RAMON CASAS, A SITGES

RAMON CASAS A SITGES

cartell-copia

L’hi devíem, i per moltes raons. Perquè la vinculació de Ramon Casas amb Sitges sempre va ser discreta. Sobretot si es compara amb la de Santiago Rusiñol i Charles Deering, els dos personatges que gràcies a Ramon Casas van recalar a Sitges. L’un, l’octubre de 1891, quan diu que anava a Vilanova per veure el Museu de Víctor Balaguer on, entre altres tresors, hi havia una Anunciació del Greco, però en realitat el que volia veure era el lloc on Casas i Meifrèn havien pintat patis blaus i una llum ben diferent del gris emboirat de Montmartre.  L’altre, divuit anys més tard quan va acompanyar el seu client i amic Charles Deering a dinar al Cau Ferrat un 16 de setembre de 1909, acompanyat de Miquel Utrillo en qualitat d’amic… i d’intèrpret. En totes dues ocasions la figura de Casas va quedar en segon pla, discretament, però la seva presència ha anat guanyant reconeixement i protagonisme.

estudi-dama-de-blanc-1891
Ramon Casas, Dama de blanc/Étude/Estudi/Noia de blanc en un pati blau (Sitges, 1891) Museu del Cau Ferrat

Trobem Ramon Casas pintant a la manera dels Luministes amb una visió del paisatge sitgetà no gens tòpic i amarat de llum. La Noia de blanc en un pati blau, coneguda també amb el títol de Dama de blanc o el d’Estudi/Étude (1891) o L’hort del Vinyet, pintat juntament amb Santiago Rusiñol, autor del quadre homònim (1892) en són dues mostres. El plein air sitgetà, fossin patis o paisatges constitueix un important capítol de la pintura de Ramon Casas. I quan el 1908 realitzar el cartell anunciant la primera cursa automobilística del país, la Copa Catalunya, amb el recorregut pel Penedès marítim, Casas hi va situar la vista de Sitges des de la Creu de Ribes que Rusiñol, els Luministes i potser ell mateix havien pintat l’estiu de 1892.

copa_catalunya_racc

Respecte de Rusiñol, la presència de l’artista s’enquadra  en una amistat que es remunta vers 1882 i es perllonga tota una vida. Ateny la seva plenitud al Cau Ferrat de les Festes Modernistes i en els quinze olis i la vuitantena de dibuixos que configuren el seu particular catàleg dins del museu. Rusiñol va saber triar, i Casas va saber correspondre. Els quadres que, com els tres nus (1894), el Ball al Moulin de la Galette (1890-1891),  el Gitano de l’Albaycín (1883), la Noia llegint (c.1890), la Noia de blanc en un pati blau (1891), les delicioses vinyetes de L’Auca del Senyor Esteve (1907) o els retrats que configuren la iconografia rusiñoliana més popular, com  Rusiñol dalt d’un llum de ferro (1893) o el darrer retrat (1926), constitueixen petites o grans obres mestres.

Ramon Casas va ser testimoni d’excepció de la construcció de Maricel des dels seus orígens remots. La compra del vell Hospital de Sant Joan, la recomanació d’Utrillo com a l’home capaç de tirar endavant un projecte que a més d’un li degué semblar una utopia, l’amistat i la confiança de què es va fer creditor amb un Charles Deering cada vegada més decidit i enamorat d’un ideal de vida i de col·leccionisme, els viatges per Espanya a la recerca d’antigüetats i per Europa visitant museus i col·leccions artístiques… I la seva presència a Maricel. Una fotografia de vers 1914 el mostra dinant al menjador de la residència de Deering – actualment la Sala Gòtica del Museu de Maricel – acompanyat del seus familiars amb els que havia quedat per trobar-se a Sitges amb la intenció de mostrar-los el que el seu amic americà havia construït.

ramon-casas-i-els-seus-familiars-dinant-a-maricel-c1914

Per a Deering, Casas va ser un gran artista i home de total confiança. El retrat que Casas va fer amb destinació al nou Hospital de Sant Joan del seu gran benefactor – actualment al Museu de Maricel – mostra un esguard d’afable serenitat tot i la posició de ferm home de negocis i de conviccions. La mirada de l’artista mai no fallava perquè era integral, mostrant anvers i rerefons, amb una profunditat psicològica com ben pocs han assolit.

