EL CÒNSOL RUS DE BARCELONA. A propòsit de Vladímir Antònov-Obséienko

Retrat de Vladímir Antònov-Ovséienko, per Yuri Annenkov (1932)

Una de les personalitats més populars de Barcelona durant els anys de la guerra civil va ser el cònsol rus. Es deia Vladimir Antònov-Ovséienko. Era militar i diplomàtic. La seva carrera havia estat fulgurant: militar, activista i agitador clandestí, exiliat, heroi de la revolució, cap de l’exèrcit roig que va reprimir la revolució dels pagesos a Ucraïna… El periodista nordamericà John Reed va escriure a Deu dies que van trasbalsar el món que al Palau d’hivern:  “vaig trobar en una dependència Antònov, conegut com Oveseenko, matemàtic, escaquista, revolucionari i exdeportat immergit en planificar l’estratègia per prendre la capital”. Va ser ell, efectivament, qui va dirigir l’assalt al Palau d’Hivern de Sant Petersburg l’octubre de 1917.

A Ucraïna es va guanyar el sobrenom de ‘Baioneta’ per la seva habilitat en fer-la servir durant la guerra civil. Ovséienko havia estat inicialment menxevic però es va passar als bolxevics el mateix 1917 i el seu ascens militar i polític havia estat ser una carrera brillant. Acabada la guerra civil russa va iniciar, també amb èxit, la cursa diplomàtica embolcallat amb l’aura d’heroi de la Revolució. A la mort de Lenin va fer costat a Trotsky per a la successió, però Stalin va guanyar la partida i a partir de 1928 va canviar de facció, per bé que l’estigma d’antic trotskista el situà de per vida a la corda fluixa davant d’Stalin; qualsevol denúncia o conxorxa el podia ensorrar. Durant gairebé una dècada va sobreviure al perill per bé que l’ombra de la sospita no la va poder esborrar mai.

Ovséienko va ser enviat a Barcelona el setembre de 1936, en plena guerra civil i en ple estalinisme a la URSS. La missió que tenia era la d’assessor militar al govern espanyol i de destruir el POUM per les seves simpaties trotskistes; fins i tot havien intentat portar Trotksy a viure a Barcelona. Andreu Nin era un dels objectius a batre, igual que la resta de líders del Partit Obrer d’Unificació Marxista. Quan el flamant cònsol va arribar a Barcelona Companys era president de la Generalitat i el carrer el controlaven els efectius del Comitè de Milícies Antifeixistes, fins que els Fets de Maig, l’enfrontament entre els anarquistes i el POUM d’una banda i el PSUC, la UGT i Estat Català d’altra i, de retruc, el segrest i assassinat d’Andreu Nin. El govern català va expulsar el POUM i els anarquistes del govern, i al govern espanyol el socialista Largo Caballero va ser substituït per Juan Negrín.

“Catalunya saluda el poble rus” (1936). Fot. Pérez de Rozas

Mentrestant el cònsol rus havia guanyat una gran popularitat entre la població degut a la seva sintonia amb Companys, amb els líders polítics i amb la població;  a les recepcions que feia a l’ambaixada i a les visites efectuades als pobles i ciutats que li semblaven adients. Juan Negrín, amb qui mai no es va avenir, l’acusava de ser més català que els mateixos catalans. Fins que les insídies dels agents secrets d’Stalin van aconseguir que fos cridat a la URSS el juny de 1937, acusat de partidari de Trotsky i de tractes amb el POUM i finalment afusellat en plena era del terror estalinista el 1938. La seva muller, Sòfia Levin, es va suïcidar a la presó i el seu fill va ser enviat al Gulag tretze anys llargs, esdevenint després un dels més brillants historiadors antiestalinistes.

La novel·la d’Andreu Claret titulada El cònsol de Barcelona (2019) constitueix el passatge barceloní d’Ovséienko narrat en clau biogràfica i versemblant. Una documentació rigorosa i una escriptura impecable són les garanties de l’èxit que fins ara l’ha acompanyat. Personatges principals, verídics, combinats amb el secundaris, inventats amb traça i versemblança, atorguen al llibre la patent de novel·la històrica gairebé modèlica. Encara hi ha un altre ingredient: Claret hi implica la memòria personal i familiar gràcies a la qual el discurs literari pren el caire de memorialística, un important valor afegit. És un llibre que permet veure les contradiccions del moment, els sacrificis individuals per les idees col·lectives, el fracàs de la revolució russa acabada en la deriva del totalitarisme estalinista. Ovséienko és un protagonista considerat amb simpatia malgrat alguns dels seus antecedents i les seves contradiccions. Dona per molt.

