DE LA PLATA A SITGES, O LA CELEBRACIÓ DE L’ARTISTA HORACIO ELENA

DE LA PLATA A SITGES O LA CELEBRACIÓ DE L’ARTISTA HORACIO ELENA

Quan vaig veure el títol que Horacio Elena va posar a la seva exposició al Centre Cultural Miramar se’m va acudir que potser era una picada d’ullet a en Rusiñol, que va escriure un dels més deliciosos llibres de viatges titulat Del Born al Plata(1911), on relatava les seves aventures per l’Argentina i l’Uruguai. Horacio, i la seva muller, Carmen, van fer la travessa a la inversa, de l’Argentina a Sitges, i no precisament per viatjar-hi de turistes, sinó per les circumstàncies adverses d’escapar d’una dictadura.  A la terra natal Horacio Elena ja era un prestigiós artista, amb el valor afegit, que no és poc, que també era conegut per petits i joves que havien gaudit dels seus dibuixos per aprendre a llegir – amb el llibre Mi amigo Gregorio, que també es troba a feisbuc envoltat d’amics –, per aprendre els valors humans – amb Aire libre, amb el text de María Walsh, llibre que va ser prohibit per la dictadura argentina perquè l’autora era jueva –, i per aprendre a disfrutar amb un bon tou de llibres per a totes les edats. Horacio era un jove artista prestigiós i consolidat, compromès amb l’art modern i amb els valors humans.

L’exposició Horacio Elena. De La Plata a Sitges, 1962-2018 ha estat profusament visitada des del passat 17 de març  i es va cloure el dia Primer de Maig amb un entranyable concert in situ que van oferir dues músiques i cantants argentines, les Hermanas Caronni. Amigues dels Elena van oferir un recital de música popular que va aplegar amics i coneguts de totes dues bandes de l’Atlàntic que aquella tarda rodaven per Sitges. Fins i tot elles, i uns quants més dels assistents, van evocar les primeres lletres amb Mi amigo Gregorio.

També molts de nosaltres vam conèixer l’obra artística d’Horacio Elena com a il.lustrador, i així també el coneix bona part del públic sitgetà a través de les pàgines de L’Eco de Sitges, on a través de la seva mirada de tendra ironia – sovint, més tendresa que ironia, i altres vegades de crític exercici cívic – ens acompanya al pas de l’any. L’exposició ens ha atorgat una més àmplia visió de la perllongada trajectòria d’Horacio Elena des de La Plata fins a Sitges i de la seva diversificada capacitat per treballar diversos llenguatges artístics: de l’acrílic a l’aquarel·la, del dibuix a l’escultura.

Per tota aquesta trajectòria hi planen dos principis que caracteritzen els motius de l’artista: una creativitat abocada a l’esser humà i un impuls ètic i social irrenunciable, per allò de nulla estetica sine etica. Tot plegat configura l’obra d’Horacio com un conjunt atractiu, diversificat, compromès i complex que cada espectador acara de diferent manera i sempre sorprès i admirat.

IMG_3745Fot. Freia Berg

També jo ho vaig experimentar en veure a l’exposició l’abast real de l’obra de l’artista. Hi vaig retrobar algunes obres que ja coneixia, des de l’entrayable i festamajorenca entrada del Cubanito a la barberia del Cable – significativa mostra de l’art al carrer – , alguns dels contes– i el que vaig escriure el 2004, L’Estrella i el Mar, que l’Horacio va il·lustrar… ; i també, entre altres, un de molt especial, de la Maria de la Luz Uribe, El monstruo de las pequeñas coses y otros cuentos… Me’l va senyalar en Santiago Krahn, fent-me adonar que els protagonistes eren els tres petits marrecs de la família Krahn-Uribe i la seva casa del carrer Sant Gaudenci, amb un retrat de l’inoblidable Fernando, tota la família en un conte. 

 

Em va impressionar la sèrie Contra la guerra, que és un al·legat contra la monstruositat de pensament, trama, estratègia i acció, d’un acurat i atemporal expressionisme.

IMG_3684Fot. Freia Berg

Em van encantar el tríptic dedicat a La musa– a més, a l’escenari del Racó de la Calma, la gamma cromàtica suaument predominant;

el llenguatge ocre de les superposicions narrant la relació de l’ésser amb els objectes; la sèrie dels Fragments dedicada als cossos, emparentada amb les mostres d’escultura, una sòlida interpretació del cos femení a l’empara de l’encaix de les formes.

Un mateix encaix que s’observa en les seves darreres creacions, la sèrie de formes femenines realitzada amb tècnica digital sobre paper: composicions que podrien derivar de l’esllanguiment estrafet i formal d’un Francis Bacon, però realitzades amb una rotunda voluntat de plasmar l’estructura de les formes per mitjà de la combinació cromàtica.

IMG_3737Fot. Freia Berg

I no em voldria deixar per res del món el fantàstic Drac lector que presideix la Sala infantil de la Biblioteca, tot just reoberta.

Parlant de biblioteca i llibres canvio d’àmbit, però no puc deixar de recordar que la meva primera memòria de l’Horacio Elena, i de la Carmen, va ser buscant llibres per llegir a la Biblioteca un llunyà 1976, quan es van establir definitivament a Sitges. I des de llavors fins avui. Aquesta exposició, entre altres coses, ha estat també motiu per a l’agraïment i reconeixement d’Horacio Elena i la celebració de l’home i l’artista creatiu i compromès.

