L’HOME QUE VA RETRATAR TOT SITGES. IN MEMORIAM JOAN IRIARTE

L’HOME QUE VA RETRATAR TOT SITGES

 Joan Iriarte, in memoriam

Una vegada que vaig presentar una exposició de fotografies de Joan Iriarte al Mercat Vell – quan el Mercat Vell era una sala polivalent i no un bar de façana com avui – el vaig situar al seu escenari preferit, com era el cafè Florian de Venècia. N’havíem parlat molt; ell era del Florian i jo del Quadri, sense que la passió liberal anglosaxona o l’habsbúrgica ens dominés a l’un i a l’altre; era cosa de costums adquirits. Venècia era, per moltes raons, un dels seus escenaris preferits, potser el més estimat de tots. Però això no obstava que, lluny de les màscares i de la gernació que envaeix la ciutat més amenaçada del món per les riuades de turistes, Joan Iriarte trobés un altre dels seus recers a la vora dels artistes.

1200_1532960512foto_3382914

Dins i fora dels tallers, als seus escenaris i paisatges o a peu d’obra, Iriarte compta amb una notable iconografia on l’ull de la seva càmera en blanc i negre va retratar Emília Xargay, Marcel Martí, Joan Mora, Xavier Corberó,  Maria Assumpció Raventós, Angeles Santos, els artistes de les monografies publicades per l’editorial Àmbit els anys vuitanta i, sobretot, el seu gran amic Josep M. Subirachs. Iriarte ha estat el gran cronista fotogràfic del pas de Subirachs per la Sagrada Família, un trajecte que va durar més de vint anys. Vaig tenir el privilegi de presentar Subirachs a la Sagrada Família (1998) l’any següent, al Palau de Maricel i aquell vespre va ser un important esdeveniment per a mi perquè, entre altres coses, va ser l’inici d’una bella amistat – com diu el final de ‘Casablanca’ amb Josep M. Subirachs . Llavors Iriarte ja feia temps que estava instal·lat a Sitges, des de 1993, i ja havíem parlat de Venècia i del Florian.

La Vila va i la seva gent van esdevenir l’altre gran escenari del fotògraf. Alternava la passió de viatger amb les estades on preparava la següent expedició i, alhora, anava treballant en els projectes que sorgien i continuant la crònica de l’aventura artística de Josep M. Subirachs a la façana de la Passió de la catedral de Gaudí. Llum de Sitges(2004) i Sitges en blau(2006), amb poemes de David Jou, i Sitges d’ahir i per sempre, amb text de Lluís Permanyer (2007) són algunes de les publicacions que va portar a terme. Però els dos llibres que han passat a ser el gran retrat col·lectiu del sitgetans del tomb de segle són  Retrats i entorn de Sitges: centenars d’ulls miren a la càmera de Joan Iriarte (2004), i Retrats i entorns de Sitges II: noves mirades a la càmera de Joan Iriarte,publicats per l’Ajuntament de Sitges, amb introducció i textos d’Isabel Coll. Van ser obres de llarga i esperada gestació compensada per l’èxit editorial i el reconeixement popular que van assolir.

 

La vida de Sitges i dels sitgetans batega en aquest extens retaule d’individualitats que es mostren en el seu medi, accentuant el caràcter de cadascú en l’espai i aparat escenogràfic que li escau, en acurada preparació. Perquè durant llarg temps Iriarte anava observant, coneixent, mirant, pensant com ens veia a tots plegats i com ens volia mostrar, deixar-nos exposats a la mirada aliena i a qualsevol esguard per mitjà de la seva voluntat expressiva. Finalment la nostra imatge es deu al clic del fotògraf, el definitiu, el que ens deixarà enclavats en un temps i un espai que van esdevenir nostres. Recordo el dia que em va retratar. – I què em poso?  – De negre, em va respondre. Va triar les columnes del porxo del Racó de la Calma i m’hi va deixar enclavada per sempre. Passades gairebé dues dècades em reconec en el moment, en la conversa, en la càlida claror d’aquell migdia de juny.

IMG_5762 2
Joan Iriarte em va retratar el mes de juny de 2001, al Racó de la Calma. Aquest és un fragment de la fotografia.

Aquests dies he passat estones fullejant els llibres de l’Iriarte i confesso que han acabat essent un exercici de nostàlgia. Els que ens hem quedat ens ha passat el temps com una remor de bosc que, en les imatges, ens mostra la tendresa i la benignitat de la mirada de l’artista. I m’ha entristit per un moment pensar que  molts dels que va triar com a protagonistes ja no són entre nosaltres. Però m’agrada pensar que ara ell ja els fa companyia, i segur que l’ha emprès de nou amb la càmera per deixar constància de la immortalitat en blanc i negre.

