AMB PAU CASALS, A CASA SEVA

No puc negar que sento una especial predilecció pel músic, compositor i humanista Pau Casals. Admiro la seva personalitat, el seu ofici, les interpretacions inoblidables que es troben presents en el nostre imaginari col·lectiu – aquesta interpretació entranyable del Cant dels ocells que, sigui on sigui, ens remet al sentiment del seu violoncel.

Pau Casals al violoncel

Admiro la seva força, el seu coratge, la capacitat d’emocionar-se i emocionar els altres, la dignitat del seu exili, les seves decisions que no sempre van ser ben enteses. M’agrada com a compositor i m’entusiasma com a intèrpret i director. Les filmacions que el representen als noranta-sis anys encara dirigint l’orquestra transmeten una energia i una fortalesa interior que corprèn. Per aquest motiu m’agrada, de tant en tant, retornar a casa seva, a la platja de Sant Salvador.

Pau Casals a casa seva de Sant Salvador. Anys trenta

La casa que es va construir el 1910 a Sant Salvador, prop de l’ermita, davant de la mar on havia nedat des de petit, constitueix, en paraules seves, “l’expressió i la síntesi de la meva vida de català i d’artista” i és així com actualment es presenta amb el format de museu. El que de primer va ser una caseta d’estiueig va ser reformada els anys trenta per l’arquitecte noucentista Antoni Puig i Gairalt, de manera que l’edifici remarca l’estructura inicial i l’ampliació que dóna cabuda a la Sala de Música, al jardí i a l’esplèndid mirador que permet contemplar aquesta mar llatina que tant li agradava i que tant va enyorar els dies de l’exili. 

Sala de Música: el viloncel del mestre acompanyat pel Jardí d’Aranjuez de Santiago Rusiñol i un paisatge de Joaquim Mir. Museu Pau Casals, Sant Salvador. Foto Frèia Berg.

Museitzar la casa d’un artista com Casals no va ser fàcil i constitueix tot un repte per donar cabuda a una vida tan intensa i activa com el músic va viure. Amb tot, ens permet contemplar els diversos passatges de la seva vida d’home i d’artista a través d’elements materials, records, fotografies, partitures, instruments i recuperar la visió del músic i de l’humanista per mitjà d’imatges i enregistraments. Ens permet, encara, apreciar un dels valors relativament poc coneguts del personatge, com és el seu vessant de col·leccionista. Casals va començar a col·leccionar art, pròpiament, des de que va tenir la casa de Sant Salvador i a mida que la va anar ampliant; l’obra dels anys trenta en part va ser motivada per la ubicació a la Sala de Música de la col·lecció de pintures murals de Francesc Pla, dit ‘el vigatà’ que havia adquirit a un dels prohoms de la burgesia barcelonina i que representa  una important i atractiva seqüència mitològica. 

Joaquim Mir, Calafell (1928). Museu Pau Casals, Sant Salvador

Dos dels seus artistes preferits són Ramon Casas i Joaquim Mir. Vam poder veure els Casas del Museu Pau Casals durant l’Any Ramon Casas, amb motiu del cicle d’exposicions que es va organitzar sobre Ramon Casas als Museus del Penedès. Els quadres de Mir són referents directes al paisatge penedesenc, com els voltants del Mas de la Mel.

Joaquim Mir, Mas de la Mel. Museu Pau Casals, Sant Salvador

Un jardí d’Aranjuez pintat per Rusiñol, obres de Zuloaga, Mompou, Regoyos, Meifrèn, Créixams, i un oli molt especial de Martí Alsina representant el carrer Ample de Barcelona són d’altres obres destacades de la col·lecció. Aquest darrer, un gran format de traç realista retratant la Barcelona del seu temps, va ser adquirit per Casals perquè sota un dels porxos del carrer Ample hi havia la botiga on va trobar les primeres partitures que va adquirir de J. S. Bach. I, amb els anys, Bach i Casals han esdevingut un binomi indestriable.

Martí Alsina, Els encants vells. Museu Pau Casals, Sant Salvador.

