DONES ARREU I D’ARREU

Hi ha alguna manera que les dones entrin als museus que no sigui despullades?” La frase de les Guerrilla Girls ha passat als clàssics de la reivindicació de la necessitat de la presència de les dones als museus i de la visibilitat de les artistes. Perquè és cert que hi ha representació de figures femenines des dels clàssics antics, però també és cert que moltes de les representacions són nus. Les que van reivindicar més visibilitat van jugar amb una visibilitat convencional però també discriminatòria.

El camí llarg, costerut i ambigu de la visibilitat de les dones més enllà de la seva imatge mitològica, santificada o idealitzada en tant que representació és a hores d’ara una via inacabada i de recorregut indefinit. No em refereixo només a les dones als museus, per bé que la presència de les dones artistes és també minimitzada per la dificultat de vèncer les línies dels cànons establerts, els criteris de selecció, la construcció de les col·leccions i, en definitiva, pel que suposa un canvi de estatus. A Lluïsa Vidal, pintora modernista, li ha costat Déu i ajuda i molts esforços per part de les investigadores que s’hi han dedicat com, entre altres, Consol Oltra, passar a formar part de la panòplia de la pintura modernista amb visió inclusiva tot i que feia anys que els seus olis i dibuixos formaven part de les reserves dels museus. Em refereixo a les dones arreu i d’arreu. 

Lluïsa Vidal, Autoretrat (MNAC)

Com cada any al voltant de la data del 8 de març en que se celebra el Dia de les Dones els mitjans de comunicació dediquen franges de contingut divers, anuncis, articles, reportatges i entrevistes a les dones, com si es tractés d’un fenomen periòdic i repetitiu que cal tractar inevitablement. No sé fins a quin punt són conscients, els responsables dels mitjans i els que decideixen programacions i presències, del dèficit constant de dones en tots els àmbits; suposo que en són, però no fan gaire res per resoldre’l. De fet, es justifiquen actuant com si amb l’augment ocasional i presencial del tractament del tema durant uns dies o referint-se a la xacra social de la violència de gènere quan es va produint lamentablement i freqüentment, ja fan prou. La realitat de tot aquest amalgama mediàtic converteix la presència i visibilitat de les dones en una situació encara més flagrant. 

Hi ha moviments i col·lectius com el de “On són les dones?” o  “Dones visuals” que amb estratègies diverses i molta feina insistent han anat aconseguint denunciar els dèficits de visibilitat, guanyar terreny diversos objectius. La seva pròpia existència indica els dèficits i les situacions d’irregularitat i de conflicte en ple segle XXI, en la nostra societat i arreu del món. Si el món de les dones és el de la desigualtat per definició i en tots els aspectes, la situació de les dones d’arreu del món és tristament desigual perquè no totes, ni de bon tros, han assolit els graus i nivells de reconeixement dels seus drets, ni que sigui a nivell teòric. La simple vista dels noticiaris televisius, sense anar més lluny, és un exemple en temps real de la problemàtica global i corprenedora que encercla les dones d’arreu del món. 

Per tot plegat, i perquè els objectius i problemàtiques de l’alliberament i de l’assoliment dels drets sovint bàsics són, encara avui, múltiples i diversos,  n’esmento uns quants per fer memòria històrica i reivindicació de present:

Igualtat en tots els àmbits i situacions;

Llibertat per a les dones sotmeses a tota mena de restriccions i esclavituds;

Fraternitat i sororitat com a valors de comportament;

Visibilitat imprescindible en tots els àmbits;

Paritat instaurada amb caràcter obligatori;

Reconeixement i lliure exercici del tots els drets;

Protecció jurídica i social enfront dels conflictes i les agressions; 

