Al vespre d’un 8 de març, amb Angeles Santos

Acabo el vespre del día d’avui, 8 de març, Dia Internacional de les Dones, a la Galeria Àgora de Sitges, recordant la pintora Ángeles Santos. Una de les silenciades, de les ‘sin sombrero’, de les que ‘nadie hablará de nosotras cuando estemos muertas’. Entre els disset i els vint anys va treballar intensament travessant en poc temps la Nova Objectivitat, el Surrealisme i l’Expressionisme.

Galeria Agora (Sitges), 8 de març, amb Ángeles Santos. Fot. Agora

Un món (1928) és la seva gran obra mestra, on va intentar explicar el món tal com el veia i el sentia. S’havia inspirat en uns versos de Juan Ramón Jiménez:

“… ángeles malvas

apagaban las verdes estrellas.

Un cinta tranquila

de suaves violetas

abrazaba amorosa

a la pálida tierra”.

El món és la representació de la construcció i del somni, la visió d’un món interioritzat i oníric, fragmentat, i enllaçat amb un univers on àngels i estels conjuguen els estats de l’ànima. El vers de Jorge Guillén “Los sueños van por la orilla de la sombra” constitueix el correlat d’aquesta introspecció expressada des d’un surrealisme en estat pur. 

Un món (1929). MNCARS, Madrid

La meva relació amb Ángeles Santos ve de lluny. Primerament va ser del veïnatge del carrer, on jo veia una senyora gran, fina i delicada, amb uns ulls blavíssims. Després, de la Galeria Agora on la veia a través dels vidres de la porta i del finestral envoltada de les seves pintures penjades en la blancor de les parets. El 1991 en vaig publicar un primer article i després en van venir més. L’activitat creativa practicada per l’artista des dels anys quaranta en olis, aquarel·les i dibuixos li havia atorgat una certa presència en el medi artístic però va ser gràcies a Àngels Pi, des de la Galeria Agora, que va comptar amb el suport en exclusiva de la galeria. Va ser gràcies a Àngels Pi que Angeles Santos es va situar de nou en el medi artístic en una etapa i una estètica ja ben diferent de la dels seus inicis.

El 1992 Àngels Pi em va fer un encàrrec que va constituir una de les il·lusions més grans que he tingut i una oportunitat única: realitzar la monografia sobre Àngeles Santos. No en tenia cap i va la primera. El llibre va esdevenir un altre mitjà de resituació d’Àngeles Santos i la seva obra en la historiografia de l’art i de la cultura.

Gairebé coincidint amb el temps s’esdevenia la recuperació d’Angeles Santos com a pintora d’avantguarda gràcies també a la irrupció dels estudis de gènere que han fet possible la visibilitat de tantes dones en els medis respectius. Diferents, més distants o més properes, Ángeles Santos, Maruja Mallo, Norah Borges, Olga Sacharof, Maria Blanchard i Remei Varo, han aconseguit situar-se al lloc que els correspon i on haurien hagut de ser presents des del  moment en què van esdevenir artistes emergents.

La foto que m’ha fet Juan Terraza aquest mateix vespre, a l’Àgora.

Aquests han estat alguns dels aspectes que he comentat. En un dia com aquest és important remarcar la importància dels estudis de gènere i trencar la invisibilitat, que és el primer dels sostres de vidre. Per a mi ha estat una nova oportunitat de reivindicar l’obra d’Àngeles Santos. Una artista que des de 1991 m’acompanya i que quan penso en la seva visió del món, d’Un món, m’adono que entre els clarobscurs blavencs de la nit americana hi ha un univers de vida i de misteri obert a totes les percepcions.

L’HOME QUE VA RETRATAR TOT SITGES. IN MEMORIAM JOAN IRIARTE

L’HOME QUE VA RETRATAR TOT SITGES

 Joan Iriarte, in memoriam

Una vegada que vaig presentar una exposició de fotografies de Joan Iriarte al Mercat Vell – quan el Mercat Vell era una sala polivalent i no un bar de façana com avui – el vaig situar al seu escenari preferit, com era el cafè Florian de Venècia. N’havíem parlat molt; ell era del Florian i jo del Quadri, sense que la passió liberal anglosaxona o l’habsbúrgica ens dominés a l’un i a l’altre; era cosa de costums adquirits. Venècia era, per moltes raons, un dels seus escenaris preferits, potser el més estimat de tots. Però això no obstava que, lluny de les màscares i de la gernació que envaeix la ciutat més amenaçada del món per les riuades de turistes, Joan Iriarte trobés un altre dels seus recers a la vora dels artistes.

1200_1532960512foto_3382914

Dins i fora dels tallers, als seus escenaris i paisatges o a peu d’obra, Iriarte compta amb una notable iconografia on l’ull de la seva càmera en blanc i negre va retratar Emília Xargay, Marcel Martí, Joan Mora, Xavier Corberó,  Maria Assumpció Raventós, Angeles Santos, els artistes de les monografies publicades per l’editorial Àmbit els anys vuitanta i, sobretot, el seu gran amic Josep M. Subirachs. Iriarte ha estat el gran cronista fotogràfic del pas de Subirachs per la Sagrada Família, un trajecte que va durar més de vint anys. Vaig tenir el privilegi de presentar Subirachs a la Sagrada Família (1998) l’any següent, al Palau de Maricel i aquell vespre va ser un important esdeveniment per a mi perquè, entre altres coses, va ser l’inici d’una bella amistat – com diu el final de ‘Casablanca’ amb Josep M. Subirachs . Llavors Iriarte ja feia temps que estava instal·lat a Sitges, des de 1993, i ja havíem parlat de Venècia i del Florian.

