MÚSICA EN TEMPS DE GUERRA

Hi ha municipis que en aquest temps de pandèmia han tingut la pensada de passar els pressupostos de cultura a altres àrees més ‘socials’. Com si la cultura no fos un bé de primera necessitat, com ho són l’educació i la sanitat. Aquesta realitat, que a nivell municipal es percep amb molta més immediatesa i realisme que en altres àmbits, ha descobert la feblesa d’algunes conviccions i un excés de demagògia que arriba a ofendre.

Ho constato arran de converses que he mantingut amb diversos artistes i creadors així com de representants de les respectives associacions d’artistes i professionals de la cultura i molt concretament als músics. Fa poc aquest setmanari publicava l’article tan precís com clarivident de David Puertas , “Quan plou, ens mullem” on exposava la vulnerabilitat dels artistes, els que viuen del ‘bolo’ degut a les condicions específiques del seu treball i a la mancança endèmica d’una regulació jurídica que els situi en pla d’igualtat laboral, fiscal i social amb la resta de treballadors. Només que les arts requereixen un estatut propi per la seva naturalesa i condicions de treball, i a hores d’ara des del CoNCA treballem intensament per a aquesta finalitat. 

S’ha demanat a les autoritats locals que els pressupostos de cultura continuïn vigents en la seva totalitat per tal de pal·liar d’una manera o altra el desastre econòmic que ha comportat el confinament i les incerteses i limitacions dels desconfinaments. Que els artistes i els  músics puguin actuar de formes alternatives i percebre els imports de les seves contractacions. La flamant resposta d’un d’aquests alcaldes va ser “que ahora no estamos para fiestas”. La frase no es referia tant a les circumstàncies sinó al caràcter prescindible de la música, de les arts, de la cultura. La reacció a aquesta frase la va sintetitzar en Gerard Quintana en un comentari magistral referit a dos moments musicals esdevingut en moments especialment tràgics a Barcelona i a Sant Petersburg. 

El vespre del 17 de juliol de 1936 l’Orquestra Pau Casals assajava la Novena simfonia de Beethoven al Palau de la Música. El Mestre anys després rememorava : “Quan el cor estava a punt de pujar a l’escenari un home va entrar corrent a la sala. Em va donar un sobre i, sense respiració, em va dir: ‘És del ministre Gassol. S’espera un alçament a la ciutat d’un moment a l’altre’. (…) En veu alta vaig llegir el missatge a l’orquestra i al cor i vaig dir: ‘Estimats amics, no sé quan tornarem a estar junts. Com un adéu de cada un als altres, podem tocar el final?’. I van contestar: ‘Sí, toquem el final!’ L’orquestra va tocar i el cor va cantar com no ho havia fet mai. Les llàgrimes no em deixaven veure les notes. M’acomiadava dels meus amics, eren com la meva família”. Pau Casals va conservar l’esperança de tornar-la a dirigir a Barcelona i va morir a l’exili sense haver-la pogut acomplir però el seu record resta com un testimoni imborrable de fraternitat universal. 

Avui he començat una nova simfonia. No sé si la necessitarà algú enmig del furor d’aquesta guerra”, declarà Dimitri Xostakóvitx la tardor de 1941, poc després de l’inici del setge de Leningrad, l’antiga Sant Petersburg per part de les tropes de l’Alemanya nazi. La Setena simfonia coneguda com Simfonia de Leningrad va ser interpretada l’agost de 1942  a la ciutat assetjada per part del que quedava de l’orquestra de la ràdio de la ciutat, i retransmesa per altaveusper tot arreu fins on assetjaven les tropes alemanyes. Quedaven tres anys llargs d’un setge que es va tancar amb un milió de morts per la fam i centenars de milers per la guerra. Xostakóvitx la va escriure contra els totalitarismes a manera d’elegia èpica i per amor a la ciutat “que Stalin destruí i Hitler rematà”.

