LA PLACA D’EN DURRUTI

Era mitjans de 1938 i el del Comitè va entrar a casa de l’escultor. El va trobar al taller treballant amb una figura amb els braços alçats implorant: era fruit de la gran impressió que li havia causat el bombardeig de Barcelona aquell mes de març. La canalla de l’escultor rondava entre la curiositat i un cert temor: els del comitè eren els del comitè i no estaven de bromes. En canvi, quan trobaven el general Líster banyant-se a la mateixa platja on es banyaven ells els semblava més simpàtic. El del Comitè es va adreçar a l’escultor:

Volem una placa per a la plaça d’en Durruti. Que es vegi el seu retrat. 

Molt bé, ja us la faré – l’escultor va respondre. Però no tinc marbre.

Per això no pateixi. Ja n’hi portarem. 

Efectivament, al cap d’un parell d’hores va arribar amb tres o quatre peces de marbre procedents del combregador de la capella del Santíssim. L’església parroquial havia estat reconvertida en magatzem, i llevat de l’altar major i les imatges que se’n van fer estelles, la resta dels altars havien estat portats al soterrani de Maricel desmuntats, perquè eren obres d’art i patrimoni del poble. A més, en Jou, l’escultor, també va ajudar en Jaume Daví, el cap de la brigada municipal que es va dedicar a salvar les obres d’art que estaven en perill, a protegir alguns dels béns artístics de la Vila. Perquè en tota guerra i en tota revolució les coses no són del tot blanques o negres sinó que hi predomina una immensa gamma de clarobscurs. 

En Jou va complir i la placa d’en Durruti va ser col·locada al Cap de la Vila, tocant al carrer de Sant Francesc. Em consta que l’Òleg, el xofer rus que treballava a l’hospital de sang de Terramar i la seva xicota, que hi feia d’infermera, eren allà aquell dia. El retrat d’en Durruti era de perfil i amb la gorra de pell a la russa, per identificar-lo més amb la revolució. L’escultor havia fet una bona feina i el del Comitè fins i tot el va felicitar.

La placa va durar poc temps. El diumenge vint-i-dos de gener de 1939 una divisió de les tropes dels facciosos manades pel general Yagüe va arribar a  Sitges; venien de Vilanova i carretera amunt havien entrat pel carrer de Sant Francesc. L’arribada havia estat precedida dos dies abans d’un important bombardeig que havia afectat molts carrers i cases, així com la Casa del Polble, el Retiro, l’Hospital de Sant Joan i l’Asil de Sant Josep. La por de les bombes havia causat l’èxode de diverses famílies muntanyes endins, cap a les masies, amagats, buscant aixopluc. Mentrestant, l’Òleg, que havia vist una setmana abans l’evacuació dels nens refugiats a Can Vilella, la Casa-Escuela Pueblo de Cuba, es va trobar que la seva xicota havia desaparegut de sobte sense deixar-li cap pista. Se sentia perdut. Al gran saló de l’antic Hotel Terramar Palace reconvertit en hospital de sang, el contrast entre les grans aranyes de cristall i els llits dels malalts i moribunds era encara més punyent. En quedaven pocs, de ferits: els que ja no eren bons ni per ser traslladats. L’Òleg anava per les dependències com una ànima en pena. El rosegava la incertesa del seu propi destí. Parlava castellà i català però l’accent delatava la seva estrangeria. El seu físic era eslau, però si sospitaven la seva procedència segur que tindria problemes segons com bufés el vent dels guanyadors. 

Sembla que és la única imatge del moment de la destrucción de la placa d’en Durruti, el 22 de gener de 1939.

Va abandonar l’hospital i es va instal·lar al garatge d’un xalet proper on hi havia un parell de cotxes i una moto de gran cilindrada, tot esgavellat; s’hi podria entretenir fent de mecànic fins… El migdia del diumenge vint-i-dos de gener anava rumiant passeig amunt fins el Cap de la Vila. Arribà al moment en què una dona amb un pal llarg a la mà tustava la placa d’en Durruti i un home amb un martell l’anava colpejant fins que la  placa va caure feta miques. L’afany de l’home del martell el va impressionar perquè aquell sol gest congriava una absoluta voluntat d’aniquilació. 

Se’n va entornar lentament passeig avall. El feien patir els ferits de l’Hospital més que el seu propi destí i durant un parell de dies hi va tornar. Fins que de la part dels guanyadors va arribar una infermera anglesa, freda i altiva, que es referia als malalts amb un menyspreu encara més feridor; li va fer tanta por que no hi va tornar més. Sol, al seu amagatall, pensava en tots els atzars que havia viscut, en la misèria de la guerra i el que s’endevinava per venir. Una cosa freda que va trobar a la butxaca el va fer pensar que aquell trosset de marbre tancava tres anys de la seva vida. Potser era millor portar-lo a casa de l’escultor, que almenys li quedés un petit testimoni de la placa d’en Durruti. 


Postfaci: ha estat una manera d’explicar una història coneguda. L’única ficció és el del xofer rus. Ja se sap que la realitat sempre supera la ficció. 

M’hi han ajudat les obres de David Jou i Andreu, Jordi Milà i Franco, Roland Sierra i Farreras i Ricard Conesa. Sense història no hi hauria memòria ni docuficció…

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 25 de gener de 2019. Vuitanta anys més tard.

