ELS IDUS DE MARÇ. Un poema sota pressió de Joan Manuel Homar

Des de La Llança d’ El Nacional he anat seguint la secció dels poemes sota pressió. El de Joan Manuel Homar m’ha commogut i no puc deixar de copiar-lo. Em guardo el darrer vers:

"...com més mortal el món, més bell es torna"
ELS IDUS DE MARÇ
 
En el quaranta-quatre abans de Crist,
quan els idus de març ja s’apropaven,
un fosc presagi inquietà Calpúrnia,
que intuïa el perill a prop de Cèsar
i l’advertí molts cops, mes fou en va.
Al Senat, esperava encara Cèsar
estar entre els seus: ignorava que el mal
que ha d’arribar, acaba arribant sempre. 
I li tornà de fosca cendra el rostre
sota la pluja dels punyals ferotges.
Ningú no demostrà compassió 
i els llavis de Pompeu petrificats
en un mordaç somriure s’entreobriren. 
Cobert el rostre i sobre el marbre estès, 
Cèsar moria, a la fi allunyat
de les vides que duia incorporades. 
Durant els idus tan temuts de març,
quina metzina cau damunt del món?
Per què no ens avisà ni un sol oracle
del mal que estava a punt de succeir? 
Creix el perill i no sabem què ens salva. 
Aquests idus de març no duen dagues,
sinó el silenci a les ciutats desertes 
i l’aire transparent dels temps de Cèsar.
Aquests dies de març la mort amaguen
embolcallada amb una paradoxa:
com més mortal el món, més bell es torna.



Joan Manuel Homar (Barcelona, 1952), Premi Joan Alcover 2017.

Aquest és l'enllaç amb La Llança d'El Nacional
La fotografia és de Frèia Berg i forma part de la Suite de Terramar II 

HOPPER, MÉS QUE MAI

Un dels artistes figuratius més celebrats del segle vint és el nordamèricà Edward Hopper (1882-1967). Agrada per la seva simplicitat, per la lectura relativament poc complicada que ofereix la seva obra, per un traç que s’aproxima a les seqüències dels còmics, per la representació urbana esquemàtica i plana, per la netedat compositiva, per la llum freda que senyoreja als quadres, pel realisme derivat de la Nova Objectivitat dels anys d’entreguerres, perquè fa de mirall evocant uns éssers que encara podem sentir propers.  Agrada perquè descabdella impressions personals a partir de l’impacte que cada obra genera, per la capacitat amb la que Hopper  transmet un determinat sentit de l’intimisme des de la malenconia, la soledat, la incomunicació. Un intimisme directament emparentat amb les sensibilitats del segle, de la modernitat, de la postmodernitat. Per tot plegat no és gens estrany que aquests dies els quadres de Hopper freqüentin les xarxes socials en versió original o hàbilment tunejats, transformats, deformats o adaptats als estats d’ànim que aquesta etapa d’aïllament i d’incerteses ens provoca.

Edward Hopper, Hotel vora la via del tren (1952)

Fa uns dies em referia a les ciutats desertes, als paisatges metafísics de Giorgio de Chirico. Amb Hopper el que més impressiona és la solitud dels éssers. Tant se val que sigui la dona transeünt amb l’equipatge mig obert a la cambra de l’hotel, l’oficinista solitari, el diàleg inexistent de la parella recolzada en un finestral sense paisatge, les parelles que a l’apartament, a la barra del bar o dins la cafeteria conversen des de les respectives soledats. Hopper pinta la representació de la solitud més extrema en la individualitat o en companyia. Les localitzacions són llocs comuns fins a la vulgaritat com ho són les indumentàries i les escenografies. La quotidianitat de la representació és tan versemblant com un embat directe a l’esguard i a la capacitat interpretativa.

Aquestes setmanes de confinament he passat revista a la literatura i a les visualitzacions del tancament dins del tancament. Hopper guanya en tots els terrenys. Perquè Chirico no deixa de ser una transposició metafísica de la quotidianitat i, per tant, mostra composicions imaginatives. Hopper, en canvi, mostra la més radical concreció del medi. El seu realisme, o hiperrealisme,  -la simplicitat gairebé esquemàtica que l’apropa al còmic de dibuix tan simple com perfeccionista – ens aboca irremissiblement a la contemplació de la solitud amb efectes osmòtics. Enfront de Hopper, una darrera reflexió és que, al capdavall, el darrer i absolut estadi de l’aïllament depèn de la pròpia voluntat de comunicació.

La resta serà literatura. Com la que l’escriptor Jordi Coca li va dedicar a Paisatges de Hopper i el poeta el poeta Ernest Farrés i Junyent va elaborar acuradament, llargament al voltant de l’artista. 

