres de molt especials que vaig conèixer llegint-les i que em van ajudar a fer-me d’una altra manera.

Entre aquestes, les poetes que em van fer poeta i les escriptores que em van fer escriptora, com la Rosa Leveroni i la Montserrat Abelló, l’Anna Ahkmàtova i la Marina Tsvetàeva, l’Else Lasker-Schuler i la Mercè Rodoreda. I la professionalitat admirada de la bibliotecària Montserrat Sebastià, l’exemple de compromís i lideratge de Muriel Casals, la convicció i la radicalitat apreses de  l’advocada i política Simone Veil, i de l’escriptora i periodista Oriana Fallaci. Totes elles, en conjunt,  són les dones de la meva vida. El poeta sitgetà Salvador Soler i Forment va publicar el llibre de proses Dones del meu paisatge (1928) emulant la prosa d’Eugeni d’Ors en un to entre displicent i cosmopolita, presentant uns quants prototipus dels anys d’entreguerres. Les meves són de debò, dones del meu paisatge vital, aquelles a les que mai no podria renunciar per agraïment, per estimació, per tot el que n’he après i per tot el que m’han donat.

 

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 9 de març de 2018

 

CONTRA EL DARD, EL POEMA. (UNA POÈTICA)

CONTRA EL DARD, EL POEMA. (UNA POÈTICA)

n-de-stael-mediterranee-le-lavandou-1952
Nicolas de Staël, Mediterranée, Le Lavandou (1952)

És la febre que conjura les paraules i m’aboca al paper en blanc. És el neguit guiant les meves mans que multipliquen el delit i la fúria. És la llum que s’escola per l’arbreda en la vall closa. És la mar que es vesteix amb mirallets d’estiu i amb un riell que es perd en l’horitzó. Sóc tota jo qui es vincla al reclam rabent de la sang, obscurament feliç de ser en el poema. (Cinc besllums per a un estiu de cendra, 2011)

No tinc biografia.

Com William Carlos Williams volia escriure un poema però m’he abocat a escriure la biografia dels meus poemes.

Escriure és una necessitat i explicar una altra, i totes dues conflueixen en una reflexió a tocar dels límits. No existeixen ni el cànon ni el temps, ni geografies ni llengües. Quan hi ha alguna cosa a dir, tot esdevé intensitat i s’agleven paraules i versos. Després arriben els silencis, un desert ressec i ocre, aridesa, terra clivellada, cendra. La travessa, si ho és, no té calendari. Llavors, forçar la paraula és fallida i impostura. Si l’ase aplaudeix em neguitejo però si ho fa el porc és que m’he traït.

Sóc el que escric.

La meva poesia són descobertes, passions i obsessions.

És la llum dels mirallets que la mar fa a l’estiu i la llum abissal de subterra vermellosa i ennegrida. És la idea que només sóc capaç de desentrellar seguint l’impuls de convertir-la en poema: contra el dard, la resposta. És un vidre opac i el mirall d’ulls endins.

La meva poesia són ciutats, París, Viena, Roma, Sant Petersburg, són països, Provença, Itàlia. La riba nord de la Mediterrània i algunes geografies de la riba sud, amb tots els vells mites. La Mediterrània d’Umberto Saba. La tardor daurada de Mercè Rodoreda vora el llac de Ginebra.

La meva poesia són els altres poetes, les que em van fer: Rosa Leveroni i Montserrat Abelló. Les que he anostrat: Marina Tsvetàieva, Else Lasker-Schuler, Anna Akhmàtova. Els que no puc deixar: Ausiàs March, Rilke, René Char. Els que m’hi porten: Caravaggio, Courbet, Cézanne, Nicolas de Stael.

El contrallum.

El corall.

L’ambre.

Les roses.

L’instant.

La voluntat de dir.

L’oblit. 

