EL CAU FERRAT, DE CASA-TALLER A MUSEO PÚBLICO. LA MUSEALIZACIÓN DEL MODERNISMO

El dia 4 de novembre el Cau Ferrat va complir 125 anys. Amb aquest motiu he penjat a Academia l’article El Cau Ferrat, de casa-taller a museo público. La musealización del Modernismo,

publicat en edició electrònica pel Ministerio de Cultura 2017 a Museos de ayer. Museografías históricas en Europa. Actas del II Encuentro Internacional. Museo Cerralbo (Madrid), 25 de febrero de 2016.

Les primeres fotografies del Cau Ferrat, el 1894, les va fer el fotògraf Pau Audouard (Album Rusiñol I, Arxiu Rusiñol, Consorci del Patrimoni de Sitges)

RAMON CASAS, A SITGES

RAMON CASAS A SITGES

cartell-copia

L’hi devíem, i per moltes raons. Perquè la vinculació de Ramon Casas amb Sitges sempre va ser discreta. Sobretot si es compara amb la de Santiago Rusiñol i Charles Deering, els dos personatges que gràcies a Ramon Casas van recalar a Sitges. L’un, l’octubre de 1891, quan diu que anava a Vilanova per veure el Museu de Víctor Balaguer on, entre altres tresors, hi havia una Anunciació del Greco, però en realitat el que volia veure era el lloc on Casas i Meifrèn havien pintat patis blaus i una llum ben diferent del gris emboirat de Montmartre.  L’altre, divuit anys més tard quan va acompanyar el seu client i amic Charles Deering a dinar al Cau Ferrat un 16 de setembre de 1909, acompanyat de Miquel Utrillo en qualitat d’amic… i d’intèrpret. En totes dues ocasions la figura de Casas va quedar en segon pla, discretament, però la seva presència ha anat guanyant reconeixement i protagonisme.

estudi-dama-de-blanc-1891
Ramon Casas, Dama de blanc/Étude/Estudi/Noia de blanc en un pati blau (Sitges, 1891) Museu del Cau Ferrat

Trobem Ramon Casas pintant a la manera dels Luministes amb una visió del paisatge sitgetà no gens tòpic i amarat de llum. La Noia de blanc en un pati blau, coneguda també amb el títol de Dama de blanc o el d’Estudi/Étude (1891) o L’hort del Vinyet, pintat juntament amb Santiago Rusiñol, autor del quadre homònim (1892) en són dues mostres. El plein air sitgetà, fossin patis o paisatges constitueix un important capítol de la pintura de Ramon Casas. I quan el 1908 realitzar el cartell anunciant la primera cursa automobilística del país, la Copa Catalunya, amb el recorregut pel Penedès marítim, Casas hi va situar la vista de Sitges des de la Creu de Ribes que Rusiñol, els Luministes i potser ell mateix havien pintat l’estiu de 1892.

copa_catalunya_racc

Respecte de Rusiñol, la presència de l’artista s’enquadra  en una amistat que es remunta vers 1882 i es perllonga tota una vida. Ateny la seva plenitud al Cau Ferrat de les Festes Modernistes i en els quinze olis i la vuitantena de dibuixos que configuren el seu particular catàleg dins del museu. Rusiñol va saber triar, i Casas va saber correspondre. Els quadres que, com els tres nus (1894), el Ball al Moulin de la Galette (1890-1891),  el Gitano de l’Albaycín (1883), la Noia llegint (c.1890), la Noia de blanc en un pati blau (1891), les delicioses vinyetes de L’Auca del Senyor Esteve (1907) o els retrats que configuren la iconografia rusiñoliana més popular, com  Rusiñol dalt d’un llum de ferro (1893) o el darrer retrat (1926), constitueixen petites o grans obres mestres.