Quan es va produir la ruptura entre Deering i Utrillo, Casas es va situar al costat de l’amic americà i aquest, a manera de comiat de Sitges, li va vendre pel mòdic preu de 10.000 pessetes la seva residència d’hivern, coneguda avui com Can Rocamora. Casas hi va fer ben poca estada; s’apropava a la seixantena i trobava més descans vora les robustes parets de Sant Benet de Bages que en un Sitges on tot havia canviat massa des dels dies de joventut; Rusiñol a penes hi venia i quan ho feia hi passava unes hores, els amics Luministes havien passat avall llevat de Mas i Fondevila, Utrillo era arbre caigut – per bé que reivindicat per la generació jove i les exposicions anuals de la denominada “Trinitat de can Parés” – ell, Rusiñol i Clarasó – eren considerades com una mostra de supervivència de clàssics moderns. Amb tot, però, pintà dos o tres interiors de la casa amb Júlia com a protagonista d’escenes d’intimitat tranquil·la i casolana.

 

1928-sr-amb-casas-i-claraso-a-la-sala-pares-1
Ramon Casas, Santiago Rusiñol i Enric Clarasó a la Sala Parés, amb motiu de l’exposició anual. Barcelona, 1928. 

Ramon Casas té biografia artística sitgetana, com mostra l’itinerari de la seva obra i de la seva presència als museus de Sitges. L’exposició Ramon Casas, la modernitat anhelada, hi recala en diversos aspectes no gens tòpics; és una exposició de nous planetjaments de tesi i de context. Aquest és el millor homenatge que de Sitges estant li podíem fer, però no l’únic. Perquè com en el cas de tots els clàssics, no ens l’acabarem; resten encara motius per continuar la celebració de Ramon Casas a Sitges.

Ramon Casas té biografia artística sitgetana, com mostra l’itinerari de la seva obra i de la seva presència als museus de Sitges. L’exposició Ramon Casas, la modernitat anhelada, hi recala en diversos aspectes no gens tòpics; és una exposició de nous planetjaments de tesi i de context. Aquest és el millor homenatge que de Sitges estant li podíem fer, però no l’únic. Perquè com en el cas de tots els clàssics, no ens l’acabarem; resten encara motius per continuar la celebració de Ramon Casas a Sitges.

 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 11.XI.2016

 

 

 

 

 

El Carnaval dels Modernistes

2006-06-27 12-24-54_0010 còpia
Imitació de tapisseria medieval pintada per Santiago Rusiñol per al Carnaval del Cercle Artístic de Barcelona celebrat al Teatre Líric (1889).

Van fer saber a tort i a dret que sortiria el carro gros. Ho van preparar amb tota cura i gran detall dedicant-hi tots els esforços materials i, sobretot, de creativitat i d’imaginació.  Van procurar que se’n parlés des dels preparatius. No van oblidar cap detall. El gran ball dels artistes de 1889 va començar a les onze de la nit del dilluns de Carnaval i va acabar a les quatre de la matinada. La condició, a més de les ganes de divertir-se, era la d’anar disfressats.

Un any abans un dels capitostos joves havia passat pel Carnaval de Niça, famós entre els famosos, i n’havia quedat enlluernat. Havia estat també al Carnaval de Roma i havia dedicat algun article al de Barcelona. Li encantava disfressar-se i no en perdia l’ocasió. A Sitges, quan total no feia més de quatre dies comptats que hi havia posat els peus, en un dels balls carnavalescos del Prado diu que una màscara femenina se li va acostar i li va xiuxiuejar que vés, que si segueixes així aviat et faran alcalde. A París la va fer més grossa, i ell i el seu amic i company de fatigues es van disfressar de manoles i van fer un debut memorable ballant i cantant flamenc al ball de màscares dels artistes al Folies-Bergère. De gran li van haver d’extirpar un ronyó necròtic en una operació que li van fer a domicili. Va estar a un pas de no explicar-ho però així que es va veure les orelles va tornar a fer de les seves i, en plena convalescència, el dilluns de carnaval es va posar un nas postís fent ganyotes quan el metge el va anar a visitar, de manera que el va despistar fent-li creure que ja estava mig mort.