Dret a l’educació, a l’accés a la cultura, al treball digne…

… tants d’altres que se’n deriven. Per més que s’estengui la consciència de la problemàtica que afecta les dones d’arreu els tres-cents seixanta-cinc dies de l’any, el 8 de Març em serveix per recordar-la i afirmar, una vegada més, que els drets de les dones són drets humans i que el feminisme és una ètica.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 6.03.2020

PER QUÈ SÓC FEMINISTA

O quan m’hi vaig tornar del tot. Tinc resposta per a totes dues preguntes i una idea concreta dels orígens. Sóc feminista perquè des de que em vaig adonar que el medi de les dones és el de la desigualtat m’hi vaig tornar conscientment i convicta, amb ganes, i des d’aquell dia la convicció i el compromís no han fet més que créixer. La data dels orígens ve del dia que vaig escoltar, o vaig llegir, segurament llegir, un poema que parlava de la diferència i de l’assimilació de gèneres. Em va impressionar perquè era un poema tan taxatiu com bell: 


Molt després que Èdip, vell i cec anés pels
camins. Va sentir una olor familiar. Era
l’Esfinx. Èdip li va dir, “Vull fer-te una pregunta.
Per què no vaig reconèixer la meva mare?” “Vas donar
la resposta equivocada”, contestà l’Esfinx. “Però, això era el que
feia que tot fos possible”, va dir Èdip. “No”, féu ella.
“Quan vaig preguntar què camina amb quatre potes al matí,
dues al migdia, i tres al vespre, em vas contestar.
L’home. No en vas dir res, de la dona”.
“Quan es diu Home”, contestà Èdip, “s’inclou la dona
també. Tothom ho sap això”. Ella va dir, “Això és el que
et penses”.

Temps després vaig saber que es titulava “Mite”, que l’havia escrit Muriel Rukeyser i que devíem la traducció a la poeta Montserrat Abelló, una de les dones de la meva vida. M’agradava escoltar-lo dit per la Montserrat amb aquella punta de murrieria complaent amb què el recitava, perquè sabia que el poema faria efecte i perquè formava part del seu credo. I, des de llavors, del meu, perquè crec que el feminisme és, a més d’un valor social, una ètica. 

M’havia interrogat sobre la desigualtat de manera gairebé inconscient des de l’ús de la raó que comporta l’adolescència. Per què els nois tenien més facilitats per a estudiar que les noies, de Sitges estant? La diferència dels batxillerats, les possibilitats de continuar estudiant fins arribar a “la” universitat – durant temps només n’hi havia una… – eren radicalment diferents. Les limitacions educatives eren un aspecte. D’altres eren el món de l’esport, el de les joguines, fins i tot el de les lectures, la separació que hi havia de nens i nenes als col·legis. Si a casa convivien germans i germanes, per què s’havia de separar la canalla al col·legi? El salt per anar a estudiar a Barcelona als catorze anys, a l’Institut Montserrat, llavors encara només per a noies, va ser superlatiu per començar a veure el món tañcom era i els cinc estius que vaig passar treballant a l’antiga Oficina de Turisme de Sitges em van arrodonir la visió dels possibles paisatges del meu futur. Veia les diferències però també anava entrant en la meva pròpia zona de confort, primer com a estudiant, després a la vida professional. 

Si em disgustava, i em rebel·lava,  haver d’aguantar la impertinència, el menysteniment o la prepotència, de determinats caps i capets que manaven sense voler saber ni entendre de la meva tasca – d’arxivera o de bibliotecària que vaig ser durant temps –, de vegades i no pas sempre acabava per guanyar la partida o per aguantar la maltempsada dins la metàfora de la closca de tortuga.  A la vida professional també vaig saber que la solidaritat femenina era una actitud més que relativa, perquè era ben possible que una jefa o una col·lega et menystingués, t’enredés, t’ignorés o esdevingués una trepa sense escrúpols a la teva esquena. Dolia perquè m’havia cregut que aquella solidaritat tan airejada de les manifestacions i de les declaracions i articles era veritat i no sempre era així. Però això em va fer tornar més críticament feminista.