Ramon Casas va ser testimoni d’excepció de la construcció de Maricel des dels seus orígens remots. La compra del vell Hospital de Sant Joan, la recomanació d’Utrillo com a l’home capaç de tirar endavant un projecte que a més d’un li degué semblar una utopia, l’amistat i la confiança de què es va fer creditor amb un Charles Deering cada vegada més decidit i enamorat d’un ideal de vida i de col·leccionisme, els viatges per Espanya a la recerca d’antigüetats i per Europa visitant museus i col·leccions artístiques… I la seva presència a Maricel. Una fotografia de vers 1914 el mostra dinant al menjador de la residència de Deering – actualment la Sala Gòtica del Museu de Maricel – acompanyat del seus familiars amb els que havia quedat per trobar-se a Sitges amb la intenció de mostrar-los el que el seu amic americà havia construït.

ramon-casas-i-els-seus-familiars-dinant-a-maricel-c1914

Per a Deering, Casas va ser un gran artista i home de total confiança. El retrat que Casas va fer amb destinació al nou Hospital de Sant Joan del seu gran benefactor – actualment al Museu de Maricel – mostra un esguard d’afable serenitat tot i la posició de ferm home de negocis i de conviccions. La mirada de l’artista mai no fallava perquè era integral, mostrant anvers i rerefons, amb una profunditat psicològica com ben pocs han assolit.

Quan es va produir la ruptura entre Deering i Utrillo, Casas es va situar al costat de l’amic americà i aquest, a manera de comiat de Sitges, li va vendre pel mòdic preu de 10.000 pessetes la seva residència d’hivern, coneguda avui com Can Rocamora. Casas hi va fer ben poca estada; s’apropava a la seixantena i trobava més descans vora les robustes parets de Sant Benet de Bages que en un Sitges on tot havia canviat massa des dels dies de joventut; Rusiñol a penes hi venia i quan ho feia hi passava unes hores, els amics Luministes havien passat avall llevat de Mas i Fondevila, Utrillo era arbre caigut – per bé que reivindicat per la generació jove i les exposicions anuals de la denominada “Trinitat de can Parés” – ell, Rusiñol i Clarasó – eren considerades com una mostra de supervivència de clàssics moderns. Amb tot, però, pintà dos o tres interiors de la casa amb Júlia com a protagonista d’escenes d’intimitat tranquil·la i casolana.

 

1928-sr-amb-casas-i-claraso-a-la-sala-pares-1
Ramon Casas, Santiago Rusiñol i Enric Clarasó a la Sala Parés, amb motiu de l’exposició anual. Barcelona, 1928. 

Ramon Casas té biografia artística sitgetana, com mostra l’itinerari de la seva obra i de la seva presència als museus de Sitges. L’exposició Ramon Casas, la modernitat anhelada, hi recala en diversos aspectes no gens tòpics; és una exposició de nous planetjaments de tesi i de context. Aquest és el millor homenatge que de Sitges estant li podíem fer, però no l’únic. Perquè com en el cas de tots els clàssics, no ens l’acabarem; resten encara motius per continuar la celebració de Ramon Casas a Sitges.

Ramon Casas té biografia artística sitgetana, com mostra l’itinerari de la seva obra i de la seva presència als museus de Sitges. L’exposició Ramon Casas, la modernitat anhelada, hi recala en diversos aspectes no gens tòpics; és una exposició de nous planetjaments de tesi i de context. Aquest és el millor homenatge que de Sitges estant li podíem fer, però no l’únic. Perquè com en el cas de tots els clàssics, no ens l’acabarem; resten encara motius per continuar la celebració de Ramon Casas a Sitges.

 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 11.XI.2016

 

 

 

 

 

Els Grecos i jo…

Aribo Carnestoltes 038

 

Foto: Lambert Gràcia (2016).

 

 

Tot torna i passa amb alegria…

en Carnestoltes i jo

Ara que m’han dit que ja ho puc explicar tot recapitulo no només sobre aquesta setmana en què els personatges dels monuments sitgetans han baixat a passejar pels carrers i els quadres dels museus han fet de seguici del Carnestoltes encarnat en el Greco. Perquè ha estat un dels secrets professionals més ben guardats.