Les escultures de la casa de Pau Casals: M. Benlliure, Rebull, A. Querol, J. Llimona, Josep Clarà i Ivan Mestrovic, entre altres, constitueixen un important aspecte de la col·lecció, remarcant la simbiosi harmònica entre arquitectura i estatuària, tan característica del Noucentisme, propiciada per l’ampliació de Puig Gairalt. 

Balaustrada de la terrasa. Museu Pau Casals, Sant Salvador. Fot. Frèia Berg, 2019

He tingut ocasió de tornar a visitar Pau Casals a casa seva fa pocs dies amb motiu de la reunió que vam celebrar la junta Cercle de Cultura per decidir l’agenda dels propers mesos, una estada que va acollir generosament la Fundació Pau Casals. A fora, la gent disfrutava del sol i de la platja enfront d’una mar blava, infinita i horitzontal estesa fins on abasta la mirada.

Platja de Sant Salvador des de la galeria del Museu Pau Casals. Fot. Frèia Berg, 2019.

Hi vaig reviure les emocions que sé que m’hi esperaven i el plaer d’escoltar Bach, Beethoven i Casals mentre el rostre ferreny de l’artista palesava l’entusiasme, la vocació i la plena vivència de la música que des de ben infant va integrar per sempre en la seva vida. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 19 de juliol 2019

VIDA D’UN PESSEBRISTA

Tot va començar a Cuba, quan l’àvia de Sitges li va enviar en una capsa cuidadosament embolicada amb unes figuretes de fang per fer el pessebre. Hi havia el naixement, el bou i la mula, un àngel, alguns pastors. Eren figures comprades a ca la Guenya, una d’aquelles botigues on hi havia de tot i on a principis de desembre apareixien les figuretes de fang per fer el pessebre de cada casa. Suros, molsa, alguna atzavara, un arbret sec, el paper de fer el cel. De vegades es guarnia el pessebre amb fulles de mata, galerà i de grèvol al fons, vorejant el cel com si d’un bosc espés es tractés. Per fer-lo més bonic posaven faldilles de roba als mobles on hi el pessebre s’havia fet i els més elaborats l’emmarcaven amb paper, amb suro o potser amb fusta. Així semblava una mena de capsa màgica on tot canviava i on món es feia petit, concentrat en un paisatge on no hi faltava farina per fer neu, paper de plata per fer el riu i posar-hi un pont a sobre des d’on un home llançava la canya de pescar i on una dona feia bugada en un cantó mentre alguns aneguets hi nedaven. No sé quina mena de pessebre van fer, aquell any, la família Pañella Virella a Cuba, però segons el minyó de quatre anys sí que hi va haver pessebre perquè hi havia figuretes. Almenys així ho va explicar quan ja era octogenari a la seva néta Alba en una entrevista que es va publicar al Fogall, la revista de l’Agrupa.

Figures antigues que cal restaurar…

No sé si les figuretes que van viatjar fins a Cuba van tornar a Sitges. Però consta que el noi va arribar a la Vila quan tenia cinc anys i que aquell desembre va fer cap a ca la Guenya acompanyat amb l’àvia per veure l’aparador de les figures de pessebre i que n’hi va comprar de noves. El que havia començat a Guantánamo, de retorn a Sitges va continuar amb una embranzida que va durar tota una vida. Perquè, així com la gran majoria de sitgetans, per activa o per passiva mantenen el calendari local amb les dues gran divisòries, la de Carnaval que comença l’endemà de la Festa Major i la Festa Major que comença l’endemà del Dimecres de Cendra, el de  Jordi Pañella i Virella es va organitzar amb una variant personalitzada: Pasqua, amb les Caramelles, i Nadal amb el pessebre. Dividia l’any en aquests dos cicles, i no era estrany que l’endemà del dia de Reis comencés a teclejar una melodia nova al piano de casa seva, i que un cop s’apagava el ressò de les darreres tonades de les americanes, valsos i sardanes s’obrís un relatiu compàs d’espera que, just passat Sant Bartomeu, centrava tota l’atenció en el pessebre del proper Nadal.

