PICASSO I DALÍ ES RETROBEN A SITGES AMB SUNYER I SISQUELLA

Conec una gent que quan arriba l’agost van a veure els que denominen “els amics de cada estiu”. Els van a trobar a Florència, Basilea, Ais de Provença, Viena, Berlin, Sant Petersburg, Montpeller, Berna, Moscú i un reguitzell de ciutats petites i grans – penso en Winterthur o Castres, per exemple. Deixen Roma i Milà per a l’hivern i quan hi ha una ocasió s’escapen per anar-los a visitar a Madrid o a Toledo. Els amics dels estius són gent que dona gust anar seguint, sigui on sigui, als seus llocs de sempre o en alguna aventura col·lectiva. Per exemple, una de les millors va ser la de la Roma en temps de Caravaggio. O la permanent del museu Paul Klee a Berna. O el museu Oskar Reinhart am Römerholz, a Winterthur, perquè conté alguns dels millors quadres d’art modern europeu – Daumier, Van Gogh, Cézanne i les seves pomes… – que es poden contemplar sense les empentes del Museu d’Orsay, gairebé en solitari en ple mes d’agost.

Aquest juliol alguns d’aquests amics es trobaran a Sitges: Picasso i Salvador Dalí es retrobaran amb Joaquim Sunyer, Alfred Sisquella, Angeles Santos, Pere Pruna, Joan Miró i Josep M. de Togores, entre altres. Els Museus de Sitges inauguren una gran exposició sobre els realismes d’entreguerres a Catalunya, aquesta etapa de l’art europeu que ha costat de fer emergir en les col·leccions dels museus públics i que a hores d’ara està perfectament representada als museus alemanys i italians, però no ho està plenament entre nosaltres. La mostra s’ha gestat dins de la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya en un procés que ha estat llarg però sobradament compensat pels resultats obtinguts tant en l’estudi d’aquest període com per la concreció en una exposició que situa els artistes catalans en el context europeu dels realismes d’entreguerres. Els Museus de Sitges han liderat la mostra perquè la producció principal s’ha fet des del Consorci del Patrimoni de Sitges, on s’exposaran una seixantena d’obres procedents de museus públics i col·leccions privades. Els museus d’art de Valls i d’Olot rebran l’exposició, successivament, a partir de la tardor.

El fet que els Museus de Sitges haguessin optat obertament per la figuració a la col·lecció d’art modern entre el Noucentisme i els anys cinquanta del segle XX no n’és aliè. Tampoc no ho és la mostra que el 2014 va comissariar la historiadora de l’art i doctora Mariona Seguranyes, una de les millors especialistes en l’estudi de Salvador Dalí, sobre l’artista Francesc Vayreda, un dels més característics personatges d’aquell període.

Converses, propostes, una recerca aprofundida i un interessant replantejament del període que transcorre entre 1918 i 1936 configuren la tesi de Seguranyes respecte els realismes d’un Picasso, un Sunyer, un Sisquella, un Pruna, o el mateix Salvador Dalí en relació amb la gran figura de Picasso en un moment en què es palesa clarament el seu correlat amb la Nova Objectivitat. El catàleg, amb aportacions de documentació inèdita, constitueix per si sol un element d’estudi a partir d’ara imprescindible. Els que reclamem un discurs i molta més atenció vers aquest important període de l’art català i la seva presència notable als museus públics amb aquesta mostra i el catàleg tindrem arguments més definitius.

Joaquim Sunyer, Elvira i el gat (Sitges, 1918)

No voldria acabar aquest article sense una nota personal. Per recordar la conversa que la Mariona i jo vam tenir un vespre de 2014 a Girona després de la conferència que em va encomanar sobre Francesc Vayreda i l’univers noucentista, la coincidència d’idees i l’admiració que sentia i sento per les seves aportacions a l’art modern del país. D’altra banda, casi al final de la seva recerca, la trobada a París vora el Museu Picasso decidint aspectes essencials sobre l’exposició. I, en tercer lloc, el gran esforç portat a terme pels Museus de Sitges encapçalat pel seu director Pere Izquierdo i pel cap de Col·leccions Ignasi Domènech amb totes les altres persones que hi col·laboren, per fer realitat una exposició amb ambició, aportació de coneixement i voluntat de projecció internacional. Sé que com a espectadora hi disfrutaré des del privilegi que vaig tenir de creure i participar en aquest magnífic projecte en els seus inicis.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 28.VI.2019

