‘LA TERRA ERMA’ I LA CRUELTAT DE L’ABRIL

L'Abril és el més més cruel, fa sorgir
lilàs de la terra morta, barreja
Record i desig, remou
Les febles arrels amb la pluja primaveral.

T.S. Eliot, La terra erma. Traducció de Rosa Leveroni

Fa un temps esplèndid. Passades les pluges – per ara – el microclima sitgetà ens permet retrobar la primavera. És una primavera estranya perquè la pandèmia, les condicions de vida i la incertesa del futur que cada dia sorgeix des un horitzó pla i immòbil s’obre a tots els interrogants. En contrast, se’ns ofereix una visió esplendorosa: llum neta, mar apaïsada, ocells que sobrevolen, la florida dels pitòspors, plantes i flors que fa esperar la dels baladres… 

El paisatge, en canvi, encara va mostrant clarobscurs. És un paisatge de soledats confinades, ombres que interroguen; neguits que devoren les escasses certeses; un desconfinament programat a batzegades que obre el portal de possibles rebrots i temors davant de la impossibilitat de garantir la immunitat de la població. Un paisatge de malalts que omplen les sales d’hospitals, de morts xifrats en un nombre d’escàndol, una estadística d’altes i baixes que, tot i que diuen que va en descens, va seguint. 

Deixo la visió de Chirico i la de Hopper i m’endinso en la d’un poeta que inicia una de les seves obres més conegudes amb un vers terrible: “Abril és el mes més cruel”. Quan l’anglosaxó T. S. Elliot va escriure La terra erma el 1922 va deixar un poema que ha plantejat tots els dubtes possibles de lectura i interpretació: “no hem inventat cap llenguatge satisfactori per interpretar-lo”, escrivia C. K. Stead els anys seixanta. Malgrat les dificultats de traducció de la poesia, en general, i de La terra erma en concret, l’obra d’Eliot ha estat una de les més universalment traduïdes; en català per Joan Ferraté, Agustí Bartra i Rosa Leveroni, entre altres. Els versos reproduïts en aquest article pertanyen a Leveroni traduint sota el mestratge de Carles Riba. Sempre amb dos o més nivells de lectures: la de les paraules i la dels referents, en una enriquidora combinació que disfrutar d’una composició única i irrepetible; d’aquí la grandesa d’Eliot.

El primer passatge del poema és el que m’interessa als efectes d’ara. La polifonia de veus transcorre per les geografies d’Europa i pel pas de les estacions remarcant els cicles de la vegetació i de la natura en relació amb els moments i els llocs de les terres mortes. El títol de l’obra és taxatiu. Hi conflueixen tots els sinònims que descriuen un medi irreproductible i exhaurit:  terra erma, gastada, eixorca. Cal remarcar, als nostres efectes dels temps que ens toca viure, que en aquest primer passatge la crueltat latent de l’abril i els morts descriu una terra de la que floreixen novament la natura i la vida en l’alternança i interdependència entre la vida i la mort: “Quines són les arrels que s’arrapen, quines branques surten / D’aquest runam pedrenc?” Eliot treballa amb un estereoscopi d’imatges i amb un discurs llarg i aparentment inconnex per vincular el cicle de la natura amb la de la mort i, des d’una una lectura més subtil de desentranyar, fa referència a l’Europa decadent d’abans de la Gran Guerra i als centenars de milers de morts que va produir. Els diferents rostres de la vida i de la mort sorgeixen en aquest primer passatge de La terra erma. 

El primer desconfinament

L’abril ha estat un mes especialment cruel. Tardarem anys en oblidar el rànquing de morts a hospitals i residències. Però avui ha estat el primer dia que la canalla ha sortit a passejar. La bonança del temps ha acompanyat l’esperada sortida al carrer. Avui deixo pas al ressorgiment de la natura, al rebrot de les plantes, a la llum clara d’aquest migdia que ha vist com grans i petits respiraven de nou l’aire de mar i esguardaven l’horitzó cercant-hi una línia oberta d’esperança. Deixo la crueltat de l’abril per al poema, magnífic, d’Eliot i, sense oblidar-me’n, retorno a la meravella de la vida que brota després de la mort. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 30.04.2020

Les fotografies procedeixen de les xarxes socials. El dibuix de ‘El Marge Llarg’ és de Frèia Berg

