EL MESTRE ARNAU PUIG, SURREALISTA LLIURE

Arnau Puig, filòsof, crític d’art i professor, mereix el qualificatiu, l’estimació i el respecte del mestre que va ser fins els seus darrers moments. Ha estat una de les personalitats que amb els anys perseverava en l’amistat de les generacions joves degut al seu caràcter obert, la bonhomia, la generositat i la lucidesa. En aquest aspecte em recorda els darrers anys de J. V. Foix envoltat dels  joves universitaris que se l’enduien de copes per la Barcelona nocturna dels anys vuitanta i  que et rebia a casa seva a primera hora de la tarda per conversar oferint-te bombons de xocolata i algun whisky. 

Arnau Puig envoltat d’amics i deixebles gaudia de l’amistat i expandia la seva saviesa amb la bonhomia de sempre. Seguia l’actualitat amb tant d’interès com amb mirada crítica, que no era deguda a altra cosa que a al voluntat de destriar el gra de la palla, els valors de les falses celebritats, la curiositat intel·lectual que salva els éssers de les contingències del pas del temps i dels assalts de les circumstàncies. Feia poc que havia perdut la seva muller, la coreògrafa Consol Villaubí després de setanta anys de convivència i els amics més propers feien per acompanyar-lo alliberant-lo de l’angoixa de les soledats. Va ser un  mestre. Hi ha docents, molts, però de mestres pocs. El mestre és aquella persona capaç de transmetre coneixements i valors més enllà del que és preceptiu  per mitjà d’un impacte que perdura de per vida. Dels  mestres n’adquirim l’aprenentatge permanent en temps i en intensitat. Tothom que aquests darrers dies s’ha referit a Arnau Puig n’ha destacat el mestratge amb afecte i reconeixement.

Arnau Puig és conegut principalment per la seva pertinença al grup del Dau al Set i ha estat el seu darrer membre a deixar-nos. En queda un llegat vast i complet, una síntesi del qual es va poder gaudir a l’exposició que el 2012 comissariada aper Sílvia Muñoz d’Ymbert a les sales del palau de la Virreina, a Barcelona, i el volum Pensar la imatge. Homenatge a Arnau Puig, del mateix any, publicat per Comanegra, l’editorial que ha donat a conèixer el llegat del seu pensament.

El cicle de conferències que llavors se li va dedicar va constituir la posada al dia del seu intens recorregut en els àmbits de la crítica d’art, del pensament, la filosofia, la poesia, l’estada del seu doctorat a la Universitat de la Sorbona a París, els que va dirigir l’Institut d’Història i Arqueologia del CSIC a Roma, la seva etapa a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona com a catedràtic d’estètica. El compromís i l’activisme cultural el van portar a la presidència el Cercle Maillol de l’Institut Francès de Barcelona, i a la presidència de l’Associació Catalana de Crítics d’Art. La seva contribució cultural va merèixer importants reconeixements com la Creu de Sant Jordi (1992), el premi de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (2003), la Medalla al Mèrit Cultural de l’Ajuntament de Barcelona (2004), el Premi Nacional de Cultura (2012) i el nomenament de Cavaller de la Legió d’Honor de França (2017). 

De l’Arnau Puig ens en queda un record grat i entranyable i el llegat d’abast universal de la seva obra i els seus arxius. En el pla personal em va fer goig fer-li arribar el Catàleg de Pintura i Obra sobre paper impresa del Museu del Cau Ferrat (2020)  pel qual s’havia interessat. Els seus arxius, biblioteca i col·lecció d’art ha estat acollida per la UPC gràcies al bon criteri dels seus dirigents, que han respectat la voluntat d’Arnau Puig de mantenir-la unida en tant que reflex i continuïtat de seva biografia intel·lectual. 