                  El ball de disfresses dels artistes aplegats al Cercle Artístic de Barcelona es va celebrar al Teatre Líric, el segon de la ciutat després del Liceu. Els organitzadors s’havien inspirat en els carnavals europeus en els que la presència i l’acció dels artistes atorgava un valor afegit de creativitat i estètica, com els de Viena, Roma o Florència. El sarau de 1889 a Barcelona era, per damunt de tot, una reivindicació de la presència i la visibilitat dels artistes que cercaven el reconeixement per part de la societat més enllà dels salons i les exposicions. Era una treva,un pacte entre els artistes i la burgesia més característica dels dies de La febre d’or, tan ben descrits per la novel·la homònima del gran Narcís Oller.

2006-06-27 12-24-17_0008 còpia
Les disfresses dels artistes dibuixades i comentades a les pàgines de “La Vanguardia”, 6.III.1889.

                  De la nòmina modernista i afins, Rusiñol i Casas van formar part del comitè organitzador sector decoració, juntament amb l’escenògraf J. Soler i Rovirosa i els germans Masriera. El saló del teatre es va redecorar com un saló elegant estil renaixement, amb la intervenció de l’escenògraf Vilumara i l’arquitecte Francesc Rogent, escultures de Clarasó i de Josep Llimona; animals dissecats procedents de la col·lecció del naturalista Francesc Darder – un lleó, un tigre i un llop- ; al·legories de Carnaval per Alexandre de Riquer i F. Masriera. No hi van falta objectes artístics: tapissos, armadures, estàtues i també plantes, procedents de diverses col·leccions. Rusiñol va decorar les parets amb tapissos neogòtics – la dèria estètica del moment, aquest neogòtic del primer modernisme del que el Gran Saló del Cau Ferrat en guarda algun ressò – amb temàtiques transcendents i tonalitats humorístiques. Les disfresses també van ser lluïdes: Ramon Casas, de florentí del segle XIII; Francesc Rogent, de plebeu medieval; Soler i Rovirosa, de general; el pintor Manuel Cusí, de florentí del segle XV; Pere Romeu, de capità; Francesc Labarta, d’àrab; Pompeu Gener, de marquès; Josep Lluís Pellicer, d’artista pelut del segle XIX… Rusiñol va conservar fotografies dels seus tapissos i dels artistes disfressats. Ell anava de romàntic del segle XIX.

32119-22
Ramon Casas disfressat de florentí del segle XV. Ball de carnaval del Cercle Artístic de Barcelona al Teatre Líric (1889).

El Carnaval dels artistes va fer córrer molta tinta i va entrar a formar part de la memorialística barcelonina fins ben entrats els anys quaranta. Fos quina fos l’ocasió, no se’n van deixar perdre ni una. Per això no es fa estrany que, com que tot torna, aquests dies n’havem vist uns quants formant part del seguici carnavalesc. Quan van saber que aquest any sí, s’hi van apuntar de seguida.

Feliç Carnaval!

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 5 de febrer de 2016. 

“PER L’ART I PER LA PÀTRIA”

Ramon Casas, Retrat d'Enric Morera. MNAC, Barcelona
Ramon Casas, Retrat d’Enric Morera. MNAC, Barcelona

Cada dia som més i amb més fe i més ben armats per combatre per l’art i per la pàtria. Ja saps que l’Art és la nostra pàtria gran i Catalunya la nostra pàtria petita. Petita ara però que en idea la concebim tan gran com l’altra quan a ella li entregui tota l’ànima. Ja ho veus, ja somiem, però somiem coses grans, belles, què millor que això!

Ho escrivia un entusiasta Enric Morera als seus trenta anys al seu gran amic – li deia germà- Isaac Albéniz. Era en un moment àlgid del Modernisme, un juny càlid de 1895, quan el jove compositor anava desgranant els seus projectes i somnis a un interlocutor que el podria comprendre com pocs. Albéniz podia amidar el grau d’entusiasme de Morera, el seu compromís i el seu geni enfront de la gran tasca de modernitzar la música del país fos per la influència rebuda i assimilada de la més avançada música del Nord o per la recopilació i harmonització que portava a terme de la música popular catalana.

