UN TOMB PER CASA, O QUINA MENA DE GENT SOM

Manllevo el títol d’un dels assaigs més lúcids de Gaziel perquè és el que de primer em suggereix Un tomb per casa, el llibre d’en Joan Yll que ha estat un dels bestsèlers del Sant Jordi d’enguany i que aplega 203 cròniques d’actualitat sitgetana triades d’entre les que fa cinquanta anys ens ofereix des de L’Eco de Sitges. En Joan Yll és el Cronista oficial de Sitges per acord unànime del consistori sitgetà des de 2017 però en realitat ha exercit de cronista des del primer article que va publicar en aquest setmanari el novembre de 1970. Ho ha fet amb una continuïtat exemplar i en totes les circumstàncies, amb pluja o sol, festivitats o eleccions, en temps de sequera o aiguats i amb aquest sol que estavella o entre els trons i llamps que de tant en tant cauen de punxa. El factor humà de Sitges és el seu cinquanta per cent i l’altre és l’entorn paisatgístic que el factor humà configura per bé i per mal.

El dia de la presentació, al Retiro: Roland Sierra, historiador; Miquel Forns, Alcalde de Sitges; Joan Yll, l’autor; Rosa Tubau, Regidora de cultura.

Un tomb per casa és el retrat coral de la Vila escrita amb el contrapunt de batxilleria que els sitgetans practiquem tant bé i amb una decidida intenció vocació de deixar la foto fixa del pas dels dies des de la vida quotidiana viscuda al nostre microcosmos amb vocació d’universalitat. I és que, per més que els textos remetin a “La Montserrat de ca la Dionísia”, posem per cas, o a “La casa de les escaletes” són articles que poden ser entesos en qualsevol lloc del planeta. 

Casa és Sitges i el tomb és la mirada circular i aprofundida que el cronista converteix en article servint-se del títol de l’article a manera d’esquer. La casa esdevé la geografia del terme amb extensions de longituds i latituds diverses, des de Puigmoltó, Ribes, Vilanova o Barcelona fins a Begur o El-Aaiun. El tomb l’haurem fet amb tota mena de companys de viatge, sigui amb “Un lloro amb xiulets de ferroviari” (recordin, el lloro de can Viñola, que donava la sortida dels trens des de l’avinguda de les Flors…) o de “El mantecauero”. 

És al factor humà on es troba el punt de més interès, perquè ve a ser un tractat costumista fonamentat en les diferents persones que hi van desfilant. Hi ha un seguit de llocs emblemàtics, com “Pels camins del Garraf”, “El carrer de la Carreta, un carrer mariner” o cal “Xatet mon amour”. Hi ha d’altres articles que s’aturen en  objectes concrets a partir dels quals el cronista fa les delícies dels lectors, com el dedicat a la bragueta, al biquini, les guaiaberes, la dentadura o l’escombra, tots ells relacionats amb aquesta extensió de ‘casa’ que és la Vila i la seva gent. D’entre ella en destaquen una família i un ofici: la família de l’Eco de Sitges, la nissaga dels Soler i els seus familiars i amics; hi surten en l’entorn humà complet, en una evocació que es converteix en l’elegia perquè parlar de l’Eco com en parla el cronista és parlar de l’imaginari col·lectiu i del seu llegat perquè aquell lloc físic i concret que era casa, llar, cenacle, taller de modisteria i impremta ja no existeix. L’altre és el medi musical, amb  el mestres Torrens, Pallarès i Pañella, la cobla Sitgetana, els Boleros Tropicales…  ja que en Joan Yll ha compaginat l’ofici d’ebenista amb la vocació de músic i la d’escriptor. La gent que va poblant les pàgines deUn tomb per casa de vegades tenen nom propi i de vegades els retrobem de seguida: els Trulls, en Mec, les bessones del carrer de Sant Sebastià, la Paquita de ca l’Eixut, el doctor Almirall de la moto, els Cisets, en Fernandu de l’Estrella, la Pepa Sanahuja, en Selfa,… Cada article és una fotografia fixada en un temps que sovint correspon al que Stephan Zweig titula El món d’ahir. D’entre tots me’n quedo quatre: el de la gran Carmen Amaya,  el del cel que va plorar el dia que se n’hi va anar el geganter Parra, i dos que de tant a prop són de dins de casa: “De Guantánamo al cel passant per Sitges” dedicat al meu pare, i “La nit i la lluna”, dedicat al meu oncle Isidret. Deixo per a la nostàlgia “El Sitges que va desapareixent” perquè mentre canviem nosaltres ens canvia el paisatge i quan ens n’adonem entrem en el terreny de l’imaginari col·lectiu de Sitges, que és el de Un tomb per casa

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 14.VI.2019

VISIONS GLOCALS

Celebrar Sant Jordi a la Ribera ja és una tradició consolidada… (2019)

Ho tenia ben decidit, i quan Ràdio Maricel em va preguntar quins llibres compraria per Sant Jordi vaig respondre que seria tot producció local perquè n’hi havia molta i bona, abastava una àmplia gamma de gèneres dels que m’agraden i a més em venia molt de gust. D’entre els molts títols que les parades de la Ribera oferien en vaig triar uns quants que em feia goig tenir i regalar.