Naixement, de Josep Traité
Conjunt d’àngels, de Ramon Amadeu

La col·lecció de figures va començar, doncs, als cinc anys a ca la Guenya i salvat (és un mal dir) l’impàs de la Guerra civil la col·lecció va anar creixent de mica en mica. De l’aparador de ca la Guenya va passar a la Fira de Santa Llúcia, visita obligada entre la Diada de la Puríssima i, a més tardar, el diumenge següent per veure les novetats i poder-ne comprar alguna. Des dels anys joves va freqüentar la coneixença i amistat dels artistes i artesans que portaven a la Fira el bo i millor de la seva obra, en especial del vell Muns, en Vicenç Muns i Fernàndez, nascut a la Barcelona obrera de Sants el 1881 i treballador del metro de Barcelona que, a les hores lliures, es dedicava de ple a l’ofici de les figures de pessebre. Del vell Muns va continuar l’amistat i l’adquisició de les figures del seu fill i del successor d’aquest, Manel Muns i Ferreres i Andreu Muns i Fernández respectivament, de manera que en la seva col·lecció de figures de pessebre hi preval bona part de l’obra d’ aquesta entranyable i apreciada nissaga. Els noms de Castells, Traité, Daniel, Masdeu, Carratalà i tants d’altres també formaren part de la seva col·lecció. A l’igual lque una Sagrada Família atribuïda a Josep Llimona i algunes obres de Ramon Amadeu que van arribar a les seves mans gràcies al vell Muns. Del qual, al cap d’uns anys, quan en Muns fill, Manuel, es va retirar, va adquirir els motllos de fer figures.

Naixement, de Ramon Amadeu
Reis, de Salvador Masdeu (copia actual)

En va omplir la casa, de figures de pessebre. Primer les guardava en un moble vitrina. Després va comprar una mena de caixa de núvia i als calaixets laterals hi va col·locar, tombades, les de mida més petita, i en la cavitat gran, ben embolicades en paper de diari i en capses de sabates, les que anava adquirint. Al cap d’uns anys més va encabir una vitrina gran que feia la mida del tot el passadís de la planta baixa on vivia amb la muller i les quatre filles i n’hi va col·locar unes quantes desenes més. Fins que al cap d’uns anys més va omplir tot un pis dels de sobre el seu establiment comercial, que era una sabateria.

Santons provençals

Les figures de pessebre van ser una de les grans passions de la vida del meu pare. Va ser una col·lecció formada amb temps i amb sacrificis, com succeeix amb totes les col·leccions fetes amb amor. Hi ha molt més per explicar en la seva vida de pessebrista. Aquests dies ho he anat recordant i reconstruint per explicar-ho a la festa de Nadal del GES, que des de fa anys se celebra conjuntament amb l’Agrupació de Pessebristes de Sitges. Però em feia goig començar pel principi evocant els anys de Cuba, que per als meus avis van ser els de la seva joventut i que per a nosaltres tenen un poder d’evocació gairebé màgic, entre exòtic i de paradís perdut. En tot cas, la vida de pessebrista del meu pare va començar molt lluny de Sitges, gràcies a unes figuretes de fang que li va enviar la seva àvia materna perquè el nen comencés a fer el pessebre de petit, tal com estableix la tradició dels catalans des de temps immemorials.

Naixement, de Martí Castells
Pastors que van a adorar, de Martí Castells

Que tinguin un bon Nadal i que sempre hi hagi un pessebre que ens il·lumini.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 21 de desembre 2018

LA MÉS MODERNISTA, LA MÉS EMBLEMÀTICA

 

L1150794
Ramon Casas i Miquel Utrillo, propietari i director de la revista, en la caracterització plasmada a les rajoles de ceràmica pintades per Casas amb el títol genèric de Els adelantos del segle XX.  Pèl & Ploma n’era un…

LA MÉS MODERNISTA, LA MÉS EMBLEMÀTICA

Encara que escrit en broma

és molt sèrio el PÈL & PLOMA

 Pèl & Ploma, la revista de Ramon Casas i Miquel Utrillo, és reconeguda i admirada com la millor i la més emblemàtica revista del Modernisme peninsular i una de les més significatives d’Europa. Va néixer al redós de Els 4Gats el 1899, i el seu final, anunciat a la darrera pàgina del darrer número el mateix any que Els 4Gats tancaven les portes (1903) marca la fi de la gran època del Modernisme. Se’n van publicar un total de cent números, tots ells d’una qualitat de contingut, disseny i forma excepcionals.