Arnau Puig, el darrer del Dau al Set, el surrealista lliure, com ell es considerava, afirmava que la cultura és un valor integral per la seva mera existència, lliure de fluctuacions i especulacions. Em quedo amb el seu record i amb aquesta definició com a síntesi del seu pensament. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 3.04.2020

BALTASAR PORCEL: LA VIDA, L’AMBICIÓ, L’ESCRIPTURA

““Però jo era molt jove, llegia àvidament cada nit fins a la matinada, el futur i el món eren un regne hostil i  laberíntic en el qual no encaixava”. Baltasar Porcel

Avui publico a La Llança l’article Baltasar Porcel: la vida, l’ambició, l’escriptura. Als deu anys de la seva mort, Porcel és més clàssic i enlluernador que mai.  Un escriptor amb una obra tan immensa com la seva personalitat que constata la fusió de vida i literatura amb l’orgull de viure i escriure com a única salvació, convençut que l’escriptor és la seva obra.

“RES NO S’ACABA I TOT COMENÇA”

Calendaris

“Res no s’acaba i tot comença” (Suite). Fot. Frèia Berg, 2018

“Res no s’acaba i tot comença” diu un vers de J. V. Foix. Forma part d’una de les nadales més belles i conegudes del poeta, “A cal fuster hi ha novetat” -en algun Marge llarg l’havia comentada. Avui em serveixo del vers per començar l’any en dia feiner perquè, certament, res no ha acabat i tot comença de nou. Aquesta és una de les contradiccions del pas del calendari i una de les seves certeses. De fa dies semblava que el món s’acaba perquè les busques que marquen la fi de l’any corren de manera implacable empaitant els afers que cal tancar peremptòriament. Tot i que a partir del vespre del dia 31 tot entra en una calma continguda per tal d’acomiadar l’any que se’n va i donar la benvinguda al que comença.

Concert de Sant Esteve al Palau de la Música, 2018. Imatge de pantalla de la tv.

El meu calendari té lleugeres variants del tot consolidades. El dia de Nadal s’acaba a l’hora del Cant de la senyerai d’Els Segadorsal Concert de Sant Esteve que l’Orfeó Català celebra cada any al Palau de la Música. L’any nou comença quan acaba de sonar la Marxa de Radetzky al Concert de Cap d’Any de Viena. Un concert que ens ofereix la visió d’una Europa encarcarada i autocomplaent, sobretot en les imatges que enfoquen el públic o en les escenografies de la retransmissió, perquè els músics i el director fan la seva feina i la seva feina és posar de relleu la importància de la música, de la seva interpretació i del seu gaudi universal. Nosaltres, els catalans, de fa més d’un any també sabem d’aquesta imatge encarcarada i autocomplaent de la Unió Europea personificada en  l’indigne president J. C. Juncker però això encara no invalida el que està per damunt de tots els personatges infumables i de totes les polítiques de l’oportunisme que hem vist, com són la música i la cultura. Aquesta va ser la meva reflexió de l’1 de gener. Hi ha una Europa que va més enllà de tot això, tant socialment com geogràficament i és la que per a mi compta.

Calendari anotat, doncs. I el dia de Cap d’Any al vespre vaig retornar al ritual de sempre: tancar agendes i dietaris i obrir els nous. El lema d’enguany és, sí, “Res no s’acaba i tot comença”. 

Aniversaris

Són molts, tant els personals com els col·lectius. Els primers me’ls guardo per a mi.  Del que ens afecta com a col·lectivitat, com a comunitat local, en destaco dos: el que tancarem amb el Centenari de Maricel, i el que iniciarem amb el de Terramar. Cent anys ben acomplert per a cadascun dels dos grans eixos del Noucentisme a Sitges. 

Com en altres ocasions he apuntat – i, més recentment, en l’article del darrer número de La Xermada– Quan Maricel entra en el declivi, temporal, ocasionat per la crisi de Charles Deering enfront del futur de la seva magnífica col·lecció d’art hispànic, Terramar s’ereigeix en tant que motor de canvi de mentalitats i actituds enfront d’una modernitat que, sense renunciar al pòsit artístic i al significat que les arts tenen a la Vila de Sitges, marca una aposta per la integració de l’urbanisme i el turisme des de la iniciativa privada que encamina l’urbanisme públic vers una concepció de l’espai que fins el moment havia actuat sobre el que ara és el casc antic guiat pels principis higienistes de personatges com el gran metge Gaietà Benaprès, entre d’altres. 

