ART CATALÀ AL JAPÓ

Una de les alegries de la setmana ha estat la rebuda d’un catàleg procedent del Japó. És el gran treball que aplega l’exposició Barcelona, la Ciutat dels miracles artístics. L’esperit de l’art modern català del Modernisme a l’Avantguarda. El títol aplega el sentit que el seu comissari, el professor Akira Kinoshita, ha volgut atorgar una mostra sobre la plenitud de l’art català modern, en bona part centrat en la ciutat de Barcelona, la seva arquitectura, societat, institucions culturals, museus i col·leccions, sense deixara de mirar al territori del país. D’aquí la importància que el Museu del Cau Ferrat ha adquirit en aquesta important exposició.

Barcelona, la Ciutat dels miracles artístics. L’esperit de l’art modern català del Modernisme a l’Avantguarda recorrerà les cinc ciutats més importants del Japó al llarg d’un any mostrant més de cent-setanta obres en formats diversos. Nagasaki ha estat el lloc de l’obertura; seguiran Himeji, Sapporo, Shizouka I Tokio. El catàleg, que és la peça que en quedarà, aplega textos  de F. Fontbona, A. Kinoshita, F.Quílez, E. Vallès, M. A. Soldevila,  R. Bru, K. Matsuda i propis – el fet que m’encomanessin la redacció de la Cronologia em va permetre analitzar la mostra des de dintre. Cal felicitar el professor Kinoshita per l’èxit d’haver portat a terme una comesa difícil i complicada que ha pilotat amb saviesa i diplomàcia. El patrocini del grup empresarial de comunicació The Kobe Shimbun i la professionalitat de l’equip Curators Inc, Art & Architecture han estat decisius.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El 2016 des dels Museus de Sitges vaig mantenir una primera reunió amb la delegació japonesa per parlar d’un projecte incipient i que a mitjans de 2018 es va esdevenir definitiu. Ha estat un autèntic privilegi compartir la feina amb el professor Kinoshita, un assidu del Cau Ferrat i dels Museus de Sitges. Vam  treballar conjuntament  i no només per a la tria de les peces del Cau Ferrat.

 

Quan veig que al catàleg hi figuren la Pastoral (1911), i els Tres nus al bosc (1913), de Joaquim Sunyer, les Dones de poble (1911) i La Catalunya industrial (1917) de Torres-Garcia o l’Almanac dels Noucentistes (1911) penso que les discussions sobre les idees estètiques i les seves concrecions a la Catalunya de primers del segle vint van ser doblement positives. El Modernisme i les Avantguardes a Catalunya són valors consolidats i exportables que fan part dels discursos oficials, acadèmics i promocionals, però la projecció del Noucentisme massa sovint queda obviada. Altrament, la visió que el professor Kinoshita ofereix de l’art català és completa, pertinent i altament qualitativa.

 

El Cau Ferrat hi figura amb tots els honors com a institució col·laboradora especial; tot un privilegi i reconeixement. Hi figura també  per mitjà de  les obres reproduïdes i les que han estat triades – una selecció que no va ser gens fàcil perquè es tractava de mostrar les que en el context podien explicar millor la personalitat del seu creador i la seva idea del culte a l’art. Finalment han viatjat la Morfinòmana (1894) d’en Rusiñol, que serà substituïda per la seva altra versió Despertar (1894) i el retrat que Miquel Utrillo va fer de Suzanne Valadon (1891) en record de la guerra que van mantenir durant set anys per tal que Utrillo li reconegués la criatura, amb un traç que sorgeix directament de la visió de Toulouse Lautrec. En la introducció que vaig escriure per al catàleg, “El Cau Ferrat. Un temple del Modernisme”, encaixo la col·laboració amb l’exposició amb els 125 anys que el Cau complirà el proper dia 4 de novembre juntament amb la influència que el japonisme obrà en l’obra i en la col·lecció d’art de Rusiñol. La nova guia del Cau Ferrat que he redactat i que està en procés de publicació sortirà primer en japonès i es presentarà i distribuirà en aquell país per contribuir a l’expansió de l’art català de Sitges estant i amb el nostre propi capital cultural.

 

Fotografies del catàleg de l'exposició i de les sales del Museu de Nagasaki


Article publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 10.V.2019

PINTURA MURAL I TEORIA DE L’ART: JOAQUIM TORRES-GARCIA, D’ACTUALITAT

Torres-Garcia-frescos-pintats-uruguaia_2030806984_54437370_1500x1001.jpg

PINTURA MURAL I TEORIA DE L’ART: JOAQUIM TORRES GARCIA, D’ACTUALITAT.