El moment clau va ser el de la temporada en què em vaig dedicar a la política. L’atzar, més que les quotes, em va situar en un lloc amb possibilitats d’esdevenir diputada al Parlament de Catalunya i entre 1996 i 1999 vaig passar a exercir a la planta noble del Parlament i al territori. Va ser una Cinquena Legislatura de majories relatives i pactes entre difícils i tibants entre les diferents forces polítiques de l’hemicicle, però vaig aprendre molt.  A més de l’experiència a la comissió sobre els drets de les dones, el contacte amb la realitat àmplia i diversa que l’ofici i el compromís m’imposaven i la vivència de la condició política en femení em va fer adonar que efectivament, el món de les dones és el de la desigualtat en tots els àmbits. Una desigualtat carregada de prejudicis, interessos, rèmores educatives, comportaments inadmissibles disfressats de bromes, i un llarg etcètera d’actituds que costa eradicar. El treball parlamentari amb diversos col·lectius i en diverses compareixences en comissió  em va mostrar en viu i en directe que una cosa és tenir drets reconeguts i una altra ben diferent poder exercir-los individualment, i que la xacra dels maltractaments, agressions i assassinats era un dels temes de més difícil solució per molta indignació que provoquessin – com podem constatar fins avui dia. D’aquella època data el gran pas de considerar els maltractaments domèstics com a matèria interna i passar a xacra social; va ser un pas de gegant, però no suficient. Queden pendents un  codi penal estricte i de radical aplicació, una judicatura sense prejudicis i compromesa amb la justícia, assistència en tots els aspectes, acolliment de gènere i de famílies en situació de perill, i una relació de mesures preventives, de suport i penals que en bona part encara esperen decisions i dotacions. L’experiència parlamentària es va veure enriquida pel tracte amb altres diputades de diversos colors polítics, per les reunions i activitats de l’Institut Català de les Dones, per la coneixença i l’interès vers persones tan diferents com emblemàtiques com van ser, entre altres, Enriqueta Gallinat i una Simone Veil en plena maduresa política i individual. 

Vaig fer vaga el Dia Internacional de les Dones pels tres principis bàsics dels Drets Humans, com són la llibertat, la igualtat i la sororitat, i per totes les mancances que individualment i en les nostres circumstàncies les dones detectem, vivim i reivindiquem. Per experiència personal sóc fermament partidària d’exigir la paritat total arreu, no per allò de que ‘si hi ha homes mediocres que hi hagi dones mediocres’, sinó que, al contrari, de dones preparades i capacitades n’hi ha moltes més que no sembla en tots els àmbits; només cal tenir ganes d’anar a buscar-les. La paritat s’ha d’exigir, sobretot pel valor que representa, en la política però també arreu: des dels consells d’administració fins qualsevol dels llocs i categories de comandament, de representació, d’oportunitats. 

Ja sé que el vuit de març va passar fa dies, però el feminisme és una actitud i una manera de viure que dura tres-cents seixanta-cinc dies a l’any. És una ètica que ens afecta a tots plegats i en la que tots hi hem, hi hauríem d’estar implicats i compromesos. 

Publicat, sense el poema per raons d’espai, a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges 15.III.2019

VISTA DE GÈNERE, PERSPECTIVA NECESSÀRIA

Ramon Casas, Noia llegint (c. 1890). Museu del Cau Ferrat, Sitges

Toca per les dates però toca, sobretot, perquè és un tema tòpic i recurrent. La invisibilitat de les dones, el sostre de vidre i la necessària i imprescindible paritat són tres de les qüestions que encara necessiten recordatori per palesar que no s’ha arribat, ni de bon tros, a la necessària igualtat de gèneres.