Hi haurà el moment de parlar més extensament de què va significar Terramar i del projecte que inicialment es va plantejar l’industrial sabadellenc Francesc Armengol. Ara per ara el que m’interessa és una reflexió en veu alta sobre la validesa dels aniversaris i de les commemoracions. Formar part de la Comissió nacional de Commemoracions des de 2012 ha estat una atalaia sensacional per constatar la importància de la memòria i de les polítiques culturals, així com la implicació dels diferents agents que proposen, impulsen, cooordinen i comissarien. La mateixa activitat commemorativa pren caires diferents segons dels àmbits (nacional, local), dels personatges o dels esdeveniments. Sense entrar en valoracions de detall, crec que ha estat un important impuls per a la memòria històrica i per al desenvolupament de programes culturals. La política de commemoracions s’ha anat desenvolupant gràcies a l’impuls de la Conselleria de la Presidència de la Generalitat i de les diverses persones que, bé des de la Comissió nacional, des de les institucions i entitats o comissariats han fet el que ha estat possible per acomplir fites i objectius. 

Hi ha, a més, un altre aspecte que considero de cabdal importància sense el qual una política de commemoracions tindria poc sentit, que és la mirada vers el futur. Recuperar, actualitzar – la mirada des del segle XXI és cabdal -, difondre i projectar són els quatre pilars fonamentals que justifiquen les polítiques commemoratives. Vist de Sitges estant, què suposen? En el cas de Maricel, la posada en marxa del projecte de rehabilitació, restauració i museïtzació del Palau per tal que sigui plenament operatiu com a centre per activitats culturals – principalment, exposicions temporals dels museus, ara limitades a la planta baixa del Museu de Maricel – i institucionals. En el cas de Terramar, el panorama és encara més atractiu. A parer meu, entre altres aspectes, hi ha el d’aconseguir d’una vegada per totes que Terramar es respecti en tot el seu conjunt, format pel seu urbanisme, la seva arquitectura i les seves característiques bioambientals per tal de preservar el que va ser una experiència única i prou aconseguida en la seva primera època, de 1919 a 1926. Per aquests i altres motius 2019 ha de ser, a Sitges, l’any de Terramar. 

ALS ESTELS BROLLEN ALBADES

ALS ESTELS BROLLEN ALBADES

Per aquestes dates sempre retorno als versos de J. V. Foix d’Onze Nadals i un Cap d’Any. Les nadales que escrivia i editava il·lustrades pels seus amics i coneguts artistes per a enviar-les als familiars i amistats van ser reunides en el volum que porta aquest títol i editades conjuntament per primera vegada el 1960. Els dotze poemes havien estat il·lustrats per Dalí, J. Mompou, Joan Ponç, J. Guinovart, J. Obiols, M. Cuixart, A. Tàpies, J. Mercader, J. Sunyer, F. Galí, A. Fenosa i Joan Miró. Foix va  publicar les felicitacions en edició d’autor, acuradíssima, i com bona part dels seus llibres sota els signe de les Edicions de L’Amic de les Arts, com si de la continuïtat de l’antiga capçalera de la revista d’avantguarda es tractés – i, de fet, alguna cosa hi havia, d’això. Van ser els llibres amb les cobertes impreses en tinta negra – de tant en tant, una incursió en vermell – i tipografia bodoni. L’Eco de Sitges, que rebia les nadales trameses per Foix cada any, les reproduïa primera plana.

capsa_retallada-198x300

 

Enguany, la Fundació JV Foix, ha editat una carpeta que conté l’edició facsímil de les Nadales, les felicitacions de Cap d’Any i els poemes que el poeta enviava anualment datats el dia del seu natalici, en una successió d’escriptura poètica des de 1948 fins 1976 que fa un total de trenta poemes. L’edició ha estat conjunta entre la Fundació, la Càtedra Màrius Torres de la Universitat de Lleida i Pagès Editors, i inclou una presentació de Margarida Trias i Joan-R Veny -Mesquida, un estudi introductori de Jordi Cerdà i un cedé amb l’enregistrament de diverses nadales en la veu del poeta.