La Vila va i la seva gent van esdevenir l’altre gran escenari del fotògraf. Alternava la passió de viatger amb les estades on preparava la següent expedició i, alhora, anava treballant en els projectes que sorgien i continuant la crònica de l’aventura artística de Josep M. Subirachs a la façana de la Passió de la catedral de Gaudí. Llum de Sitges(2004) i Sitges en blau(2006), amb poemes de David Jou, i Sitges d’ahir i per sempre, amb text de Lluís Permanyer (2007) són algunes de les publicacions que va portar a terme. Però els dos llibres que han passat a ser el gran retrat col·lectiu del sitgetans del tomb de segle són  Retrats i entorn de Sitges: centenars d’ulls miren a la càmera de Joan Iriarte (2004), i Retrats i entorns de Sitges II: noves mirades a la càmera de Joan Iriarte,publicats per l’Ajuntament de Sitges, amb introducció i textos d’Isabel Coll. Van ser obres de llarga i esperada gestació compensada per l’èxit editorial i el reconeixement popular que van assolir.

 

La vida de Sitges i dels sitgetans batega en aquest extens retaule d’individualitats que es mostren en el seu medi, accentuant el caràcter de cadascú en l’espai i aparat escenogràfic que li escau, en acurada preparació. Perquè durant llarg temps Iriarte anava observant, coneixent, mirant, pensant com ens veia a tots plegats i com ens volia mostrar, deixar-nos exposats a la mirada aliena i a qualsevol esguard per mitjà de la seva voluntat expressiva. Finalment la nostra imatge es deu al clic del fotògraf, el definitiu, el que ens deixarà enclavats en un temps i un espai que van esdevenir nostres. Recordo el dia que em va retratar. – I què em poso?  – De negre, em va respondre. Va triar les columnes del porxo del Racó de la Calma i m’hi va deixar enclavada per sempre. Passades gairebé dues dècades em reconec en el moment, en la conversa, en la càlida claror d’aquell migdia de juny.

IMG_5762 2
Joan Iriarte em va retratar el mes de juny de 2001, al Racó de la Calma. Aquest és un fragment de la fotografia.

Aquests dies he passat estones fullejant els llibres de l’Iriarte i confesso que han acabat essent un exercici de nostàlgia. Els que ens hem quedat ens ha passat el temps com una remor de bosc que, en les imatges, ens mostra la tendresa i la benignitat de la mirada de l’artista. I m’ha entristit per un moment pensar que  molts dels que va triar com a protagonistes ja no són entre nosaltres. Però m’agrada pensar que ara ell ja els fa companyia, i segur que l’ha emprès de nou amb la càmera per deixar constància de la immortalitat en blanc i negre.

Publicat a “El Marges Llarg”, L’Eco de Sitges, 3 d’agost 2018

JOAQUIM BUDESCA O LA VISUALITAT ESSENCIAL DE LES FORMES DISSOLTES

10984238_1561972084090255_7823235247006990118_n

La mostra antològica que Joaquim Budesca presenta a la Galeria Agora aquest mes d’abril s’afirma mostrant el que constitueix la principal línia definidora de la seva trajectòria al llarg de la darrera dècada. Em refereixo al procés de depuració que lentament però persistent ha anat perfilant i perfeccionant fins arribar a una visualitat essencial de formes dissoltes definides pel color i per un traç que remet a anteriors estadis.

Budesca ha portat a terme una obra ingent des d’una arrelada i irrenunciable vocació artística, amb la passió de qui viu convençut que segueix la seva via i que la pròpia convicció esdevinguda recerca incessant marca l’evolució de les seves passes. El seu és un treball pacient, de l’artista que espera que la mirada de l’altre faci seu el repte visual que li proposa. Des de la figuració de fa unes dècades fins la dissolució osmòtica de les formes en la intensitat del color hi ha una llarga travessa d’afirmacions sense tempteigs.

pm-61696-large

És una evolució que es pot observar límpidament en la mostra que proposta: línies perfilades que donen cabuda al color, formes que es desfan i es refan en un endreçat aiguabarreig cromàtic, fragments triats per mostrar la intensitat de la realitat fragmentada, figuracions tot just apuntades per intensificar l’efecte del color. És, altrament, una pintura continguda, intensa però sense estridències, equilibrada.

L’obra que fa part de l’estètica de la figuració és evocadora i expressiva, amb un deix líric que l’acompanya en la travessa dels diferents àmbits i llenguatges. L’obra que neix de la figuració i en perd l’arquitectura formal en favor del guany de la massa delimitada, definida pel color persisteix en l’onada lírica i introspectiva de l’artista i en una intensitat captivadora. La visualitat essencial de les formes dissoltes ha guanyat, ara per ara, la partida.