EL CORRELLENGUA DE LOLA ANGLADA

EL CORRELLENGUA DE LOLA ANGLADA

No té res d’estrany que els joves activistes de la CAL, entitat coordinadora d’associacions en favor de la llengua catalana, hagin dedicat el Correllengua d’enguany a Lola Anglada. El Correllengua, que es ve celebrant des de 1996, és un conjunt d’activitats que es van celebrant en diversos indrets del país per mostrar la vitalitat de la llengua catalana i la seva vinculació amb la cultura popular. Des d’inicis del segle XXI, a més, es dedica cada any a homenatjar a personatges significats de la cultura que hagin mantingut el seu compromís amb la llengua pròpia.  Es compleixen cent vint-i-cinc anys del naixement de Lola Anglada i l’efemèride compta, però ella hi figura enguany per mèrits propis, i molts.  

Lola Anglada (1892 – 1984), dona, artista i compromesa és una personalitat de la història cultural catalana del segle XX.  Amb aquell esguard entre lànguid i innocent que va conservar tota la vida, la veu vellutada, uns ulls de color de mar clara, el cabell onduladament esbullat que no sabies si era el resultat d’una permanent volgudament desdibuixada o d’una naturalitat atemporal. Lola Anglada, dona, artista i compromesa: tres vessants que es congrien en una individualitat que forma part de l’imaginari i del patrimoni col·lectiu del país. Va dibuixar, va escriure, va pintar murals, va confeccionar rajoles de ceràmica, va ser amiga dels seus amics i es va dedicar de ple a les arts sense voler saber res del que se suposava que havia de ser la vida d’una dona del seu temps: “Em planyo i planyo els meus, car sóc una novetat per a ells; habituats a la rutina d’una vida burgesa, jo els vinc a trencar llur vida fàcil i planera”, escrivia el 1921.

P1070165
Lola Anglada, Veremadora reposant (c. 1925). Museu de Maricel, Sitges. Dipòsit de la Diputació de Barcelona

En certa manera, la Lola va crear el seu personatge. “Jo m’he fet sola; els artistes de naixença no necessitem mestres”, evocava el 1981. Les memòries de Lola Anglada que Núria Rius Vernet i Teresa Sanz Coll van publicar el 2015 en una acurada edició de la Diputació de Barcelona narren el transcurs d’una existència que va voler cobrar-se la vida pròpia i que ho va aconseguir.

 

Abrandada amb un punt de sincera ingenuïtat i apassionada sense límits pel país, l’actitud vital i intel·lectual de la Lola la va portar a la defensa a ultrança d’aquells que, com ella, hi dedicaven tanta estimació com energies. L’amistat amb Francesc Macià al París de 1924 va ser determinant: “Jo sento un entusiasme, un desig d’agermanar-me amb els que, com Francesc Macià lluiten i es sacrifiquen per la pàtria. Perquè jo no sé viure sense una lluita (…) M’ho proposo per Catalunya, perquè puc comptar amb mi, amb la meva prudència, amb la meva serenitat, amb el meu entusiasme, amb la meva rebel·lia, amb el bon desig de tot bon patriota que anhela la llibertat per la pàtria esclavitzada.

Va viure a pler la Catalunya republicana: “Mai com en temps de la República m’he sentit viure a casa nostra (…) Potser perquè ens trobàvem alliberats de les cadenes de l’esclavitud i perquè teníem el nostre idioma, pàtria i bandera”. El compromís la va portar a col·laborar amb publicacions del catalanisme radical, a demanar l’amnistia per als integrants del Complot de Garraf, a afiliar-se al sindicat de dibuixants de la UGT durant la Guerra Civil i a col·laborar amb el Comissariat de Propaganda creant una figura entranyable: “El més petit de tots”.

5310petittots

La derrota va ser per a ella el pas a una etapa de foscor, d’oblit, de clandestinitat i d’exili interior, perquè no va voler marxar de Catalunya encara que les autoritats franquistes la titllessin de roja i separatista. Els anys del franquisme van ser d’opressió, de soledat i de resistència. “M’he inventat una vida que em fa feliç, per això tant se me’n dona viure ignorada”.  Va girar els ulls enrere per reconstruir la història il·lustrada de la ciutat ideal, les Visions de Barcelona, tan anacròniques com entranyables.

I va arribar el moment de les nines, quan el 1961 les va oferir a la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de Sitges, que les va instal·lar als baixos del Palau de Maricel fins el 1972, que es van instal·lar al Museu Romàntic, i a ella, la Lola,  la casa de darrera Maricel que va habitar uns quants dels anys seixanta.

 

La va cuidar i decorar amb amor i amb tota la dedicació que li demanava aquell indret que havia de ser un aixopluc de pau i de creativitat. “Dibuixo, pinto, cuino, escric i faig les feines de la casa”, explicava a en Tarzan en l’entrevista que li va fer el 1964 per a aquest setmanari.

Hauria pogut afegir que, a més, algunes tardes feina berenar a una nena del barri que entrava a casa seva per veure les pintures de les parets i la gran taula amb molts llapissos de colors que tenia al seu estudi.