Les Nadales de Foix són un prodigi literari. Ho són pel relat del poeta transitant pels viaranys de la transcendència o en la presència del misteri nadalenc i de la divinitat; ho són pels diferents registres dels que J. V. Foix es val: composició rimada, prosa poètica,  les tonalitats de la poesia popular, el registre arcaïtzant, la seva immensa riquesa lèxica. Ho són també pels enquadraments geogràfics i toponímics, principalment de l’Empordà i els seus topants – són composicions datades la major part al Port de la Selva. Ho són pel decurs poètic que les motiva i que inclou tant un desig expectant de fe cristiana fins una visió crítica dels defectes pairals. La lectura consecutiva dels textos palesa, a més de l’ofici i la força expressiva d’un poeta que no ens acabarem mai, el camí evolutiu de la seva poesia tant pel que fa a aspectes formals com per les seves motivacions circumstancials i permanents. Aquest darrer aspecte no és tan manifest a les nadales com en les felicitacions de Cap d’Any o els aniversaris, on emergeix la ironia crítica del poeta.

Però retornem a la lírica, que és el que commou. O, almenys, el que m’ha commogut la tarda de lectura que he dedicat als trenta poemes. Pensant en les festivitats d’aquests dies i pensant, també en les circumstàncies que vivim, intervinguts, amb exiliats i presos polítics, he fet tria d’uns quants versos. Són versos solts que  permeten assaborir la intensificació de l’expressió i del significat. L’un és el que encapçala aquest Marge Llarg: “Als estels brollen albades”, com l’alba que molts de nosaltres volem i veiem representada en l’estelada. Un altre és el que citava en l’article de la setmana passada i que em plau repetir en aquest context: “Res no s’acaba i tot comença. / Vénen mecànics de remença / Amb olis nous de llibertat”, invocant l’atemporaliat de la redempció per via de la llibertat; “ Cada ú és ell i agermanats fem un”, com és de desitjable la unitat per assolir la necessària fortalesa; “L’àcid ponent”, un referent més que geogràfic; “Tants de camins i una sola drecera” una sola i certa via per on encaminar el futur.

Al llarg d’aquests poemes Foix hi deixa entreveure deferències vers altres amics, “Poetes de cel clar”: Tomàs Garcés, Carles Riba i Marià Manent. I, encara, mostra com sent el lligam entre literatura i pintura: “M’enamora el traç segur / Amb la color que l’aviva”, “Encalço, amb tinta i paper / cels morents i rima nova”. El poeta ens proposa viure la joia de l’octava de Nadal i l’adveniment del nou any fent “la guaita de dia a la riba del cor” en un paisatge on “Tot era flaire als cims i els erms florien” i on “Tot era lluminós, la forma i l’aparença”. Els versos solts condensen amb més intensitat el que s’hi llegeix o creiem saber llegir-hi. Però és cert que els darrers dies de desembre solen ser lluminosos i que amb aquesta claredat entrem en un nou any que volem feliç, pròsper i lliure. Doncs, com el poeta recomana, “Ajusteu-vos, cor net, al solell de la vila”. I que tinguem un bon any!

