Autoretrat, de Josep-Ramon Bach

Autoretrat

Sóc el nàugrag

a l’illa del dolor.

Paper de vidre

que el vent empenta

contra les arestes

de la sang i del desig.

(El Laberint de Filomena, Premi Rosa Leveroni 2009, 2010)

Aquest és el poema que trio per recordar en Josep-Ramon Bach, que ha mort avui. Una llarga i prolífica trajectòria d’escriptura poètica l’ha precedit, de construcció lírica sàvia, profunda i constant. ” “Prenc la ploma de l’instint i deixo que el seu impuls redemptor em sorprengui, entre imatges i desvaris, fins als límits de la metàfora”, declarava en una entrevista a Núvol amb motiu del Premi de la Crítica de Poesia Serra d’Or el 2016 al poeta David Madueño, que el va situar entre “la llum i l’obaga”.

Josep-Ramon Bach (2016), al reportatge de Núvol

Vam tenir ocasió de parlar del bé i del mal i de tot el que importa als poetes l’any que va ser convidat a la Festa de la Poesia a Sitges. El matí del dissabte que es dedica als plaers personalitzats va triar el passeig pels Museus, una delícia de passatge i de conversa. Veurem quin ressò té la seva mort en la nostra minsa societat poètica que cada vegada és més de pensament únic. 

Josep-Ramon Bach era un ‘Leveroni’ i he triat expressament el seu Autoretrat del llibre guanyador, El jardí de Filomena (2019). Els seus poemaris figuren a les biblioteques públiques de Catalunya, en aquest enllaç. Llegiu-lo i rellegim-lo …

POESIA I ONATGES

Avui, divendres, dia cinc de juliol, és el dia de la benvinguda als poetes convidats a la tretzena Festa de la Poesia a Sitges. El que va començar com una aventura entusiasta en format d’homenatge a uns poetes que se’ls convidava a venir a la Vila continua essent una aventura entusiasta que s’ha encomanat a moltes més persones de les que en un principi érem, i forma part del calendari festiu sitgetà. A mi m’agrada perquè no és un fenomen de masses però sí de persones que estimen la literatura i troben en la poesia allò que els humans cerquen en les arts: emoció, refugi, coneixement, consol, benestar, plenitud.

I són moltes les persones que estan per aquesta comesa, per bé que de vegades no són tan visibles com altres esdeveniments que tenen Sitges com a escenari. En el cas de la poesia s’ha de dir que la Vila és més que un escenari tant per la importància que té la poesia en la història cultural passada i present i per les vivències poètiques de tota mena que s’han esdevingut. Començant pels Goigs del Vinyet (una de les primeres edicions és de 1726) que són un poema meravellós fins els i les poetes que ens són contemporanis. Com a ciutadania podem estar ben orgullosos de la tradició i la modernitat poètiques i de l’embranzida que la Festa de la Poesia ens aporta per tretzena vegada consecutiva.

He estat present en totes les edicions de la Festa des del seu inici llevat d’una, una de sola. Va ser la de 2009. Hi va faltar un dels poetes convidats, el mallorquí Sebastià Alzamora. Dos dies abans havia mort en Baltasar Porcel i el seu comiat se celebrava a la seva vila natal d’Andratx els dies de la festa. Jo era a Mallorca per seguir un curs de poesia i la notícia em va sorprendre a l’illa.

Primeres notes que vaig prendre el 2 de juliol, sobre Porcel, a Mallorca. Fot. Frèia Berg.

Del comiat que se li va dedicar guardo el record de les veles negres, com les d’un vaixell grec, que cobrien una part del pati del castell d’Andratx, la lectura de textos de la seva obra que van fer els seus familiars, les tonades del camp i el Cant de la Sibil·la. Després uns quants vam enfilar el camí del cementiri, jo amb Bartomeu Fiol i amb Sebastià Alzamora, que havia restat a Mallorca pel comiat a en Baltasar. El cementiri d’Andratx el recordo més aviat petit, de passadissos estrets i nínxols no gaire alts i també recordo la pena amb què em mirava com hi entrava el fèretre d’una de les personalitats literàries més rotundes del panorama literari català. Ho he recordat també aquest dies en què la premsa s’ha fet un cert ressò del desè aniversari de la mort de Porcel i he vist de nou aquelles veles negres voleiant sota un sol de justícia mentre una noia entonava el Cant de la Sibil·la.

Veles negre al castell d’Andratx, 3 de juliol 2009. Fot. Frèia Berg

Potser per això he tret de la prestatgeria un llibre que feia un temps que tenia ganes de recuperar, Mediterrània, onatges tumultuosos. Un llibre magmàtic on la prosa de Porcel enfila idees, històries, narracions i passions en cap ordre aparent perquè es tracta precisament d’això: d’un viatge interminable per aquesta mar antiga, per aquest bressol de civilitzacions i vides que s’ha succeït atapeïdament, tumultuosament, com a l’autor li agrada de dir, un llarg viatge literari circular on Mallorca i Andratx són lloc d’origen i partença, d’evocació i de retorn.