Lola Anglada, s titol, Nena davant de mar

Perquè hi ha, també, una visió de Lola Anglada de Sitges estant que és la que encara ens fa estar en deute amb l’artista, la dona, la persona compromesa amb el país. Aquests dies, gràcies al Correllengua n’hem recuperat una part.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 27.X.2017

 

 

 

NINES I HOLOCAUST, PATRIMONI I MEMÒRIA (Pròleg de “La fàbrica Lehmann. Un pulmó creatiu a l’Eixample”.

IMG_6948

Tot va començar amb una visita de dues persones fa cosa d’un parell d’anys que em van deixar un llibre titulat Les set caixes. Parlava, entre altres, coses, de nines. De les nines que, entre altres, havia col·leccionat Lola Anglada. Em van advertir, però, que era una història més complexa perquè la fàbrica de nines d’on havien sortit algunes de les de la col·lecció de la Lola era una fàbrica molt especial i que la trobaria explicada al llibre que em lliuraven, Les set caixes. També em van lliurar un catàleg de l’exposició Fugint de l’holocaust. Nines i holocaust, quin binomi insòlit, vaig pensar. De fa temps que m’interesso per les històries que fan la Història d’aquest segle XX tan terriblement convuls – també ho és l’actual, amb els esdeveniments que es viuen en temps pràcticament real respecte de la notícia. La historiadora que finalment no vaig ser i l’escriptora que continuo essent mantenen una barreja d’interès, pietat i admiració per les víctimes de l’Holocaust, per la vida dels que van acabar essent fum al cel gris de plom d’Europa i per la dels que van sobreviure amb el destí marcat per sempre més. Les vides que ara semblen de cine i novel·la i van que constituir una de les més profundes i sòrdides tragèdies de la humanitat. Com els dels protagonistes de Les set caixes i els nens de La vuitena caixa.

Les persones que em van visitar per demanar reproduccions de les nines de la Lola Anglada per a il·lustrar un llibre sobre la fàbrica Lehman d’on van sortir eren Rosa Serra Rotes, llavors Coordinadora de Àrea de Coneixement i Noves Tecnologies de la Diputació de Barcelona i  Dory Sontheimer, l’autora de Les set caixes. Em vaig comprometre a facilitar el que calgués per a la difusió de les nines i de la història de la fàbrica i durant un temps tots dos llibres van romandre al prestatge entre els projectes d’altri en curs. Fins que fa uns mesos vaig rebre la visita de Joan Sala i Alba Cayón, d’Editorial Comanegra, i em van fer saber de la intenció de publicar la història de la fàbrica Lehmann, que els calien algunes reproduccions i que si em feia goig m’encomanaven el pròleg del llibre. Com que l’atzar de vegades juga a favor, l’editorial es trobava ubicada al complex de Consell de Cent 159, conegut avui com l’Espai Lehmann, on s’havien fabricat les nines, diverses de les quals eren com les de la col·lecció de Lola Anglada. 

fcosculluela38385159-barcelona-2017-encuentro-con-dory-sontheimer-nieta170512152555-1494595701783
Dory Sohntheimer amb la nina Patty.

Per aquestes dates Dory Sonhtheimer ja havia publicat La vuitena caixa, amb la que tancava una etapa de tot el que li havia estat revelat en les set caixes anteriors. Les set caixes contenien una llarga i intensa història familiar que l’autora va descobrir quan, morta la seva mare i endreçant les seves pertinences, va trobar set caixes acuradament endreçades amb tota la documentació que li explicava el periple dels seus pares i familiars, jueus, alemanys, i les tràgiques circumstàncies de les seves vides i les seves morts. Sonhtheimer va tenir el coratge i l’empemta de voler saber per tal d’assumir el passat i la identitat que li havia estat ocultada perquè, després de la gran tragèdia, els seus pares, Kurt i Rosl, Conrado i Rosita a la Barcelona de 1939, havien decidit mirar cap el futur i pujar una família sense la marca de la tragèdia. Però conservant les set caixes li atorgaven l’oportunitat de saber, d’assumir i de reparar el mal a través de la perpetuació de la memòria, que és el que, al capdavall, resta i es transmet.

Kurt Sontheimer i Rosl, juny 1934, a Sant Pol de Mar
Kurt Sonhtheimer i Rosl Heilbruner , els pares de Dory Sonhtheimer, a Sant Pol de Mar, el 1934. 

La Col·lecció de Nines i Joguines Lola Anglada Aquest és l’atzar i l’esquer que m’ha portat fins aquest pròleg. Un atzar generós, que m’ha descobert la història d’una fàbrica, d’una família, d’una època convulsa i dramàtica, d’un barri de la Barcelona obrera i de la seva evolució, del procés de fabricació de les il·lusions que prenien forma en aquests objectes fràgils i efímers que atorguen èpoques de felicitat en la vida de les criatures fins que rauen abandonades en un prestatge, en unes golfes o assoleixen la categoria de preuat objecte de col·lecció. La fàbrica Lehmann és, doncs, una història de memòria i patrimoni. S’hi retroba la història d’aquella Barcelona fabril ben visible als carrers de l’Eixample o dels barris que va anar desapareixent fins a l’estocada final dels Jocs Olímpics al barri obrer del Poble Nou. Queda ben poc de la Barcelona industrial, com si l’antiga fesomia fes nosa a la líquida postmodernitat urbanística de la ciutat. El llibre i l’espai de Consell de Cent 159, amb la façana baixa, l’antiga xemeneia, la reixa d’entrada, la font de pedra, les plantes, el passadís d’accés al carrer principal perpetuen no només una memòria de barri obrer, sinó també un sentit de continuïtat i identificació, de pertinença, al patrimoni industrial i fabril de la ciutat.