Text publicat a tall de biobibliografia a Nit de Poesia. 16è Festival Nacional de Poesia a Sant Cugat. Barcelona: Institució de les Lletres Catalanes, 2016. (Llibre del Núvol; 14) 

PREMI D’HONOR EN LILA: MARIA ANTÒNIA OLIVER, ESCRIPTORA

PREMI D’HONOR EN LILA: MARIA ANTÒNIA OLIVER, ESCRIPTORA

mariaantonia_oliver_48e_premi_dhonor_roda22_foto_dani_codina_omnium_690

Sembla que la perspectiva de gènere avança, ni que sigui lentament, i que la visibilitat i, sobretot, el reconeixement de les dones vaig deixant de ser un deute flagrant i sempitern. Ho escric amb tota la satisfacció que sento perquè l’escriptora Maria Antònia Oliver ha estat guardonada amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que atorga un jurat nomenat per Òmnium Cultural. És un premi que no té trampes perquè els membres del jurat no obeeixen més que a la seva consciència – i s’hi discuteix força, i en dono fe pels anys que vaig tenir el privilegi de formar-ne part -. És un guardó  que no està envoltat de parafarnàlia mediàtica, que no té piles de llibres preparats per quan arribin les campanyes de sant Jordi o de Nadal i que no gaudeix de grans promocions editorials. És un premi d’arrel ètica i moral en un món cada vegada més convuls amb els valors cada vegada més en crisi.

El Premi d’Honor de les Lletres Catalanes s’atorga cada any des de 1969, i de quaranta-vuit premiats, només quatre són dones. Quatre: Mercè Rodoreda, Teresa Pàmies,  Montserrat Abelló i, enguany, Maria Antònia Oliver. Només que es mirin les prestatgeries de les llibreries literàries –  aquelles que no estan farcides de llibres d’autoajuda – , per poc que tinguin de llibres de fons, salta a la vista la diversitat de gènere. Però davant d’una crítica cada vegada més inexistent i d’un estarsistem de les lletres fet pols per la irrupció mediàtica, costa de surar. I més quan de les lleixes ja es passa al sistema literari. Ha costat anys, convicció i molta energia reivindicatòria per recuperar escriptores com Rosa Leveroni, Rosa Maria Arquimbau, Anna Maria de Saavedra, Cèlia Viñas, Felícia Fuster o Maria Beneyto,  i encara. Costa introduir-les al medi docent,  als manuals i a les classes de literatura, més enllà dels cenacles i de les assignatures i màsters de literatura de gènere.

Costa incorporar les dones en tots els àmbits. Fer entendre que la paritat i les quotes són irrenunciables encara és objecte de discussions. En els àmbits de la governança del sector públic i del sector privat. O, sense anar més lluny, en aquest fenomen tan sovintejat com són les tertúlies: la proporció és una a quatre, dues a deu… Aprofundint, només cal fer un cop d’ull als centres de decisió. Tant és que es tracti de closos tancats com d’institucions democràtiques: el dèficit de la presència de les dones sempre és una evidència. Per contra, quan una professió es feminitza – és exercida per més dones que homes – baixa la seva cotització social i econòmica. Això al món occidental, perquè hi ha països i civilitzacions que, d’entrada, ja no reconeixen els drets de les dones com a drets  humans – suposant que també reconeguin, si més no sobre el paper, els drets humans.

Però tornem al lila, que és el color del feminisme i de les reivindicacions de les dones. Maria Antònia Oliver, escriptora de la Generació literària dels setanta, va publicar la primera novel·la als vint anys escassos. Després en van venir d’altres. A mi me agrada especialment una  novel·la que es titula Estudi en lila. Estudi en lilaOliver es va decantar aviat cap a la sèrie negra i va crear una detectiva que es deia Lònia Guiu. Reconec que el títol d’Estudi en lila m’hauria agradat inventar-lo jo, però me’l vaig fer meu i m’hi vaig crear l’imaginari i vaig adoptar la tinta de color lila per escriure. Llavors escrivia a mà i em dedicava a J. V. Foix i a algunes recerques que van acabar en llibres d’estudi i d’assaig. Amb el temps la tinta lila s’anava esborrant i la veritat és que guardo folis gairebé il·legibles. Però la tinta lila va anar més enllà d’aquells folis i va impregnar una visió de la literatura, de l’univers i de la vida que mai més no m’ha deixat. Fa uns dies, quan vaig llegir que la Premi d’Honor d’enguany era la Maria Antònia Oliver ho vaig anotar en lila al meu dietari, que ara és virtual, en un lila que no s’esborrarà, com tampoc s’esborra el compromís amb la causa. La de la literatura, i la de la visibilitat i el reconeixement de les dones.