En Joan Yll i jo vam brindar pels bons costums de la Diada i pel seu primer llibre, que ha de tenir continuïtat… (2019)

Entre altres, el llibre d’en Joan Yll, el nostre cronista oficial que ens mostra una bona antologia del seu tomb per casa setmanal, o l’autobiografia d’aquest personatge tan enigmàtic i novel·lesc – la realitat sempre supera la ficció – que va ser en Jack Bilbo prologat, entre altres, per en Jordi Milà, passant pels braços de Santa Tecla que la Loreto Almirall i la Lourdes Pañella han escrit i dibuixat respectivament no només per a la canalla…

La performance d’art i música acompanyant els llibres va ser un esdeveniment! Aquí el pianista Pachamama i la Blanca Benítez lluitant amb el Drac… (2019)

Em deixo títols però tampoc no pretenia fer una llista exhaustiva de les meves compres de Sant Jordi. Acompanyades, això sí, pel pas per les meves parades de referència que són, entre altres, el Grup d’Estudis Sitgetans, Òmnium Cultural, l’Ateneu Popular, l’ANC, el Sitges Gay Link i la Fundació Ave Maria. Veient les parades de la Ribera el dia de Sant Jordi m’adono de la diversitat local i de les moltes causes nobles que aquell dia surten al carrer. Orgull sitgetà…

I vam acabar el Dia de Sant Jordi en un espai tan idoni com la Biblioteca Santiago Rusiñol (2019)

La diversitat local no és un tòpic. Fa uns dies en Santi Terraza en parlava comentant el mercat de productes naturals de Can Girona i, personalment ho he constatat de fa anys amb tractes i amistats. Sant Jordi ens va portar un títol que l’encarna, aquesta diversitat, com és el recull de narracions Mirades de Sitges. La idea va sorgir d’aquest setmanari, una proposta de l’Antoni Sella i en Santi Terraza. Un llibre com aquest, doblement coral i en tres idiomes no és fàcil ni ràpid de lligar però finalment ens hem trobat aplegats els de la lletra amb Sergi Pàmies, Francesc Puigpelat, Monika Zgustovà, Edwin Winkels, Lázaro Covadlo, Matthew Tree, Vinyet Panyella, August Bover, Xavier Gimeno, Jimmy Burns Marañón i Joan Sella, amb els de les .il·lustracions: Núria Corretgé, Viki Gallardo, Roby, Jon Berkeley, Horacio Elena, Lídia Gázquez, Agustí Albors, Francesc Rovira, Miguel Condé, Anna Monzó i Florència Coll. L’Ajuntament de Sitges ha fet possible l’edició, que marca una fita en la narrativa sitgetana. 

El llibre que ens mostra tal com som… (2019)

El resultat és el d’un producte que representa la diversitat a que em referia. Són mirades glocals on cadascú l’ha enfilada amb tota llibertat creativa i interpretativa i que culminen un conjunt de visions que ens representen en relació amb l’espai, el temps, la història, el present, l’imaginari. Quan d’ara endavant hagi d’explicar què és el Sitges del segle XXI és molt probable que ho faci regalant aquest llibre. I no és que Sitges no compti amb una narrativa de referència, perquè ja fa més d’un segle que hi és present; així ho va aplegar la Montserrat Esquerda a La ciutat del record(2000) i en textos successius, com els que sovintegen en aquestes mateixes pàgines. Però en aquest cas era diferent, ja que el propòsit ha estat aconseguir un conjunt de textos d’encàrrec des de la total llibertat creativa en aquest ara i aquí que mostressin vistes ‘glocals’, resultants del pensar globalment i l’actuar localment. La glocalització és una determinada manera de veure el món i les Mirades de Sitgess’hi acorden; per aquest motiu és una obra que ens representa a tots, la ciutadania de Sitges al complet. 

