‘LA TERRA ERMA’ I LA CRUELTAT DE L’ABRIL

L'Abril és el més més cruel, fa sorgir
lilàs de la terra morta, barreja
Record i desig, remou
Les febles arrels amb la pluja primaveral.

T.S. Eliot, La terra erma. Traducció de Rosa Leveroni

Fa un temps esplèndid. Passades les pluges – per ara – el microclima sitgetà ens permet retrobar la primavera. És una primavera estranya perquè la pandèmia, les condicions de vida i la incertesa del futur que cada dia sorgeix des un horitzó pla i immòbil s’obre a tots els interrogants. En contrast, se’ns ofereix una visió esplendorosa: llum neta, mar apaïsada, ocells que sobrevolen, la florida dels pitòspors, plantes i flors que fa esperar la dels baladres… 

El paisatge, en canvi, encara va mostrant clarobscurs. És un paisatge de soledats confinades, ombres que interroguen; neguits que devoren les escasses certeses; un desconfinament programat a batzegades que obre el portal de possibles rebrots i temors davant de la impossibilitat de garantir la immunitat de la població. Un paisatge de malalts que omplen les sales d’hospitals, de morts xifrats en un nombre d’escàndol, una estadística d’altes i baixes que, tot i que diuen que va en descens, va seguint. 

Deixo la visió de Chirico i la de Hopper i m’endinso en la d’un poeta que inicia una de les seves obres més conegudes amb un vers terrible: “Abril és el mes més cruel”. Quan l’anglosaxó T. S. Elliot va escriure La terra erma el 1922 va deixar un poema que ha plantejat tots els dubtes possibles de lectura i interpretació: “no hem inventat cap llenguatge satisfactori per interpretar-lo”, escrivia C. K. Stead els anys seixanta. Malgrat les dificultats de traducció de la poesia, en general, i de La terra erma en concret, l’obra d’Eliot ha estat una de les més universalment traduïdes; en català per Joan Ferraté, Agustí Bartra i Rosa Leveroni, entre altres. Els versos reproduïts en aquest article pertanyen a Leveroni traduint sota el mestratge de Carles Riba. Sempre amb dos o més nivells de lectures: la de les paraules i la dels referents, en una enriquidora combinació que disfrutar d’una composició única i irrepetible; d’aquí la grandesa d’Eliot.

El primer passatge del poema és el que m’interessa als efectes d’ara. La polifonia de veus transcorre per les geografies d’Europa i pel pas de les estacions remarcant els cicles de la vegetació i de la natura en relació amb els moments i els llocs de les terres mortes. El títol de l’obra és taxatiu. Hi conflueixen tots els sinònims que descriuen un medi irreproductible i exhaurit:  terra erma, gastada, eixorca. Cal remarcar, als nostres efectes dels temps que ens toca viure, que en aquest primer passatge la crueltat latent de l’abril i els morts descriu una terra de la que floreixen novament la natura i la vida en l’alternança i interdependència entre la vida i la mort: “Quines són les arrels que s’arrapen, quines branques surten / D’aquest runam pedrenc?” Eliot treballa amb un estereoscopi d’imatges i amb un discurs llarg i aparentment inconnex per vincular el cicle de la natura amb la de la mort i, des d’una una lectura més subtil de desentranyar, fa referència a l’Europa decadent d’abans de la Gran Guerra i als centenars de milers de morts que va produir. Els diferents rostres de la vida i de la mort sorgeixen en aquest primer passatge de La terra erma. 

El primer desconfinament

L’abril ha estat un mes especialment cruel. Tardarem anys en oblidar el rànquing de morts a hospitals i residències. Però avui ha estat el primer dia que la canalla ha sortit a passejar. La bonança del temps ha acompanyat l’esperada sortida al carrer. Avui deixo pas al ressorgiment de la natura, al rebrot de les plantes, a la llum clara d’aquest migdia que ha vist com grans i petits respiraven de nou l’aire de mar i esguardaven l’horitzó cercant-hi una línia oberta d’esperança. Deixo la crueltat de l’abril per al poema, magnífic, d’Eliot i, sense oblidar-me’n, retorno a la meravella de la vida que brota després de la mort. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 30.04.2020

Les fotografies procedeixen de les xarxes socials. El dibuix de ‘El Marge Llarg’ és de Frèia Berg

L’ABRIL DEL POETA ELIOT

images-5

Abril és el mes més cruel, sentencia T. S. Eliot en començar el gran poema de La terra erma.

