RAMON CASAS, A SITGES

RAMON CASAS A SITGES

cartell-copia

L’hi devíem, i per moltes raons. Perquè la vinculació de Ramon Casas amb Sitges sempre va ser discreta. Sobretot si es compara amb la de Santiago Rusiñol i Charles Deering, els dos personatges que gràcies a Ramon Casas van recalar a Sitges. L’un, l’octubre de 1891, quan diu que anava a Vilanova per veure el Museu de Víctor Balaguer on, entre altres tresors, hi havia una Anunciació del Greco, però en realitat el que volia veure era el lloc on Casas i Meifrèn havien pintat patis blaus i una llum ben diferent del gris emboirat de Montmartre.  L’altre, divuit anys més tard quan va acompanyar el seu client i amic Charles Deering a dinar al Cau Ferrat un 16 de setembre de 1909, acompanyat de Miquel Utrillo en qualitat d’amic… i d’intèrpret. En totes dues ocasions la figura de Casas va quedar en segon pla, discretament, però la seva presència ha anat guanyant reconeixement i protagonisme.

estudi-dama-de-blanc-1891
Ramon Casas, Dama de blanc/Étude/Estudi/Noia de blanc en un pati blau (Sitges, 1891) Museu del Cau Ferrat

Trobem Ramon Casas pintant a la manera dels Luministes amb una visió del paisatge sitgetà no gens tòpic i amarat de llum. La Noia de blanc en un pati blau, coneguda també amb el títol de Dama de blanc o el d’Estudi/Étude (1891) o L’hort del Vinyet, pintat juntament amb Santiago Rusiñol, autor del quadre homònim (1892) en són dues mostres. El plein air sitgetà, fossin patis o paisatges constitueix un important capítol de la pintura de Ramon Casas. I quan el 1908 realitzar el cartell anunciant la primera cursa automobilística del país, la Copa Catalunya, amb el recorregut pel Penedès marítim, Casas hi va situar la vista de Sitges des de la Creu de Ribes que Rusiñol, els Luministes i potser ell mateix havien pintat l’estiu de 1892.

copa_catalunya_racc

Respecte de Rusiñol, la presència de l’artista s’enquadra  en una amistat que es remunta vers 1882 i es perllonga tota una vida. Ateny la seva plenitud al Cau Ferrat de les Festes Modernistes i en els quinze olis i la vuitantena de dibuixos que configuren el seu particular catàleg dins del museu. Rusiñol va saber triar, i Casas va saber correspondre. Els quadres que, com els tres nus (1894), el Ball al Moulin de la Galette (1890-1891),  el Gitano de l’Albaycín (1883), la Noia llegint (c.1890), la Noia de blanc en un pati blau (1891), les delicioses vinyetes de L’Auca del Senyor Esteve (1907) o els retrats que configuren la iconografia rusiñoliana més popular, com  Rusiñol dalt d’un llum de ferro (1893) o el darrer retrat (1926), constitueixen petites o grans obres mestres.

Ramon Casas va ser testimoni d’excepció de la construcció de Maricel des dels seus orígens remots. La compra del vell Hospital de Sant Joan, la recomanació d’Utrillo com a l’home capaç de tirar endavant un projecte que a més d’un li degué semblar una utopia, l’amistat i la confiança de què es va fer creditor amb un Charles Deering cada vegada més decidit i enamorat d’un ideal de vida i de col·leccionisme, els viatges per Espanya a la recerca d’antigüetats i per Europa visitant museus i col·leccions artístiques… I la seva presència a Maricel. Una fotografia de vers 1914 el mostra dinant al menjador de la residència de Deering – actualment la Sala Gòtica del Museu de Maricel – acompanyat del seus familiars amb els que havia quedat per trobar-se a Sitges amb la intenció de mostrar-los el que el seu amic americà havia construït.

ramon-casas-i-els-seus-familiars-dinant-a-maricel-c1914

Per a Deering, Casas va ser un gran artista i home de total confiança. El retrat que Casas va fer amb destinació al nou Hospital de Sant Joan del seu gran benefactor – actualment al Museu de Maricel – mostra un esguard d’afable serenitat tot i la posició de ferm home de negocis i de conviccions. La mirada de l’artista mai no fallava perquè era integral, mostrant anvers i rerefons, amb una profunditat psicològica com ben pocs han assolit.

