BALADA D’OLD CUTLER ROAD

Tothom té els seus llocs mítics. La construcció dels propis espais té poc a veure amb una criteri de presencial d’antiguitat sinó amb la intensitat amb què s’hi habita fora del medi habitual; per això  s’incorpora a l’imaginari propi. És el que em passa amb Old Cutler Road, l’antiga carretera que travessa el sudest de Miami partint de Coral Gables i transcorre per les immediacions de Deering Estate. És un indret vorejat d’autopistes i conurbacions però també d’un important contingent d’espais naturals i carreteres veïnals que travessen aquella geografia. Quan vorejo la vella carretera de Cutler, uns vint-i-quatre quilòmetres, hi reconec cases, edificis i avingudes i sobretot aquella vegetació característica que té molt de tropical com és la dels vells banians d’esteses i nerviüdes arrels i la que amaga les orquídies que neixen empeltades als arbres.

Fa poc circulava per Old Cutler Road per anar fins a Miami, Coconut Grove o Coral Gables. Ja hi tinc els meus llocs,  que poc tenen a veure amb els tòpics habituals. Hi trobo la galeria d’art on exposa el professor i artista John Bailly; els restaurants on vaig tastar una cuina que no té res de mediterrània i que manté el punt d’exhuberància caribenya que la fa exquisida i on preparen uns mojitos inoblidables; els poemes en prosa de Juan Ramón Jiménez escrits a Coral Gables dels quals sort de les universitats hispanistes que en guarden la memòria perquè in situ no hi queda gaire res.

Melissa Díaz, John William Bailly, Joan Carles García Cañizares i la propietària de la Galeria LnS, Miami durant la visita que vam fer a l’exposició de John William Bailly, ‘The roses of Fibonaci’.

Aquest cop hi he incorporat el Pérez Art Museum amb una gran escultura de Jaume Plensa davant de la gran badia de Miami mirada i admirada per tothom i que em fa sentir l’orgull dels artistes del meu país. A dins, la magnífica exposició ‘Elemental’ de Teresita Fernández on he contemplat una visió fragmentada dels EUA en la seva instal·lació Fires (United States of the Americas). 

Més enllà dels llocs que configuren el meu imaginari mític i poètic, la Old Cutler Road em va portar al destí del meu viatge, a Deering Estate. Pocs dies abans de Nadal la presidenta de la Deering Estate Foundation, Becky Roper-Matkov, em va fer saber que el Museu de Maricel havia estat guardonat amb el  Premi William N. Irvine pel lideratge en la preservació històrica i conservació mediambiental i que a mi m’havien atorgat, també, un reconeixement. La notícia em resultar emocionant des d’un punt de vista personal. Però sota el punt de vista professional, després de tot el que hi va haver en l’arrencada del projecte d’obres del Cau Ferrat i Maricel i d’alguna situació d’allò més bèstia que vaig haver d’aguantar, després d’una llarga, esgotadora i inenarrable temporada que va culminar feliçment el 22 de desembre de 2014 amb la reobertura del Cau Ferrat tal com sempre havia estat i del Museu de Maricel transformat del tot, l’atorgament del guardó pel lideratge en preservació precisament de part de la Deering Estate Foundation em va semblar una benedicció. La presència de Joan Carles Garcia Cañizares, diputat president de l’Àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona i del Consorci del Patrimoni de Sitges va tenir el valor afegit de la presència institucional dels Museus de Sitges.

