“Hi ha alguna manera que les dones entrin als museus que no sigui despullades?” La frase de les Guerrilla Girls ha passat als clàssics de la reivindicació de la necessitat de la presència de les dones als museus i de la visibilitat de les artistes. Perquè és cert que hi ha representació de figures femenines des dels clàssics antics, però també és cert que moltes de les representacions són nus. Les que van reivindicar més visibilitat van jugar amb una visibilitat convencional però també discriminatòria.
El camí llarg, costerut i ambigu de la visibilitat de les dones més enllà de la seva imatge mitològica, santificada o idealitzada en tant que representació és a hores d’ara una via inacabada i de recorregut indefinit. No em refereixo només a les dones als museus, per bé que la presència de les dones artistes és també minimitzada per la dificultat de vèncer les línies dels cànons establerts, els criteris de selecció, la construcció de les col·leccions i, en definitiva, pel que suposa un canvi de estatus. A Lluïsa Vidal, pintora modernista, li ha costat Déu i ajuda i molts esforços per part de les investigadores que s’hi han dedicat com, entre altres, Consol Oltra, passar a formar part de la panòplia de la pintura modernista amb visió inclusiva tot i que feia anys que els seus olis i dibuixos formaven part de les reserves dels museus. Em refereixo a les dones arreu i d’arreu.
Com cada any al voltant de la data del 8 de març en que se celebra el Dia de les Dones els mitjans de comunicació dediquen franges de contingut divers, anuncis, articles, reportatges i entrevistes a les dones, com si es tractés d’un fenomen periòdic i repetitiu que cal tractar inevitablement. No sé fins a quin punt són conscients, els responsables dels mitjans i els que decideixen programacions i presències, del dèficit constant de dones en tots els àmbits; suposo que en són, però no fan gaire res per resoldre’l. De fet, es justifiquen actuant com si amb l’augment ocasional i presencial del tractament del tema durant uns dies o referint-se a la xacra social de la violència de gènere quan es va produint lamentablement i freqüentment, ja fan prou. La realitat de tot aquest amalgama mediàtic converteix la presència i visibilitat de les dones en una situació encara més flagrant.
Hi ha moviments i col·lectius com el de “On són les dones?” o “Dones visuals” que amb estratègies diverses i molta feina insistent han anat aconseguint denunciar els dèficits de visibilitat, guanyar terreny diversos objectius. La seva pròpia existència indica els dèficits i les situacions d’irregularitat i de conflicte en ple segle XXI, en la nostra societat i arreu del món. Si el món de les dones és el de la desigualtat per definició i en tots els aspectes, la situació de les dones d’arreu del món és tristament desigual perquè no totes, ni de bon tros, han assolit els graus i nivells de reconeixement dels seus drets, ni que sigui a nivell teòric. La simple vista dels noticiaris televisius, sense anar més lluny, és un exemple en temps real de la problemàtica global i corprenedora que encercla les dones d’arreu del món.
Per tot plegat, i perquè els objectius i problemàtiques de l’alliberament i de l’assoliment dels drets sovint bàsics són, encara avui, múltiples i diversos, n’esmento uns quants per fer memòria històrica i reivindicació de present:
Igualtat en tots els àmbits i situacions;
Llibertat per a les dones sotmeses a tota mena de restriccions i esclavituds;
Fraternitat i sororitat com a valors de comportament;
Visibilitat imprescindible en tots els àmbits;
Paritat instaurada amb caràcter obligatori;
Reconeixement i lliure exercici del tots els drets;
Protecció jurídica i social enfront dels conflictes i les agressions;
Dret a l’educació, a l’accés a la cultura, al treball digne…
… tants d’altres que se’n deriven. Per més que s’estengui la consciència de la problemàtica que afecta les dones d’arreu els tres-cents seixanta-cinc dies de l’any, el 8 de Març em serveix per recordar-la i afirmar, una vegada més, que els drets de les dones són drets humans i que el feminisme és una ètica.
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 6.03.2020
Quadern de Terramar 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.