ART CATALÀ AL JAPÓ

Una de les alegries de la setmana ha estat la rebuda d’un catàleg procedent del Japó. És el gran treball que aplega l’exposició Barcelona, la Ciutat dels miracles artístics. L’esperit de l’art modern català del Modernisme a l’Avantguarda. El títol aplega el sentit que el seu comissari, el professor Akira Kinoshita, ha volgut atorgar una mostra sobre la plenitud de l’art català modern, en bona part centrat en la ciutat de Barcelona, la seva arquitectura, societat, institucions culturals, museus i col·leccions, sense deixara de mirar al territori del país. D’aquí la importància que el Museu del Cau Ferrat ha adquirit en aquesta important exposició.

Barcelona, la Ciutat dels miracles artístics. L’esperit de l’art modern català del Modernisme a l’Avantguarda recorrerà les cinc ciutats més importants del Japó al llarg d’un any mostrant més de cent-setanta obres en formats diversos. Nagasaki ha estat el lloc de l’obertura; seguiran Himeji, Sapporo, Shizouka I Tokio. El catàleg, que és la peça que en quedarà, aplega textos  de F. Fontbona, A. Kinoshita, F.Quílez, E. Vallès, M. A. Soldevila,  R. Bru, K. Matsuda i propis – el fet que m’encomanessin la redacció de la Cronologia em va permetre analitzar la mostra des de dintre. Cal felicitar el professor Kinoshita per l’èxit d’haver portat a terme una comesa difícil i complicada que ha pilotat amb saviesa i diplomàcia. El patrocini del grup empresarial de comunicació The Kobe Shimbun i la professionalitat de l’equip Curators Inc, Art & Architecture han estat decisius.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El 2016 des dels Museus de Sitges vaig mantenir una primera reunió amb la delegació japonesa per parlar d’un projecte incipient i que a mitjans de 2018 es va esdevenir definitiu. Ha estat un autèntic privilegi compartir la feina amb el professor Kinoshita, un assidu del Cau Ferrat i dels Museus de Sitges. Vam  treballar conjuntament  i no només per a la tria de les peces del Cau Ferrat.

 

Quan veig que al catàleg hi figuren la Pastoral (1911), i els Tres nus al bosc (1913), de Joaquim Sunyer, les Dones de poble (1911) i La Catalunya industrial (1917) de Torres-Garcia o l’Almanac dels Noucentistes (1911) penso que les discussions sobre les idees estètiques i les seves concrecions a la Catalunya de primers del segle vint van ser doblement positives. El Modernisme i les Avantguardes a Catalunya són valors consolidats i exportables que fan part dels discursos oficials, acadèmics i promocionals, però la projecció del Noucentisme massa sovint queda obviada. Altrament, la visió que el professor Kinoshita ofereix de l’art català és completa, pertinent i altament qualitativa.

 

El Cau Ferrat hi figura amb tots els honors com a institució col·laboradora especial; tot un privilegi i reconeixement. Hi figura també  per mitjà de  les obres reproduïdes i les que han estat triades – una selecció que no va ser gens fàcil perquè es tractava de mostrar les que en el context podien explicar millor la personalitat del seu creador i la seva idea del culte a l’art. Finalment han viatjat la Morfinòmana (1894) d’en Rusiñol, que serà substituïda per la seva altra versió Despertar (1894) i el retrat que Miquel Utrillo va fer de Suzanne Valadon (1891) en record de la guerra que van mantenir durant set anys per tal que Utrillo li reconegués la criatura, amb un traç que sorgeix directament de la visió de Toulouse Lautrec. En la introducció que vaig escriure per al catàleg, “El Cau Ferrat. Un temple del Modernisme”, encaixo la col·laboració amb l’exposició amb els 125 anys que el Cau complirà el proper dia 4 de novembre juntament amb la influència que el japonisme obrà en l’obra i en la col·lecció d’art de Rusiñol. La nova guia del Cau Ferrat que he redactat i que està en procés de publicació sortirà primer en japonès i es presentarà i distribuirà en aquell país per contribuir a l’expansió de l’art català de Sitges estant i amb el nostre propi capital cultural.