És un llibre on Porcel mostra fins a quin punt la fusió panteista entre l’ésser humà i la natura constitueixen un ideal de felicitat primitiva i tel·lúrica. On les estacions de l’any configuren el paisatge i els éssers, on els éssers i el bestiar comparteixen espais i costums Un llibre l’escriptura del qual també està estructurada en onatges que marquen l’anada i el retorn del seu autor. Porcel comença i acaba l’obra al seu entorn primitiu i atàvic de Sant Telm, terme rural d’Andratx acarat a la mar i a la Dragonera sentint-se una part dels seus, immortal en ells que ja formen part de l’eternitat. Hi pensava, també, fa deu anys, lluny de la Festa de la Poesia a Sitges, quan una vida havia acabat per guanyar l’eternitat amb tot el que restava escrit, també als onatges tumultuosos de la Mediterrània. 

POMPEU FABRA I ELS POETES

Dissabte passat van tenir lloc dos actes que van compartir els honors del reconeixement públic. Al migdia la Festa de la Poesia inaugurava la seva placa a la Plaça dels Artistes, consolidant uns valors que van més enllà d’un festival més del calendari sitgetà que ja compta amb dotze edicions, cent anys més tard de la Festa de la Poesia de 1918 . Al vespre, al Casino Prado es van cloure les activitats de l’Any Pompeu Fabra a Sitges amb música i poesia; cent cinquanta anys del naixement de Pompeu Fabra i cent de la Gramàtica catalana.

La poesia pot tenir tantes definicions com poetes hi ha, i si no feu la prova. Cíclicament hi ha enquestes i qüestionaris on es demana als poetes què és la poesia per a ells, com la senten, com l’escriuen, com la practiquen, com esdevé el centre de la seva vida. La capacitat dels éssers és infinita a l’hora d’imaginar i de definir i encara més ho és en gent de lletra. El contrapunt en són els diccionaris. Cada llengua té el seu. Establert a manera de cànon i de guia un diccionari és el resum del pensament d’una determinada manera de veure i expressar el món i l’univers, com és una llengua. El diccionari ens dóna la solució expressiva i l’explicació lèxica i conceptual del significat de les paraules, que són els noms que posem a les coses i la manera de dir-les.

La definició original que Fabra va establir per a la paraula Diccionari és:

“Recull dels mots d’una llengua, dels termes d’una ciència, art, etc., amb llur significació, disposats per ordre alfabètic”.

A Pompeu Fabra se’l coneix amb el qualificatiu de “seny ordenador de la llengua catalana” i bé que en va ser. Enginyer de formació va portar a terme la modernització i la dignificació de la llengua catalana, atorgant-li les bases de la seva unitat i atorgant-li les eines per al seu desenvolupament: unes normes ortogràfiques, una gramàtica i un diccionari”. La seva obra, recopilada en nou volums gràcies al treball infatigable de Jordi Mir i de Joan Solà, constitueix els fonaments del desenvolupament de la nostra llengua des de la primera dècada del segle vint fins l’actualitat que des de mort de Fabra desenvolupa  l’Institut d’Estudis Catalans.

Josep Carner, J. V. Foix, Carles Riba, Miquel Martí i Pol, Gabriel Ferrater, Josep Palau Fabre, Màrius Sampere, Rosa Leveroni, Carles Miralles, Francesc Parcerisas, entre altres, fins arribar a la trentena van ser el grup de poetes que van prendre part en una antologia poètica d’homenatge a Pompeu Fabra l’any 1968, en el centenari del seu naixement; eren anys difícils i la poesia tenia, com sempre ha tingut d’una o altra manera, un valor testimonial. Com que les antologies d’homenatge són fruit d’un moment i circumstància concrets el temps les va arrodonint com l’aigua de mar als palets de riera i el nombre de poetes que d’una manera o altra s’han referit a Fabra i la seva obra és ingent. Posats a triar, em quedo amb dos noms.

L’un, Mercè Rodoreda, que deia que una de les seves lectures favorites era el Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra i que sovint en copiava entrades. Com jo faig ara, copiant la definició que Fabra fa de Poesia:

“Art de fer obra en vers; obra en vers; gènere d’obres en vers; producció d’un poeta o poetes, conjunt d’obres en vers composta en una llengua || Bellesa de contingut i de forma essencial a la poesia, que commou delitosament el cor i la imaginació independent de si és en vers o en prosa.”

