PICASSO I DALÍ ES RETROBEN A SITGES AMB SUNYER I SISQUELLA

Conec una gent que quan arriba l’agost van a veure els que denominen “els amics de cada estiu”. Els van a trobar a Florència, Basilea, Ais de Provença, Viena, Berlin, Sant Petersburg, Montpeller, Berna, Moscú i un reguitzell de ciutats petites i grans – penso en Winterthur o Castres, per exemple. Deixen Roma i Milà per a l’hivern i quan hi ha una ocasió s’escapen per anar-los a visitar a Madrid o a Toledo. Els amics dels estius són gent que dona gust anar seguint, sigui on sigui, als seus llocs de sempre o en alguna aventura col·lectiva. Per exemple, una de les millors va ser la de la Roma en temps de Caravaggio. O la permanent del museu Paul Klee a Berna. O el museu Oskar Reinhart am Römerholz, a Winterthur, perquè conté alguns dels millors quadres d’art modern europeu – Daumier, Van Gogh, Cézanne i les seves pomes… – que es poden contemplar sense les empentes del Museu d’Orsay, gairebé en solitari en ple mes d’agost.

Aquest juliol alguns d’aquests amics es trobaran a Sitges: Picasso i Salvador Dalí es retrobaran amb Joaquim Sunyer, Alfred Sisquella, Angeles Santos, Pere Pruna, Joan Miró i Josep M. de Togores, entre altres. Els Museus de Sitges inauguren una gran exposició sobre els realismes d’entreguerres a Catalunya, aquesta etapa de l’art europeu que ha costat de fer emergir en les col·leccions dels museus públics i que a hores d’ara està perfectament representada als museus alemanys i italians, però no ho està plenament entre nosaltres. La mostra s’ha gestat dins de la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya en un procés que ha estat llarg però sobradament compensat pels resultats obtinguts tant en l’estudi d’aquest període com per la concreció en una exposició que situa els artistes catalans en el context europeu dels realismes d’entreguerres. Els Museus de Sitges han liderat la mostra perquè la producció principal s’ha fet des del Consorci del Patrimoni de Sitges, on s’exposaran una seixantena d’obres procedents de museus públics i col·leccions privades. Els museus d’art de Valls i d’Olot rebran l’exposició, successivament, a partir de la tardor.

El fet que els Museus de Sitges haguessin optat obertament per la figuració a la col·lecció d’art modern entre el Noucentisme i els anys cinquanta del segle XX no n’és aliè. Tampoc no ho és la mostra que el 2014 va comissariar la historiadora de l’art i doctora Mariona Seguranyes, una de les millors especialistes en l’estudi de Salvador Dalí, sobre l’artista Francesc Vayreda, un dels més característics personatges d’aquell període.

Converses, propostes, una recerca aprofundida i un interessant replantejament del període que transcorre entre 1918 i 1936 configuren la tesi de Seguranyes respecte els realismes d’un Picasso, un Sunyer, un Sisquella, un Pruna, o el mateix Salvador Dalí en relació amb la gran figura de Picasso en un moment en què es palesa clarament el seu correlat amb la Nova Objectivitat. El catàleg, amb aportacions de documentació inèdita, constitueix per si sol un element d’estudi a partir d’ara imprescindible. Els que reclamem un discurs i molta més atenció vers aquest important període de l’art català i la seva presència notable als museus públics amb aquesta mostra i el catàleg tindrem arguments més definitius.

Joaquim Sunyer, Elvira i el gat (Sitges, 1918)

No voldria acabar aquest article sense una nota personal. Per recordar la conversa que la Mariona i jo vam tenir un vespre de 2014 a Girona després de la conferència que em va encomanar sobre Francesc Vayreda i l’univers noucentista, la coincidència d’idees i l’admiració que sentia i sento per les seves aportacions a l’art modern del país. D’altra banda, casi al final de la seva recerca, la trobada a París vora el Museu Picasso decidint aspectes essencials sobre l’exposició. I, en tercer lloc, el gran esforç portat a terme pels Museus de Sitges encapçalat pel seu director Pere Izquierdo i pel cap de Col·leccions Ignasi Domènech amb totes les altres persones que hi col·laboren, per fer realitat una exposició amb ambició, aportació de coneixement i voluntat de projecció internacional. Sé que com a espectadora hi disfrutaré des del privilegi que vaig tenir de creure i participar en aquest magnífic projecte en els seus inicis.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 28.VI.2019

DALÍ I FAMÍLIA

DALÍ I FAMÍLIA

En veure la coberta del llibre escrit per la historiadora de l’art Mariona Seguranyes, Els Dalí de Figueres. La família, l’Empordà i l’art, em va venir al cap un títol ben conegut de Jean-Paul Sartre, L’idiot de la famille.Però així com Sartre dedica una munió de pàgines a infamar el gran Flaubert, Dalí apareix des dels inicis com un geni. Seguranyes ha elaborat un estudi que ha durat set anys per situar l’artista en el medi familiar, on es descrit amb passió calidoscòpica, per situar els paràmetres inicials, els fonaments de la seva pintura.  El retorn que l’artista fa de les relacions de família el realitza  amb l’única eina que dominava, la creació artística, i en un dels formats en que més va excel·lir: el retrat.