EUROPA, EUROPA


EUROPA, EUROPA

Per a molts va ser una fita d’esperances. Per a molts encara ho és, encara que se’ls barri accés, portes i fronteres. Per a molts és un continent vell, convuls, covard, on les diverses velocitats del progrés deixen al nu totes les mancances i contradiccions que els sistemes polítics, l’entronització de la burocràcia com a valor absolut, el cinisme de la diplomàcia dels estats i la supremacia economicista han perpetrat. Europa és feble, tanca els ulls a la realitat més immediata, és un joc d’equilibris cada vegada més complicat. Perquè encara que la Unió Europea – una reducció de l’Europa real, però que és la que compta perquè gairebé n’ha arribat a ser un sinònim – parteixi d’uns principis fundacionals tan idealistes com ben intencionats en el seu moment, que va ser el de la segona postguerra mundial, la guerra freda i el mur de Berlin van marcar el contrapunt de la realitat. Com fa un quart de segle el va marcar amb tot el dramatisme causat pels estats  que negaven el conflicte i s’hi giraven d’esquena – la França de Miterrand i l’Espanya de Felipe González –  la Guerra dels Balcans.

Aquest 9 de maig, Dia d’Europa instaurat per la Unió Europea, no puc evitar fer el meu personal balanç i no és  precisament galdós. No ho ha estat mai, perquè de sempre m’ha semblat que el pes estatista, l’opacitat de la burocràcia i els interessos econòmics ha estat excessius i a la contra de l’Europa dels pobles. En termes generals, la ciutadania europea, en tota la seva varietat i diversitat, no se sent excessivament entusiasta amb la institució. La prova més contundent ha estat el ‘brèxit’ de la Gran Bretanya i la més comuna, la desafecció progressiva de la població d’arreu. No cal dir que per als catalans la posició de les autoritats de la UE ha estat la mostra de la prepotència d’un club d’estats que ha jugat obertament a la contra dels drets democràtics. A hores d’ara la internacionalització del conflicte ha pres una volada inaturable i ha posat en evidència el paper d’estrassa, per dir-ho amb ‘finezza’, de personatges com el President de la Comissió Europea (“Si Catalunya s’independitza altres farien el mateix i no vull una UE de noranta-vuit estats”, predicava fa uns mesos…).

No és aquesta Europa la que jo vull. La meva Europa comença un vespre dels primers anys noranta quan escolto una conversa entre dos homes que ja han passat la seixantena, un britànic i un alemany – els seus germans grans havien compartit camps de batalla,  un a cada bàndol – parlant de la caiguda del mur de Berlin i del futur dels llavors denominats països de l’Est.

Continua un migdia de juny de 1991 a Padova quan en una trobada de bibliotecaris ens anuncien que els col·legues d’Eslovènia no poden tornar a casa perquè s’han tancat les fronteres i s’inicia la guerra dels Balcans. I el 2005, quan veig la carena que envolta la ciutat de Duvrovnik i imagino els canons de l’exèrcit federal bombardejant la població indefensa des d’allà dalt.

O quan passant per Mostar entenc que és el turisme de guerra.

O quan escolto els ciutadans de les repúbliques bàltiques recordant aquell estiu de 1991 quan van aconseguir alliberar-se de la Unió Soviètica. O quan veig com arriben els immigrants exhausts a les platges de la riba nord de la Mediterrània. O quan les illes gregues han deixat de ser un paradís i s’han tornat un infern per als que esperen la possibilitat d’obtenir un passatge per continuar cercant un nord més benigne.

O quan la despesa de les institucions europees no justifica ni la seva eficiència ni la seva eficàcia. O quan hi ha molta gent que porta bufandes grogues no només per protegir-se del fred. O quan un ciutadà suís em demana un llaç groc perquè també allà hi ha persones que el llueixen. Aquesta Europa que està tan lluny dels buròcrates i dels polítics incrustats en les institucions.

Relleu i rius d'Europa

La meva Europa, que no té altres límits que els que senyala la geografia del vell continent. És una Europa que voldria regida per una classe política compromesa amb la població i amb els drets humans, amb la democràcia i amb els drets dels pobles i les nacions. En ple segle XXI em sembla que no és demanar gaire; aquesta és la meva reivindicació de cada 9 de maig.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 11.V.2018
El quadre que figura com a imatge de capçalera és
Le pont de l'Europe (1876)  de Gustave Caillebotte 
(Musée du Petit Palais, Genève)
Les fotografies de Mostar i Duvrovnik són de Frèia Berg.