Subscriptors, amics, lectors i partidaris l’esperaven amb deler i molts d’ells la guardaven acuradament, de forma que encara ara de tant en tant en surten exemplars entre algunes prestatgeries familiars, tallers d’artistes o ja no diguem de col·leccionistes. Per bé que fa uns anys se’n va editar una edició facsímil, els números originals conserven el valor afegit i l’atractiu d’una qualitat immillorable  i d’un disseny impecable i modern. Pèl & Ploma és el producte ideal per als experts en arts gràfiques i hemeroteques i l’objecte que atreu la vista i el tacte.

El títol és un dels grans mites del Modernisme. Va néixer després d’una breu aventura titulada Quatre Gats, originada a la cerveseria homònima, amb la intervenció directa d’Utrillo i Ramon Casas i la direcció de Pere Romeu. Pel & Ploma va congriar i consolidar l’ambició, la connexió internacional, el reconeixement a les personalitats més interessants del moment i als artistes emergents – Picasso, Nonell, Mir, Canals o Joaquim Torres-Garcia,  entre altres – i les ganes de fer una revista com es feien a Europa – sempre amb l’ideal de la llibertat i de la modernitat per única bandera.

Ramon Casas, RC entre Miquel Utrillo i Leandre Galceran, c.1899, publ P&P, MNAC, 027827-D
Ramon Casas,”Miquel Utrillo, Ramon Casas i Leandre Galcerán” tres protagonistes de Pèl & Ploma (1899)

Totes les motivacions, tots els objectius es van acomplir amb escreix. El tàndem de Ramon Casas – el del pèl dels pinzells, i el que finançava econòmicament el projecte – i de Miquel Utrillo – el de la ploma d’escriure prolíficament amb elegància i un toc d’ironia -, va aconseguir elaborar i mantenir un producte d’excel·lència fins el darrer moment. Tots dos hi van projectar el millor de la seva respectiva personalitat. Ramon Casas s’hi va mostrar com el dibuixant retratista i cartellista que dominava l’ofici i l’exercia de forma tan incansable com magistral.

ramon-casas-186619323-13-638

Utrillo, director de la revista i durant el primer any únic redactor –  hi guanyà el prestigi de crític i d’expert reunint el bo i millor de la cultura artística moderna del moment. Hi va introduir  les seves coneixences– Alfred Stevens, Henry Roujon, Whistler, Toulouse-Lautrec, Gauguin o Anders Zorn -,  els més remarcables personatges que freqüentaren els 4Gats i les plomes més brillants del darrer Modernisme literari. Va albirar l’adveniment de noves estètiques – el Fauvisme, el Noucentisme… – mantenint la fidel complicitat als valors de la modernitat coetània, com Rusiñol,  Casas, Zuloaga, Pichot, Sorolla, Josep Lluís Pellicer, Eliseu Meifrèn o Josep Llimona en el domini de l’art; la música d’Enric Morera, Amadeu Vives, Vincent d’Indy i Joan Gay; la poesia de Joan Maragall i Eduard Marquina. Tampoc no va oblidar els clàssics com Velázquez, invocat des del primer número amb motiu “dels tres-cents anys de la immortalitat del pintor”.

images-5

             Pèl & Ploma retorna enguany amb més força perquè és un producte artístic sorgit de la generositat i de la convicció de Ramon Casas. L’excusa juganera que tenia molts originals per treure va ser una bona troballa per justificar, si calia, una aventura que ens ha transmès el millor d’una època tan intensa com apassionant.

 

El Carnaval dels Modernistes

2006-06-27 12-24-54_0010 còpia
Imitació de tapisseria medieval pintada per Santiago Rusiñol per al Carnaval del Cercle Artístic de Barcelona celebrat al Teatre Líric (1889).

Van fer saber a tort i a dret que sortiria el carro gros. Ho van preparar amb tota cura i gran detall dedicant-hi tots els esforços materials i, sobretot, de creativitat i d’imaginació.  Van procurar que se’n parlés des dels preparatius. No van oblidar cap detall. El gran ball dels artistes de 1889 va començar a les onze de la nit del dilluns de Carnaval i va acabar a les quatre de la matinada. La condició, a més de les ganes de divertir-se, era la d’anar disfressats.