 

Fotografies del catàleg de l'exposició i de les sales del Museu de Nagasaki


Article publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 10.V.2019

ORDRE I PAISATGE EN UNA NOVA ARCÀDIA.

ORDRE I PAISATGE EN UNA NOVA ARCÀDIA. 

 

“Là tout n’est qu’ordre et beauté,

luxe, calme et volupté”

Charles Baudelaire, Invitation au voyage

 

M’endinso en un carrer estret i vianalitzat, empedrat acuradament i em trobo al davant una façana de color ocre, una palmera que no depassa l’edifici i el cartell d’un quadre conegut: la Mediterrània(1912) de Joaquim Sunyer. Sóc al davant del Museu Carmen Thyssen Málaga i, amb mi, un grup d’adolescents, i d’altres visitants adults que es disposen a entrar. De març a setembre d’enguany el museu presenta una exposició que, amb el títol Mediterráneo. Una Arcadia reinventada. De Signac a Picasso, ofereix dues lectures simultànies i coincidents en una redescoberta del Mare Nostrum com una nova Arcàdia.

IMG_4668

És una nova visió en la que conflueixen dues estètiques, no precisament confrontades. D’una banda, la del retorn a l’ordre que succeeix a les convulsions estructurals de les primeres avantguardes; d’altra, la visió d’un paisatge mític, el del bressol dels déus, que l’ésser del segle vint habita de nou a la recerca d’una felicitat tel·lúrica que emana de la llum, la calma, d’un primitivisme conceptual en el que l’harmonia entre els éssers i la natura és possible.

528ea2d1dbcac3c7b9c011330e3d7748b71f3d8a
Joaquim Sunyer, “Mediterrània” (Sitges, 1910-1911). Museu Carmen Thyssen Málaga.

El paisatgisme de Joaquim Sunyer, des de la Maternitat (1908) fins Cala Forn (1917) participa plenament d’aquesta idea, tal com vam poder veure l’any passat en la instal·lació del Museu de Maricel amb motiu del centenari de l’obra esmentada.

IMG_4674

El quadre de la col·lecció de Carmen Thyssen, Mediterrània, és la millor síntesi d’aquest esperit i no en va ha esdevingut l’emblema de la mostra. En el transcurs del discurs expositiu, a més, està al costat de laPastoral (1911), i les acompanya una altra obra que participa plenament d’aquesta idea, com és el Nu a la platja (1917) de Francesc Vayreda, un artista feliçment recuperat fa pocs anys gràcies als estudis i exposició realitzats per la historiadora de l’art Mariona Seguranyes.

IMG_4677

La macroexposició organitzada a França el 2013 pel Museu Granet (Aix-en-Provence) i el Museu de Belles Arts de Marsella titulada Le grand atelier du Midi va comportar, crec, un punt de partida per a noves visions de la pintura del segle XX en relació amb el paisatgisme i, en concret, amb la visió paisatgística de la pintura europea, primordialment francesa, de la riba nord mediterrània. Aquest replantejament ha enriquit no únicament visions de conjunt sinó també la revisió i nova posada en valor de diversos artistes que van figurar a la mostra. Com a exemple, un Charles Camoin al que el Museu Granet va dedicar l’any passat una interessant i extensa antològica . La mostra organitzada pel Museu Carmen Thyssen Málaga, i comissariada per la seva directora, Lourdes Moreno, parteix, en certa manera, d’aquell Sud del Nord i s’aproxima a dos dels seus grans punts de partida, com eren la intersecció entre l’herència clàssica i el retorn a l’ordre, i el posicionament de l’artista imbuït del principi fundacional de Charles Baudelaire, “luxe, calme et volupté”.

IMG_4783 2
Aristide Maillol, “Mediterrània” (1905). Col. part.

La Mediterrània(1905) d’A. Maillol, ocupant la part central de la primera sala de la mostra, en constitueix l’epicentre, acompanyada per les obres esmentades de Sunyer, Vayreda i de J. Torres Garcia. 