ON SÓN LES DONES…? QUATRE IDEES PER AL VUIT DE MARÇ

ess_557

  1. Visibilitat, paritat, quotes. Costen de veure, segons a on. Aquesta és una de les contradiccions de la nostra societat occidental perquè hem guanyat visibilitat social col·lectiva i en diversos àmbits som majoria però en d’altres, som escasses i en proporció minvant. Un dels tòpics és el del medi de la tecnologia. La proximitat del 8 de març amb la celebració a Barcelona del World Mobile Congress ha ocasionat més d’un reportatge. Les dones, més enllà de les hostesses, hi eren en franca desproporció. També estan en franca desproporció als llocs d’alt comandament i representació en medis econòmics, empresarials, institucionals, acadèmics i, segons com, mediàtics – a les tertúlies periodístiques o a les meses de debat d’experts dels mitjans de comunicació … L’exercici de fer el recompte de dones em comporta un cert grau d’irritabilitat perquè, de dones, n’hi ha. Tant o millor preparades que els homes; posem-hi tant. O, a la inversa, si hi ha tants homes mitjanament preparats, per què s’exigeix implícitament que les dones superin la mitjana masculina? El llistó té doble format d’amidament, el sostre de vidre cada cop és més fi però continua essent un topall, i la paritat costa molt d’implementar i massa sovint s’imposa a la baixa. Exemples triats a l’atzar i que esdevenen tòpics del món acadèmic i cultural: l’Acadèmia de Legislació i Jurisprudència de Catalunya, dels trenta membres, només quatre són dones, i no serà perquè no hi hagi dones juristes. On es perd el fil roig? L’Institut d’Estudis Catalans no té cap dona a l’equip de govern, de les seves cinc seccions només una és presidida per una dona i dels cent vint-i-quatre membres numeraris les dones són minoria absoluta, i no és que no hi hagi dones dedicades a la recerca. El Patronat del MNAC, constituït, en bona part, per representació institucional, entre vint-i- cinc membres, cinc dones. La visibilitat es guanya amb presència, i per augmentar la presència femenina cal eliminar els sostres de vidre. La paritat i les quotes s’han manifestat fins les eines més eficaces, més enllà de les bones intencions. Paritat i quotes com a estratègia i necessitat.

 dt.common.streams.StreamServer.cls

  1. Els drets de les dones són drets humans. Quan parlo de visibilitat, paritat, quotes i exercici dels drets tinc ben clar que aquest és un discurs que només escolta i assumeix una part del món. És la part que té reconeguts, si més no en teoria, els drets humans com a principi. Hi ha tota una altra part de món – i no em refereixo a geografies, sinó a societats – per al qual els drets de les dones – a la llibertat, l’educació, la sanitat, la infantesa i l’adolescència, el dret de vot, el treball amb un sou digne, la visibilitat social i institucional… – no són drets humans: no en tenen. Les limitacions a que estan sotmeses són una realitat amarga i punyent. Ha costat molt arribar a l’estadi actual i és bo recordar tots els esforços que ens han conduït a una situació que, segons des d’on es miri, fins i tot sembla privilegiada quan només és, simplement, la de l’assoliment i la pràctica de la igualtat. Per això vull recordar, una vegada més, que els drets de les dones són drets humans i que el seu abast és universal encara que hi ha països i actituds que no els admeten i gent que quan se’n parla miren a l’altra banda.

 1507-1

  1. Dones interessants. Pels volts del vuit de març proliferen llibres sobre les dones. Tinc especial preferència per les biografies. Enguany m’he llençat a la lectura de “La pasión de ser mujer” d’Eugènia Tusquets i Susanna Frouchtmann, on trobo des de Maria Callas a Emilia Pardo Bazán, i de Mercè Rodoreda a Raquel Meller… Espero amb candeletes “Las sinsombrero”, de Tània Balló, on entre altres hi surt la meva estimada Angeles Santos, i el llibre que en Julià Guillamon ha publicat sobre la Rosa M. Arquimbau, una dona dels anys trenta que s’ho emportava tot… i que ens donarà sorpreses.

 

  1. Les dones de Ramon Casas. Enguany se’n parlarà molt. Però avui demano un moment d’atenció per al conjunt de rajoles sobre “Els adelantos del segle XX”, al Museu de Maricel, on surten dones en bicicleta, cosint a màquina, fent de telefonistes i de telegrafistes. El 1901 semblaven professions de futur… No tot eren burgeses ni xules amb mocador al cap i manton de Manila. Potser també ens donarà sorpreses, Ramon Casas, si el sabem rellegir amb ulls de segle XXI.

 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 4.III.2016