Quan es va produir la ruptura entre Deering i Utrillo, Casas es va situar al costat de l’amic americà i aquest, a manera de comiat de Sitges, li va vendre pel mòdic preu de 10.000 pessetes la seva residència d’hivern, coneguda avui com Can Rocamora. Casas hi va fer ben poca estada; s’apropava a la seixantena i trobava més descans vora les robustes parets de Sant Benet de Bages que en un Sitges on tot havia canviat massa des dels dies de joventut; Rusiñol a penes hi venia i quan ho feia hi passava unes hores, els amics Luministes havien passat avall llevat de Mas i Fondevila, Utrillo era arbre caigut – per bé que reivindicat per la generació jove i les exposicions anuals de la denominada “Trinitat de can Parés” – ell, Rusiñol i Clarasó – eren considerades com una mostra de supervivència de clàssics moderns. Amb tot, però, pintà dos o tres interiors de la casa amb Júlia com a protagonista d’escenes d’intimitat tranquil·la i casolana.

 

1928-sr-amb-casas-i-claraso-a-la-sala-pares-1
Ramon Casas, Santiago Rusiñol i Enric Clarasó a la Sala Parés, amb motiu de l’exposició anual. Barcelona, 1928. 

Ramon Casas té biografia artística sitgetana, com mostra l’itinerari de la seva obra i de la seva presència als museus de Sitges. L’exposició Ramon Casas, la modernitat anhelada, hi recala en diversos aspectes no gens tòpics; és una exposició de nous planetjaments de tesi i de context. Aquest és el millor homenatge que de Sitges estant li podíem fer, però no l’únic. Perquè com en el cas de tots els clàssics, no ens l’acabarem; resten encara motius per continuar la celebració de Ramon Casas a Sitges.

Ramon Casas té biografia artística sitgetana, com mostra l’itinerari de la seva obra i de la seva presència als museus de Sitges. L’exposició Ramon Casas, la modernitat anhelada, hi recala en diversos aspectes no gens tòpics; és una exposició de nous planetjaments de tesi i de context. Aquest és el millor homenatge que de Sitges estant li podíem fer, però no l’únic. Perquè com en el cas de tots els clàssics, no ens l’acabarem; resten encara motius per continuar la celebració de Ramon Casas a Sitges.

 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 11.XI.2016

 

 

 

 

 

DE L’HORT AL BROLLADOR

11828689_875559269187437_7056440165453722403_n

Una bona celebració comença amb una bona vígília id es de fa quatre anys la festa del Vinyet comença el dia abans amb la celebració del nom. “Em dic Vinyet, un nom de Sitges” és més que un eslògan ben trobat. Ha estat l’esquer per a la trobada de les Vinyets sitgetanes i les d’altres indrets – que n’hi ha, i cada vegada més -. Una trobada que d’orgull local per la raó del nom i del sentit de pertinença que genera. És, una vegada més, en l’àmbit de l’imaginari popular on s’esdevé la festa compartida i participada del retrobament d’un col·lectiu plural, intergeneracional i arrelat a una diversificada noció dels orígens.

La celebració d’enguany ha tingut lloc al recinte construït més antic de la Vila, com és la sala gòtica de l’antic hospital de Sant Joan i actual seu del Museu de Maricel, al costat del Mirador. El motiu, més enllà d’aplegar les Vinyets als museus reoberts, ha estat l’edició del recordatori en forma de punt de llibre reproduint una de les obres més entranyables del Cau Ferrat, com és L’hort del Vinyet, de Santiago Rusiñol.

Les Vinyets de 2015 al Museu de Maricel
Les Vinyets de 2015 al Museu de Maricel

L’estiu de 1892 Santiago Rusiñol va freqüentar el Vinyet i hi descobrí un escenari pictòric ideal per a expressar l’impacte de la llum entre la simfonia de blancs de les parets del santuari. Hi va pintar cinc obres, en algunes de les quals hi combina la presència humana, com en el Retrat del senyor Bofill al porxo del Vinyet (Museu de Montserrat) o el del seu cunyat, Alexandre Pons.