 

La imatge correspon al quadre de Vincent Van Gogh, 
Nit estelada (1889), MOMA, NY.
Article publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 29.XII.2017

 

 

 

 

NATIVITAT AMB ÀNGEL I LLIBRES

NATIVITAT AMB ÀNGEL I LLIBRES

 

nadala 2017 def 18_Página_1

 

Conversàvem amb un company de feina sobre la pintura gòtica. Ell, amb una opinió força dràstica sobre les obres d’un determinat enclau geogràfic. Jo, matisava sempre a favor: que si l’aparició de paisatges incipients, que si la composició del retaules, que si l’aparició de les ciutats al rerefons. I és que sempre m’ha agradat anar més enllà del tema principal, tant als retaules com en les pintures al fresc. M’interessa més què s’hi representa més enllà de les anunciacions, les adoracions dels reis, l’exaltació del santoral, les pietats, les nativitats. Mirar com un riu va fluint en l’intent de dominar la perspectiva, o com els merlets permeten apuntar torres i teulats amb algun portal semiobert a les muralles. O l’afuament dels xiprers i l’espessor de les arbredes. El rerefons dels retaules són relats que els artistes van deixar fixats per a qui els sabés o volgués llegir amb aquella voluntat expressiva atemporal de les obres d’art.  

La Nativitat amb àngel i llibres, que oficialment es titula La Mare de Déu amb el Nen acompanyats d’un àngel, i que és la imatge amb què els Museus de Sitges us desitgen molt bones Festes i un 2018 amb salut, llibertat, felicitat i progrés, n’és una de les més característiques. Forma part del Retaule de Sant Salvador (c. 1400), antigament situat a l’església parroquial d’Alzina de Ribelles, a Vilanova de L’Aguda (La Noguera, Lleida),  atribuït al mestre Jaume Cabrera. El retaule, esplèndid, forma part de la col·lecció del Dr. Jesús Pérez-Rosales i es troba al Museu de Maricel. Hi va entrar distribuït en les nou taules que el configuren i així es va mostrar fins 2010; durant les obres de rehabilitació del Museu va ser íntegrament restaurat i disposat com al retaule que havia estat pels restauradors del Museu Nacional d’Art de Catalunya, i és així com avui llueix al frontal de la Sala Gòtica, al costat del Retaule de la Mare de Déu (s. XIV). Cabrera no és pas un desconegut per als experts, i el fet que hi hagi obra conservada a la Seu de Manresa, al Museo Arqueológico Nacional de Madrid, Museu de Montserrat, Museu d’Art de Girona, església de Santa Maria de Sant Martí Sarroca, Museu Episcopal de Vic i Museu Nacional d’Art de Catalunya faciliten la seva identificació i estudi.

El rerefons de la taula no tracta de paisatges ni de rius ni de ciutats, sinó que respon al caràcter més aviat primitiu, d’acord amb l’evolució del gòtic del seu temps: és una pintura de tonalitats càlides, amb uns rerefons de caràcter arquitectònic ben treballats. Una visió, encara, des dels interiors, i un artista que no havia gosat situar la mirada enfora, per veure món. I, amb tot, l’escena és pintada amb una gran delicadesa: ni la Mare, ni el Nen ni l’Àngel estan descrits amb el hieratisme que potser hi correspondria, donades les característiques de l’artista, ni el fons arquitectònic respon als tòpics habituals; hi ha prestatgeries en forma de caixons d’on sobresurten quatre llibres, i l’àngel porta a la mà un ocellet –m’agrada pensar que és una oreneta… – per distreure el Nen, que avança la maneta per rebre la fragilitat alada de l’ocell. Tot és intimisme, com si l’escena obrís un compàs d’espera d’una quietud plàcida.

Amb la taula de la Nativitat amb àngel i llibres faig palès l’estat d’esperit amb què escric el Marge Llarg per a aquest Nadal, el vint-i-u de desembre al migdia. D’aquí a poques hores sabrem què ens espera en el futur més immediat: res no s’acaba i tot comença. Busco entre les nadales de J. V. Foix els versos que s’hi adiuen:

Res no s’acaba i tot comença.

Vénen mecànics de remença

Amb olis nous de llibertat;

Una Veu canta en recompensa:

Que a cal fuster hi ha novetat.

Des d’Alacant a la Provença

Qui mor no mor, si el son és clar

Quan neix la llum en el quintar.

Salut, llibertat, igualtat, fraternitat,  felicitat, progrés per al 2018 i els llargs anys a venir, amb els millors desigs.

Publicat  "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 22.XII.2017