Edward Hopper. Cinquanta poemes sobre la seva obra pictòrica (2006), guardonat als Jocs Florals de Barcelona l’any anterior, és una construcció entre interpretativa i reflexiva enfront del seu “brutal univers pictòric”. Les tonalitats són diversificades:

“On escric tot aquest assortiment de versos

hi ha de fet l’Edward Hopper que els engendra

i que, bo i transcendint l’espaitemps, ve a donar-me

les consignes”,

comença, i tot seguit obre pas al significat final de la lectura poètica que en fa:

Condemnats a ser una sola cosa,

en un ésser vivent vam fondre’ns ell i jo:

els seus neguits o estats d’ànim són meus

i a la vegada els meus són de tots a la llum

d’una mateixa lluna arreu del món”. 

Així nosaltres, confinats, davant de les finestres o a fora dels balcons, contemplem l’univers que ens envolta i decidim amb quins ulls ens el mirem. L’esguard interior ens condueix a la reflexió introspectiva; la mirada enfora ens obre perspectives i horitzons que sabem que existeixen i ens esperen. Mentrestant no em canso de mirar les imatges dels Hopper que la pantalla i la xarxa en posen a l’abast i que m’atansen a la soledat dels altres en la ficció de les teles. Escric, llegeixo, tradueixo i vaig construint la meva aposta de comunicació creativa. 

Edward Hopper, Chop Suey (fragment, 1929)

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 24.04.2020

EL REGNE ANIMAL

Semblava existir només als llibres de text de quan anàvem a primària. La civilització del totxo i del ciment l’havia desplaçat: als documentals del National Geographic i de Fèlix Rodríguez de Lafuente; a les granges on porten la canalla perquè vegin ases, pollastres i conills al natural; a la categoria de ‘mascotes’, que és molt denigrant, en referència a les bestioles de casa; a les curses de cavalls; a les pel·lícules, als llibres il·lustrats i als còmics i, en els darrers temps, a les reivindicacions dels animalistes i dels que estem a favor de la biodiversitat. La civilització ha arraconat el gènere animal. Però la natura de tant en tant pren la seva revenja per tant de despropòsit destructiu i ens planta cara, sigui en forma de tsunami, temporal o plaga de virus. Algun dia la humanitat s’haurà de plantejar globalment fer les paus d’una vegada amb el medi natural, del que formen part el regne animal i el vegetal, perquè com és la maltractem més dura és la reacció. No és una revenja, sinó el recordatori que al capdavall tot el cosmos és un joc d’equilibris i que el creixement humà no ha de suposar l’aniquil·lació de la natura. 

Hi he pensat cada vegada que el planeta ha estat pastura dels desastres naturals. El recent incendi d’Austràlia ha estat un dels episodis més dramàtics que el medi natural ens ha ofert. Fa ben poc el Glòria ens ha destruït edificis, ponts, espigons, platges i arbrat. Quan a penes ens n’hem refet, la pandèmia que ha desencadenat un velocíssim i voraç covid-19 ha trencat radicalment vides humanes, economies i hàbits de tota mena. El #quedatacasa s’ha convertit en obligació per a la supervivència. El  #totanirabe és un fervent desig. 

Un dels espectacles més insòlits és veure els carrers deserts. Les televisions i xarxes socials van plenes d’indrets habitualment concorreguts on no s’hi veu ni una ànima. És als carrers deserts com els quadres metafísics de Giorgio de Chirico on el regne animal ha tornat a fer-se present presència en tota la seva varietat.  Rens a Londres, pumes a Santiago de Xile, cérvols a Reims… L’esquirolet que fa pocs mesos vaig retratar trepant furtivament per la façana del Perez Museum de Miami ara s’hi deu passejar en família ben tranquil·lament. A Barcelona els dofins visiten les platges i fa uns dies els senglars trotaven carrer Balmes avall fins a la Diagonal. Unes altres famílies de senglars creuaven el cinturó de ronda vora l’Hospital de Vall d’Hebron mentre els pocs humans dels voltants els filmaven amb el mòbil i els portaven menjar. La nostra biodiversitat local ha anat més enllà dels ocells que ens alegren la vida – i més n’hi haguessin! –, els amfibis del llac del Parc de Terramar, els coloms que es busquen la vida per teulades,  terrats i els pocs pins que ens queden. És així com a les xarxes socials (gràcies als que ho heu gravat i mostrat!) hem pogut veure un grup de senglars per l’Avinguda Sofia i al Passeig Marítim davant del PicNic i una guineueta preciosa i rossa al barri del Vinyet. Quan nosaltres despareixem dels carrers, ells hi tornen. Sospito que no només perquè poden tenir gana i es busquen la vida, sinó perquè exploren el terreny que han perdut.