Santiago Rusiñol, L'hort del Vinyet (1892), Museu del Cau Ferrat, Sitges.
Santiago Rusiñol, L’hort del Vinyet (1892), Museu del Cau Ferrat, Sitges.

L’hort del Vinyet és una obra solitària, impressionat per l’esclat de la llum i de les ombres projectades a les parets del Santuari; tant l’hort com l’absis de l’església hi apareixen fragmentats – una forma compositiva que a Rusiñol li agradava especialment – i enmig es dreça la pica baptismal gòtica. És una obra nítida, exquisida en el seu gairebé minimalisme;  la llum forma part de l’estructura compositiva del joc d’ombres i d’una gamma cromàtica de grocs i violacis en l’esclat de claror de ponent. Segons Raimon Casellas destaca per unes “verdosidades del laurel que derraman su fresca sombra sobre los dorados muros del ábside, bañado por el sol muriente de rubia claridad”. Molt probablement Rusiñol hi va fer cap al Vinyet amb Ramon Casas – tots dos havien tornat de feia poc a Sitges procedents de Sant Feliu de Guíxols -, ja que aquest també pintà almenys tres obres del Vinyet una de les quals correspon a una vista gairebé exacta de mateix indret, que va ser exposada aquella Festa Major en la I Exposició de Belles Arts – la Primera Festa Modernista, el mateix 1862.  L’hort del Vinyet, un dels primer quadres sitgetans de Rusiñol en el que participa del corrent luminista, forma part del Museu del Cau Ferrat perquè Rusiñol no se’n va voler desprendre mai.  

Maria Rusiñol a Cau Ferrat (1894). Col. part.
Maria Rusiñol a Cau Ferrat (1894). Col. part.
Miquel Utrillo, Interior del Cau Ferrat (1895). Museu de Maricel, Sitges
Miquel Utrillo, Interior del Cau Ferrat (1895). Museu de Maricel, Sitges

Fascinat per  l’antiga pica baptismal gòtica (s.XV) plantada enmig de l’hort, el 1893 Rusiñol va obtenir el permís per traslladar-la al Cau Ferrat, on la va instal·lar a manera de brollador. Al seu nou emplaçament va ser pintat per Rusiñol (Retrat de Maria Rusiñol al Cau Ferrat, 1894) i per Miquel Utrillo (Interior del Cau Ferrat, 1895), i reproduït en nombroses postals i fotografies fins avui mateix.  El brollador atorga a la sala que porta el seu nom un caràcter marcadament intimista, i la seva posició central fa que sembli que tota la resta de l’àmbit giri al seu voltant.  Durant anys es va mostrar recobert per una densa falzia que queia a manera de cascada nodrida per l’aigua en un murmuri incessant i de tant en tant hi nedaven peixets vermells.

Museu del Cau Ferrat, sala del brollador. (c. 1928). Fot. Zerkowitz
Museu del Cau Ferrat, sala del brollador. (c. 1928). Fot. Zerkowitz

Un dels moments de més feliç fixació del brollador és el poema que li dedicà Salvador Soler i Forment el 1928, dins del seu recull Rims de l’hora sitgetana, escrit amb un clar regust de l’època, i que no em puc estar de reproduir:

BROLLADOR DEL CAU FERRAT

Brollador del Cau Ferrat

verd de molsa i verd d’absenta

però de faç gens macilenta,

brollador del Cau Ferrat.

Esguardant-te havem menjat

sitgetana bullavesa

peix a la maonesa,

brollador del Cau Ferrat.

Vora teu han esclatat

més d’un clavell i una rosa

i una idea lluminosa,

brollador del Cau Ferrat.

Al teu volt has vist armat

des del fogós Modernisme

al primmirat Noucentisme,

brollador del Cau Ferrat.

I hom voldria que el dring mat

de les teves perles fines

l’exornés amb lluentines,

brollador del Cau Ferrat.

Però la teva honestedat

admet només la puresa

de l’Art i la gentilesa,

brollador del Cau Ferrat.

Que sempre et facin costat

el cor obert i la pensa

que amb el pur saber s’agença,

brollador del Cau Ferrat.