IMG_4669
Joaquim Torres Garcia. Pintures murals procedents de la casa del Baró de Rialp. MNACRS.

Una àmplia representació de la mediterraneitat de Picasso en les que destaquen les dels anys vint, de robusta estructura classicitzant; escultures de J. Clarà; obres de Matisse,  Camoin, Bracque, Bonnard, Dufy, Signac, conviuen amb les visions de Pinazo, Sorolla, Raurich, Regoyos, Anglada Camarasa, Togores – un Togores cezannià… –  i, fins i tot, de Rusiñol – que no va pintar la mar més que d’esquitllentes.

Lourdes Moreno ha aconseguit mostrar un diàleg  estètic a múltiples bandes on el Noucentisme i els artistes del Fauvisme, Picasso i Sorolla, juntament amb d’altres comparteixen visions i paisatges, en els que la Mediterrània esdevé una fita, un àmbit, i un marcat nexe d’unió. 

 

Exposició Mediterráneo. Una Arcadia reinventada. De Signac a Picasso. Málaga, Museo Carmen Thyssen, 2018.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 8.VI.2018

 

 

“CALA FORN”, O EL RETRAT CORAL DE L’ARCÀDIA PERDUDA. Un article sobre Joaquim Sunyer en clau sitgetana.

CALA FORN, O EL RETRAT CORAL DE L’ARCÀDIA PERDUDA. Un article sobre Joaquim Sunyer en clau sitgetana. 

011004-000_83131[1]
Joaquim Sunyer, Cala Forn, (Sitges, 1917). Museu Nacional d’Art de Catalunya

Joaquim Sunyer va aprendre a pintar al costat del seu oncle matern, el luminista Joaquim de Miró i Argenter (Sitges, 1849-1914) a la vora dels seus escenaris naturals: horts del sorrenc amb sínies, camps de cols, paisatges propers. Una fotografia els mostra tots dos asseguts al banc de La Punta, el minyó amb la capsa de pintures a la mà, mirant a la càmera amb esguard ferm i encuriosit. Tenia la vida pel davant i la llum de Sitges l’embolcallava. Els anys que va viure a París no la devia oblidar del tot, però al nord la claror era d’una altra mena, entelada pel fum de les fàbriques i les embarcacions vora el Canal Saint Martin, o endinsat en l’ambient bigarrat dels carrers de Montmartre i dels interiors dels cafès, cabarets i sales de ball.  Quan va retornar a Sitges al cap de deu anys cercava un nou llenguatge artístic per superar els límits del simbolisme i per atènyer l’altra mena d’expressió plàstica que havia albirat en les pintures de Cézanne, Gauguin, Matisse i Derain.

MATINÉE (CANAL SAINT-MARTIN) còpia 2
Joaquim Sunyer, Canal Saint Martin (Paris, 1899). Col·lecció particular.

Sunyer va trobar el que cercava al cor més profund i més rude del Garraf, als voltants de Sitges, muntanya endins. Va descobrir un paisatge de gran força tel·lúrica que fins el moment no havia estat objecte d’atenció per part dels artistes, més atents als conreus, les platges, els carrers, la vida quotidiana. Els paisatges de Sunyer eren una altra cosa: realitat depurada, visió de l’ideal, espai volgudament integrador de la natura i els éssers. La tria del paisatge més agrest i fins el moment inèdit com a motiu pictòric obre una nova perspectiva que es consolida en el llenguatge plàstic del Noucentisme. L’estada a Sitges el 1908 va comportar un gir sobtat i radical en la seva pintura vers un nou estil formalment estructurat, temàticament inèdit i  depurat conceptualment i plàsticament. Maternitat (1908), Mediterrània (1910-1911) i Pastoral (1911) constitueixen la trilogia simbòlica i programàtica que el va situar al capdavant de la renovació pictòrica del país encarnada en el  Noucentisme plàstic. Són obres que atenyen la plenitud de l’expressió del mediterranisme i del miratge de l’Arcàdia sunyeriana.