EL DISCURS DE LA PRESIDENTA DE DEERING ESTATE FOUNDATION, BECKY ROPER-MATKOV (versió en català) “El premi William N. Irvine, establert en honor d’un ex director de Deering Estate que va treballar durant dècades amb Miami-Dade Parks, s’atorga anualment a una persona o organització que ha demostrat un lideratge destacat en les àrees de preservació històrica i / o conservació mediambiental. Aquest any, és un plaer homenatjar una institució que té un vincle molt especial amb la Deering Estate,  el Museu de Maricel. L’any 1909, Charles Deering, prim de la International Harvester i expert i mecenes de les arts, es va enamorar del vibrant escenari artístic  de Sitges, Espanya, al sud de Barcelona a Catalunya. Va comprar un hospital del segle XIV tocant a mar, va contribuir a la construcció d’un nou hospital per a la comunitat i va transformar l’antic edifici en la seva residència d’estiu i en una llar per a la seva col·lecció d’art universal, anomenant-la “Maricel”, que en català significa  “mar i cel. ”Després de la Primera Guerra Mundial els seus plans van canviar i va traslladar la seva col·lecció d’art als Estats Units.Tanmateix, el llegat arquitectònic de Charles Deering ha estat bellament conservat amb una gran rehabilitació el 2015 al Museu de Maricel. El que abans era la casa de Deering és ara un museu d’art amb una col·lecció des del segle X fins al realisme de principis del segle XX, incloent un destacat retrat de Charles Deering de Ramon Casas; i el gran edifici complementari de Maricel de 1913 és ara el Palau Maricel, un centre cultural per a concerts, conferències, visites guiades i casaments. Per la tasca d’excepcional conservació arquitectònica i cultural, per totes les iniciatives acadèmiques i per la cooperació entre les dues institucions, ens complau atorgar el Premi William N. Irvine al nostre “museu germà”, el Museu de Maricel, i estem encantats que hagin vingut d’Espanya per rebre aquest guardó Joan Carles García Cañizares, Alcalde de Tordera i President de l’Àrea de Cultura de la Diputació Provincial de Barcelona, i l’anterior directora dels Museus de Sitges, Vinyet Panyella.  A més, tenim un premi especial per a Vinyet Panyella, que en la seva anterior responsabilitat  com a directora del Museu Maricel ha fet tant per ajudar Deering Estate amb treballs de recerca compartits  compartides, i que tan cordialment va ajudar a organitzar el nostre viatge que vam fer amb la Fundació allà l’abril passat i ens ha acollit tants de nosaltres a Sitges al llarg dels anys. És un plaer atorgar-li aquesta placa que porta inscrit:“La Deering Estate Foundation, Inc. honora Vinyet Panyella per ser líder en la promoció de la cooperació i l’amistat entre els museus germans del Museu de Maricel de Sitges, Catalunya i la Deering Estate de Miami, Florida.”

La Deering Estate Foundation, Inc. és una organització sense ànim de lucre que proporciona suport financer per al coneixement de la propietat històrica de Deering Estate de 450 hectàrees, propietat de l’estat de Florida i gestionada pel Departament de Parcs del Comtat de Miami-Dade, Recreació i Espais oberts. La Deering Estate Foundation té com a propòsit perpetuar el llegat de Charles Deering en relació amb la  conservació, la cultura i la comunitat. El mes d’abril de 2019 la Fundació va efectuar una visita a Sitges resseguint els llocs del llegat Deering en una visita integral al complex de Maricel i també a l’Hospital de Sant Joan de Sitges i al Centre d’Interpretació de la Malvasia. En l’acte central de la visita al Palau de Maricel, que va ser obert a tots els públics, es va visionar el documental  en versió castellana “On this land/ En aquesta terra” sobre els orígens i història de Deering Estate, i es va lliurar un testimoni de reconeixement del Museu de Maricel com a museu germà de Deering Estate

El reconeixement que la Deering Estate Foundation va atorgar-me ha estat un acte de generositat al que em sento obligada a correspondre. Durant la meva estada a Deering Estate ara fa dos anys com a consultora, compartint la recerca sobre Charles Deering amb la directora de Deering Estate, Jennifer Tisthammer a Miami i a Chicago, van néixer alguns projectes. Quan vaig jubilar-me dels Museus de Sitges vaig continuar treballant-hi per lliure, en aquest i altres àmbits, perquè no volia perdre la meva activitat com a investigadora. I, segurament, no es perdrà perquè de la mateixa manera que Maricel ha de continuar la seva via i acabar els projectes iniciats amb motiu del Centenari 1918-2018, possiblement es trobarà l’encaix per als altres projectes que amb Deering Estate i la Deering Estate Foundation hem explorat recentment. 

Torno a l’espai mític d’Old Cutler Road, als vint-i-quatre quilòmetres entre una vegetació frondosa de vells banians i orquídies amagades. Un espai que amb un retorn poètic elaborat amb tanta lentitud com dedicació que s’inicia amb un haikú:

Lluna i orquídies

Un cercle de palmeres

abracen l’aigua.

Aquesta és la primera visió de Deering Estate, i el paisatge no era un somni.

Una visió de Deering Estate: el cercle de palmeres obertes a mar. Fot. Frèia Berg (gener 2020)

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 24.I.2020

MALVASIA ÉS PATRIMONI

MALVASIA ÉS PATRIMONI

6
Joaquim de Miró i Argenter, La recol·lecció de la Malvasia (1895). Museu de Maricel, Sitges.

És mig per atzar mig per la vinculació existent entre els antics cellers de Can Falç, Can Llopis i el de l’ Hospital de Sant Joan que he pres part en la V Trobada de Malvasies de la Mediterrània, organitzada per l’INCAVI a Sitges fa poc més d’una setmana. Això m’ha comportat retornar a un tema cíclic en la historiografia cultural sitgetana, com és el de la Malvasia en tant que subjecte d’una tradició que va més enllà de l’estricta enologia i que es remunta a un important aspecte de l’imaginari local. Un imaginari que no es pot concebre sota un sol àmbit sinó que interrelaciona la literatura oral, la tradició, el Romanticisme, la devoció popular, el romancer, les cròniques de guerra de l’Edat Moderna, el Luminisme paisatgista i conceptual, la historiografia, la literatura, la fotografia o el disseny, entre altres. Altrament, la recerca – puntual i modesta – que vaig portar a terme ofereix la doble utilitat de constituir una aportació embrionària al futur centre d’interpretació de la Malvasia que a hores d’ara el patronat de l’Hospital de Sant Joan projecta.

