RÈQUIEM PER LA MARE D’UNA AMIGA

Aviciats com els tinc,

qui es desviurà,

quan jo no hi sigui,

pels meus morts?”

Cèlia Sànchez-Mústich

No érem gaire gent però l’església parroquial era plena pel record i per l’afecte de tots els que no han pogut fer acte de presència. Hem acomiadat la mare d’una amiga i ha estat un acte senzill i sentit. La meva amiga i jo fa temps que som amigues i de tant en tant recordo la primera conversa que vam tenir. Va ser a la línia 4 del metro de Barcelona, del Liceu al Passeig de Gràcia. Sortíem d’un dels primers recitals de poesia que havíem compartit al Pati Llimona, on ens van acompanyaven els poetes Àngels Cardona – que era una energia positiva i inaturable – i Màrius Sampere, amb aquells ulls tan blaus. Va ser un trajecte breu i intens perquè en tres paraules em va posar al corrent de dos temes que li eren vitals: la situació de la persona que estimava  i l’estat de salut de la seva mare.

La mare de la meva amiga em sembla que només l’he vista una vegada però és igual, perquè, amb ella, sempre ha estat una presència constant.  N’ha tingut cura des de sempre, perquè la Nati Mústich necessitava ajuda per poder administrar una salut esquiva i escassa. Com que no tenia ningú altre la meva amiga ha tingut la seva mare com la més important i entranyable responsabilitat. Quan els anys han anat malmetent aquell cos tan feble les entrades, sortides i sojorns dels hospitals han esdevingut vida quotidiana.

No obstant, la meva amiga mai no ha ajornat la seva vocació de poeta sinó tot el contrari.  Només una bondat i una sensibilitat com la seva poden convertir en paraula poètica les situacions que voregen i depassen els límits dels humans.  Fins i tot quan ha escrit els seus posts a feisbuc, perquè són mirall de vida i sentiments. Fa pocs dies, quan la seva mare feia l’estada darrera a l’hospital va escriure-hi una reflexió que em va impressionar tant que no puc deixar de reproduir perquè expressa com poques vegades he llegit què és l’amor a l’engròs, total i absolut: “Donar la vida per algú, et converteix en heroi, sempre que la donis de cop (allò de matar-te saltant a les vies del tren per rescatar un nen) o a poc a poc però en missions humanitàries reconegudes (anar-te’n al Nepal, treballar dins l’Open Arms). També està prou ben vist quan és una mare que se sacrifica, ja sigui de cop o al llarg del temps, per un fill malalt i espantat que la demana. Se’n pot arribar a dir allò de “mare coratge” (però quina no ho seria? Poques…). I tots, crec, gairebé sense excepció, comprenem que les parelles dels presos o preses polítics deixin de fer llargs viatges de plaer en solitari, o a l’inrevés, en facin de llargs per poder estar amb la seva parella i donar-li suport. També diria que el gest d’un amo d’estar-se al costat del seu gos malalt, perquè considera que mentre sigui possible això és el millor per al gos (ell sap quines paraules li ha de dir perquè sigui feliç), més que no pas una luxosa residència per a animals o el sacrifici quan encara no toca, doncs això, aquestes renúncies a favor d’un animal generen admiració i tendresa incontestables, fins i tot per part de persones no especialment amants dels animals. Ara bé, si és la teva mare anciana, malalta, dependent, allitada, per qui dones la vida a poc a poc… les reaccions són ambivalents. N’hi ha de bones, i tant, però n’hi ha tipus “has de fer la teva vida” o “ella ja ha fet la seva vida”. I no, perquè ella no és menys que una refugiada, que una presa política, que una nena malalta, que un gos malalt.”

El recordatori de la Nativitat Mústich Burgada ens diu que des del dia 16 ha començat a viure dins dels qui l’estimen i, certament, Cèlia, hem estimat la teva mare perquè sempre ha estat amb tu una presència, com ho serà també d’ara endavant.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, setiembre 2019

MIR GERIBERT CAVALCA DE NOU

Un dels personatges fundacionals del territori penedesenc és el comte Mir Geribert, príncep d’Olèrdola. Olèrdola és avui un turó tocant a Vilafranca de vista obligatòria des de diversos indrets des d’on  deixa entreveure el domini del paisatge que ostenta avui i el domini del territori que exercia al segle XI.