Un any abans un dels capitostos joves havia passat pel Carnaval de Niça, famós entre els famosos, i n’havia quedat enlluernat. Havia estat també al Carnaval de Roma i havia dedicat algun article al de Barcelona. Li encantava disfressar-se i no en perdia l’ocasió. A Sitges, quan total no feia més de quatre dies comptats que hi havia posat els peus, en un dels balls carnavalescos del Prado diu que una màscara femenina se li va acostar i li va xiuxiuejar que vés, que si segueixes així aviat et faran alcalde. A París la va fer més grossa, i ell i el seu amic i company de fatigues es van disfressar de manoles i van fer un debut memorable ballant i cantant flamenc al ball de màscares dels artistes al Folies-Bergère. De gran li van haver d’extirpar un ronyó necròtic en una operació que li van fer a domicili. Va estar a un pas de no explicar-ho però així que es va veure les orelles va tornar a fer de les seves i, en plena convalescència, el dilluns de carnaval es va posar un nas postís fent ganyotes quan el metge el va anar a visitar, de manera que el va despistar fent-li creure que ja estava mig mort.

                  El ball de disfresses dels artistes aplegats al Cercle Artístic de Barcelona es va celebrar al Teatre Líric, el segon de la ciutat després del Liceu. Els organitzadors s’havien inspirat en els carnavals europeus en els que la presència i l’acció dels artistes atorgava un valor afegit de creativitat i estètica, com els de Viena, Roma o Florència. El sarau de 1889 a Barcelona era, per damunt de tot, una reivindicació de la presència i la visibilitat dels artistes que cercaven el reconeixement per part de la societat més enllà dels salons i les exposicions. Era una treva,un pacte entre els artistes i la burgesia més característica dels dies de La febre d’or, tan ben descrits per la novel·la homònima del gran Narcís Oller.

2006-06-27 12-24-17_0008 còpia
Les disfresses dels artistes dibuixades i comentades a les pàgines de “La Vanguardia”, 6.III.1889.

                  De la nòmina modernista i afins, Rusiñol i Casas van formar part del comitè organitzador sector decoració, juntament amb l’escenògraf J. Soler i Rovirosa i els germans Masriera. El saló del teatre es va redecorar com un saló elegant estil renaixement, amb la intervenció de l’escenògraf Vilumara i l’arquitecte Francesc Rogent, escultures de Clarasó i de Josep Llimona; animals dissecats procedents de la col·lecció del naturalista Francesc Darder – un lleó, un tigre i un llop- ; al·legories de Carnaval per Alexandre de Riquer i F. Masriera. No hi van falta objectes artístics: tapissos, armadures, estàtues i també plantes, procedents de diverses col·leccions. Rusiñol va decorar les parets amb tapissos neogòtics – la dèria estètica del moment, aquest neogòtic del primer modernisme del que el Gran Saló del Cau Ferrat en guarda algun ressò – amb temàtiques transcendents i tonalitats humorístiques. Les disfresses també van ser lluïdes: Ramon Casas, de florentí del segle XIII; Francesc Rogent, de plebeu medieval; Soler i Rovirosa, de general; el pintor Manuel Cusí, de florentí del segle XV; Pere Romeu, de capità; Francesc Labarta, d’àrab; Pompeu Gener, de marquès; Josep Lluís Pellicer, d’artista pelut del segle XIX… Rusiñol va conservar fotografies dels seus tapissos i dels artistes disfressats. Ell anava de romàntic del segle XIX.

32119-22
Ramon Casas disfressat de florentí del segle XV. Ball de carnaval del Cercle Artístic de Barcelona al Teatre Líric (1889).

El Carnaval dels artistes va fer córrer molta tinta i va entrar a formar part de la memorialística barcelonina fins ben entrats els anys quaranta. Fos quina fos l’ocasió, no se’n van deixar perdre ni una. Per això no es fa estrany que, com que tot torna, aquests dies n’havem vist uns quants formant part del seguici carnavalesc. Quan van saber que aquest any sí, s’hi van apuntar de seguida.

Feliç Carnaval!

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 5 de febrer de 2016.