12647395_1136712456369617_7394419478235818621_n

Tot va començar una tarda de juliol quan la Mia, en Taió i en Cisco van pujar a la tercera planta de Miramar per parlar, em van dir, d’un projecte. De fet només esperava la Mia i ja em va sobtar veure que en lloc d’una persona en venien tres. Vistos els acompanyants vaig entendre que la cosa no anava ni de converses familiars, ni del Ram de tot l’Any, de manera que em vaig asseure molt a l’expectativa. A mida que anaven parlant jo devia anar fent uns ulls com unes taronges i les paraules m’anaven cap endins enlloc de cap enfora: vull dir que no sabia què dir. Fins que ho vaig veure clar: era una oportunitat daurada, única, per fer sortir al carrer una colla de gent que feia moltes dècades que no hi sortien. I fer-los sortir, a més, a ritme de ballaruca i samba de Carnaval, sense plomes i de fardo sitgetà qualificat, tunejat i amb una gran voluntat estètica. La proposta no tenia desperdici i no es podia desaprofitar sota cap concepte.

a la taula del CauAixí va començar una aventura que ha acabat esplèndidament bé, espectacularment lluïda i enormement agraïda. A més, els tres visitants no demanaven res, o ben poca cosa, com poder entrar als museus de tant en tant a aprendre vistes, a triar personatges, a inspirar-se. La cosa es va resoldre amb discreció i, pel que sembla, amb sorpresa per part d’algunes persones de la casa que els estranyava veure que determinat públic no habitual sovintejava els museus prenent notes acuradament, mirant parets i sostres, comentant en veu baixa sobre no se sabia quines impressions. També havien demanat que, feta la tria dels que havien de sortir a passar-se-la bé, els hi escrivís un abreujadíssim qui és qui perquè, després de tant de temps de no sortir, els badocs i els passavolants que venen a veure el Carnaval de Sitges tinguessin una idea de la magnitud de la gent que tenien al davant.

 el carro de l'Alegria

Dit això, no se’n va parlar més. Va passar la Festa Major, Santa Tecla i el Festival de Cine i llavors sí que vaig començar a notar senyals de vida. Un dia una fotografia d’una estructura de fusta que tenia forma d’escala. Un altre dia una pregunta sobre un dels nus més atractius de Ramon Casas. Més endavant una llista de noms. Després encara se n’hi va afegir algun altre. Una tarda vam fer el repàs definitiu de la llista – i ara ja pots començar a escriure el qui és qui. I cada vegada m’arribaven més fotos per uasap del que ja tenia forma de carrossa però mai cap vista sencera: eren fragments, pistes, insinuacions.  I sense ni una ni mitja paraula de com seria el Carnestoltes i, encara menys qui seria. És un gran sitgetà, em van dir. Poca cosa, vaig pensar jo, en una colla que es caracteritza en portar el bo i millor de cada casa – i de cases mira que n’hi ha, a Sitges.

feien de públic

La definició que em van donar del Carnestoltes va ser d’antologia: un gran tipus d’artista, amb personalitat i una mica Tina Turner i una mica Michael Jackson. Per acabar-ho d’adobar, el dijous gras al matí en Sebas m’envia una fotografia del Monument a Rusiñol tapat. M’esborrono i no ho entenc. Tot seguit me n’envia dues altres, la del Dr. Robert i la del Greco amb una explicació: és que han baixat a passejar. Llavors ho vaig entendre!

