PER QUÈ SÓC FEMINISTA

O quan m’hi vaig tornar del tot. Tinc resposta per a totes dues preguntes i una idea concreta dels orígens. Sóc feminista perquè des de que em vaig adonar que el medi de les dones és el de la desigualtat m’hi vaig tornar conscientment i convicta, amb ganes, i des d’aquell dia la convicció i el compromís no han fet més que créixer. La data dels orígens ve del dia que vaig escoltar, o vaig llegir, segurament llegir, un poema que parlava de la diferència i de l’assimilació de gèneres. Em va impressionar perquè era un poema tan taxatiu com bell: 


Molt després que Èdip, vell i cec anés pels
camins. Va sentir una olor familiar. Era
l’Esfinx. Èdip li va dir, “Vull fer-te una pregunta.
Per què no vaig reconèixer la meva mare?” “Vas donar
la resposta equivocada”, contestà l’Esfinx. “Però, això era el que
feia que tot fos possible”, va dir Èdip. “No”, féu ella.
“Quan vaig preguntar què camina amb quatre potes al matí,
dues al migdia, i tres al vespre, em vas contestar.
L’home. No en vas dir res, de la dona”.
“Quan es diu Home”, contestà Èdip, “s’inclou la dona
també. Tothom ho sap això”. Ella va dir, “Això és el que
et penses”.

Temps després vaig saber que es titulava “Mite”, que l’havia escrit Muriel Rukeyser i que devíem la traducció a la poeta Montserrat Abelló, una de les dones de la meva vida. M’agradava escoltar-lo dit per la Montserrat amb aquella punta de murrieria complaent amb què el recitava, perquè sabia que el poema faria efecte i perquè formava part del seu credo. I, des de llavors, del meu, perquè crec que el feminisme és, a més d’un valor social, una ètica. 

M’havia interrogat sobre la desigualtat de manera gairebé inconscient des de l’ús de la raó que comporta l’adolescència. Per què els nois tenien més facilitats per a estudiar que les noies, de Sitges estant? La diferència dels batxillerats, les possibilitats de continuar estudiant fins arribar a “la” universitat – durant temps només n’hi havia una… – eren radicalment diferents. Les limitacions educatives eren un aspecte. D’altres eren el món de l’esport, el de les joguines, fins i tot el de les lectures, la separació que hi havia de nens i nenes als col·legis. Si a casa convivien germans i germanes, per què s’havia de separar la canalla al col·legi? El salt per anar a estudiar a Barcelona als catorze anys, a l’Institut Montserrat, llavors encara només per a noies, va ser superlatiu per començar a veure el món tañcom era i els cinc estius que vaig passar treballant a l’antiga Oficina de Turisme de Sitges em van arrodonir la visió dels possibles paisatges del meu futur. Veia les diferències però també anava entrant en la meva pròpia zona de confort, primer com a estudiant, després a la vida professional. 

Si em disgustava, i em rebel·lava,  haver d’aguantar la impertinència, el menysteniment o la prepotència, de determinats caps i capets que manaven sense voler saber ni entendre de la meva tasca – d’arxivera o de bibliotecària que vaig ser durant temps –, de vegades i no pas sempre acabava per guanyar la partida o per aguantar la maltempsada dins la metàfora de la closca de tortuga.  A la vida professional també vaig saber que la solidaritat femenina era una actitud més que relativa, perquè era ben possible que una jefa o una col·lega et menystingués, t’enredés, t’ignorés o esdevingués una trepa sense escrúpols a la teva esquena. Dolia perquè m’havia cregut que aquella solidaritat tan airejada de les manifestacions i de les declaracions i articles era veritat i no sempre era així. Però això em va fer tornar més críticament feminista.

El moment clau va ser el de la temporada en què em vaig dedicar a la política. L’atzar, més que les quotes, em va situar en un lloc amb possibilitats d’esdevenir diputada al Parlament de Catalunya i entre 1996 i 1999 vaig passar a exercir a la planta noble del Parlament i al territori. Va ser una Cinquena Legislatura de majories relatives i pactes entre difícils i tibants entre les diferents forces polítiques de l’hemicicle, però vaig aprendre molt.  A més de l’experiència a la comissió sobre els drets de les dones, el contacte amb la realitat àmplia i diversa que l’ofici i el compromís m’imposaven i la vivència de la condició política en femení em va fer adonar que efectivament, el món de les dones és el de la desigualtat en tots els àmbits. Una desigualtat carregada de prejudicis, interessos, rèmores educatives, comportaments inadmissibles disfressats de bromes, i un llarg etcètera d’actituds que costa eradicar. El treball parlamentari amb diversos col·lectius i en diverses compareixences en comissió  em va mostrar en viu i en directe que una cosa és tenir drets reconeguts i una altra ben diferent poder exercir-los individualment, i que la xacra dels maltractaments, agressions i assassinats era un dels temes de més difícil solució per molta indignació que provoquessin – com podem constatar fins avui dia. D’aquella època data el gran pas de considerar els maltractaments domèstics com a matèria interna i passar a xacra social; va ser un pas de gegant, però no suficient. Queden pendents un  codi penal estricte i de radical aplicació, una judicatura sense prejudicis i compromesa amb la justícia, assistència en tots els aspectes, acolliment de gènere i de famílies en situació de perill, i una relació de mesures preventives, de suport i penals que en bona part encara esperen decisions i dotacions. L’experiència parlamentària es va veure enriquida pel tracte amb altres diputades de diversos colors polítics, per les reunions i activitats de l’Institut Català de les Dones, per la coneixença i l’interès vers persones tan diferents com emblemàtiques com van ser, entre altres, Enriqueta Gallinat i una Simone Veil en plena maduresa política i individual. 

Vaig fer vaga el Dia Internacional de les Dones pels tres principis bàsics dels Drets Humans, com són la llibertat, la igualtat i la sororitat, i per totes les mancances que individualment i en les nostres circumstàncies les dones detectem, vivim i reivindiquem. Per experiència personal sóc fermament partidària d’exigir la paritat total arreu, no per allò de que ‘si hi ha homes mediocres que hi hagi dones mediocres’, sinó que, al contrari, de dones preparades i capacitades n’hi ha moltes més que no sembla en tots els àmbits; només cal tenir ganes d’anar a buscar-les. La paritat s’ha d’exigir, sobretot pel valor que representa, en la política però també arreu: des dels consells d’administració fins qualsevol dels llocs i categories de comandament, de representació, d’oportunitats. 

Ja sé que el vuit de març va passar fa dies, però el feminisme és una actitud i una manera de viure que dura tres-cents seixanta-cinc dies a l’any. És una ètica que ens afecta a tots plegats i en la que tots hi hem, hi hauríem d’estar implicats i compromesos. 

Publicat, sense el poema per raons d’espai, a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges 15.III.2019