A Cala Forn culmina la síntesi de classicisme, idealisme i humanització. S’hi entrecreuen les dues línies pictòriques que marca la composició: l’ordenació plàstica del paisatge d’influència cezanniana i la del tractament de la figura humana que ha esdevingut cada vegada més humanitzada, més realista. És un retrat coral de persones amb nom i cognom.Hi va representar una visió ideal del paisatge de Sitges – la composició geogràfica és la que el artista vol mostrar: una vista de la vida primitiva, amb les ermites de Santa Bàrbara a primer terme i Sant Sebastià al darrer extrem, obviant el panorama tòpic de la Vila, que hauria estat el campanar de la Parròquia envoltada del conglomerat de cases i carrers. Però l’artista gira els ulls cap un altre escenari, que es el de la Punta Ferrosa i Cala Forn, que dóna nom al quadre. Cala Forn, on havia plasmat una visió ideal i primitiva de la Mediterrània deu anys abans. Si l’estructura geogràfica, física, de Cala Forn mostra una clara filiació cezanniana – el referent fóra la vista de Santa Victòria amb el pont de l’Arc al fons -, l’equilibri entre la voluntat estructural i la humanització del tema l’atorguen els personatges del primer pla.

1917. Cala Forn còpia 3

Isidre Roca, Angela Camps (l’Angeleta del Fondat), Filomena Carbonell (La Filomena de Miralpeix), Josepa Escolà i Pagés, i Cristina Puig són els protagonistes del quadre. Per bé que el referent a les edats de la vida hi és encara present – igual que les veles de la mar de Maternitat (1908), el retrat coral d’aquesta visió de la vida rural transforma el quadre en un retrat de la Vila i de la seva gent: una síntesi harmònica entre el paisatge i els éssers. Gent de Sitges i paisatge de Sitges. Noucentisme en estat pur. L’obra és considerada pels crítics com  un “èxit de catalanitat absoluta”, “la més pura manifestació plàstica de la joia”. Per a nosaltres és, a més, una Arcàdia definitivament perduda, de la qual ens en queda un retrat immortal.

EL QUE HEM MENJAT

Res més adient que el títol d’un dels millors volums de Josep Pla per referir-me a un dels llibres que esperava amb més ganes per Sant Jordi. El meu modest rànquing de la setmana passada es va referir, principalment, a dos. Però la realitat és que eren més, els llibres que m’esperaven a les parades de la Ribera. Entre altres, les dues darreres novel·les de Mònika Zgustova – Les roses d’Stalin i La nit de Vàlia -, i el llibre de Joan Sella, Cuinar i menjar, a Sitges. Talment, el que hem menjat moltes generacions de sitgetans, des dels plats de la cuina pobra quaresmal fins els àpats tan exquisits com abundosos ressenyats als menús del centenari Hotel Subur.

IMG_6737 

El llibre del periodista i gastrònom Joan Sella ha estat publicat pel Grup d’Estudis Sitgetans i és el trenta-cinquè volum d’aquesta mena d’enciclopèdia nostrada que la col·lecció homònima i els “Quaderns” publicats per la mateixa entitat configuren. Són, a hores d’ara, materials imprescindibles per a la història, la memòria, el lleure i el coneixement. Els uneix la voluntat de posar en valor la recerca i la difusió de temes locals amb l’única exigència del rigor i la fiabilitat, que no és poca cosa. Cuinar i menjar a Sitges és un interessant recull, imprescindible per a qui vulgui saber com s’ha configurat i què ha estat la nostra manera de cuinar, que vol dir d’alimentar-nos per viure, i que ha prologat un altre personatge dedicat en cos i ànima a la gastronomia i a la recerca com és Valentí Mongay.

 IMG_6739

 Més que un pròleg, Mongay ha escrit un interessant exercici crític sobre les formes de vida, de turisme i de gastronomia on hem anat a raure partint del relat de Sella. El prologuista  advoca pel retorn a uns valors que durant dècades han estat deixats de banda fins que ens hem adonat – i quanta raó que té! – que els tomàtecs ja no tenen gust de tomàtec i que l’aposta per un turisme de qualitat, també gastronòmic, s’hauria hagut de mantenir com a valor. Però som on som, i, almenys, constata la reacció actual en favor de l’ús d’uns productes locals i singulars que mai no s’haurien hagut de deixar de banda, de l ’Slow Food – benvinguda associació! – i dels productes Quilòmetre 0: no tot està perdut i el llibre que presenta, en tot cas, n’és una bona constatació.  