Malvasia de Can Falç, gravador Joan Masferrer
L’etiqueta de la Malvasia de can Falç, obra del gravador Joan Masferrer

La Malvasia de Sitges compta, afortunadament, amb un notable nombre d’experts de diverses menes, historiadors i enòlegs, principalment. Per tant, vaig anar a raure als articles de Valentí Mongay, Josep M. Matas, Roland Sierra, i a d’altres més reculats en el temps, com J. Llopis i Bofill, Guillem J. de Guillem Garcia o Lluís de Dalmau. La tradició literària, transmesa en bona part per tradició oral, cristal·litza en el romanç dedicat als orígens almogàvers de “La Malvasia de Sitges”, que integra l’interessant recull de llegendes de les terres del Garraf Set contalles del temps vell (1888), Unknown-3de l’escriptor i polític vilanoví Teodor Creus i Corominas. És Creus qui determina el nom del jove sitgetà que s’uneix a la Companyia d’Orient atorgant-li amb el nom de Jofre, habitant del lloc del cor del Garraf, intrèpid soldat que descobreix a Monembasia les virtuts de la Malvasia i retorna amb uns quants ceps embolicats que planta en terres de la seva família… i que expandint-se pel terme arriben – ben minvades, això sí – al dia d’avui. Un altre passatge literari, anterior i força més populista és la comèdia costumista del també vilanoví Francesc de Sales Vidal, La malvasia de Sitges (1866) sobrenom d’una dona madura de més aviat aparent mal geni. I, encara, d’un parell de segles enrere data l’origen d’una de les estrofes de l’antiga versió del cant de Els Segadors recuperat per Víctor Balaguer que fa referència als estralls causats pels sis-cents soldats castellanes que en entrar a la Vila, no contents en atipar-se de menjar i beure, van obrir les aixetes de les bótes de vi i malvasia per regar els carrers.

Més enllà de la lletra existeix l’imaginari visual, en el que els pintors del Luminisme esdevenen protagonistes de primer ordre. La platja i la verema són dos dels temes més tractats, amb resultats d’una bellesa i capacitat d’evocació inigualables. La recol·lecció de la malvasia (1895), de Joaquim de Miró, terratinent i pintor, o Temps de verema. Carrer de Fonollar (1907) d’Arcadi Mas i Fondevila en són dos exemples més genuïns. Passant a altres àmbits visuals, les etiquetes de les ampolles de malvasia són un altre art. Per començar, la més antiga coneguda, que va encarregar Josep Bonaventura Falç, terratinent il·lustrat i afrancesat, al gravador Joan Masferrer – de la qual només en se’n coneixen acurades reproduccions, fins arribar a les etiquetes de la Malvasia Robert, de Manuel Llopis i Bofill o de les darreres de Bodegas Javier.

IMG_2077
La vinya de Can Milà, que ja són història, amb Can Milà al fons. 

Tinc, també, el meu imaginari personal. És el de les vinyes de Can Milà, que de petita em semblavIMG_2076en camps inabastables i ara només en queden fotografies i el record d’alguns. Un d’ells era en Míliu, que un cop va plegar de la vinya encara la portava al cor; de vegades en parlàvem a la Ribera o pel carrer Major. L’Emili Argilagós Mitjans (Sitges, 1929-2016) va ser el darrer pagès de la malvasia sitgetana a les vinyes de can Robert, a can Milà. De petita m’hi portava a passejar la meva àvia Adela. Ella es quedava parlant amb l’Antònia i la Mònica,  i jo, després de demanar, indefectiblement, un got d’aigua només per veure com funcionava la bomba del pou me n’anava al cantó del jardí de les roses, vora un banc de pedra. Al voltant tot era verd de vinya i  pineda. Aquest paisatge perdut forma part del meu imaginari personal i per això vaig dedicar la intervenció a la memòria d’en Míliu, deixant ben clar que, per a molts de nosaltres, la Malvasia, a més de ser un beuratge gairebé màgic, és un patrimoni dels sitgetans.