L’Abril és el mes més cruel, fa sorgir

Lilàs de la terra morta, barreja

Record i desig, remou

Les febles arrels amb la pluja primaveral.

L’hivern ens manté abrigats, cobreix

La terra amb neu oblidosa, nodreix

Un poc de vida amb secs tubèrculs.

Cada primer d’abril no em puc estar de rellegir el poema de T. S. Eliot en la versió catalana de Rosa Leveroni que Carles Riba vetllà i corregí. La versió de Leveroni no va ser la única; Agustí Bartra en va publicar una el 1951 i Joan Ferraté una altra el 1952. La de Leveroni, sense data, va quedar enllestida entre finals dels anys quaranta i inicis dels cinquanta però va restar inèdita fins 1999, quan Jordi Malé la va publicar a la revista de poesia Reduccions.

El triomf de la mort, de Peter Bruegel, ha estat sovint un correlat visual de La terra erma
‘El triomf de la mort’, de Peter Bruegel, ha estat sovint un correlat visual de ‘La terra erma’

La terra erma és un dels grans poemes on esclata la literatura moderna a efectes de la debacle de la Gran Guerra. La mort hi és present arreu i la primera part del poema es titula, significativament, “L’enterrament dels morts”. La mort, que esdevé el símbol del paisatge segons alguns dels comentaristes encarna la decepció dels anglesos després de la Gran Guerra: la imatge devastada del seu temps.

Que és aquest so agut dins I’aire

Murmuri de maternal lamentació

¿Qui són aquelles hordes encaputxades formiguejant

Per planures inacabables, ensopegant en la terra clivellada

Circumdada només per l’horitzó Ilis?

Quina és la ciutat enllà de les muntanyes

Espetecs i reformes i explosions dins I’aire violeta

Torres en runes

Jerusalem Atenes Alexandria

Viena Londres

Irreals

No és l’únic llibre que indica l’explosió, la fragmentació de la imatge i del pensament, l’escriptura i la visió del segle recentment inaugurat – si convenim que, més enllà de les cronologies numèriques el segle XIX acaba el 1918, com l’armistici acaba amb l’antic règim. Hi ha també l’Ulysses de James Joyce, el Tractatuts Logicus-Philosphicus de Ludwig Wittgenstein, Les elegies de Duino de Rilke. Són obres de ruptures formals, de’altres maneres de dir, de recerca entre pensament, escriptura i llenguatge i la seva influència al llar del segle vint ha estat cabdal.

La terra erma és una obra emblemàtica però no és un text de lectura fàcil. Farcit de referències i intertextualitats, del Dant a Shakespeare i Baudelaire, fins l’autor es va veure obligat a publicar unes notes al final per ajudar-ne la lectura. El poeta Ezra Pound, mentor d’Eliot, havia depurat la composició fins deixar-la en la seva essència i aquesta intensa concentració de paraules i d’imatges es concreta en un llenguatge indeslligable de la seva interpretació. Així el poema, la poesia, no rau en les coses sinó en la recreació que el poeta en fa a través dels objectes literaris mobilitzant la tradició i els referents. Per a Eliot la poesia, també l’art, és treball sobre els símbols universals i és indeslligable a la seva interpretació.

Unknown-3
Vincent Van Gogh, Cirerer florit

Traduir és, també, interpretar. L’empremta de Rosa Leveroni, traductora d’Eliot, perdura en el poema – com en el meu pensament els primers versos de La terra erma. Leveroni es recrea en aquesta la terra florida d’arrel perquè abril és aiguabarreig de florida i pluja, de terra receptacle, d’estertor i revinclada d’arrels; és la vida i la mort al nu, talment com la primavera ens mostra.