Unknown

El joc i contrajoc de paraules i mirades de la família daliniana sobreïx el conegut triangle pare-fill-germana i es converteix en el quadrilàter pare-mare-fill-germana. Cadascun dels angles aporta, al seu torn, un intens teixit de relacions que va es va amplificant per travar els fonaments de l’univers Dalí. Tant els vincles de sang  com els de les amistats fidels són determinants.  

Seguranyes ha convertit Salvador Dalí en un ampli horitzó de recerca que abasta diversos aspectes dels corrents estètics i que sintetitza, agombola i culmina el paisatge artístic empordanès que ella coneix tant bé. Una vasta llista de publicacions i exposicions mostra un currículum admirable, especialitzat en l’art  dels dos darrers segles fins la contemporaneïtat. Per a Seguranyes, Dalí val tota mena d’esforços, des del treball de camp fins a l’escorcoll sistemàtic i radical de tota mena de fonts de documentació primàries. La seva tasca es caracteritza pel rigor, l’excel·lència i la generositat, en no escatimar cap detall del sistema de referències que ha anat construïnt. Els testimonis orals i escrits de Seguranyes passen per Anna Maria Dalí i el seus dietaris inèdits,  Emília Pomés, Lali Bas – autora d’un interessant assaig dalinià, Atramuntanats (2004) que en el seu dia vaig comentar en un altre Marge Llarg; Pere Veí, Felip Domènech, els treballs pioners d’Antonina Rodrigo, l’inefable Gibson, l’expert dalinià Ricard Mas, que ella anomena “la brúixola”, Josep Playà; el Josep Pla dels Homenots i el Josep M. de Sagarra de les Memòries, entre molts altres.  

El notari Dalí, Salvador Dalí i Cusí, és la primera figura del quadrilàter familiar. Se’ns descobreix un interessant personatge republicà, federal, lliurepensador, filomaçó i esperantista. Educat a la Universitat de Barcelona amb companys com Pere Coromines, Amadeu Hurtado, Gabriel Alomar. Quan guanya les oposicions de notari retorna a la terra natal empordanesa per fincar-se a Figueres. Un personatge vital que segueix i protegeix amatent la carrera del fill, fins i tot durant els anys de la ruptura entre 1929 i 1935. Els retrats que li fa “el nen”, com la família el denomina, passen per tota la gamma d’intensitats d’admiració, temor, confrontació i sarcasme.

 

La mare, Felipa Domènech, és una dona trista que té cura de l’educació religiosa de la seva canalla. La tieta i segona muller del seu pare, Caterina Domènech, és una ombra encara més decaiguda. Els retrats que fa de la mare són pura malenconia.

Anna Maria Dalí és, juntament amb el pare, la gran protagonista de l’obra. De model i musa en la seva adolescència i joventut passa a esdevenir memòria, portadora d’un fil que mai no es va trencar per dura que fos la confrontació sempiterna que va mantenir amb Gala des del primer moment que va aparèixer per Cadaqués. Tota la bona avinença i afecte que va sentir vers Federico García Lorca, corresposta per part d’ell,  – “sirena y pastora”, li escrivia el poeta, amb profund afecte fraternal- es va tornar enfrontament i intolerància vers aquella russa, alliberada i ambiciosa que va seduir el germà estimat fins el punt de separar-lo de tot el que fins el moment l’havia configurat. La memòria d’Anna Maria Dalí transmet la idea que la felicitat és la infantesa i la joventut i que la resta no és més que la impressió amarga d’una maduresa que viu per recordar un abans definitivament perdut. Els nombrosos retrats que Salvador fa d’Anna Maria remeten als dies de felicitat entre Figueres, Cadaqués i Portlligat que el 1929 acaben bruscament amb l’arribada del grup surrealista.

Cadaqués, escriu Seguranyes, fou un paradís que va existir. Per a Dalí, durant tota la vida, Cadaqués i Portlligat són un paisatge sempitern i repetit incansablement en blau i ocre, de platja tancada vora mar i oberta en un horitzó que es torna infinit, integrant la joia, el dubte, el dolor, el neguit i la malenconia de l’artista. Els orígens i l’entorn familiar són l’origen i el primer fonament de la seva immensa construcció artística.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 18.V.2018