 

“La pintura és una mena de geometrització dels espais colorits dins d’un ritme”       Joaquim Torres-Garcia (1919)

Aquests dies les pintures murals que Joaquim Torres-Garcia (Montevideo, 1874-1949) va realitzar per la Mancomunitat han tornat a l’actualitat. Enric Prat de la Riba, encara president de la Diputació de Barcelona el 1913, li va encomanar la decoració del Saló de Sant Jordi. L’encàrrec va perdurar durant tota l’etapa en què Prat va esdevenir President de la Mancomunitat (1914-1917), fins que el seu successor, Josep Puig i Cadafalch, que no compartia l’entusiasme de Prat per l’obra de Torres, li va rescindir el contracte. Entretant, l’artista havia enllestit quatre grans murals: La Catalunya eterna, L’edat d’or de la humanitat, Les Artsi Lo temporal no és més que un símbol, i havia ja esbossat el cinquè mural sobreLa Catalunya industrial. Com tota gran obra d’art no deixava de ser polèmica, tant per la seva ambició conceptual com pel significat de la representació del país en relació amb la seva gent, amb el pensament, les arts, la cultura i el medi industrial. Els murals de Torres-García abastaven el mite i la contemporaneïtat i evolucionaven des del noucentisme vist com una edat d’or de ressonàncies classicitzants – amb una notable influència del pintor francès Pierre Puvis de Chavannes (1824-1898) – fins a un constructivisme de formes geomètriques que anys més tard aplicaria el pintor Fernand Léger a formes i estructures.

La dedicació de Torres-Garcia al que seria l’obra de la seva vida – una de les més importants o, si més no, una de les més característiques – es complementava amb l’elaboració teòrica de la seva visió de l’art. La bibliografia de l’artista abasta més d’un centenar d’obres i cinc-centes conferències. Tampoc no deixà mai de banda la seva vocació pedagògica, fos per mitjà de les escoles que va obrir – a Barcelona i a Montevideo – o de l’exercici  del seu mestratge entre deixebles i amics. Cultivà l’amistat d’artistes, de poetes i de tots aquells que, com ell mateix, compartien una vocació creativa irrenunciable i dedicada a la vivència i plasmació d’emocions. 

Torres Garcia, Autoretrat, 1902
Joaquim Torres Garcia, Autorretrat (1902)

Torres-Garcia va fer una visita a Sitges el 1918 per trobar-se amb el seu amic, Joan Salvat-Papasseit que llavors hi estava instal·lat. L’antiquari Santiago Segura havia muntat una botiga d’antigüitats al carrer Sant Pau – la casa és la que té uns esgrafiats similars als de la Biblioteca Rusiñol i la data de 1918 a la façana -. Hi visqué poc temps, Salvat, però va fer amistats sitgetanes. I Torres, també. La tarda del dia de Cap d’Any de 1919 la va passar cals Benaprés, al carrer Major; el metge Joan Ramon Benaprés l’havia convidat a fer una conferència sobre art per a ell i alguns amics. Torres ja havia patit el disgust d’haver de deixar els murals del Saló de Sant Jordi però encara passaria tot l’any a Catalunya abans de marxar a París, a Nova York, i retornar a Europa fins el seu retorn definitiu a Montevideo el 1933. Es trobava en un moment de replantejament estètic i formal i en va expressar els principals principis als assistents: el valor harmònic del ritme i el color en la composició, la importància de plasmar les emocions i d’atorgar-els-hi la transcendència que els farà superar la realitat temporal en favor d’una vocació d’eternitat… El títol de la conferència és explícit: L’art en relació amb l’home etern i l’home que passa. Poc després L’Eco de Sitges publicava en una acurada, moderna i minimalista edició el discurs de Torres, que Salvat-Papasseit va distribuir i posar a la venda a la llibreria on treballava de Barcelona per 1,50 pessetes. L’estada i la conferència de Torres-Garcia marquen una altra de les fites, breu però important, del Noucentisme a Sitges.

Torres-Garcia, L'art en relació amb lhome etern i l'home que passa 1919 còpia

Pel que fa a les pintures, en plena dictadura de Primo de Rivera el comte del Montseny, president de la Diputació de Barcelona va decidir suprimir-les: palesaven un posicionament oposat a l’esperit totalitari del dictador i simbolitzaven una Catalunya que havia assolit la plenitud que la plàstica de l’artista palesava més enllà de la representació del mite. Va ser llavors quan va encarregar a un conjunt de pintors catalans diverses obres de tema historiogràfic espanyol per tapar els murals de l’artista. Torres-Garcia se’n va doldre, però no va ser l’únic; també molts altres artistes i personalitats al llarg del segle XX fins avui mateix. Als anys setanta, encara en ple franquisme, els murals de Torres-Garcia es van rescatar i van ser instal·lats la sala del Palau de la Generalitat que porta el seu nom. Però els cromos historiogràfics de magnes dimensions encara decoren en Saló de Sant Jordi. Personalment em declaro partidària de la seva retirada i reubicació, visibles i com a valor de conjunt, en un altre indret. I que Torres-Garcia retorni al lloc d’on mai no hauria hagut de ser retirat, en un definitiu etern present, dignificat i accessible tal com mereix.