Compartint taula i llibre amb l’August Bover i en John Berkeley (2019)

No en faig la ressenya, tot arribarà. Avui només em queda per dir que per la part que em toca hi vaig disfrutar molt i que el dibuix de l’Agustí Albors era tal com l’havia somniat. L’encàrrec em va servir per retrobar dos personatges que fa temps que freqüento, el xòfer rus Oleg Serguèievitx Dovlàtov i la cambrera-infermera de l’antic hotel Terramar Aloma Nicolau. La seva història és ficció; la resta del que explico és cert. En aquest cas, la meva visió glocal anava de Sant Petersburg a Sitges i es quedava aquí, vora els còdols que mormolen a les platges de Terramar. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 26.IV.2019

SITGES PLATÓ. Un poble de pel·lícula

Sitges plató

La trilogia de la història del cinema a Sitges es completa amb la recent publicació de Francesc Borderia sobre Sitges en tant que escenari de rodatge. Sitges plató. Després de El Retiro: cent anys de cinema (2009) i de Històries dels cinemes sitgetans (2011) arriba el tercer volum de la particular enciclopèdia cinematogràfica de Francesc Borderia sobre l’aportació del paisatge sitgetà al cinema Conradouniversal. Paisatge i, sovint, figures, perquè també entre els figurants hi ha hagut alguns centenars de figurants entre els habitants de la Vila, alguns amb nom propi; amb tot, el capítol que se’ls dedica és dels més despersonalitzat que es recorda.

Sitges plató de cinema és un recorregut per la filmografia produïda principalment entre els anys cinquanta i setanta que forma part dels records d’infantesa i joventut de l’autor. Borderia confessa obertament que la major part de títols que rememora «són fruit dels records que porto a dins des de la meva infantesa», als que s’afegeixen el noticiari de El Eco de Sitges i les converses amb amics i coneguts. Una vegada més, l’autor de la sèrie d’articles setmanals Des de la meva blanca pantalla publicats puntualment en aquest setmanari narra els records cinematogràfics en plàcid aiguabarreig amb la memòria personal. D’aquí que l’obra que en sorgeix ofereixi, alhora, records i evocacions personals entremesclada amb la crònica cinematogràfica i el seu extens saber sobre les circumstàncies de tot plegat.

El Sitges que esdevé plató cinematogràfic abasta paisatges exteriors i interiors. Sense oblidar mai l’inefable perfil de la postal, la Punta, Davallada, la platja de Sant Sebastià, l’Hospital de Sant Joan, Can Fals, el Cap de la Vila, el carrer de Sant Francesc, el carrer Major, el Racó de la calma, la Confiteria Massó, Terramar, l’Hotel Tròpic – la primera denominació de l’Hotel Romàntic – , el Xiringuito, el Cau Ferrat… No hi falta res en aquests indrets, alguns dels quals ens perm1eten recordar tal com érem. Però, curiosament, el nom de Sitges no solia sortir als crèdits. La Vila havia passat per diverses màscares i identitt de país petit europeu. Vam ser Cadiz,; en més d’una ocaió Can Falç per un cortijo sevillà; se’ns va confondre voluntàriament amb Menorca, evocant els altres blancs que, juntament amb els negres, arriben al tòpic de la blancor andalusa.

La nòmina de directors i actors és interminable. Entre els primers, Herbert Wilcox, Ignacio F. Iquino, Antonio Roman, Hugo Fregonese, Narciso Ibañez Serrador, Luis García Berlanga, Josep M. Forqué, Vicente Aranda, Jaime de Armiñán, Fernando Merino, Francesc Bellmunt, Enrico Coletti, entre altres. Els actors que ha deambulat pels carrers de Sitges, alguns han esdevingut mites i d’altres reposen al pou dels oblits: Errol Flynn, Douglas Fairbanks pare i fill, Juanito Valderrama, Dolores Abril, Silvia Solar, Conrado San Martin, Elena Espejo, Joan Fontaine – la inoblidable protagonista de Rebeca… – , Louis Jourdan, Agnes Moorehead, John Weissmüller, Anthony Perkins, Anthony Hopkins, Robert Wise, Quentin Tarantino, Buster Keaton, Robert Mitchum, Gregory Peck, Robert de Niro, Mario Cabré, Maribel Verdú, Sara Montiel, José Luis López Vázquez, Lali Soldevila, Michel Piccoli, Marisol, José Luis Ozores, Howard Keel, Alfredo Landa, … i Santiago Rusiñol, artista ocasional, entre altres.

Sitges plató de cinema ha estat prologat per Joan Yll fent la ficció de seguir una seqüencia cinematogràfica immers en el paisatge sitgetà i amb un final d’esperit crític: «La gran pel·lícula de Sitges, la que van començar a escenificar els nostres avantpassats, la trampegem nosaltres, i les generacions venidores no es podran adormir en els llorers si volen que aquest indret segueixi essent un poble de pel·lícula, amb tots els elements i responsabilitats que cal aportar per tal de que l’obra es trobi sempre entre les millors.» Ara per ara som un poble de pel·lícula en el que la realitat sempre supera la ficció.