Ovséienko amb Lluís Companys al balcó del Palau de la Generalitat

“No es feia res que ell no hi fos”. Amb aquesta frase un senyor de Sitges a cinc anys del seu centenari i posseïdor d’una memòria claríssima va evocar el record que guardava del cònsol rus els dies de la seva adolescència. Amb això em feia entendre dues coses. L’una, que Vladímir Antònov-Obséienko, l’heroi de l’assalt al Palau d’Hivern de Sant Petersburg de 1918, el “Baioneta” de la guerra d’Ucraïna, va guanyar-se la simpatia dels dels catalans amb els seus dots polítics i diplomàtics i va fer tot el possible per visibilitzar el recolzament de la URSS a la causa republicana espanyola, inclosa la tramesa d’aliments i armament.  Dues, que Obséienko es va trobar bé al nostre país aconseguint una més que notòria popularitat trasladant-se als llocs que més l’atreien més enllà de la comesa diplomàtica que exercia sense treva. Fins el punt de discrepar obertament del govern espanyol, cosa que va influir en la seva caiguda en desgràcia davant del totalitari Stalin.

Amb la seva dèria de conèixer directament el país no em semblava era gens de estranyar que vingués a raure a Sitges en algun moment i vaig anar a raure a la memorialística local. Les memòries de Quima Caballol i de Bonaventura Julià, dues importants publicacions del Grup d’Estudis Sitgetans, documenten les petjades sitgetanes d’Obséienko.

Una primera referència és l’arribada del vaixell rus Zirianin l’octubre de 1936 a Barcelona, on se li va retre una rebuda espectacular i on Obsèienko va guanyar el primer assalt a la popularitat.

El vaixell portava aliments i va ser saludat com el vaixell de la pau i no de la guerra. Molt poc després, el 20 d’octubre el cotxe del cònsol, un Buik, ronda per la Vila probablement prenent vistes. L’abril de 1937 Ovséienko es passeja per Sitges amb un seguici de gent, tots molt ben vestits, contemplant els xalets i manifesta la seva predilecció per  ‘Los Arcos’, propietat de don Jaime de Semir. El xalet és un edifici noucentista, més palauet que xalet d’estiu i per bé que no es troba a primera línia res no li tapa la vista perquè al davant hi ha un solar sense edificar que s’utilitza com a camp de futbol. Pocs dies més tard la Generalitat li ha ofert el xalet. El cònsol rus de Barcelona s’hi instal·la el dia 23 de maig, un cop apagats els estretors de la lluita entre els comunistes de filiació soviètica i els anarquistes i comunistes del POUM.

No és estrany que el cònsol es volgués instal·lar en un xalet de Sitges. Entre el juliol de 1936 i 1938 molts dels habitatges d’estiuejants i xalets de Terramar i del sector del Vinyet van ser incautats i ocupats per personatges de tota mena, com el general Líster, personatges de la revolució o el Consolat de Xile. Malgrat la revolució i de la guerra Sitges conservava una apaivagada, esllanguida aurèola d’aquell cosmopolitisme brillant que l’havia distingida entre les poblacions de la costa Mediterrània dels anys trenta.

El glamur s’havia tornat opac i esfilagarsat però els xalets, el passeig,  l’antic Hotel Terramar  convertit en hospital de sang  i la platja persistien. Ovséienko va sojornar a Los Arcos fins que va marxar a la URSS aquella mateixa tardor cridat per Stalin per tal de desfer-se’n; al cap d’un any era afusellat. Los Arcos va ser llogat al ministre d’Instrucció Pública i va esdevenir part integrant de la colònia de criatures refugiades, un projecte de ciutat infantil (1938-1939) que no va acabar de reeixir per les pròpies circumstàncies de la guerra. Fins aquí la història.

La realitat sempre supera la ficció i en aquest benentès Ovséienko és un personatge diem-ne secundari de l’aventura vital d’un xòfer rus que arriba ferit a l’Hospital de sang de Terramar mentre ell s’instal·la a Los Arcos.  Com que la ficció no pot tergiversar la realitat  ara mateix l’Òleg Serguèiovitx Dovlàtov, el xofer rus, està recuperant la seva pròpia història per no crear malentesos respecte la seva fidelitat al cònsol i la seva secreta admiració vers Andreu Nin. Tant el cònsol i el xòfer van ser uns perdedors, però en el cas del polític fa uns anys es va esdevenir la seva rehabilitació. En canvi, la vida del xòfer, potser un doble agent, va ser com la de tants anònims ciutadans d’aquesta Europa convulsa. Es va estimar més viure de records en la més trista solitud vora la platja de Terramar; almenys, això és el que sembla. Esbrinarem.