 

L’ultima part del secret va ser la sessió fotogràfica del Cau Ferrat que va acompanyar les pàgines d’aquest setmanari la setmana passada, amb el temps apretant tant per l’edició, que estava a punt de tancar, com per les presses per arribar al Pont d’en Domènech. Confesso que va ser tan emocionant com inoblidable, i els que vam gaudir de la primera vista d’en Rusiñol, en Casas, l’Utrillo, en Clarasó i en Deering, la Gitana i la Nena de la Clavellina asseguts a la taula del menjador del Cau Ferrat em sembla que no ho oblidarem. Impactaven.

L’arribo, espectacular, no hi ha paraules. No hi faltava ningú, al seguici. Obria el carro de L’alegria que passa i continuaven el Carnestoltes i tota la comitiva de personatges dels Museus, amb quadres, característiques i atuells.

12645097_10207651438636210_5462292391750124013_nConfesso que em va imposar, i emocionar, la visita que van fer als Museus, que és casa seva, el divendres al vespre.

la colla amb el Greco

I veure’ls pels carrers, al Mercat, a les rues. I saber que m’han deixat en testament dos Grecos de recanvi. En fi, que no en faig prou, amb aquest Marge Llarg, per donar-los les gràcies. Cal ser agraït, No K-Lia, perquè heu fet compatible la bellesa i l’alegria amb la imaginació, la disbauxa, el tunejat, la ironia, el fardo i, a més, heu aconseguit que tinguem els museus més carnavalers del món en un Carnaval marca Sitges total.

signant

VISTA DE LA CIUTAT A PRIMERA HORA

Passeig del Born, Palma de Mallorca (juny 1015). Fot. Frèia Berg.
Passeig del Born, Palma de Mallorca (juny 1015). Fot. Frèia Berg.

M’agrada arribar-hi a primera hora del matí. No només perquè la calor no és tan apalagosa com en altres hores del dia sinó perquè, sobretot, m’agrada veure com la ciutat va arrencant de mica en mica, més enllà del tràfec que no distingeix el dia de la nit a l’aeroport mastodòntic. Els pocs quilòmetres que la’n separen em donen el to de la imparable creixença del ciment que ni tant sols la crisi ha pogut deturar. La matèria gris guanya terreny i volum en detriment del que hauria estat desitjable: un entorn equilibrat a les envistes del Molinar, que ara ja és història i arqueologia i un passeig vora mar sense el ronc perllongat dels motors. L’autovia és tan ràpida que de seguida s’arriba a la Capitania portuària; a la dreta una falsa concessió a la mar, terreny sembrat de palmerar tropical vora muralla. Des de dalt la catedral s’ho mira amb esguard indiferent. Hauria pogut ser molt pitjor, però a la vista de les postals antigues – cada poble i cada ciutat té les seves dèries d’idealització compensatòria dels desastres – el setge de ciment i totxo que ha trobat les complicitats dels que ordenen (és un dir) el trànsit viari ha guanyat centenars de metres quadrats en una extensió implacable.

El cotxe gira cap a la dreta i, Born amunt, passo revista als establiments de sempre que vaig visitar la darrera vegada. Alguns han sucumbit a les franquícies pretenciosament elegants i adotzenades sempre; altres es mantenen en un equilibri més que precari. El Café Lírico encara aguanta i les taules continuen essent de marbre; la qualitat del cafè espero que, com a mínim, sigui com la de fa un parell d’anys. Més enllà de les dues esfinxs que es miren amb una tota indiferència m’adono que al mig del Born ha arribat la moda de les terrasses. La frondositat dels arbres hi fa aquella ombra que als migdies m’hi aixopluga benigna i benèvola, de vegades una mica polsegosa; persisteix del matí fins horabaixa. A mà esquerra reconec la casa on visqué en Bartomeu Fiol, la bonhomia, el poeta tardà discret i escèptic en tot llevat del conreu de l’amistat, sempre fidel als de la seva generació. Més amunt, a tocar de la Plaça de les Tortugues que porta el nom d’un rei, a mà dreta el Cafè Bosc, no sé si una mica més modernitzat. M’endinso per l’ombra estreta del carrer del davant i arribo al pati de les palmeres, que m’esperen flanquejant la inscripció en pedra que diu 1723. Un bon cafè, un esmorzar frugal i per feina.

