A CA L’ANTIQUARI.

A CA L’ANTIQUARI. Record i agraïment a la Galeria Artur Ramon

Artur Ramon, la nissaga

Una vegada vaig conèixer un senyor la més gran il·lusió del qual era que, en passar pel barceloní carrer de la Palla, els llibreters de vell i els antiquaris sortissin dels seus establiments per saludar-lo en passar, de tant bon client com en volia ser. L’apassionaven l’art i els llibres. Aquell senyor va aconseguir força el seu propòsit. Avui dia tot forma part dels records. El carrer de la Palla ha vist com els establiments han anat canviant de mans i com els llibreters, antiquaris i galeristes han anat transformant els negocis, adaptant-se a les noves maneres de fer i reorientant les seves trajectòries d’acord amb els reptes actuals.

 13603718_1205652766133025_6079996070375023181_oConfesso que l’anunci del final d’etapa de l’establiment centenari d’Artur Ramon, que aquests dies celebra L’última exposició amb els cartells de totes les mostres efectuades m’ha causat un impacte notable. L’establiment deixa de ser una galeria convencional – convencional, però fora de sèrie per l’excel·lència que la caracteritza – i afronta una nova etapa com a centre de gestió d’art. Deixa el carrer dels antiquaris i llibreters de vell, un carrer de la Palla que ha exhaurit també un tram de la seva història, i es trasllada a la dreta de l’Eixample, on obrirà portes amb el nou any. Són cent anys d’història i quatre generacions que han treballat a fons el seu ofici amb una professionalitat encomiable que els  porta a la recerca de noves vies.

 Els inicis del negoci d’antiquaritat de la família Ramon són d’origen sitgetà. El  senyor Artur Ramon i Vendrell, de família de rellotgers i joiers, arriba a Sitges procedent de Reus el 1910 iniciant una activitat comercial al carrer Sant Pau i, després al carrer de l’Illa de Cuba, establint-se finalment establert a Barcelona. Allà el 1942 el seu fill, Artur Ramon i Garriga obre establiment al número 25 del carrer de la Palla. Artur Ramon i Picas, fill d’aquest amplia i transforma la galeria en el seu format actual, i la quarta generació integrada per Artur Ramon i Navarro, nét del fundador, galerista, historiador de l’art… i poeta, i la seva germana Mònica, porta a terme el canvi de model de negoci, en plena internacionalització iniciada ja fa uns anys.

 AAAra mateix em costa dissociar la Sala d’Art Artur Ramon del carrer de la Palla. Hi vaig anar el 1976 acompanyant Ramon Planes i Lluís Jou perquè al Grup d’Estudis Sitgetans, que Planes presidia, celebràvem el cinquantè aniversari de L’Amic de les Arts i volíem editar una publicació per a la qual ens calia finançament. Com que l’establiment s’havia anunciat el 1926 a la publicació, Ramon Planes va pensar que el seu vell amic Artur Ramon i Garriga l’ajudaria, com així va ser. Però abans, el 1973,  ja hi havia entrat per veure l’exposició sobre Joaquim Sunyer:  l’època de París, interessantíssima per la seva aportació al coneixement de l’artista.

L’any següent hi vaig entrar per saludar un J. V. Foix pletòric inaugurant l’exposició a quatre mans amb el pintor Joan Ponç, 97 notes sobre ficcions poncianes. Va ser aquell vespre quan vaig veure l’escriptor Baltasar Porcel per primera vegada, embolcallat en un abric de pèl que li arribava als peus, gairebé un ós… Mai no  tenia prou ulls per mirar tot el que estava a l’abast de la mirada portes endins i aquesta sensació sempre que he travessat la porta de vidre per endinsar-me en un món del qual no me’n mouria. “M’exalta el nou i m’enamora el vell…”, que escrivia el poeta.

97 notes invit

Hi he contemplat exposicions, hi he demanat col·laboració i assessorament que sempre han estat atesos,  hi he mantingut llargues converses  amb Artur Ramon i Navarro i, sobretot, he tingut l’oportunitat de comprovar cada vegada com una galeria d’art pot arribar a complir una important funció cultural en favor  de la difusió i la creació de coneixement sobre l’art i els artistes. La llista d’exposicions és extensa i la nomenclatura dels antics i moderns configura tota una enciclopèdia. El medi artístic, el públic, la ciutat de Barcelona estan en deute amb un establiment que ha depassat de llarg les funcions estrictes de la transacció comercial i s’ha guanyat per mèrits propis un lloc destacat en la història cultural i artística. Aquest és un balanç que avui, a les envistes del tancament d’un dels més notables establiments del carrer de la Palla, cal agrair i proclamar.

Artur Ramon Art

L’exposició LOGICOFOBISTES, o la recuperació del darrer estadi de l’avantguarda històrica catalana

logicofobistes

Amb l’exposició LOGICOFOBISTES, vuitanta anys després de la primera mostra i  manifest del grup encapçalat pel crític d’art sitgetà M. A. Cassanyes i pel poeta i pintor lleidetà Manuel Viola Gamón, l’historiador de l’art i comissari de l’exposició Josep Miquel Garcia recupera el darrer estadi de l’avantguarda històrica catalana, el surrealisme de la segona generació dels anys trenta. 