 

MUSEUS D’EUROPA

MUSEUS D’EUROPA

emya_nominee_2016 

La nominació dels Museus del Cau Ferrat i de Maricel per a la candidatura del Museu Europeu de l’Any ha comportat no poques satisfaccions. En primer lloc, el de la nominació mateixa. No és fàcil destacar en el vast panorama museístic continental. No és fàcil, tampoc, des de l’organització, donar cabuda a la totalitat de països d’Europa, que és molt més que la Unió Europea. EMYA (European Museums Year Award) es va fundar el 1977 sota els auspicis del Consell d’Europa, institució que abasta l’Europa real, dels països bàltics i  Finlàndia a  l’Azerbaidjan, de Lisboa a Vladivostok amb la voluntat, sobradament acomplerta, de considerar tota mena de museus, grans i petits, públics i privats,  en pla d’igualtat. La trobada anual dels museus nominats per al guardó del Museu Europeu de l’Any, conjuntament amb la celebració de fòrums professionals sobre temes d’actualitat i orientacions de futur, mostra fins a quin punt el concepte de museu és realista,  ampli i generós.

12928430_10208176886332074_2369489689903985244_n
Explicant el projecte del Cau Ferrat i Maricel, amb el Gran Saló del Cau a tota pantalla

Enguany hem estat quaranta-nou museus triats procedents de  vint-i-quatre països – el Consell d’Europa el formen quaranta-set.  Les candidatures es presenten directament i sense intermediaris; la seva presa en consideració la realitza un comitè de professionals que és renovat periòdicament. Per primera vegada s’ha donat cabuda a la totalitat de les candidatures degut a la importància del conjunt presentat i a l’acompliment dels indicadors que determinen l’excel·lència: museus rehabilitats,  integració tecnològica,  renovació del discurs dels museus;  interdisciplinarietat;  implicació i capacitat educativa i social, principalment. L’àmplia varietat temàtica han constituït no només un repte de valoracions sinó la mostra de la realitat dels museus europeus. És una realitat que acompleix la definició de l’ICOM – el Consell Internacional de Museus – en tant que considera el museu com una institució al servei de la societat que conserva, exposa i comunica els béns relatius a l’ésser humà i la natura per a la creació de coneixement, l’educació i la cultura.

12933015_10208176834050767_2575331370894747610_n
I aquí, la galeria d’escultures a la Sala del Noucentisme i Realismes segle XX, planta baixa del Museu de Maricel

En el context de l’EMYA 2016 els museus d’art hem estat en clara minoria. L’amplitud temàtica – del vi al futbol (els dos museus de Portugal eren de dos equips de futbol: el Porto i el Benfica),dels microbis a la civilització celta, de monuments memorials commemoratius a l’aigua, del correu postal als gossos o als contes de fades… Denominadors comuns han estat la innovació aplicada a la creació de coneixement i l’educació i la implicació del museu i el seu entorn. S’ha parlat poc, o gens, de grans edificis-contenidors i d’arquitectes estrella i molt de projectes vinculats al patrimoni o a la ciència amb l’educació i la creació de coneixement com a objectiu. Els museus etnogràfics, en les molt diverses variants i situacions, estan a l’alça, perquè la necessitat de conservar, explicar i interpretar és característica i voluntat permanent dels pobles i nacions siguin quines siguin les circumstàncies.

Les rehabilitacions han tingut especial importància als museus dels països balcànics, a les ciutats de  Mostar (la del pont)  i Vukovar (protagonista del film Les flors de Harrison), arrasades per la guerra fa dues dècades. La memòria es fa present a la Galeria 11/07/1995 de Sarajevo, monogràfic sobre la matança de Srebrenica i al Museu dels Jueus de Varsòvia, que ha estat el guardonat com el Museu Europeu de l’Any.

12985562_10208184641405946_7156139316446930136_n
Nominats, i riallers

Els Museus d’Europa són la diversitat de l’humanisme en clau de relació social i educativa amb la comunitat i amb el país. EMYA parteix d’un sistema de valors que, més enllà de la implicació econòmica de la cultura i dels seus derivats, aposta clarament pels intangibles inqüestionables i imprescindibles per al desenvolupament de les persones, l’educació, el coneixement, la cultura i el patrimoni. Compartir aquest sistema de valors i haver-ne estat coprotagonistes en l’edició de 2016 ha suposat, per als Museus de Sitges, una oportunitat única i extraordinària, l’entrada a formar part d’una comunitat professional i vocacional que treballa per a la societat, el patrimoni i l’excel·lència, i “last, but not least”, el posicionament dels Museus de Sitges al mapa d’Europa que, en aquest cas, és molt més que un mapa de geografia.