Publicat a “El Marges Llarg”, L’Eco de Sitges, 3 d’agost 2018

ABRIL RIALLER…

IMG_4881

ABRIL RIALLER…

Des de ja fa un any la placa que recorda el mestre Jordi Pañella llueix a la paret de la casa on va viure recordant la cinquantena d’anys que va dirigir les Caramelles Sitgetanes, entre 1943 i 1988.  

115
El mestre Pañella, als anys quaranta.

La Colla havia portat altres noms, com l’Schola Cantorum o les Caramelles del Patronat i enguany, que en compleix setanta-cinc, està essent objecte d’una exposició tan interessant com entranyable a Miramar, organitzada per la Regidoria de Cultura, Tradicions i Festes. La Regidora de Cultura s’ha referit a les Caramelles com “un dels pilars de la nostra cultura popular que s’ha transmès de generació en generació”. L’exposició, que porta com a títol Clavells, amics i records n’és tot un compendi.

image002

            La mostra conté, entre altres coses, les partitures originals dels mestres que han escrit música per a les Caramelles Sitgetanes. Quan el cap de colla en va demanar una a la família del mestre Pañella, la filla segona del mestre va tenir l’encert de lliurar-n’hi una de doblement significativa. És la de l’americana “Abril rialler”, la lletra de la qual va ser escrita per Adela Virella, mare del mestre, l’any 1958.

10958938_10205023993352059_8167021153715054536_n
Una de les fotografies més característiques del mestre Pañella, a l’exposició “Clavells, amics i records”.

            El mestre Pañella s’inspirava sovint en versos de poetes catalans com Josep M. de Sagarra o Joan Salvat-Papasseit. D’altres, en demanava a poetes amics, com Josep M. Soler i Soler,  Agustí Albors, David Jou, Lali Vergés o Toni Pañella, cosina seva. De vegades la inspiració musical anava per davant; llavors  havia de recórrer a algú de confiança perquè li confegís una lletra que s’adaptés a la música que feia dies que ja anava sola; va ser així com en Tomàs Ribot i en Benet Centaure van entrar en la nòmina dels poetes musicats pel mestre.

            El cas d’Abril rialler va ser diferent. La senyora Adela havia escrit un poema per al sant del seu fill tal dia com el de Sant Jordi de 1958 que començava: “Abril rialler / de cantics de joia / d’amor missatger. / Dissabte de Glòria.” Sant Jordi, la Marededéu de Montserrat i les Caramelles eren les tres fites d’un mes que deixava la crueltat prescrita per T. S. Eliot per a esdevenir un esclat de llum i una esplendorosa florida de primavera. Al mestre Pañella li va agradar molt, el poema. Però les estrofes no li quadraven amb la música d’americana, vals o sardana, que eren les tonades tradicionals de les caramelles. Amb tot,  va posar les mans al piano i va encetar la primera tonada a ritme d’americana amb la primera i la segona estrofa. Després la música anava brollant i com que ja no lligava amb la versificació, la senyora Adela va refer bona part del poema per convertir-lo en l’americana, que fa així:

 

Abril rialler

de cantics  de joia

d’amor missatger

dissabte de Glòria.

Inicia l’esclat

d’estols de roselles,

maragda del blat

les fa més vermelles.

Pruneres en flor

el sol acarícia;

a estiu i tardor

el fruit és delícia.

L’amor a la primavera de la vida

bé floreix,

també fruita a l’estiuada, dona aimia,

no es marceix.

La primavera i l’amor

al teu cor volen entrada;

el neguit d’estimar

el desconeixes encara.

Si saps veure el blau

del cel en clar dia;

si admires, del mar

la calma i la ira,

les flors i l’ocell

que al niu dóna vida

és que l’amor sents

que sols al cor nia.

La terra triomfant eleva

de les flors el seu perfum.

Nostres cants també s’enlairen

des del cor fins cel amunt.

També el mar, en so de festa

murmureja mil cançons,

gràcil l’ona braçaleja

en un vaivé d’il·lusions.

Abril rialler

de càntics de joia,

d’amor missatger

dissabte de Glòria.

La senyora Adela i el seu marit Isidro, la muller del mestre Pañella i les dues filles grans – les petites encara no hi eren -, i el seu germà Isidret anaven escoltant com el piano de la planta baixa del carrer Major número 2 (on vivia llavors tota la família) anava desgranant unes notes clares, de rotunda plenitud melòdica. 