Els llibres, les roses, la festa

No faltaran ni llibres ni roses ni festa, perquè Sant Jordi és un dels dies més festejats del calendari universal dels catalans i de tots que es volen afegir a la celebració dels llibres i de l’amor. Així és com els catalans hem configurat aquesta Diada que, encara que de vegades caigui en dia feiner, sempre brinda l’ocasió perquè cadascú hi retrobi el seu espai i el seu moment.

No hi faltaran els llibres perquè les editorials situen Sant Jordi en l’epicentre de les seves campanyes i perquè els que ens agrada llegir ja fa dies que busquem entre llistes i aparadors, fent cas també al gran mitjà de difusió que és el bocaorella. Entre aquest mitjà fa temps que hi corre una consigna que segueixo gairebé al peu de la lletra, i és la de no fer cas a l’aclaparant omnipresència dels llibres dels mediàtics. Qui diu dels mediàtics diu dels productes – de vegades subproductes – de la indústria editorial, que és una maquinària que té poc a veure amb la cultura malgrat que brandi la cultura com a emblema i com a excusa. Per això faig poc cas de les piles que des de fa dies s’amunteguen en llibreries i quioscs i que guarden relació directa amb les diverses manifestacions del circ – és una metàfora, amb perdó del noble art del circ – mediàtic: televisions, diaris, xarxes socials, promotors, etc. Dit tot això amb el respecte que tota obra mereix i amb la voluntat de no ofendre.

Però no hi puc fer més perquè, quan veig determinats títols i anuncis, m’aboco automàticament cap a l’altra banda, la de les novel·les, poemes, memòries, història, narracions i tot allò que ha estat produït des de la vocació creativa, investigadora, recreadora, imaginativa, sense altres motivacions que la voluntat expressiva, de transmetre, d’aportar i, en summa, de fer feliç al que ha escrit i al que té un llibre a les mans. Sovint, a més, són obres publicades amb modèstia i amb il·lusió. Les publicacions d’àmbit local en són el paradigma.

De tot plegat ja tinc feta la meva llista de Sant Jordi, de la que en vull destacar quatre obres. Com que reservo per a Sant Jordi la narrativa, enguany em regalaran dues obres d’escriptors provats, admirats i de pedra picada: Carme Riera, autora del llibre sobre l’Arxiduc Lluís Salvador de Baviera, mallorquí de vocació i personatge tant atractiu com increïble, i Jaume Cabré, amb un llibre de narrativa breu, Quan arriba la penombra. Però per a mi, enguany, hi ha dues novetats d’àmbit local, que vull dir universal, i que s’emporten la palma del meu rànquing: les Històries del poble silenciós. Sitges durant la Guerra Civil, de Jordi Milà i Franco, i Per un petó, els poemes inèdits que Trinitat Catasús va escriure per a Margarida Ribas.

Tots dos han estat publicats gràcies a la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament i contribueixen no només a engrandir la producció local sinó a situar de nou Sitges al mapa de la història i de la literatura.

Històries del poble silenciós. Sitges, durant la Guerra Civil ja fa uns mesos que va veure la llum però tant és, perquè no havia passat el seu Sant Jordi. És una obra admirable sota els diversos punts de vista de que es demana a qualsevol historiador: rigor, redacció, discurs, amenitat; l’escriptura de Milà és idònia per a tota mena de lectors. El drama de la guerra al front i a la rereguarda és exposat al llarg de deu capítols dedicats a diversos protagonistes, molts dels quals van ser una mena de perllongació del Sitges cosmopolita dels anys trenta en circumstàncies excepcionals: un Luis Quintanilla, una “Pütz”, un Jack Bilbo, un Bruno Castaldi, un Vagliasindi, així com també el del Sitges dereguarda, com els refugiats, els soldats, la canalla de les colònies infantils… I no és només un llibre de guerra, sinó una obra bàsica per a entendre el període que liquida definitivament el Sitges noucentista i cosmopolita dels anys vint i trentra i obre pas al que serà la Vila els anys immediats de la postguerra i de l’autarquia.

L’amor, que és l’epicentre de la vida humana en qualsevol de les seves manifestacions, esdevé un motor potent i indefugible en la vida literària dels poetes. Enguany, finalment, tenim la gran sort de la recuperació d’un dels reculls més sentits i més autèntics de la poesia del segle XX i, concretament de la poesia noucentista.

IMG_6624

Per als qui creguin que el Noucentisme només era un desafiament formal, Per un petó, del sitgetà Trinitat Catasús, és la prova fefaent de la humanització del noucentisme poètic – talment com succeeix dos  altres grans poemaris, El poema espars, de Joaquim Folguera (1917), o El cor quiet, de Josep Carner (1925). Només que l’obra de Catasús durant gairebé cent anys ha estat un recull secret.

El poeta, ja promès amb una de les dones més atractives i cultes del Sitges noucentista, Túlia Mas i Carreras, filla del pintor luminista Arcadi Mas i Fondevila, es va enamorar apassionadament d’una jove plena de vida i d’encant, Margarida Ribas. D’aquí neix el recull d’inèdits que Francesc Ruscalleda, besnét de Margarida, ha aplegat amb tota la cura i estimació, en un llibre que ens retorna el poeta consagrat i l’home enamorat amb una obra que a cada lectura ens retornarà a la festa.