Article publicat en dues parts a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges 2.VIII.2019 i 30.VIII.2019

LA PLACA D’EN DURRUTI

Era mitjans de 1938 i el del Comitè va entrar a casa de l’escultor. El va trobar al taller treballant amb una figura amb els braços alçats implorant: era fruit de la gran impressió que li havia causat el bombardeig de Barcelona aquell mes de març. La canalla de l’escultor rondava entre la curiositat i un cert temor: els del comitè eren els del comitè i no estaven de bromes. En canvi, quan trobaven el general Líster banyant-se a la mateixa platja on es banyaven ells els semblava més simpàtic. El del Comitè es va adreçar a l’escultor:

Volem una placa per a la plaça d’en Durruti. Que es vegi el seu retrat. 

Molt bé, ja us la faré – l’escultor va respondre. Però no tinc marbre.

Per això no pateixi. Ja n’hi portarem. 

Efectivament, al cap d’un parell d’hores va arribar amb tres o quatre peces de marbre procedents del combregador de la capella del Santíssim. L’església parroquial havia estat reconvertida en magatzem, i llevat de l’altar major i les imatges que se’n van fer estelles, la resta dels altars havien estat portats al soterrani de Maricel desmuntats, perquè eren obres d’art i patrimoni del poble. A més, en Jou, l’escultor, també va ajudar en Jaume Daví, el cap de la brigada municipal que es va dedicar a salvar les obres d’art que estaven en perill, a protegir alguns dels béns artístics de la Vila. Perquè en tota guerra i en tota revolució les coses no són del tot blanques o negres sinó que hi predomina una immensa gamma de clarobscurs. 

En Jou va complir i la placa d’en Durruti va ser col·locada al Cap de la Vila, tocant al carrer de Sant Francesc. Em consta que l’Òleg, el xofer rus que treballava a l’hospital de sang de Terramar i la seva xicota, que hi feia d’infermera, eren allà aquell dia. El retrat d’en Durruti era de perfil i amb la gorra de pell a la russa, per identificar-lo més amb la revolució. L’escultor havia fet una bona feina i el del Comitè fins i tot el va felicitar.

La placa va durar poc temps. El diumenge vint-i-dos de gener de 1939 una divisió de les tropes dels facciosos manades pel general Yagüe va arribar a  Sitges; venien de Vilanova i carretera amunt havien entrat pel carrer de Sant Francesc. L’arribada havia estat precedida dos dies abans d’un important bombardeig que havia afectat molts carrers i cases, així com la Casa del Polble, el Retiro, l’Hospital de Sant Joan i l’Asil de Sant Josep. La por de les bombes havia causat l’èxode de diverses famílies muntanyes endins, cap a les masies, amagats, buscant aixopluc. Mentrestant, l’Òleg, que havia vist una setmana abans l’evacuació dels nens refugiats a Can Vilella, la Casa-Escuela Pueblo de Cuba, es va trobar que la seva xicota havia desaparegut de sobte sense deixar-li cap pista. Se sentia perdut. Al gran saló de l’antic Hotel Terramar Palace reconvertit en hospital de sang, el contrast entre les grans aranyes de cristall i els llits dels malalts i moribunds era encara més punyent. En quedaven pocs, de ferits: els que ja no eren bons ni per ser traslladats. L’Òleg anava per les dependències com una ànima en pena. El rosegava la incertesa del seu propi destí. Parlava castellà i català però l’accent delatava la seva estrangeria. El seu físic era eslau, però si sospitaven la seva procedència segur que tindria problemes segons com bufés el vent dels guanyadors. 

Sembla que és la única imatge del moment de la destrucción de la placa d’en Durruti, el 22 de gener de 1939.

Va abandonar l’hospital i es va instal·lar al garatge d’un xalet proper on hi havia un parell de cotxes i una moto de gran cilindrada, tot esgavellat; s’hi podria entretenir fent de mecànic fins… El migdia del diumenge vint-i-dos de gener anava rumiant passeig amunt fins el Cap de la Vila. Arribà al moment en què una dona amb un pal llarg a la mà tustava la placa d’en Durruti i un home amb un martell l’anava colpejant fins que la  placa va caure feta miques. L’afany de l’home del martell el va impressionar perquè aquell sol gest congriava una absoluta voluntat d’aniquilació. 

Se’n va entornar lentament passeig avall. El feien patir els ferits de l’Hospital més que el seu propi destí i durant un parell de dies hi va tornar. Fins que de la part dels guanyadors va arribar una infermera anglesa, freda i altiva, que es referia als malalts amb un menyspreu encara més feridor; li va fer tanta por que no hi va tornar més. Sol, al seu amagatall, pensava en tots els atzars que havia viscut, en la misèria de la guerra i el que s’endevinava per venir. Una cosa freda que va trobar a la butxaca el va fer pensar que aquell trosset de marbre tancava tres anys de la seva vida. Potser era millor portar-lo a casa de l’escultor, que almenys li quedés un petit testimoni de la placa d’en Durruti. 


