PAISATGE DESPRÉS DE LA BATALLA

El dia 11, entre altres piulades, em va agradar molt llegir la que el President Torra venia fent remarcant les hores de la diada de 1714 amb la caiguda i rendició de Barcelona. És un dia en què m’agrada pensar en la Barcelona setcentista i divuitesca i tot el que va comportar la derrota. No és que la ciutat hagi estat especialment acurada en la preservació de la seva pròpia memòria. La Ciutadella, avui parc, no disposa encara d’un guiatge que mostri la ubicació de la sinistra torra de Sant Joan, de les muralles, els glacis, llevat dels edificis que els anys i les circumstàncies han conservat: la capella militar, que encara compleix les seves funcions; el palau del governador, avui Institut Verdaguer i els anys de la República l’Institut-Escola, i l’antic arsenal convertit en Parlament de Catalunya el 1932. Per no dir la transformació de tot el barri. Però el dia 11-S m’agrada passejar-hi i reveure la dignitat del Fossar de les Moreres, on no s’hi enterra cap traïdor, de les ruïnes del Born, els carrer malgrat la seva transformació en aparadors de la postmodernitat turística barcelonina.

El Fossar de les Moreres, la tarda de l’11 de Setembre de 2019. Fot. Frèia Berg.

Ahir, l’ahir del moment en què redacto aquest Marge Llarg, el passeig va ser llarg. No entraré en detalls de si a la manifestació érem els sis-cents mil que calculava la guàrdia urbana de Barcelona o els vuit-cents cinquanta mil amb què ens van amidar altres metodologies; per mi érem molts, una gran multitud que va clamar una vegada més unitat justícia i independència. A les 17.15 érem molts, molts milers. Al tram que ens pertocava va ser impossible localitzar els sitgetans però en canvi vam anar a raure al veïnat dels de Sant Esteve de Les Roures, tot molt apretat de gent. La gent, les persones, que són el gran capital d’aquest país i que són un col·lectiu generós, inclusiu, entusiasta, valent i crític.

Quan la concentració es va donar acabada vam fer el trajecte vers el paisatge després de la batalla travessant literalment tota la Barcelona antiga, des de la muralla de Sant Antoni fins el Baluard de Santa Clara. Del Mercat de Sant Antoni al Pedró, del Pedró al carrer de la Boqueria pel carrer de l’Hospital, que és entrar a un bronx nostrat on la degradació urbana conviu amb la problemàtica social més punyent de la ciutat; de la Plaça de Sant Jaume amb aquella pancarta que molesta tant els unionistes que no volen reconèixer el setge ni l’empresonament per motius polítics cap a  la Via Laietana fins Santa Maria del Mar, el Fossar de les Moreres, el Bornet i el Born, per retornar a la civilització urbana de la línia quatre del metro vorejant el perímetre del gran Museu Picasso.

L’antic barri de Ribera avui són les ruïnes conservades al Born. Fot. Frèia Berg, 2019

Són moltes les reflexions sobre els carrers, les cases, les ruïnes, el fet de posar de moda un barri i, alhora, fer-ne malbé la identitat intrínseca, si d’això encara se’n pot parlar a la Barcelona dels capitals inversors i de la manca de polítiques socials consistents i eficaces, desnonaments inclosos. El que sí que em va quedar clar una vegada més és que sense història no es pot governar. Vaig aprendre la frase d’en Josep Carbonell i Gener, però no sé si és ben bé seva; tant se val. Davant de les ruïnes del Born vaig recordar que els veïns van ser obligats a enderrocar les seves cases a cop de pic i de martell per construir la Ciutadella; per això l’odiaven tant. I per això es van afanyar a construir de nou la seva ciutat com van poder.  Hi va haver i hi ha vencedors i vençuts. Els que van entrar a sang i a foc a Barcelona, els que van fer capitular la ciutat, van enviar a l’exili els seus defensors i en van empresonar d’altres, i van obligar els barcelonins del barri a enderrocar les seves pròpies cases i que van romandre a Barcelona com a forces d’ocupació del règim de Nova Planta tenen els seus successors en els negacionistes de la història i els unionistes que no volen reconèixer que l’exili i la presó per persecució política encara existeixen.

Els paisatge després de la batalla em suggereix, un any més, l’alliçonament que més valoro: que l’endemà, segons expliquen les cròniques, els barcelonins es van posar a treballar de valent per sobreviure. I això és el que celebrem.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 13.IX.2019