Salvador Espriu considerava que en el terreny de la gramàtica, Pompeu Fabra ho va veure tot, ho va pensar tot i ho va resoldre tot i que quan es presentaven dubtes recorria als escriptors del seu temps perquè la llengua és un procés obert. Espriu va dedicar un dels poemes més sentits i significatius a Pompeu Fabra, El meu poble i jo,en el que el poeta comparteix la sort de la llengua i del país. Un poema esdevingut un cant de reivindicació i esperança que sovint hem sentit recitar en aquests darrers temps. I, en darrer terme, és Fabra qui ens va llegar un consell que per a ell va ser la divisa de la seva vida: “Cal no abandonar mai la tasca ni l’esperança”. Ni el poble, ni els poetes,  ni nosaltres no abandonarem.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 23 de novembre de 2018

POESIA MARCA SITGES

El cartell de la Festa és obra  de Pasgràfic: la seva característica empremta...
El cartell de la Festa és obra de Pasgràfic: la seva característica empremta…

Nou edicions, quòrum consolidat, públic sempre creixent i un boca a boca que fa que la Festa de la Poesia a Sitges sigui una de les trobades poètiques més consolidades i la més singular de les que actualment s’esdevenen arreu. Els poetes més convidats als festivals urbi et orbe comparen i ho certifiquen, tothom té ganes de venir-hi i els que ha hi han passat retornen per continuar gaudint d’un ritual inoblidable.

L’esquer i el tret distintiu de la Festa de la Poesia a Sitges és el caràcter d’homenatge i reconeixement vers els poetes convidats, la seva atenció personalitzada i la pluralitat estètica i generacional dels convidats. El que va començar com la intrèpida aposta de dos poetes sense aturador com són en Joan Duran i la Cèlia Sànche-Mústich ha esdevingut una fita del calendari festiu sitgetà. No té la vocació de moure masses, ni de contribuir al negoci de determinats, ni d’aplegar els conreadors de les més diverses formes de passar el temps, ni ostenta altres raons tan legítimes com eficaces que sumen en la variada seqüència d’esdeveniments. La Festa de la Poesia a Sitges és la celebració dels poetes, de la creativitat lírica, de la capacitat de commoure per l’efecte de la paraula, la trajectòria d’aquells que han apostat per l’escriptura i conreu d’una forma de dicció que transcorre entre l’oralitat a la plàstica visual, el gest i el càntic, la força captivadora del text silenciós. Cultura i participació en estat pur.

Frèia Berg, Implosió (sèrie, 2015).
Frèia Berg, Implosió (sèrie, 2015).

El seu reconeixement és palès en els logos que acompanyen els programes. L’Ajuntament de Sitges, la Institució de les Lletres Catalanes, El Retiro, el Consorci del Patrimoni de Sitges, les edicions de L’Eco de Sitges i de Llibres de Terramar són els primers que hi van apostar i constaten més que satisfets que la Festa és una realitat tan intensa com creixent. Mereix un càlid aplaudiment la llarga llista dels que hi contribueixen amb generositat i convicció, any rere any, amb tota mena d’espècies com els establiments hotelers que hostatgen els poetes i l’ampli nomenclàtor corporatiu, empresarial, comercial i individual – voluntariat inclòs…- al que s’hi sumen els mecenes que via Verkami unifiquen tota mena d’esforços i contribucions perquè la Festa sigui, un any més, un èxit.

El Brollador del Cau Ferrat... a l'espera dels poetes... (2015). Fot. Frèia Berg.
El Brollador del Cau Ferrat… a l’espera dels poetes… (2015). Fot. Frèia Berg.

Víctor Sunyol, Ponç Pons, Sònia Moll, Tònia Passola, Josep Colet, Anna Crowe i Eduard Sanahuja viuran una experiència única, que compartiran amb els joves Carles Morell, Glòria Coll i Misael Alerm,. Tots plegats se sotmetran a l’intens programa esdevingut ritual: l’arribada el divendres a la tarda a l’Estació; desfilada pels carrers i balconada popular amb l’acompanyament de la Suburband; parades al Prado i al Retiro i aturada final a la plaça de l’Ajuntament per rebre el Llibre de la Festa que edita Llibres de Terramar; a la nit, al Racó de la Calma, l’homenatge dels joves poetes. L’endemà dissabte al matí els esperen els plaers triats; la foto de família davant de la Sirena amb els mecenes i el trajecte de batucada fins el Retiro on els espera un dels actes més nostrats de la festa el Dinar dels Poetes: és quan constaten com som els sitgetans. A dos quarts de set de la tarda podem assistir a la seva ‘Captura d’ànimes’ al Saló d’Or de Maricel i a la nit, el gran ‘Recital de cloenda’ al Retiro. Diumenge al matí es passejaran per veure els aparadors que els han estat dedicats i a dos quarts d’una entraran (finalment, enguany sí!) al Cau Ferrat per rendir-se al temple de l’art total, on els rebrà el besnét de l’amo de la casa.

No em diran que no sigui un programa radicalment diferent de qualsevol altre esdeveniment poètic dels que es fan i es desfan. Com el Versfusió, confegit cada any amb l’amalgama dels títols de les obres dels poetes convidats:

Mirador:

versos a la vora del fred,

on s’acaba el sender,

a la ratlla del sol.

Paisatge amb figura,

l’horitzó no hi és

i Déu en algun lloc.

La Festa de la Poesia a Sitges és marca Sitges, i registrada per mèrits propis.