Postfaci: ha estat una manera d’explicar una història coneguda. L’única ficció és el del xofer rus. Ja se sap que la realitat sempre supera la ficció. 

M’hi han ajudat les obres de David Jou i Andreu, Jordi Milà i Franco, Roland Sierra i Farreras i Ricard Conesa. Sense història no hi hauria memòria ni docuficció…

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 25 de gener de 2019. Vuitanta anys més tard.

TERRAMAR PALACE: D’HOTEL DE LUXE A HOSPITAL DE GUERRA

TERRAMAR PALACE: D’HOTEL DE LUXE A HOSPITAL DE GUERRA

terramar-palace_visit-sitges
Anys trenta: hotel Terramar Palace en el seu moment d’esplendor cosmopolita

Pocs després del l’esclat de la guerra civil l’Hotel Terramar Palace, fins llavors vaixell insígnia del cosmpolitisme sitgetà dels anys trenta, va ser reconvertit en hospital de sang per donar cabuda als ferits de guerra. Aquest és un capítol d’història local relativament poc conegut del qual de mica en mica se’n van sabent més i més coses. La recuperació de la memòria història i el necessari esforç d’objectivació consegüent per no caure en maniqueísmes tan estèrils com distorsionadors comporten la progressiva recuperació de capítols tan importants per al coneixement de la història de la guerra civil com són la dels hospitals on es traslladaven els ferits al front. S’habilitaven, en general, casals grans o hotels, i Terramar, juntament amb La Gavina de S’Agaró i altres edificis de Mataró, Vic, Santa Coloma de Farners o Moià van allotjar centenars de ferits.

Fins el moment moltes de les històries que hi van desfilar formen part, encara, de la memòria personal dels ferits i dels seus familiars o del personal sanitari i adminitratiu que els van atendre. També de la memòria escrita d’algun dels que hi van passar. L’Hotel Terramar Palace va ser requisat el mes d’agost de 1936 i destinat a hospital per guarir els ferits de guerra, i la premsa local del moment en dóna notícia juntament amb la primera entrada de convalescents, una vintena, conminant a la població que hi donés suport per tal “que no els falti res”. Els ferits de guerra, momentanis supervivents de la confrontació, eren vistos com víctimes i herois. Sempre segons la premsa local, les autoritats sitgetanes van encomanar al Dr. Joan Ramon Benaprès la responsabilitat de l’Hospital, per bé que al cap d’un temps la va exercir també el director de l’Hospital de sang Pere Mata de Reus el Dr. Francesc Jimeno Vidal (Reus, 1906- Barcelona, 1978).

Fa pocs dies l’Hospital de Sang de Terramar va ser objecte d’una interessant conferència del metge i historiador de la medicina Josep Hervàs i Puyal, que, amb el títol de L’Hotel Terramar, de Sitges, en la guerra civil (1936-1939)

Vicissituds d’un hospital improvisat va exposar sistematitzadament una informació interessant i documentada. Hervàs va documentar les fonts d’informació que havia utilitzat – entre altres, les memòries de Bonaventura Julià i Quima Caballol publicades pel GES -, en va mostrar imatges i es va referir a diversos episodis que s’hi van viure, a les precàries condicions sanitàries, al servei de biblioteques al front i a uns quants noms propis.

simoneweil

Entre altres, a la filòsofa francesa d’origen jueu Simone Weil (1909-1943). Jo havia seguit el periple de Weil a Sitges el 1999, quan gairebé per atzar i a Caen vaig topar amb una interessant edició de la seva obra que donava compte de l’estada a l’Hospital de Terramar. Enrolada a les Brigades Internacionals des dels primers dies de la guerra va ingressar a Terramar l’agost de 1936, quan els ferits ja depassaven la seixantena. Hi va passar un parell de setmanes fins que els seus familiars la van venir a recollir. Temps suficient, però, per adonar-se de la terrible realitat de la crueltat dels uns i dels altres, que va  deixar palesa al seus escrits, incloent un tràgic passatge dels que es van viure a Sitges aquells dies: els assassinats, entre altres el d’un jove, en represàlia per la mort de nou milicians de la Vila pel fracàs del desembarc a Mallorca.

simoneweil_2

Weil és una de els figures més atractives de la filosofia contemporània, entre altres coses, perquè encarna els contradiccions entre els ideals i la cruesa de la realitat. Va abandonar el país aquella tardor i va morir en plena Guerra mundial a Anglaterra. M’agrada imaginar-la al passeig, alguna tarda d’agost, juntament amb els altres convalescents, lluny del fragor de la guerra i ben propera de la tragèdia de la rereguarda. Amb les seves ulleretes rodones, mitja melena fosca de cabell arrissat, somriure lleu i esguard tristoi. La bellesa del paisatge no va poder consolar-la de tants horrors que havia viscut en pocs dies.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 2.XII.2016