AMB PAU CASALS, A CASA SEVA

No puc negar que sento una especial predilecció pel músic, compositor i humanista Pau Casals. Admiro la seva personalitat, el seu ofici, les interpretacions inoblidables que es troben presents en el nostre imaginari col·lectiu – aquesta interpretació entranyable del Cant dels ocells que, sigui on sigui, ens remet al sentiment del seu violoncel.

Pau Casals al violoncel

Admiro la seva força, el seu coratge, la capacitat d’emocionar-se i emocionar els altres, la dignitat del seu exili, les seves decisions que no sempre van ser ben enteses. M’agrada com a compositor i m’entusiasma com a intèrpret i director. Les filmacions que el representen als noranta-sis anys encara dirigint l’orquestra transmeten una energia i una fortalesa interior que corprèn. Per aquest motiu m’agrada, de tant en tant, retornar a casa seva, a la platja de Sant Salvador.

Pau Casals a casa seva de Sant Salvador. Anys trenta

La casa que es va construir el 1910 a Sant Salvador, prop de l’ermita, davant de la mar on havia nedat des de petit, constitueix, en paraules seves, “l’expressió i la síntesi de la meva vida de català i d’artista” i és així com actualment es presenta amb el format de museu. El que de primer va ser una caseta d’estiueig va ser reformada els anys trenta per l’arquitecte noucentista Antoni Puig i Gairalt, de manera que l’edifici remarca l’estructura inicial i l’ampliació que dóna cabuda a la Sala de Música, al jardí i a l’esplèndid mirador que permet contemplar aquesta mar llatina que tant li agradava i que tant va enyorar els dies de l’exili. 

Sala de Música: el viloncel del mestre acompanyat pel Jardí d’Aranjuez de Santiago Rusiñol i un paisatge de Joaquim Mir. Museu Pau Casals, Sant Salvador. Foto Frèia Berg.

Museitzar la casa d’un artista com Casals no va ser fàcil i constitueix tot un repte per donar cabuda a una vida tan intensa i activa com el músic va viure. Amb tot, ens permet contemplar els diversos passatges de la seva vida d’home i d’artista a través d’elements materials, records, fotografies, partitures, instruments i recuperar la visió del músic i de l’humanista per mitjà d’imatges i enregistraments. Ens permet, encara, apreciar un dels valors relativament poc coneguts del personatge, com és el seu vessant de col·leccionista. Casals va començar a col·leccionar art, pròpiament, des de que va tenir la casa de Sant Salvador i a mida que la va anar ampliant; l’obra dels anys trenta en part va ser motivada per la ubicació a la Sala de Música de la col·lecció de pintures murals de Francesc Pla, dit ‘el vigatà’ que havia adquirit a un dels prohoms de la burgesia barcelonina i que representa  una important i atractiva seqüència mitològica. 

Joaquim Mir, Calafell (1928). Museu Pau Casals, Sant Salvador

Dos dels seus artistes preferits són Ramon Casas i Joaquim Mir. Vam poder veure els Casas del Museu Pau Casals durant l’Any Ramon Casas, amb motiu del cicle d’exposicions que es va organitzar sobre Ramon Casas als Museus del Penedès. Els quadres de Mir són referents directes al paisatge penedesenc, com els voltants del Mas de la Mel.

Joaquim Mir, Mas de la Mel. Museu Pau Casals, Sant Salvador

Un jardí d’Aranjuez pintat per Rusiñol, obres de Zuloaga, Mompou, Regoyos, Meifrèn, Créixams, i un oli molt especial de Martí Alsina representant el carrer Ample de Barcelona són d’altres obres destacades de la col·lecció. Aquest darrer, un gran format de traç realista retratant la Barcelona del seu temps, va ser adquirit per Casals perquè sota un dels porxos del carrer Ample hi havia la botiga on va trobar les primeres partitures que va adquirir de J. S. Bach. I, amb els anys, Bach i Casals han esdevingut un binomi indestriable.

Martí Alsina, Els encants vells. Museu Pau Casals, Sant Salvador.

Les escultures de la casa de Pau Casals: M. Benlliure, Rebull, A. Querol, J. Llimona, Josep Clarà i Ivan Mestrovic, entre altres, constitueixen un important aspecte de la col·lecció, remarcant la simbiosi harmònica entre arquitectura i estatuària, tan característica del Noucentisme, propiciada per l’ampliació de Puig Gairalt. 

Balaustrada de la terrasa. Museu Pau Casals, Sant Salvador. Fot. Frèia Berg, 2019

He tingut ocasió de tornar a visitar Pau Casals a casa seva fa pocs dies amb motiu de la reunió que vam celebrar la junta Cercle de Cultura per decidir l’agenda dels propers mesos, una estada que va acollir generosament la Fundació Pau Casals. A fora, la gent disfrutava del sol i de la platja enfront d’una mar blava, infinita i horitzontal estesa fins on abasta la mirada.

Platja de Sant Salvador des de la galeria del Museu Pau Casals. Fot. Frèia Berg, 2019.