Enfrontat des de 1041 amb el casal de Barcelona i amb la comtessa Ermessenda, regent per dues vegades dels comtats de Barcelona, Osona i Girona per la minoria d’edat primer del fill i després del nét Berenguer Ramon I i Ramon Berenguer I respectivament,  durant un temps va assolir la màxima autoritat de terres i castells dels barons penedesencs enfrontats al poder comtal per una pau pactada amb els sarraïns de Tortosa i per l’atorgament de franqueses a les comunitats pageses. Perquè la vida viscuda des de Barcelona i Girona o des de l’antiga ciutat d’Olèrdola podia ser ben diferent. Finalment Mir Geribert no va tenir més remei que acceptar l’autoritat dels comtes de Barcelona i acabà al seu servei, morint al castell de Mora el 1060.

Les muralles romanes d’Olèrdola

Però mentre havia durat el principat que s’autoatorgà a Olèrdola Mir Geribert va ser el cap visible d’un territori a penes cohesionat del que va saber liderar la defensa d’uns posicionaments que li eren més beneficiosos que els que la política que el casal de Barcelona practicava. Segles després Mir Geribert ha estat objecte d’estudis històrics compatibles amb la visió d’un personatge ardit i singular, com el de Ramon Planes “Mir Geribert, Príncep d’Olèrdola” o el que ens recorda Bienve Moya a la llegenda de la construcció del castell d’Eramprunyà per part del comte d’Urgell per haver ofès doblement Mir Geribert, que l’havia fet presoner… 

Avui el Penedès reclama la seva identitat territorial amb totes les conseqüències i ha aconseguit l’estatus de vegueria, a la van donar suport una setantena de municipis que acullen mig milió d’habitant i a  les tres comarques històriques, que són l’Alt i Baix Penedès i el Garraf s’hi ha afegit l’Anoia. L’estructura territorial del país mereix i exigeix, una reforma contundent amb la consegüent racionalització administrativa – diputació, vegueries, consells comarcals i municipis – però tinc la percepció que això encara tardarem una mica a veure-ho. Però mentrestant, molts de nosaltres hem optat per identificar-nos molt més amb la vegueria penedesenca que amb altres estructures territorials.

Per totes aquestes raons, les escriptors i escriptors penedesencs quan ens vam constituir fa uns mesos en un col·lectiu perquè vam considerar que el territori ens oferia el nexe comú de les geografies, la cultura popular i la voluntat d’arrelament i enfortiment de la identitat pròpia, en cercar una denominació que ens identifiqués vam anar a raure a en Mir Geribert. En ell vam reconèixer la primera mostra de voluntat d’articulació d’un territori, que és el nostre, que havia estat la terra de pas entre la Catalunya Vella i la Catalunya Nova, ampli i amb límits osmòtics per aixoplugar tothom que se’n sentís. 

Les Converses literàries a Sitges que aquest estiu hem organitzat en col·laboració amb el Centre d’Interpretació de la Malvasia, que ens ha acollit més que generosament, han estat una de carta de presentació, per bé que vam participar també en el projecte de Riudelletres, a Sant Pere de Riudebitlles, i en altres esdeveniments. Per parlar de gèneres literaris, poesia, entorn, realitat, ficció, literatura i patrimoni han passat pel CIM August Bover, Xavier Capdevila, Teresa Costa-Gramunt, Miquel Florido, Mercè Foradada, Lídia Gàzquez Manuel Güell, Jordi Lleó, Rita Marzoa, Maria Rosa Nogué, Vinyet Panyella, Oriol Pi de Cabanyes, Jordi Romeu Carol, Cèlia Sànchez-Mústich, Nati Soler, Xavier Vernetta, sempre acompanyats per l’inspirador i articulador del col·lectiu Mir Geribert, aquest personatge tan entranyable com incansable que és en Bienve Moya, juntament amb Antoni Munné-Jordà, dos dels escriptors dels més bregats de les nostres contrades.

Una de les converses entre escriptors i públic.

I aquí estem, cadascú amb sí mateix i la seva obra. Tenim projectes personals i col·lectius i ens reconeixem en aquest territori que ens motiva i ens defineix, i amb un gran antecessor a qui cal retornar perquè ens va forjar els orígens. 