És cert que hi ha qüestions molt més candents que les que preocupen a una part de la societat universal, perquè n’hi ha llocs on els drets de les dones no formen part dels drets humans – suposant que en aquests llocs es reconeguin i s’adopti la Declaració Universal dels Drets Humans que, en tant que és declaració de mínims, hauria de ser d’universal i humana aplicació.

images

Unknown

De fet, sempre es parla de perspectives de gènere aplicades a l’art, a la cultura, a la política o al món dels negocis en la denominada societat occidental penso que, per comparació en el que succeeix en altres indrets d’aquest món convuls i de xoc de civilitzacions, potser es parla de frivolitats. Però no és així, perquè la trajectòria de respecte i de reconeixement dels drets de les dones ha estat llarga i diversa.

En cada estadi de la civilització ha calgut vèncer dificultats diferents condicionades per segles d’història. Amb tot, dol haver de recordar tant sovint en ple segle XXI que els drets de les dones són drets humans.

És des d’aquesta treballadores-incendisocietat occidental per denominació, privilegiada per comparació i lliure per convicció que quan arriba el vuit de març es commemora el Dia Internacional de les Dones i la seva llarga història de reivindicacions en favor de la millora de les condicions, sociolaborals, i de l’obtenció del dret de vot i de la igualtat de drets. Aquestes reivindicacions, elementals per a qualsevol societat que es consideri democràtica, han transcorregut per tota mena d’opressions, incomprensions i limitacions. I, una vegada guanyades, l’ús que en pugui fer cadascuna queda condicionat pels usos i costums dels diferents països o sectors socials. L’exercici individual dels drets aconseguits col·lectivament és un capítol subsegüent.

La perspectiva de gènere, concepte que sorgeix de la Quarta Conferència Mundial sobre les Dones celebrada al Pekin de 1995, incorpora un nou punt de vista que és el de la percepció social de les dones i una forma d’autopercepció femenina basada en la doble realitat de les construccions socials. Aquella conferència, de vocació i convocatòria planetària, va aplegar dones d’arreu del món en delegacions oficials o alternatives i va implantar aquest concepte en favor del canvi de percepció social de les dones i el seu rol, presència i visibilitat. És una eina d’autoreconeixement que constata la doble realitat masculina i femenina de la història i de la quotidianitat. Ha esdevingut un instrument metodològic i estratègic en favor de l’objectius innegociable de la igualtat. La igualtat no és una fita sinó un dret. És per això que m’agrada referir-me a la perspectiva de gènere i que trobo que la seva aplicació, com a mètode i estratègia, és imprescindible.

images-1

 Com que una imatge val més que mil paraules i un poema és un conjunt d’imatges em remeto als versos de la poeta nordamericana Muriel Rukeyser (1913-1980) i al poema Mite, traduït per Montserrat Abelló per apel·lar a la perspectiva de gènere:

Molt després que Èdip, vell i cec anés pels
camins. Va sentir una olor familiar. Era
l’Esfinx. Èdip li va dir, “Vull fer-te una pregunta.
Per què no vaig reconèixer la meva mare?” “Vas donar
la resposta equivocada”, contestà l’Esfinx. “Però, això era el que feia que tot fos possible”, va dir Èdip. “No”, féu ella. “Quan vaig preguntar què camina amb quatre potes al matí, dues al migdia, i tres al vespre, em vas contestar. L’home. No en vas dir res , de la dona”.
“Quan es diu Home”, contestà Èdip, “s’inclou la dona també. Tothom ho sap això”. Ella va dir, “Això és el que
et penses”.

Encara em fa l’efecte de sentir com Montserrat Abelló el llegia amb la seva veu de vellut noblement envellit, riallera, afable i un punt sorneguera. Em va impressionar des de la primera vegada que el vaig escoltar i és el millor exemple que podria trobar per explicar que la realitat sempre té dos punts de vista, i que el de les dones no només existeix sinó que n’hem de prendre consciència i l’hem de fer visible.

 

Vinyet Panyella

https://quaderndeterramar2018.wordpress.com