Hi vaig reviure les emocions que sé que m’hi esperaven i el plaer d’escoltar Bach, Beethoven i Casals mentre el rostre ferreny de l’artista palesava l’entusiasme, la vocació i la plena vivència de la música que des de ben infant va integrar per sempre en la seva vida. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 19 de juliol 2019

LA MÉS MODERNISTA, LA MÉS EMBLEMÀTICA

 

L1150794
Ramon Casas i Miquel Utrillo, propietari i director de la revista, en la caracterització plasmada a les rajoles de ceràmica pintades per Casas amb el títol genèric de Els adelantos del segle XX.  Pèl & Ploma n’era un…

LA MÉS MODERNISTA, LA MÉS EMBLEMÀTICA

Encara que escrit en broma

és molt sèrio el PÈL & PLOMA

 Pèl & Ploma, la revista de Ramon Casas i Miquel Utrillo, és reconeguda i admirada com la millor i la més emblemàtica revista del Modernisme peninsular i una de les més significatives d’Europa. Va néixer al redós de Els 4Gats el 1899, i el seu final, anunciat a la darrera pàgina del darrer número el mateix any que Els 4Gats tancaven les portes (1903) marca la fi de la gran època del Modernisme. Se’n van publicar un total de cent números, tots ells d’una qualitat de contingut, disseny i forma excepcionals.

Subscriptors, amics, lectors i partidaris l’esperaven amb deler i molts d’ells la guardaven acuradament, de forma que encara ara de tant en tant en surten exemplars entre algunes prestatgeries familiars, tallers d’artistes o ja no diguem de col·leccionistes. Per bé que fa uns anys se’n va editar una edició facsímil, els números originals conserven el valor afegit i l’atractiu d’una qualitat immillorable  i d’un disseny impecable i modern. Pèl & Ploma és el producte ideal per als experts en arts gràfiques i hemeroteques i l’objecte que atreu la vista i el tacte.

El títol és un dels grans mites del Modernisme. Va néixer després d’una breu aventura titulada Quatre Gats, originada a la cerveseria homònima, amb la intervenció directa d’Utrillo i Ramon Casas i la direcció de Pere Romeu. Pel & Ploma va congriar i consolidar l’ambició, la connexió internacional, el reconeixement a les personalitats més interessants del moment i als artistes emergents – Picasso, Nonell, Mir, Canals o Joaquim Torres-Garcia,  entre altres – i les ganes de fer una revista com es feien a Europa – sempre amb l’ideal de la llibertat i de la modernitat per única bandera.

Ramon Casas, RC entre Miquel Utrillo i Leandre Galceran, c.1899, publ P&P, MNAC, 027827-D
Ramon Casas,”Miquel Utrillo, Ramon Casas i Leandre Galcerán” tres protagonistes de Pèl & Ploma (1899)

Totes les motivacions, tots els objectius es van acomplir amb escreix. El tàndem de Ramon Casas – el del pèl dels pinzells, i el que finançava econòmicament el projecte – i de Miquel Utrillo – el de la ploma d’escriure prolíficament amb elegància i un toc d’ironia -, va aconseguir elaborar i mantenir un producte d’excel·lència fins el darrer moment. Tots dos hi van projectar el millor de la seva respectiva personalitat. Ramon Casas s’hi va mostrar com el dibuixant retratista i cartellista que dominava l’ofici i l’exercia de forma tan incansable com magistral.

ramon-casas-186619323-13-638

Utrillo, director de la revista i durant el primer any únic redactor –  hi guanyà el prestigi de crític i d’expert reunint el bo i millor de la cultura artística moderna del moment. Hi va introduir  les seves coneixences– Alfred Stevens, Henry Roujon, Whistler, Toulouse-Lautrec, Gauguin o Anders Zorn -,  els més remarcables personatges que freqüentaren els 4Gats i les plomes més brillants del darrer Modernisme literari. Va albirar l’adveniment de noves estètiques – el Fauvisme, el Noucentisme… – mantenint la fidel complicitat als valors de la modernitat coetània, com Rusiñol,  Casas, Zuloaga, Pichot, Sorolla, Josep Lluís Pellicer, Eliseu Meifrèn o Josep Llimona en el domini de l’art; la música d’Enric Morera, Amadeu Vives, Vincent d’Indy i Joan Gay; la poesia de Joan Maragall i Eduard Marquina. Tampoc no va oblidar els clàssics com Velázquez, invocat des del primer número amb motiu “dels tres-cents anys de la immortalitat del pintor”.

images-5

             Pèl & Ploma retorna enguany amb més força perquè és un producte artístic sorgit de la generositat i de la convicció de Ramon Casas. L’excusa juganera que tenia molts originals per treure va ser una bona troballa per justificar, si calia, una aventura que ens ha transmès el millor d’una època tan intensa com apassionant.