1915. L'esmorzar012 còpia
Joaquim Sunyer, “L’esmorzar” (Sitges, 1915). MNAC.

 Tot plegat ve a tomb perquè l’obra de Joan Sella no és només una evocació del que hem menjat i del que teníem al rebost, a la cuina i a taula, sinó una reivindicació en tota regla d’una determinada manera de viure i de menjar. El seu és un llibre que es fonamenta en molt bona part en memòria personal i en recerca oral, en records i indagacions, en lectures i converses. El producte aplegat en un volum degudament il·lustrat ens l’ha anat deixant de tant en tant a les pàgines d’aquest setmanari, però el conjunt dels cinquanta-set articles del llibre ofereix una lectura que va molt més enllà de l’interès per la gastronomia. En aquest país, on la taula ha esdevingut des de sempre lloc de tracte i pacte, on compartir un àpat té un component de familiaritat i de bon auguri, on els mercats han estat indrets de socialització, on l’hort casolà és un reducte de la intimitat familiar, el que hem cuinat i menjat a Sitges forma part de l’adn col·lectiu i de l’imaginari popular.

 IMG_6740

Joan Sella és, a més, escriptor. Cadascun dels articles que configuren el llibre mostren un determinat to de voluntat literària i tenen en comú el punt d’aiguabarreig de tendresa i sornegueria pròpies del personatge. Hi ha episodis impagables, com “La cova del congre”, “La crisi de la garrofa” o “Una mariscada a l’Ajuntament”; d’altres constitueixen una profunda incursió en la relació existent entre l’art i la cuina, com “Història d’una panera de peixos” o “Menjar a can Joaquim Sunyer”; n’hi ha de referències històriques, com “La seva mar és abundosa de peix, i bo”, “Petita història del vermut a Sitges” o els inspirats en passatges del clàssic Sitges dels nostres avis, d’Emerencià Roig. Ni hi falta la devoció a la Malvasia, a la pasta de mona, a “Les fesoletes i els pèsols de garrofeta de l’altre Virgili” ni a episodis familars, com “El rape a la hawaiana”. N’hi ha per a tots els gustos, i mai millor dit. Cuinar i menjar, a Sitges, és un esquer per a l’alimentació, tant la material com l’espiritual – com és la lectura. Totes dues s’ho valen. Jo, de vostès, no me’n deixaria perdre cap.

Els llibres, les roses, la festa

No faltaran ni llibres ni roses ni festa, perquè Sant Jordi és un dels dies més festejats del calendari universal dels catalans i de tots que es volen afegir a la celebració dels llibres i de l’amor. Així és com els catalans hem configurat aquesta Diada que, encara que de vegades caigui en dia feiner, sempre brinda l’ocasió perquè cadascú hi retrobi el seu espai i el seu moment.

No hi faltaran els llibres perquè les editorials situen Sant Jordi en l’epicentre de les seves campanyes i perquè els que ens agrada llegir ja fa dies que busquem entre llistes i aparadors, fent cas també al gran mitjà de difusió que és el bocaorella. Entre aquest mitjà fa temps que hi corre una consigna que segueixo gairebé al peu de la lletra, i és la de no fer cas a l’aclaparant omnipresència dels llibres dels mediàtics. Qui diu dels mediàtics diu dels productes – de vegades subproductes – de la indústria editorial, que és una maquinària que té poc a veure amb la cultura malgrat que brandi la cultura com a emblema i com a excusa. Per això faig poc cas de les piles que des de fa dies s’amunteguen en llibreries i quioscs i que guarden relació directa amb les diverses manifestacions del circ – és una metàfora, amb perdó del noble art del circ – mediàtic: televisions, diaris, xarxes socials, promotors, etc. Dit tot això amb el respecte que tota obra mereix i amb la voluntat de no ofendre.