Lawrence Durrell creu que la necessitat de l’art es correspon amb el consol que procura. En temps difícils ens acompanya – Käthe Kollwitz, Pau Casals, Dimitri Xostakóvitx- perquè en la seva grandesa hi rau la seva dimensió humana. La música, com l’art, és d’una utilitat immensa en temps de pau, de guerra o de pandèmia pel que té d’intangible quan arriba al cor dels éssers. 

Les imatges han estat extretes de les xarxes socials i els enllaços musicals de Youtube

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 29.05.2020

SOSTENIBILITAT: EFICIÈNCIA I CONSCIÈNCIA

Assisteixo a la presentació de l’estudi sobre la sostenibilitat en el medi cultural que han emprès conjuntament el CoNCA i l’ICEC, dos organismes de diferent rang vinculats al Departament de Cultura de la Generalitat que comparteixen l’interès en incorporar el concepte de sostenibilitat al medi cultura. Ho fan per mitjà d’una enquesta que a hore d’ara ja s’ha tramès per vies diverses (federacions, associacions, agents culturals, col·lectius) amb l’objectiu d’amidar les mesures preses en el medi cultural i l’interès i el compromís que des dels diversos sectors es pren en consideració. Hi han assistit un bon nombre de representants dels diversos sectors, tant del públic com del privat i es constata el que intuïem: l’interès i el compromís. I amb aquests dos elements ja tenim molt de guanyat. 

La motivació del CoNCA i de l’ICEC és compartida i, alhora, complementària. Des del CoNCA, que és un organisme assessor i avaluador de les polítiques culturals, es considera que cal incorporar els criteris de sostenibilitat en favor de la reducció de l’impacte del canvi climàtic que no sols ens amenaça sinó que ja és aquí en el medi cultural. Des de l’ICEC, que és un organisme executiu del Departament de Cultura i que tracta directament amb els sectors empresarials de la cultura existeix la voluntat d’incorporar el criteri de sostenibilitat en les futures línies d’ajuts a les empreses. El CoNCA, en tant que organisme que ha d’emetre els informes preceptius sobre les convocatòries d’ajuts públics a la creativitat i, genèricament, a la cultura, vetllarà per la plena incorpració d’ aquest requeriment – juntament amb d’altres tan importants com la igualtat d’oportunitats entre dones i homes, per exemple. 

D’estratègies n’hi ha diverses. Se’n destaquen quatre de llarg abast: la pràctica creativa sostenible;  l’educació i l’estímul del pensament crític; la creativitats en tant que motor d’innovació i la legislació cultural. Pel que fa al CoNCA, a l’ICEC, al Departament de Cultura i a les administracions amb implicació cultural el terreny és vast però no desèrtic. Es constata, a més, que al nostre país se n’han implementat diverses normatives tendents a garantir la sostenibilitat al medi cultural, però el panorama global ens el donarà l’enquesta. Una vegada s’hagi aplegat i processat la informació disposarem d’un retrat robot força fiable. Però, insisteixo, hi ha i iniciatives consolidades i en curs. 

Les polítiques culturals i ambientals no estan tan allunyades com podria semblar. Hi ha dos vessants on conflueixen: en el de l’eficiència i en el de la consciència. Eficiència pel que fa a l’assoliment de resultats a favor de la reducció de l’impacte del canvi climàtic i a favor d’un consum responsable. Consciència per crear-la i incrementar-la a partir dels valors de la cultura i la seva capacitat de transformació social. Són dos objectius estratègics imprescindibles no només per als sectors culturals sinó per al conjunt de la societat. Al capdavall, viure en un món millor, que avui dia és sinònim de més sostenible, és cosa de tothom.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 11.X.2019

UNA TARDA AL PARLAMENT. (A propòsit de la renovació del CoNCA)

Dimecres, primera hora de la tarda. Baixo del tren a l’estació de França, una estació preciosa que la Renfe ha malmès però que encara llueix malgrat els despropòsits. Ara hi acaben els trens que vénen de Sitges, cosa que facilita la comunicació amb el Born, Santa Maria del Mar, la Barceloneta i el Parc de la Ciutadella. La caminada fins la Ciutadella transcorre sota un sol de justícia; passar de la frescor dels vagons al carrer és com arribar a les portes de l’infern i entrar-hi. L’asfalt no ajuda i el trajecte entre l’entrada del Parc fins al Parlament és una mena de forn a l’aire lliure fins que encalço l’ombra dels plàtans davant de l’edifici.