 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges 

LA MÉS MODERNISTA, LA MÉS EMBLEMÀTICA

 

L1150794
Ramon Casas i Miquel Utrillo, propietari i director de la revista, en la caracterització plasmada a les rajoles de ceràmica pintades per Casas amb el títol genèric de Els adelantos del segle XX.  Pèl & Ploma n’era un…

LA MÉS MODERNISTA, LA MÉS EMBLEMÀTICA

Encara que escrit en broma

és molt sèrio el PÈL & PLOMA

 Pèl & Ploma, la revista de Ramon Casas i Miquel Utrillo, és reconeguda i admirada com la millor i la més emblemàtica revista del Modernisme peninsular i una de les més significatives d’Europa. Va néixer al redós de Els 4Gats el 1899, i el seu final, anunciat a la darrera pàgina del darrer número el mateix any que Els 4Gats tancaven les portes (1903) marca la fi de la gran època del Modernisme. Se’n van publicar un total de cent números, tots ells d’una qualitat de contingut, disseny i forma excepcionals.

Subscriptors, amics, lectors i partidaris l’esperaven amb deler i molts d’ells la guardaven acuradament, de forma que encara ara de tant en tant en surten exemplars entre algunes prestatgeries familiars, tallers d’artistes o ja no diguem de col·leccionistes. Per bé que fa uns anys se’n va editar una edició facsímil, els números originals conserven el valor afegit i l’atractiu d’una qualitat immillorable  i d’un disseny impecable i modern. Pèl & Ploma és el producte ideal per als experts en arts gràfiques i hemeroteques i l’objecte que atreu la vista i el tacte.

El títol és un dels grans mites del Modernisme. Va néixer després d’una breu aventura titulada Quatre Gats, originada a la cerveseria homònima, amb la intervenció directa d’Utrillo i Ramon Casas i la direcció de Pere Romeu. Pel & Ploma va congriar i consolidar l’ambició, la connexió internacional, el reconeixement a les personalitats més interessants del moment i als artistes emergents – Picasso, Nonell, Mir, Canals o Joaquim Torres-Garcia,  entre altres – i les ganes de fer una revista com es feien a Europa – sempre amb l’ideal de la llibertat i de la modernitat per única bandera.

Ramon Casas, RC entre Miquel Utrillo i Leandre Galceran, c.1899, publ P&P, MNAC, 027827-D
Ramon Casas,”Miquel Utrillo, Ramon Casas i Leandre Galcerán” tres protagonistes de Pèl & Ploma (1899)

Totes les motivacions, tots els objectius es van acomplir amb escreix. El tàndem de Ramon Casas – el del pèl dels pinzells, i el que finançava econòmicament el projecte – i de Miquel Utrillo – el de la ploma d’escriure prolíficament amb elegància i un toc d’ironia -, va aconseguir elaborar i mantenir un producte d’excel·lència fins el darrer moment. Tots dos hi van projectar el millor de la seva respectiva personalitat. Ramon Casas s’hi va mostrar com el dibuixant retratista i cartellista que dominava l’ofici i l’exercia de forma tan incansable com magistral.

ramon-casas-186619323-13-638

Utrillo, director de la revista i durant el primer any únic redactor –  hi guanyà el prestigi de crític i d’expert reunint el bo i millor de la cultura artística moderna del moment. Hi va introduir  les seves coneixences– Alfred Stevens, Henry Roujon, Whistler, Toulouse-Lautrec, Gauguin o Anders Zorn -,  els més remarcables personatges que freqüentaren els 4Gats i les plomes més brillants del darrer Modernisme literari. Va albirar l’adveniment de noves estètiques – el Fauvisme, el Noucentisme… – mantenint la fidel complicitat als valors de la modernitat coetània, com Rusiñol,  Casas, Zuloaga, Pichot, Sorolla, Josep Lluís Pellicer, Eliseu Meifrèn o Josep Llimona en el domini de l’art; la música d’Enric Morera, Amadeu Vives, Vincent d’Indy i Joan Gay; la poesia de Joan Maragall i Eduard Marquina. Tampoc no va oblidar els clàssics com Velázquez, invocat des del primer número amb motiu “dels tres-cents anys de la immortalitat del pintor”.

images-5

             Pèl & Ploma retorna enguany amb més força perquè és un producte artístic sorgit de la generositat i de la convicció de Ramon Casas. L’excusa juganera que tenia molts originals per treure va ser una bona troballa per justificar, si calia, una aventura que ens ha transmès el millor d’una època tan intensa com apassionant.