POESIA MARCA SITGES

El cartell de la Festa és obra  de Pasgràfic: la seva característica empremta...
El cartell de la Festa és obra de Pasgràfic: la seva característica empremta…

Nou edicions, quòrum consolidat, públic sempre creixent i un boca a boca que fa que la Festa de la Poesia a Sitges sigui una de les trobades poètiques més consolidades i la més singular de les que actualment s’esdevenen arreu. Els poetes més convidats als festivals urbi et orbe comparen i ho certifiquen, tothom té ganes de venir-hi i els que ha hi han passat retornen per continuar gaudint d’un ritual inoblidable.

L’esquer i el tret distintiu de la Festa de la Poesia a Sitges és el caràcter d’homenatge i reconeixement vers els poetes convidats, la seva atenció personalitzada i la pluralitat estètica i generacional dels convidats. El que va començar com la intrèpida aposta de dos poetes sense aturador com són en Joan Duran i la Cèlia Sànche-Mústich ha esdevingut una fita del calendari festiu sitgetà. No té la vocació de moure masses, ni de contribuir al negoci de determinats, ni d’aplegar els conreadors de les més diverses formes de passar el temps, ni ostenta altres raons tan legítimes com eficaces que sumen en la variada seqüència d’esdeveniments. La Festa de la Poesia a Sitges és la celebració dels poetes, de la creativitat lírica, de la capacitat de commoure per l’efecte de la paraula, la trajectòria d’aquells que han apostat per l’escriptura i conreu d’una forma de dicció que transcorre entre l’oralitat a la plàstica visual, el gest i el càntic, la força captivadora del text silenciós. Cultura i participació en estat pur.

Frèia Berg, Implosió (sèrie, 2015).
Frèia Berg, Implosió (sèrie, 2015).

El seu reconeixement és palès en els logos que acompanyen els programes. L’Ajuntament de Sitges, la Institució de les Lletres Catalanes, El Retiro, el Consorci del Patrimoni de Sitges, les edicions de L’Eco de Sitges i de Llibres de Terramar són els primers que hi van apostar i constaten més que satisfets que la Festa és una realitat tan intensa com creixent. Mereix un càlid aplaudiment la llarga llista dels que hi contribueixen amb generositat i convicció, any rere any, amb tota mena d’espècies com els establiments hotelers que hostatgen els poetes i l’ampli nomenclàtor corporatiu, empresarial, comercial i individual – voluntariat inclòs…- al que s’hi sumen els mecenes que via Verkami unifiquen tota mena d’esforços i contribucions perquè la Festa sigui, un any més, un èxit.

El Brollador del Cau Ferrat... a l'espera dels poetes... (2015). Fot. Frèia Berg.
El Brollador del Cau Ferrat… a l’espera dels poetes… (2015). Fot. Frèia Berg.

Víctor Sunyol, Ponç Pons, Sònia Moll, Tònia Passola, Josep Colet, Anna Crowe i Eduard Sanahuja viuran una experiència única, que compartiran amb els joves Carles Morell, Glòria Coll i Misael Alerm,. Tots plegats se sotmetran a l’intens programa esdevingut ritual: l’arribada el divendres a la tarda a l’Estació; desfilada pels carrers i balconada popular amb l’acompanyament de la Suburband; parades al Prado i al Retiro i aturada final a la plaça de l’Ajuntament per rebre el Llibre de la Festa que edita Llibres de Terramar; a la nit, al Racó de la Calma, l’homenatge dels joves poetes. L’endemà dissabte al matí els esperen els plaers triats; la foto de família davant de la Sirena amb els mecenes i el trajecte de batucada fins el Retiro on els espera un dels actes més nostrats de la festa el Dinar dels Poetes: és quan constaten com som els sitgetans. A dos quarts de set de la tarda podem assistir a la seva ‘Captura d’ànimes’ al Saló d’Or de Maricel i a la nit, el gran ‘Recital de cloenda’ al Retiro. Diumenge al matí es passejaran per veure els aparadors que els han estat dedicats i a dos quarts d’una entraran (finalment, enguany sí!) al Cau Ferrat per rendir-se al temple de l’art total, on els rebrà el besnét de l’amo de la casa.

No em diran que no sigui un programa radicalment diferent de qualsevol altre esdeveniment poètic dels que es fan i es desfan. Com el Versfusió, confegit cada any amb l’amalgama dels títols de les obres dels poetes convidats:

Mirador:

versos a la vora del fred,

on s’acaba el sender,

a la ratlla del sol.

Paisatge amb figura,

l’horitzó no hi és

i Déu en algun lloc.

La Festa de la Poesia a Sitges és marca Sitges, i registrada per mèrits propis.