Interior. Palma de Mallorca (juny 2015). Fot. Frèia Berg
Interior. Palma de Mallorca (juny 2015). Fot. Frèia Berg

A Palma de Mallorca em passa com a Venècia i com en ben pocs altres indrets: el temps s’hi detura. Hi entres, t’hi instal·les, tot s’alenteix per moments i el pas de les hores regeix per un altre ritme. No és ben bé el de l’illa de la calma, perquè al gent va fent la seva i els vehicles circulen, però no pas amb el mateix ímpetu que en altres indrets del continent. La insularitat no és únicament un fet geogràfic i l’escreix, tant subjectiu com es vulgui, és una determinada manera de sentir.

A Palma de Mallorca em passa com a Venècia i com en ben pocs altres indrets: el temps s’hi detura. Hi entres, t’hi instal·les, tot s’alenteix per moments i el pas de les hores regeix per un altre ritme. No és ben bé el de l’illa de la calma, perquè al gent va fent la seva i els vehicles circulen, però no pas amb el mateix ímpetu que en altres indrets del continent. La insularitat no és únicament un fet geogràfic i l’escreix, tant subjectiu com es vulgui, és una determinada manera de sentir.

He vingut per feina; hi he retrobat, magníficament instal·lats, en Rusiñol, el Greco, Zuloaga, Pichot, Mas i Fondevila i alguns altres amics, un total de quaranta-quatre presències a l’antic Gran Hotel de Palma, actual Caixafòrum, on passaran l’estiu a la vista d’un públic no gens habitual i que no visitarà pas Sitges. Són obres de procedència pública i privada que dialoguen en la mirada de Rusiñol, tal com van fer a la Fundació Gòdia aquest passat hivern però amb variants substancials de noms i títols.

Exposició "El Greco en la mirada de Rusiñol", Caixafòrum, Palma de Mallorca (juny 2015). Fot. Frèia Berg.
Exposició “El Greco en la mirada de Rusiñol”, Caixafòrum, Palma de Mallorca (juny 2015). Fot. Frèia Berg.

A l’hora del temps lliure veuré altres amics: els Dusais, en Damià, na Margalida, els i les poetes, les sitgetanes fincades a Palma. Compartirem converses amb els del Gran Hotel i ens els mirarem amb bons ulls. Més tard o més d’hora, quan el temps s’haurà gairebé aturat del tot, reemprendre el meu recorregut per la plaça del Rosari, el carrer Jaume I, el carrer Sant Domènec fins can Joan Alcover, recalant primer vora el pati dels poetes i desprès, finalment, al del Convent de Santa Clara. Allà hi continuaré llegint el dietari de la jove Elisabet Girona, des de que hi va anar a raure poc després que en Joan Josep d’Àustria enviés les arquilles de disseny napolità i factura mallorquina al capital Joan Falç de Mar; un dietari en el que narra en primera persona els anys del convent, on va aprendre de lletra, fins que en va sortir per acompanyar na Caterina a Itàlia on l’esperava el marit comerciant que el pare li havia concertat. Quin destí, el de na Caterina, i quin destí, el de l’Elisabet, que a Itàlia va emprendre una nova vida gairebé sense adonar-se’n.

Pati amb palmeres. Palma de Mallorca (juny 2015). Fot. Frèia Berg
Pati amb palmeres. Palma de Mallorca (juny 2015). Fot. Frèia Berg

El temps s’atura mentre, defora, el totxo i el ciment creixen sense remei, els vols a Mallorca proliferen des d’arreu del món i a l’interior de Palma hi ha indrets on senyoreja la frondositat de l’ombra fresca i les palmeres dels patis voregen les dates del temps que sembla que s’hi hagi deturat definitivament.