Modernisme contra Noucentisme en autoretrats generacionals

En Xavier Bru de Sala i jo en ple debat. Fot. Anna Forestier
En Xavier Bru de Sala i jo en ple debat. Fot. Anna Forestier

No agrairé mai prou a Francesc Bellmunt, president del Cercle de Cultura, que fa uns mesos em fes una proposta aparentment innocent i amb una càrrega notable de verí. Cal debat en l’àmbit cultural com a eina de reflexió de present i com a base de projecció per al futur i, en aquesta comesa, el Cercle de Cultura organitza periòdicament cicles de taules rodones i debats sobre qüestions de projecció actual. El darrer, que ha tingut com a motiu la contraposició entre Modernisme i Noucentisme, ha vingut a plantejar com a qüestió de fons el lloc de la cultura ara i aquí en el moment present de la Segona transició.

En Bellmunt ens va encarregar el debat a en Xavier Bru de Sala i a mi i el paper de moderador a en Miquel Bofill. Mentre nosaltres exposàvem i contraposàvem idees i experiències i una trentena llarga de persones prèviament inscrites intervenien, puntualitzaven i qüestionaven, Bellmunt ho anava filmant per penjar els resultats al web que d’aquí a uns dies figurarà en l’apartat de Documentació del Cercle de Cultura.

Partíem d’un resum de ponència que vam presentar fa uns dies i que ens ha servit per centrar l’eix de la respectiva exposició d’idees però, abans, Bofill ens ha induït a l’autoretrat generacional cercant el tret de sortida del respectiu interès pel tema, independentment fóssim Modernistes, Noucentistes o totes dues coses – com és el meu cas personal.

En Miquel Bofill moderant, en Xavier Bru de Sala pensava i jo mirava papers... Fot. Anna Forestier.
En Miquel Bofill moderant, en Xavier Bru de Sala pensava i jo mirava papers… Fot. Anna Forestier.

Un exercici útil però, sobretot, interssant. Perquè mentre Bru de Sala explicava els seus orígens educatius a l’Escola del Mar, el seu pas per la universitat, l’experiència al costat d’Emilie Noulet vídua Carner al Brusel·les dels anys setanta, les coneixences dels darrers grans escriptors catalans d’entreguerres i postguerra – un J. V. Foix, un Joan Fuster, un Salvador Espriu, un Joan Oliver… – i com s’havia anat configurant la seva visió del tema – principalment literària -, jo passava la moviola anys enrere.

I he acabat confessant que jo era una noia de poble que als matins estudiava per ser bibliotecària i a les tardes anava a la universitat perquè no em volia quedar amb una carrera de grau mig, però que els meus inductors i mestres no formaven part d’aquest àmbit. Qui em va portar a la literatura van ser, per raons diferents, en David Jou i en Josep M. Castellet. En David Jou perquè en el seu aprenentatge i accelerada maduresa poètica em portà a veure Espriu i plegats també vam anar diverses vegades a can J. V. Foix – on jo anava apuntant tot el que deia per a un futur i finalment nonat estudi sobre les avantguardes. J. M. Castellet perquè, al llarg de la seva etapa sitgetana, va esdevenir el meu autèntic mestre i guia de lectures literàries i visions crítiques. Escriure va venir més tard, quan ja havia llegit molt.

Cartell de Miquel Utrillo per a la representació d'Ifigènia a Tàuride, de Goethe, traduïda per Joan Maragall, el 1898. Premonició de canvis...
Cartell de Miquel Utrillo per a la representació d’Ifigènia a Tàuride, de Goethe, traduïda per Joan Maragall, el 1898. Premonició de canvis…

El meu decantament vers el Modernisme i el Noucentisme tampoc no tenia res a veure amb els meus mentors. Vaig arribar al Modernisme de la mà de Rusiñol, una mà que quan la prens per primera vegada et pren i no et deixa anar mai més. Vaig arribar al Noucentisme a través de la pintura de Joaquim Sunyer però, sobretot, gràcies a l’encàrrec de la cronologia per la catàleg de l’exposició El Noucentisme, un projecte de modernitat (1994). La meva identitat sitgetana té molt, molt a veure amb aquests dos grans períodes de la història cultural del nostre país perquè el microcosmos de Sitges ho tenia, ho té tot.

Entre mig i un segle després la recepció de Modernisme i Noucentisme ha estat ben diferent. La del Modernisme, per raons cronològiques, va ser una recepció acomplerta. La del Noucentisme va quedar a mig fer perquè la guerra civil va estroncar un cicle evolutiu històric i estètic. Tant un com l’altre plantegen a hores d’ara grans qüestions, com una nova i necessària visió del Modernisme que superi el clixé dels anys setanta, o la necessitat de fer front al Noucentisme des d’una visió integral de la cultura i sense els prejudicis i tòpics habituals.