La mostra s’inaugura a la Fundació Apel·les Fenosa, del Vendrell, on restarà fins el proper mes d’agost, i inciarà la itinerància per altres museus del país, entre els quals, els Museus de Sitges el 2017. A Sitges es dedicarà especial atenció a M. A. Cassanyes, al pintor i dramatur Artur Carbonell i a l’escultor Jaume Sans. 

El Logicofobisme es desenvolupa a partir del nucli avanguardista inicial de la revista sitgetana L’Amic de les Arts (1926-1929) que, un cop ha vist el darrer número i s’ha dispersat el grup alguns dels seus membres, com Cassanyes, i joves artistes emergents com Artur Carbonell es retroben a Barcelona amb altres artistes, crítics d’art i intel·lectuals, entre els que destaquen el denominat Grup de Lleida – Leandre Cristòfol, Manuel Garcia Lamolla o Viola Gamón – que, a l’entorn de l’associació ADLAN (Amics de l’Art Nou) constitueixen un grup local de surrealisme, que es dóna a conèixer el mes de maig de 1936 a la sala d’exposicions de la desapareguda Llibreria Catalonia. El 1988 es va celebrar l’exposició Surrealisme a Catalunya. De L’Amic de les Arts al Logicofobisme (1924-1936), on es tracten diversos aspectes sobre aquest període artístic i els seus principals protagonistes. El Logicofobisme clou el gran moment de les avantguardes dels anys trenta

Per a una informació més àmplia, vegi’s l’article de La Vanguardia (24.II.2016) de Josep Massot i Pau Echauz, “La tornada dels surrealistes catalans, i l’article  Exposició Logicofobistes 1936. El surrealisme com a revolució de l’esperit” juntament amb la informació apareguda a El Vendrell.net (16.II.2016). 

img_mtaberner_20160217-221107_imagenes_lv_otras_fuentes_remediosv-violencia2-U302290103396vQB-U302290797386tZD-288x355@LaVanguardia-CAS_CAT

 

 

ANIVERSARI I RECORD DE FEDERICO GARCÍA LORCA

“Si muero, dejad el balcón abierto”

AA. 1928. FGL platja Cadaqués x SD i Reyerta de gitanos

No és la millor imatge de Federico García Lorca, però sí que ho és del seu pas per Sitges i la seva amistat amb els redactors de la revista d’avantguarda L’Amic de les Arts. Federico hi va arribar de la mà de Sebastià Gasch i Salvador Dalí. Hi va fer diverses estades, la més coneguda el 1927, a la que correspon la famosa fotografia del grup de redactors de la revista. El 1928 publicava el poema “Reyerta de gitanos”, amb un dibuix que li havia fet Salvador Dalí imaginant-lo a la platja d’Empúries …

1927. FGL a la platja de Cadaqués. AA

JOAQUIM MOLAS

Unknown

Va ser el mestre que no vaig tenir perquè de vegades l’atzar es conjura per fer les coses impossibles. Vaig assistir algun curs a les seves classes i vaig procurar ser una alumna aplicada, però tot i així no en vaig ser deixebla ni vaig esdevenir una ‘moleta’. A classe m’agradava discutir-hi, no per dur-li la contrària sinó perquè m’agradava gastar una certa audàcia amb plantejaments que podien anar més enllà del panorama endreçat que ens presentava. Com en un treball que pretenia mostrar les arrels clàssiques del cubisme, cosa que li va fer exclamar al final de la meva exposició que estava bé i era interessant, però que si ho vol abastar tot no aprofundirà gaire, “quien mucho abarca…”

Ens vam tractar més fora de l’aula que a dintre. Va venir a Sitges el 1976 per celebrar el Cinquantenari de L’Amic de les Arts, organitzat pel Grup d’Estudis Sitgetans i hi va impartir una conferència amb un deix irònic i volgudament hereu del to de revolta que els de l’època gastaven. Anys més tard vaig tenir l’oportunitat de presentar-lo contra tot pronòstic del moment a Sitges, gràcies al programa de L’escriptor del mes que durant uns anys va impulsar la Institució de les Lletres Catalanes. Va ser un vespre al Cafè Roy i em vaig despatxar de gust amb tots els elogis que mai no li havia fet.

Amb Molas hi vaig tenir algunes diferències de criteri per la forma en què tenia d’organitzar la construcció del cànon de la literatura catalana: vostè fa això i aquell farà allò altre. Però la seva capacitat d’entusiasme vers una causa que calia articular i treballar a fons i amb rigor m’admirava encara més, i ell ho sabia. Un altre motiu de discrepància era la seva irrenunciable addicció al tabac que, quan l’atacaven les crisis de tos, eren l’esquer que em permetia renyar-lo, encara fuma tant? Home, doncs aquí ho té. I sempre hi havia un caramel de menta o eucaliptus a punt.

El temps va construir un pòsit d’afecte a prova de circumstàncies. La darrera vegada que el vaig veure va ser al comiat de Josep M. Castellet, el seu tàndem dels anys seixanta i de la gran antologia sobre la Poesia catalana del segle XX, la mostra més contundent de la crítica del realisme social en la cultura catalana.

El recordo com el mostren les fotografies: en blanc i negre, el cigarret eternament penjant, l’espurna de la ironia sempre a punt i, amb una tendresa que ocultava rere la sempiterna sornegueria. I me’l vaig arribar a estimar amb aquell afecte correspost amb escreix. Hi ha vincles que el temps enforteix malgrat la distància, la malaltia i la mort. Gràcies, doctor Molas. Ja sap que me l’estimo molt.