El Parlament de Catalunya sempre m’ha impressionat. La combinatòria de l’antic arsenal embellida amb esgrafiats, un interior on llueix tota l’aplicació de les arts industrials amb el decorativisme de l’Exposició de Barcelona de 1888 i l’adaptació art déco dels anys trenta obrada per Santiago Marco quan l’edifici va passar a ser la seu del Parlament de Catalunya és una de les experiències estètiques més gratificants. Si, a més, recordem que va passar de ser l’arsenal de la Ciutadella construïda per a la repressió borbònica des de 1714 a la seu de la més alta representació del poble de Catalunya el 1932 l’experiència encara és més intensa. Per als que hi treballen la quotidianitat acaba difuminant l’encant però sempre hi ha alguna mirada que es perd pels marbres dels passadissos o pels sostres decorats cadascun amb un motiu diferent. Però quan hi has agafat distància a còpia de temps l’edifici i el que significa retornen amb tota la intensitat quan ets al seu davant, a l’ombra dels plàtans.

Els nous membres del CoNCA nomenats pel Parlament de Catalunya el 10 de juliol de 2019. D’esquerra a dreta: Edmond Colomer, Núria Iceta, Margarida Troguet, Vinyet Panyella, Salvador Casals, Jordi Font, Míriam Porter, juntament amb el president de la Generalitat, MHSr. Quim Torra, el president del Parlament, MHSR. Roger Torrent i la Consellera de Cultura, HSra. Mariàngela Vilallonga

És el que he experimentat aquesta tarda en entrar al Parlament de Catalunya. No era una visita qualsevol, sinó una circumstància que em porta a un altre canvi de vies, seguint la metàfora dels trens d’en Harry Potter. A proposta del President de la Generalitat, el Parlament ha votat la nova composició del Plenari del  CoNCA, el Consell Nacional de la Cultura i les Arts. Ara fa deu anys de la seva constitució inicial i després de diversos avatars, de reformulacions i dels anys de treball portats a terme sota la presidència de Carles Duarte des de 2012, tocava la renovació total. Ha estat aquesta tarda quan el Parlament, per ampla majoria, ha nomenat Salvador Casals, Edmond Colomer,  Núria Iceta, Miriam Porté, Margarida Troguet, i a qui signa aquest Marge Llarg membres del Plenari del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts. La setmana entrant el nomenament ha de sortir publicat al Butlletí Oficial del Parlament i després de la presa de possessió dels nous membres es farà efectiva la renovació d’aquest organisme assessor del govern en matèria de polítiques culturals. Entre altres funcions té la de l’atorgament dels Premis Nacionals de Cultura, promoure el diàleg entre els sectors culturals i l’administració de la Generalitat, avaluar els equipaments culturals i les subvencions públiques a la cultura i el seu retorn social i vetllar per la protecció de les llengües pròpies de Catalunya i de l’Aran i la igualtat d’oportunitats entre homes i dones. Dels posicionaments dels diversos grups parlamentaris de la reunió mantinguda amb la Consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga em quedo amb el marc general de fons, la necessitat de fer una reflexió sobre aquest organisme per veure quins camins ha d’emprendre de cara al futur.

Deixo altres qüestions que planen sobre les polítiques culturals – com les governances, els costos bàsics de la cultura, el retorn social, la interrelació entre cultura i educació – per a les properes setmanes amb la plena convicció que la lluita per la cultura val molt la pena perquè és el més gran bé social que la ciutadania posseïm. L’únic que em permeto avui és una reflexió personal: la renovació del meu compromís amb la cultura des d’un format diferent, més participatiu i des de la responsabilitat que atorguen la confiança del govern i del mandat parlamentari. Molt més del que hauria pogut voler i desitjar.

Article publicat amb el títol de “Emoció, convicció i compromís” a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 12.VII.2019