Però no hi puc fer més perquè, quan veig determinats títols i anuncis, m’aboco automàticament cap a l’altra banda, la de les novel·les, poemes, memòries, història, narracions i tot allò que ha estat produït des de la vocació creativa, investigadora, recreadora, imaginativa, sense altres motivacions que la voluntat expressiva, de transmetre, d’aportar i, en summa, de fer feliç al que ha escrit i al que té un llibre a les mans. Sovint, a més, són obres publicades amb modèstia i amb il·lusió. Les publicacions d’àmbit local en són el paradigma.

De tot plegat ja tinc feta la meva llista de Sant Jordi, de la que en vull destacar quatre obres. Com que reservo per a Sant Jordi la narrativa, enguany em regalaran dues obres d’escriptors provats, admirats i de pedra picada: Carme Riera, autora del llibre sobre l’Arxiduc Lluís Salvador de Baviera, mallorquí de vocació i personatge tant atractiu com increïble, i Jaume Cabré, amb un llibre de narrativa breu, Quan arriba la penombra. Però per a mi, enguany, hi ha dues novetats d’àmbit local, que vull dir universal, i que s’emporten la palma del meu rànquing: les Històries del poble silenciós. Sitges durant la Guerra Civil, de Jordi Milà i Franco, i Per un petó, els poemes inèdits que Trinitat Catasús va escriure per a Margarida Ribas.

Tots dos han estat publicats gràcies a la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament i contribueixen no només a engrandir la producció local sinó a situar de nou Sitges al mapa de la història i de la literatura.

Històries del poble silenciós. Sitges, durant la Guerra Civil ja fa uns mesos que va veure la llum però tant és, perquè no havia passat el seu Sant Jordi. És una obra admirable sota els diversos punts de vista de que es demana a qualsevol historiador: rigor, redacció, discurs, amenitat; l’escriptura de Milà és idònia per a tota mena de lectors. El drama de la guerra al front i a la rereguarda és exposat al llarg de deu capítols dedicats a diversos protagonistes, molts dels quals van ser una mena de perllongació del Sitges cosmopolita dels anys trenta en circumstàncies excepcionals: un Luis Quintanilla, una “Pütz”, un Jack Bilbo, un Bruno Castaldi, un Vagliasindi, així com també el del Sitges dereguarda, com els refugiats, els soldats, la canalla de les colònies infantils… I no és només un llibre de guerra, sinó una obra bàsica per a entendre el període que liquida definitivament el Sitges noucentista i cosmopolita dels anys vint i trentra i obre pas al que serà la Vila els anys immediats de la postguerra i de l’autarquia.

L’amor, que és l’epicentre de la vida humana en qualsevol de les seves manifestacions, esdevé un motor potent i indefugible en la vida literària dels poetes. Enguany, finalment, tenim la gran sort de la recuperació d’un dels reculls més sentits i més autèntics de la poesia del segle XX i, concretament de la poesia noucentista.

IMG_6624

Per als qui creguin que el Noucentisme només era un desafiament formal, Per un petó, del sitgetà Trinitat Catasús, és la prova fefaent de la humanització del noucentisme poètic – talment com succeeix dos  altres grans poemaris, El poema espars, de Joaquim Folguera (1917), o El cor quiet, de Josep Carner (1925). Només que l’obra de Catasús durant gairebé cent anys ha estat un recull secret.

El poeta, ja promès amb una de les dones més atractives i cultes del Sitges noucentista, Túlia Mas i Carreras, filla del pintor luminista Arcadi Mas i Fondevila, es va enamorar apassionadament d’una jove plena de vida i d’encant, Margarida Ribas. D’aquí neix el recull d’inèdits que Francesc Ruscalleda, besnét de Margarida, ha aplegat amb tota la cura i estimació, en un llibre que ens retorna el poeta consagrat i l’home enamorat amb una obra que a cada lectura ens retornarà a la festa.

A CA L’ANTIQUARI.

A CA L’ANTIQUARI. Record i agraïment a la Galeria Artur Ramon

Artur Ramon, la nissaga

Una vegada vaig conèixer un senyor la més gran il·lusió del qual era que, en passar pel barceloní carrer de la Palla, els llibreters de vell i els antiquaris sortissin dels seus establiments per saludar-lo en passar, de tant bon client com en volia ser. L’apassionaven l’art i els llibres. Aquell senyor va aconseguir força el seu propòsit. Avui dia tot forma part dels records. El carrer de la Palla ha vist com els establiments han anat canviant de mans i com els llibreters, antiquaris i galeristes han anat transformant els negocis, adaptant-se a les noves maneres de fer i reorientant les seves trajectòries d’acord amb els reptes actuals.