IMG_7991

En aquells moments les composicions musicals d’Enric Morera eren ja d’una ambició suprema. Ell, que havia començat a saber de solfa i d’instruments en una llunyana Argentina on la seva família s’hi havia traslladat quan ell encara anava amb bolquers, havia iniciat l’aventura de la composició, la pedagogia i la interpretació amb vocació, voluntat i ofici. Les memòries que va publicar el 1936 amb el títol de Moments viscuts mostren uns passatges inoblidables, gairebé exòtics, en els que el protagonista explica les seves aventures a l’Argentina; una imatge d’en Morera que s’adiu poc, o gens, amb el retrat que li va fer Rusiñol dirigint la coral de la Catalunya Nova (1897). Però era el mateix, efectivament: el jove que desafiava els seus professors i l’home que s’havia proposat posar al dia l’obra regeneracionista de Josep Anselm Clavé fundant una coral d’obrers que no sabien de solfa però que mostraven sensibilitat i interès per dedicar el temps de lleure a la música popular catalana.

Santiago Rusiñol, Retrat d'Enric Morera dirigint la coral Catalunya Nova (1897). Museu del Cau Ferrat, Sitges.
Santiago Rusiñol, Retrat d’Enric Morera dirigint la coral Catalunya Nova (1897). Museu del Cau Ferrat, Sitges.

Quan vers 1892 entre el grup dels modernistes de L’Avenç va trobar Rusiñol s’inicià una amistat i una complicitat que van confluir en obres que han esdevingut el paradigma de l’art total i de la compenetració entre la literatura i la música: Oracions, L’alegria que passa, Els caminants de la terra o La nit de l’amor. Morera prendre part en la Segona Festa Modernista dirigint una obra de César Frank i la part musical de La Intrusa, de Maeterlinck i va protagonitzar la Quarta estrenant l’òpera La Fada. Quatre anys més tard fundava el Teatre Líric Català amb la voluntat de construir una alternativa de país i de qualitat en front de la sarsuela madrilenya.

Enric Morera. Cançó de Zaira. LAP 1898
Música per a la “Cançó de Zaira”, “L’alegria que passa”, amb text de Santiago Rusiñol (1898).

Modernitat, patriotisme, regeneracionisme, creativitat, rigor, sensibilitat i entusiasme són algunes de les qualitats del mestre Morera. La popularitat que va assolir en el seu temps va contribuir a propagar cants i melodies que al cap d’un segle han passat a formar part de l’imaginari col·lectiu del país. La santa espina (amb tota la càrrega simbòlica i resistencial que prové de l’època de la primera dictadura); L’Empordà, Sota de l’om o La sardana de les monges són melodies vigoroses, penetrants i inoblidables. Morera va escriure centenars d’obres de tots els gèneres musicals i va posar música als més remarcables escriptors del seu temps, des d’Àngel Guimerà a Trinitat Catasús i des d’Emili Guanyabens a Josep M. de Sagarra. Als nostres dies ha prevalgut la música popular en detriment de la música escènica i instrumental, i és per això que Enric Morera mereix un nou dimensionament que el mostri en tota la seva plenitud.

Àngel Guimerà i Enric Morera.
Àngel Guimerà i Enric Morera.

La música del mestre Morera és també un patrimoni dels sitgetans: per les obres que va compartir amb Rusiñol, pels concerts que va organitzar al Cau Ferrat, per les vetllades al Prado i al Retiro – és soci honorari de totes dues societats -, per les nits de caramelles protagonitzades per La nit de l’amor, pels anys que va viure al Mas d’en Puig i a la Sínia Morera i les obres que porten data sitgetana, per aquesta sardana tan profundament entranyable de La Festa Major. L’exposició que han organitzat l’Ajuntament de Sitges, el Departament de Cultura, la Biblioteca de Catalunya i el Consorci del Patrimoni de Sitges, comissariada per Francesc Parra i Pol Cruells ens posa a l’abast la grandesa i la creativitat d’un dels temperaments artístics més grans del seu temps.