 

La rosa de foc o el Modernisme és revolta

Santiago Rusiñol, Grand Bal. Amb Madeleine de Boisguillaume com a model (1891). Colección Masaveu
Santiago Rusiñol, Grand Bal. Amb Madeleine de Boisguillaume com a model (1891). Colección Masaveu

Perquè l’abril és mes de roses o per una feliç coincidència, a les envistes de Sant Jordi s’ha inaugurat una exposició que invoca els passatges més artísticament fecunds i socialment més conflictius de la Barcelona del Modernisme: La rosa di fuoco. Ha tingut lloc en una de les ciutats més belles i literàries d’Itàlia com és Ferrara – la de l’Ariosto, la de Torcuato Tasso, la de Giorgio Bassani. Una ciutat on la tradició artística dels pintors renaixentistes d’affreschi i dels moderns Boldini, Chirico o de Pisis se suma a un dels conjunts arquitectònics més respectats de la civilització europea. En justa correspondència la ciutat de Ferrara és Patrimoni de la Humanitat.

 La rosa di fuoco és l’exposició que la fundació Arte a Ferrara i la Galleria d’Arte Moderna e Contemporanea de la ciutat han organitzat en el marc de la programació per al bienni 2015-2016, al costat de les exposicions Boldini-Pisis, De Chirico a Ferrara 1915-1918 – pura metafísica… -, i la commemorativa del 500 aniversari de l’Orlando furioso. Pot sobtar una nova mostra amb un tema tan sovintejat com el modernisme. Des de fa anys i cíclicament, el Modernisme és tòpic i excusa per a manifestacions més promocionals que culturals de la Barcelona contemporània des de la celebració dels Jocs Olímpics del 1992. La identificació de Barcelona amb el Modernisme, Picasso i Gaudí ha gaudit d’una onada expansiva universal i, alhora, ha comportat un reduccionisme simplificador de la riquesa històrica i cultural de la ciutat que ha estat construït a gust dels turoperadors per al consum massiu de la ciutat. Però, amb tot, el substrat és potent i atractiu i això fa possible que s’esdevingin interpretacions com La rosa di fuoco.

 El repte d’entomar un tema fressat a bastament per mostrar-lo amb la coherència d’un discurs sòlid, coherent i arriscat ha estat magníficament acomplert per la visió de Tomàs Llorens, comissari de la mostra juntament amb Boye Llorens. En la presentació efectuada la vigília de l’obertura, Llorens va traçar un recorregut pels àmbits de la mostra entrellaçats amb la vida pública i privada d’una ciutat en plena eclosió de modernitat, fruit de la revolució industrial. Partint d’aquesta realitat i de la idea expressada per l’escriptor belga Émile Verhaeren sobre les viles tentaculars i els camps al·lucinats, Llorens organitza el discurs de l’exposició en diversos àmbits en un trajecte que s’inicia amb la visió de l’arquitecte Gaudí i finalitza amb la visió dels miserables i de la conflictivitat social, passant per la presentació de l’espai públic i l’espai privat, la passió wagneriana que vincula la música i la natura, la dona fatal i la Setmana Tràgica.

 Pintura, escultura, dibuix, fotografia, cartellisme i arts de l’objecte són els llenguatges artístics amb què es presenten les obres de Gaudí, Eusebi Arnau, Adolf Mas, Miquel Blay, Santiago Rusiñol, Lluís Masriera, Ramon Casas, H. Anglada Camarasa, Lluís Graner, Joaquim Mir, Isidre Nonell, Ricard Canals, Adrià Gual, Miquel Utrillo, Joaquim Sunyer, Carles Mani i Picasso, entre altres. Les obres procedeixen de col·leccions públiques d’Europa (Tate Gallery, Musee d’Orsay, Musée National de l’Art Moderne de la Ville de Paris, Musée National Picasso…) i Amèrica (Philadelphia Museum of Art). Els fons d’art extraordinaris dels museus catalans – MNAC, Museu Picasso de Barcelona, MNCARS, Museo Thyssen-Bornemisza, IVAM, el Museu de la Garrotxa o el Museu d’Art Jaume Morera (Lleida) … -, sàviament i exquisidament triats, hi aporten un important contingent, així com per part de col·leccions privades. Del Museu del Cau Ferrat hi han viatjat dues de les seves obres més emblemàtiques: el Ball del Moulin de la Galette, de Ramon Casas, i La morfina, de Santiago Rusiñol.

 La rosa de foc no és un títol gratuït ni esteticista sinó que respon a la crua realitat de la conflictivitat social que va portar Barcelona a l’esclat d’una violència extrema el 1909, quan el Modernisme ja feia dies que havia entonat el cant del cigne. Però restaven les obres i els conflictes havien anat en creixement. L’exposició es clou en una sala on les obres de Picasso i Nonell – un Nonell dimensionat amb precisió reivindicadora – són l’exponent artístic de la Barcelona dels miserables; misèria en blau picassià i en roig ribetejat d’obscur en el traç de l’artista que va mostrar a Barcelona el rostre de la pobresa i la marginació. La lectura de conjunt palesa com el Modernisme és, sovint, revolta. Un revolta de roses de foc.