Però traslladant el debat cultural als nostres dies, l’escriptor Julià de Jòdar va clavar la qüestió: si en temps de modernistes i noucentistes els intel·lectuals i els creadors comptaven en la construcció del país i, en definitiva, eren visibles tant ells com les seves aportacions, on són en aquests moments en que es treballa en la construcció d’estructures d’estat? Perquè qui la capitalitza són juristes, economistes i periodistes en una escala de valors variables.

On és, la cultura, doncs? Continuarà…

JOAQUIM MOLAS

Unknown

Va ser el mestre que no vaig tenir perquè de vegades l’atzar es conjura per fer les coses impossibles. Vaig assistir algun curs a les seves classes i vaig procurar ser una alumna aplicada, però tot i així no en vaig ser deixebla ni vaig esdevenir una ‘moleta’. A classe m’agradava discutir-hi, no per dur-li la contrària sinó perquè m’agradava gastar una certa audàcia amb plantejaments que podien anar més enllà del panorama endreçat que ens presentava. Com en un treball que pretenia mostrar les arrels clàssiques del cubisme, cosa que li va fer exclamar al final de la meva exposició que estava bé i era interessant, però que si ho vol abastar tot no aprofundirà gaire, “quien mucho abarca…”

Ens vam tractar més fora de l’aula que a dintre. Va venir a Sitges el 1976 per celebrar el Cinquantenari de L’Amic de les Arts, organitzat pel Grup d’Estudis Sitgetans i hi va impartir una conferència amb un deix irònic i volgudament hereu del to de revolta que els de l’època gastaven. Anys més tard vaig tenir l’oportunitat de presentar-lo contra tot pronòstic del moment a Sitges, gràcies al programa de L’escriptor del mes que durant uns anys va impulsar la Institució de les Lletres Catalanes. Va ser un vespre al Cafè Roy i em vaig despatxar de gust amb tots els elogis que mai no li havia fet.

Amb Molas hi vaig tenir algunes diferències de criteri per la forma en què tenia d’organitzar la construcció del cànon de la literatura catalana: vostè fa això i aquell farà allò altre. Però la seva capacitat d’entusiasme vers una causa que calia articular i treballar a fons i amb rigor m’admirava encara més, i ell ho sabia. Un altre motiu de discrepància era la seva irrenunciable addicció al tabac que, quan l’atacaven les crisis de tos, eren l’esquer que em permetia renyar-lo, encara fuma tant? Home, doncs aquí ho té. I sempre hi havia un caramel de menta o eucaliptus a punt.

El temps va construir un pòsit d’afecte a prova de circumstàncies. La darrera vegada que el vaig veure va ser al comiat de Josep M. Castellet, el seu tàndem dels anys seixanta i de la gran antologia sobre la Poesia catalana del segle XX, la mostra més contundent de la crítica del realisme social en la cultura catalana.

El recordo com el mostren les fotografies: en blanc i negre, el cigarret eternament penjant, l’espurna de la ironia sempre a punt i, amb una tendresa que ocultava rere la sempiterna sornegueria. I me’l vaig arribar a estimar amb aquell afecte correspost amb escreix. Hi ha vincles que el temps enforteix malgrat la distància, la malaltia i la mort. Gràcies, doctor Molas. Ja sap que me l’estimo molt.

Una elegia de Riba per a Josep M. Castellet

images-1

 

Una elegia per recordar Josep M. Castellet, llegida al teatre Romea el 12 de gener de 2015. Hi van haver parlaments i lectures. Entre aquestes, tres autors amics: Carles Riba, Mercè Rodoreda i Gabriel Ferrater. Em va sobtar, i em va agradar escoltar-hi Riba, la Segona elegia de Bierville: per l’evocació llunyana, el marbre noble, per l’exiliat que albira entre arbredes fosques i per la força que salva. En Castellet era tot això. I el record que em dreçava feliç. Gràcies, Josep M., per sempre.

 

Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria,
tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
que en el fons del teu salt, sota l’onada rient,
dormen l’eternitat! Tu vetlles, blanc a l’altura,
pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l’embriac del teu nom, que a través de la nua garriga
ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
per l’exiliat que entre arbredes fosques t’albira
súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix
per ta força la força que el salva als cops de fortuna,
ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

 

Carles Riba, Elegia II. Elegies de Bierville (1943)