I aquella nit de Pasqua van ressonar a la plaça de l’Ajuntament amb l’acompanyament de veus i música, fins que es van anar estenent pels carrers de la Vila. Però qui escriu es queda amb les primeres notes, les del piano de casa, al menjador de les rajoles blaves i la senyora Adela que les anava taral·lejant, satisfeta i il·lusionada.després tornaren a cobrar vida en diverses ocasions perquè, per sort, la música del mestre Pañella compta amb la fidel estimació de les Caramelles Sitgetanes, dels seus cantaires, músics, director i amics. Segons com, la vida està formada per cercles. Sense l’exposició dels Clavells, amics i records potser aquesta petita història hauria quedat per explicar.  Abril rialler…

 cartell-exposicio-caramelles-sitgetanes-75-anys

 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 24.III.2015

POESIA I LITÚRGIA

Cub. flotacio

… la Resurrecció és una clau en la lògica del món

com són claus de la lògica del món

les lleis de la física o la coherència de les matemàtiques

David Jou, “El Crist còsmic”

Estem avesats als poemes de Nadal però no ho estem tant als de Setmana Santa. És com dir que estem acostumats a la representació del món en el microcosmos del naixement de l’infant Jesús però no hi estem tant a la de la Passió del Crist, per bé que els pessebristes exposen els seus Passos i Calvaris igual com ho fan amb els pessebres nadalencs. En tot cas, els poemes els associem a la Nit de Pasqua, que és quan surten a cantar les Caramelles. No obstant això, hi ha poetes que s’han endinsat en el cicle litúrgic de la Setmana Santa. Com Salvador Espriu que amb el poemari Setmana Santa (1971) ofereix un llibre desolat, mirall dels dubtes i de la rebel·lió del poeta que reivindica el dret de pensar, del “lliure dret d’examinar / lleis, fonaments, límits, raons, / rengles d’enigmes sense fons”. És un recorregut per la Passió com a un “camí amarg” i el trajecte de “la mort caminada”.

David Jou va publicar fa uns mesos els Poemes de Nadal i de Setmana Santa on hi aplega un conjunt de composicions poètiques amb Nadal i Setmana Santa com a epicentres, flanquejats de dos altres capítols, “La Bíblia” i “Pregàries i silencis”. Per bé que altres poemaris mostren el vessant espiritualista de David Jou, físic i poeta, científic creient que des de l’intimisme fins l’esclat del pensament filosòfic i científic s’enfronta als orígens de l’Univers i de la creació, en aquesta obra hi plana el gran interrogant sobre Nadal i Pasqua, manifestats a través del naixement i la resurrecció. I així com Espriu manté el to amarg de la seva preclara lucidesa i transita per les fines arestes del cristall del dubte, Jou fonamenta el poemari en la linealitat que transcorre entre la paraula i la pregària.

Són diversos els elements que nodreixen els poemes litúrgics de Jou, tan rics d’experiències i records com de reflexions i interrogacions, de teologia i de física quàntica. Hi ha la infantesa evocada als pessebres familiars, i també en les processons del Divendres Sant: “I nosaltres, innocents, / en la nostra vesta antiga no ho sabíem: / la processó avançava i la seguíem / absorts entre la música, les flames i la gent, / com si Crist victoriós hagués vençut eternament / i nosaltres fóssim part de la seva gran victòria.” Hi ha el sentit del dolor que es contraposa a la redempció i a la resurrecció formant-ne part com un tot indestriable – manifestat magistralment al poema “Tot el dolor de la Història”. Hi ha espai per al misteri que depassa la matèria i la materialitat del món, com “El Crist còsmic” que dedica a Teilhard de Chardin, on “la Resurrecció és una clau en la lògica del món / – com són claus en la lògica del món / les lleis de la física o de la coherència de les matemàtiques” en un poema emparentat amb les imatges dels Crist penjat de Salvador Dalí.

És un poemari que arrela, també, en les arts pàstiques per les imatges que evoca i per la referència explícita a algunes pintures. Com fa al Davallament de la Creu de Roger van der Weyden (1432), una obra on l’aflicció esdevé esperança,

Per això ploren així,

una llàgrima verda, una llàgrima groga, una llàgrima negra,

perquè tots els colors en volen marxar,

perquè no saben encara quanta vida queda,

quina força té a glòria, quina empenta té la gràcia,

que serè es torna el futur quan el dissol l’eternitat.”

Sota una aparent simplicitat, la complexitat del pensament entreteixit amb la paraula ens aboca a una successió d’afirmacions, dubtes i reflexions que posen de manifest la sòlida humanitat del poeta. Un jo poètic que es mostra al nu enfront de la idea d’un Déu que evoca conceptes: “raó, emoció, intimitat, col·lectivitat, relligament, llibertat, bellesa, justícia, reflexió” en una sola experiència que es posa al nostre abast.

David Jou i Teresa Costa-Gramunt en la presentació del llibre. Fot. Frèia Berg (2015)
David Jou i Teresa Costa-Gramunt en la presentació del llibre. Fot. Frèia Berg (2015)

Unknown