No sé si el covid-19 ens farà entendre que el regne animal mereix força més de respecte i consideració en tant que part integrant de la biodiversitat que hem de defensar perquè forma part de l’essència del planeta. Tant de bo. Però en tot cas, amb el seu acte de presència certifica que hi és i que defensa el seu medi, el seu espai i la seva pervivència. Com nosaltres defensem la nostra. Quan tot això acabi, tornem a sortir al carrer i es restableixin els límits entre el ciment i la natura caldrà una mirada diferent i, sobretot, unes mesures més eficaces per salvaguardar la biodioversitat més enllà de les frases benintencionades. La civilització comporta que al planeta cada regne hi pugui mantenir el seu espai vital.  

Les fotografies procedeixen d’internet. Se’n fa constar l’autoria sempre que es coneix.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 9.04. 2020

CIUTATS DESERTES

A la imatge de les ciutats encerclades, tumefactes, sobreeixides de víctimes de les temudes epidèmies que periòdicament assolaven Europa s’hi contraposa una altra iconografia a manera de l’altra cara de la moneda. És la imatge de la ciutat deserta. La vista dels carrers i places porxades d’Itàlia sense una ànima que aquests dies proliferen per les xarxes supera la pintura metafísica de Giorgio de Chirico de la mateixa manera que la realitat supera la ficció. Una vegada més la frase depassa el tòpic.

Cal fer cas, molt més de cas a les veus dels metges i experts sanitaris per evitar aquesta expansió fulminant de la pandèmia que a hores d’ara sembla interminable. La seva veu és la més autoritzada, sense cap dubte. La pandèmia s’estén i es perllonga. Les darreres dades del nostre país situen el punt d’inflexió de la corba a finals d’abril. Mentrestant, la pandèmia continua essent el malson permanent en creixement exponencial irremissiblement. La situació és dramàtica i requereix molta més conscienciació, encara, del que significa una emergència sanitària. El confinament ha de ser absolut i el #joemquedoacasa, més que un logo. La població en té consciència i es confina però la manca de mesures dràstiques amb les consegüents garanties no hi ajuda. Cal garantir els serveis essencials i determinats serveis mínims però a hores d’ara, quan a Catalunya portem 11.500 persones infectades i 662 de mortes (dades de dimecres, 25) encara estem lluny del confinament total que el seny i el sentit de supervivència aconsellen. Ningú no pot quedar indiferent quan la població està sotmesa a la pressió d’un alt factor de risc. 

Giorgio de Chirico, L’enigma de l’hora (1911)

Més enllà de les responsabilitats, cal esperar mesures per pal·liar les conseqüències de la pandèmia. Mesures per part de totes les administracions perquè totes hi estan implicades: local, supralocal, nacional i estatal. Els impactes són múltiples i multidireccionals, des dels sanitaris als econòmics passant pels docents i els culturals; tot és emergència. Les mesures adoptades  i el seu impacte són a hores d’ara parcials i, en alguns àmbits, tímides. Se n’esperen més.  La població confinada té tot el dret a esperar que els costos d’aquesta situació sense precedents no recaiguin a la seva esquena ni per compte seu. El panorama que tenim al davant ja no enganya.

Giorgio de Chirico, L’enigma d’un dia (1914)

La setmana passada em referia a dos dels llibres capdavanters en la literatura epidemiològica, La peste d’Albert Camus i La mort a Venècia, de Thomas Mann. Aquests dies he rellegit l’obra de Mann i he recuperat els passatges de la pel·lícula. L’adagietto de la Cinquena simfonia de Gustav Mahler, les imatges capvesprals de l’aigua lenta i oliosa dels canals venecians, les escenes de la platja d’estiueig, les visions de la ciutat decadent i malalta magistralment retratada per Visconti són el perfecte correlat de la narració tot i les llicències que el cineasta es va procurar per a la transmissió del relat de Mann que ell volia fer. Però aquesta vegada no hi he buscat la tensió entre l’art i la vida sinó la pulsió de la mentida col·lectiva, la irresponsable ocultació de la ciutat infestada pel còlera.

M’agrada pensar que a hores d’ara som bastant més civilitzats i que, col·lectivament, solidàriament, estem fent front a una realitat que encara ens depassa però que amb responsabilitat per part de tothom ens en sortirem. Encara que el termini del confinament es perllongui. Ciutats i viles desertes, #joemquedoacasa. 

Giorgio de Chirico, Gare de Montparnasse

 

La fotografia de la capçalera és La torre vermella, de Giorgio de Chirico (1913)

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 27.03.2020