 13603718_1205652766133025_6079996070375023181_oConfesso que l’anunci del final d’etapa de l’establiment centenari d’Artur Ramon, que aquests dies celebra L’última exposició amb els cartells de totes les mostres efectuades m’ha causat un impacte notable. L’establiment deixa de ser una galeria convencional – convencional, però fora de sèrie per l’excel·lència que la caracteritza – i afronta una nova etapa com a centre de gestió d’art. Deixa el carrer dels antiquaris i llibreters de vell, un carrer de la Palla que ha exhaurit també un tram de la seva història, i es trasllada a la dreta de l’Eixample, on obrirà portes amb el nou any. Són cent anys d’història i quatre generacions que han treballat a fons el seu ofici amb una professionalitat encomiable que els  porta a la recerca de noves vies.

 Els inicis del negoci d’antiquaritat de la família Ramon són d’origen sitgetà. El  senyor Artur Ramon i Vendrell, de família de rellotgers i joiers, arriba a Sitges procedent de Reus el 1910 iniciant una activitat comercial al carrer Sant Pau i, després al carrer de l’Illa de Cuba, establint-se finalment establert a Barcelona. Allà el 1942 el seu fill, Artur Ramon i Garriga obre establiment al número 25 del carrer de la Palla. Artur Ramon i Picas, fill d’aquest amplia i transforma la galeria en el seu format actual, i la quarta generació integrada per Artur Ramon i Navarro, nét del fundador, galerista, historiador de l’art… i poeta, i la seva germana Mònica, porta a terme el canvi de model de negoci, en plena internacionalització iniciada ja fa uns anys.

 AAAra mateix em costa dissociar la Sala d’Art Artur Ramon del carrer de la Palla. Hi vaig anar el 1976 acompanyant Ramon Planes i Lluís Jou perquè al Grup d’Estudis Sitgetans, que Planes presidia, celebràvem el cinquantè aniversari de L’Amic de les Arts i volíem editar una publicació per a la qual ens calia finançament. Com que l’establiment s’havia anunciat el 1926 a la publicació, Ramon Planes va pensar que el seu vell amic Artur Ramon i Garriga l’ajudaria, com així va ser. Però abans, el 1973,  ja hi havia entrat per veure l’exposició sobre Joaquim Sunyer:  l’època de París, interessantíssima per la seva aportació al coneixement de l’artista.

L’any següent hi vaig entrar per saludar un J. V. Foix pletòric inaugurant l’exposició a quatre mans amb el pintor Joan Ponç, 97 notes sobre ficcions poncianes. Va ser aquell vespre quan vaig veure l’escriptor Baltasar Porcel per primera vegada, embolcallat en un abric de pèl que li arribava als peus, gairebé un ós… Mai no  tenia prou ulls per mirar tot el que estava a l’abast de la mirada portes endins i aquesta sensació sempre que he travessat la porta de vidre per endinsar-me en un món del qual no me’n mouria. “M’exalta el nou i m’enamora el vell…”, que escrivia el poeta.

97 notes invit

Hi he contemplat exposicions, hi he demanat col·laboració i assessorament que sempre han estat atesos,  hi he mantingut llargues converses  amb Artur Ramon i Navarro i, sobretot, he tingut l’oportunitat de comprovar cada vegada com una galeria d’art pot arribar a complir una important funció cultural en favor  de la difusió i la creació de coneixement sobre l’art i els artistes. La llista d’exposicions és extensa i la nomenclatura dels antics i moderns configura tota una enciclopèdia. El medi artístic, el públic, la ciutat de Barcelona estan en deute amb un establiment que ha depassat de llarg les funcions estrictes de la transacció comercial i s’ha guanyat per mèrits propis un lloc destacat en la història cultural i artística. Aquest és un balanç que avui, a les envistes del tancament d’un dels més notables establiments del carrer de la Palla, cal agrair i proclamar.

Artur Ramon Art