 

Fotografies de Frèia Berg. 
Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 4 de maig de 2018.

EL VERMUT DELS POETES

EL VERMUT DELS POETES

Festa, 10

Totes les tradicions tenen data de naixença, per bé que amb el pas del temps i la seva consolidació passen a ser gairebé intemporals i, d’aquí a ser de tota la vida, equiparables a l’eternitat. Una de les tradicions que s’espera amb candeletes al medi poètic del país és la Festa de la Poesia a Sitges que, enguany, compleix la primera dècada. La rebuda dels poetes a l’estació amb banda de música i pubilles és un xoc inoblidable i, d’aquí, tota la resta, en un intens increscendo d’afalacs, músiques, espectacle i, per damunt de tot, el triomf de la poesia.

El darrer acte, quan les emocions han superat les expectatives i ja reca pensar que la festa s’acaba arriba l’hora del vermut. Oficialment, al programa, se’n diu “Els poetes a casa”, amb doble sentit. Els poetes se’n van, definitivament, a casa seva. Però abans, hi ha una casa que els acull a l’hora del vermut. Sol ser una casa d’artista o de poeta. Fernando Krahn, Miguel Conde, Pere Stämpfli i Santiago Rusiñol, entre altres, els han acollit amistosament a l’hora del comiat i hom pensa allò de ‘no és un adéu per sempre’. La frase més pronunciada és ‘fins a l’any que ve que, encara que ja no serem poetes convidats, tornarem’ i, molts d’ells han complert la paraula amb escreix.

Enguany la casa que els acull no és ben bé una casa d’artista. Però és una casa amb història relacionada amb l’urbanisme i amb la poesia. Quan es va celebrar la Festa de la Poesia a Sitges, el 1918, la urbanització de Terramar ja havia depassat el llindar del somni del seu promotor, l’industrial sabadellenc Francesc Armengol, i començava a esdevenir una realitat. La Festa de la Poesia de 1918 havia congriat el més gran nomenclàtor de poetes que Sitges havia vist des dels dies del certamen de la III Festa Modernista de 1894: Josep Carner, Carles Riba, Clementina Arderiu, Joaquim Folguera, Ventura Gasol, Josep M. de Sagarra, i tants d’altres. Molts d’ells tornaren al llarg dels anys vint; Josep Carner, per exemple, que el 1925 va escriure el Madrigal a Sitges a casa del poeta Salvador Soler i Forment, o Josep M. de Sagarra, que va pronunciar el discurs d’homenatge a Rusiñol al peu del Greco el gener de 1926. Però no hi va haver cap altra Festa de la Poesia. Quan el 2007 es va  celebrar la I Festa de la Poesia a Sitges es va publicar un opuscle sobre El Sitges noucentista i la Festa de la Poesia de 1918 a manera de memòria i baula de la tradició poètica sitgetana.

La urbanització de Terramar va anar creixent. Les fotografies de 1919 mostren el traç del Passeig Marítim, meitat sorrenc meitat asfalt, els blocs de ciment de les voreres a mig arrenglerar. Al fons dues cases: la caseta de propaganda de la urbanització, un modest edifici de planta quadrada i teulada, i una edificació més sofisticada, noucentisme arquitectònic total. Estan situades a primera línia. La segona continua dempeus al Passeig Marítim i fa cantonada amb el carrer Josep Carner. La primera, que fa cantonda amb el carrer Josep Planas i Robert, va ser objecte d’una ampliació el 1932, que li va atorgar l’aspecte més característic amb una rotonda lateral, i encara, els anys cinquanta, va ser parcialment ampliada quan va ser convertida en un acollidor hotelet que portava el nom de la ciutat italiana on es van conèixer el matrimoni que el regentava, l’Hotel Rímini. El 1988 la casa va ser rehabilitada seguint amb fidelitat les característiques de l’arquitectura noucentista.

Aquella casa va acollir no només els promotors de la urbanització de Terramar, “Parques y edificaciones S. A.” sinó també la redacció ‘de facto’ de la revista de propaganda, Terramar. Revista d’art, literatura i esports (1919-1921), dirigida per Josep Carbonell i Gener. La casa va acollir, també, uns quants poetes;  entre d’altres, Joaquim Folguera, J. V. Foix, Josep Lleonart, possiblement també Josep M. Junoy i Joan Salvat-Papasseit, tots ells col·laboradors de la revista.

Anquines banc

És aquella casa, la que va ser la caseta de mostra del que havia de ser Terramar, la que acollirà els poetes de la X Festa de la Poesia a Sitges a l’hora del vermut. Hi ha els mateixos pins al fons, els mateixos palets de riera empedrant el jardí, el mateix banc de totxana, el mateix porxo exterior, els mateixos revoltons limitant el muret  que tanca els pitòsfors i el bruc. Als estadants de la casa els fa molt de goig rebre els poetes, oferir-los un vermut a l’antiga, i constatar la baula que relliga la poesia des de tots els vessants i totes les estètiques perquè, el més important, és que l’alè poètic perduri per a totes les eternitats.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges,  17 de  juny 2016.
Fotografies de Visit Sitges i de Frèia Berg. Les de Visit Sitges corresponen al Vermut dels Poetes del dia 19 de juny de 2016.