A La fàbrica Lehmann la memòria congria aquell llunyà 1893 quan Max i Ella Lehmann obren fàbrica a Barcelona com a sucursal de la que el 1885 havien començat a Nürenberg; els inicis de 1894 en què la fàbrica va comercialitzar i distribuir els productes de la firma de l’Eden-Bebè, les nines que feien les delícies de les criatures de famílies amb possibles; la construcció de la ximeneia de vint-i-cinc metres i un forn per a la fabricació dels caps de porcellana – un pas més de la cadena de producció de nines; la instal·lació de l’energia elèctrica el 1913, el reportatge d’actualitat del fotoperiodista de J. Brangulí per a la revista Blanco y Negro, la instal·lació del telèfon el 1917. El decurs de l’empresa es complementa amb la constitució de la nova firma Lemanos el 1919 per a l’exportació de joguines metàl·liques. La fàbrica de Barcelona el 1937 és col·lectivitzada i s’hi fabricarà coberteria per a l’exèrcit republicà,  mentre que el 1938 la central alemanya és arianitzada i venuda a nous propietaris. Hi passen els vendavals que assolen Europa durant la Gran Guerra i el nazisme, la Guerra civil espanyola i el franquisme. Els Sontheimer no recuperaran la fàbrica ni al final de la guerra civil ni al final de la Segona guerra mundial.

Nines i holocaust, patrimoni i memòria. Quin contrast en un relat que només aparenta ser història industrial! I, en canvi, quina intensitat de vivències i experiències! Només de resseguir la història dels directius de la fàbrica, de Kurt i Roslmtot un món cobra una vida que es debat en contra de la mort i de la destrucció. Per això cal retornar al coratge i l’amor amb què Dory Sontheimer anava obrint caixa darrera caixa, fins arribar a les vuit per mitjà de les quals, des del silenci i el perill de l’oblit,  ha retornat a la vida en el format etern de la memòria la història de la seva família. El 1929, fugint del nazisme des de Nurenberg havien vingut  a raure a Barcelona els germans Kurt i Dorel Sonhtheimer i Rosl Heilbruner des del Friburg de la Selva Negra. Ell es va incorporar a la fàbrica, i el 1936 es va casar amb Rosl; Dorel va fugir de nou cap a Tel Aviv el 1935, on un bombardeig dels italians el 1940 va acabar amb ella i amb una altra part de la família. El destí d’Auschwitz va suposar el final de vint-i-dos membres de la família de Kurt i Rosl.

dory-sontheimer-casa-barcelona-junto-muneca-patty-fabricada-antigua-fabrica-lehmann-que-convertido-hilo-conductor-octava-caja-donde-sigue-recuperando-historia-familiar-holocausto-1480677
La Patti, fil conductor de La vuitena caixa.

Quan una criatura té una nina a les mans, la nina és una joguina. Un objecte amb destinació efímera en la que projecta fantasies i il·lusions. De més grans, les nines esdevenen confidents, presències, amigues, obres d’art o una mica de tot plegat. Lola Anglada les col·leccionava amorosament i les va llegar a Sitges on, després d’haver passat per unes quantes provisionalitats van donar vida a la segona planta de la casa de senyors de Can Llopis, el Museu Romàntic sitgetà. Per bé que a l’hora d’escriure aquest pròleg la col·lecció ha estat catalogada acuradament per Pere Capellà i hi ha pendent el projecte d’una nova presentació que les presenti de forma més atractiva i faci més entenedor el sentit i el contingut de la col·lecció, l’interès de part d’experts i col·leccionistes continua essent una constant. Però després d’haver conegut la història i les vicissituds de la fàbrica Lehmann i de la família Sonhtheimer ens les mirarem d’una altra manera, perquè les nines de la Lola Anglada no es poden escapar dels seus referents.  Com també recordo les meves nines: tenia Pepes de cartró, nines de drap, d’altres de plàstic i una de molt fina, articulada, amb una carona fineta i uns ullets de pestanyes llargues que es tancaven… potser aquesta ho era, de la fàbrica de Barcelona? Penso en les nines d’Eden-Bebé, Bébé-Paris i de totes les altres fabricades o comercialitzades per Lehmann i  Lemanos, en  les inconfusibles nines de la fàbrica de Barcelona marcades amb una àncora. Tot s’acompleix a La fàbrica Lehmann; és un gresol on nines i holocaust, patrimoni i memòria, esdevenen, al capdavall, un testimoni de record,  vida i esperança.