L’ESCULTOR GUSTAU VIOLET: MÉS QUE UNA ANTOLÒGICA

L’ESCULTOR GUSTAU VIOLET :  MÉS QUE UNA ANTOLÒGICA

 

Ja les podeu fer ben altes

les fogueres d’aquest any:

cal que brillin lluny i es vegin

els focs d’aquest Sant Joan”

Joan Maragall

 

L’escultor Gustau Violet (Tuir,  va venir el 1914 amb la muller i es va passejar per la Ribera. El poble li va agradar. Va visitar el Cau Ferrat, on el seu amic Rusiñol li va fer de guia i li va mostrar les dues escultures que li havia adquirit a l’exposició que tots dos van fer conjuntament a Paris el 1906 a la Galerie Georges Petit.

5b4dca12ae9cc_
Gustau Violet, Les portadores de taronges (1905). Museu del Cau Ferrat, Sitges

Utrillo, que segons com feia les coses a l’engròs, havia comprat per a Charles Deering divuit escultures a l’exposició que Violet havia fet feia poc a Barcelona, a les galeries del Faianç Català, algunes de les quals lluïen a les estances més importants de la residència del col·leccionista nordamericà.

eix-sitges-reivindica-lescultura-i-el-pensament-de-gustau-violet-104227
Gustau Violet, “Les tafaneres” (1905-1910), Ajuntment de Tuïr

 

DSC_6821 copy
El grup escultòric de “Les tafaneres / Les commères” va formar part de la col·lecció de Charles Deering, que les va lluir al dormitori de la seva residència de Maricel entre 1914 i 1921. Fot. cortesia de Deering Estate, Miami, EUA.

L’estada de l’escultor Violet a Sitges era deguda a la proposta que Utrillo li havia fet, ja que volia ornamentació escultòrica per a l’arquitectura de Maricel, tant a la residència Deering com al pont i al Palau que llavors estava en construcció. Van fer tractes, però l’esclat de la Gran Guerra en va precipitar la fi, ja que Violet es va haver d’incorporar a files com un “poilu” més. L’amistat, però va continuar.

37091812_1217688888372898_8542525119489114112_n
Gustau Violet va enviar aquesta fotografia des del front a Miquel Utrillo (c.1914). Arxiu Miquel Utrillo (Sitges)
3529a_0
Gustau Violet va dedicar aquest gerro de ceràmica a Miquel Utrillo amb motiu de la concessió de la Legió d’Honor que li atorgà el govern francès, amb la inscripció “Homenatge del més català dels francesos al més francès dels catalans” (1917). Museu de Maricel, Sitges

Aquest és un, només un capítol de l’exposició recentment inaugurada al Museu de Maricel sobre “L’escultor Gustau Violet. Art, pensament i territori”. Comissariada per la historiadora de l’art Esther Baron, especialista en l’escultor, i per Ignasi Domènech, Cap de Col·leccions dels Museus de Sitges, mostra un centenar d’obres de l’escultor situades en el triple context de la creativitat, del territori i de la renaixença de l’art rossellonès dels primers anys del segle XX.

29363193368_8dac362044_b
Esther Baron i Ignasi Domènech, comissaris de l’exposició “L’escultor Gustau Violet. Art, pensament i territori”.

Les peces provenen de col·leccions públiques de dinou museus i institucions francesos i catalans, així com d’una quinzena de col·leccionistes privats. El catàleg dedicat a l’exposició  conté una àmplia i actualitzada visió de l’artista amb els estudis d’Ignasi Domènech, Esther Baron, August Bover i Eric Forcada.

dsc_0514_copia

El poema de Joan Maragall llegit tot just quan fa unes setmanes cremaven les fogueres a banda i banda del Pirineu remet a la idea del territori que Violet i els artistes catalans del Nord i del Sud compartiren: que les valls, els cims i els camins eren llocs de trobada, no frontera de separació.

 

IMG_6623
L’escultor Gustau Violet a la seva casa de Prada (Conflent) i amb el Canigó de fons (1914). Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Aquesta idea portada a la pràctica fa que Ceret esdevingués un punt de trobada i de renovació de les arts, i que a Barcelona des de 1905 els artistes de la renovació de l’art rossellonès hi exposessin amb freqüència. Jesús Galdon, l’artista que ha tingut cura del disseny de la mostra, ha traslladat la idea del paisatge pirinenc a la gràfica i a l’entorn general a partir del desenvolupament de la silueta del Canigó i els cims del Pirineu.

42329741095_a7a69e3bda_b29363190638_1823988a2f_z

 

El territori és, altrament, l’indret de la recerca de la modernitat: una modernitat que arrela en un primitivisme autòcton, tel·lúric, on els éssers – l’àvia, les dones, els pastors, el metge rural, les noies… – esdevenen símbols sense perdre l’esguard. Éssers que tenen el seu tornaveu en els poetes, no només Verdaguer, no només Maragall, sinó, sobretot, Josep Sebastià Pons i Simona Gay, entre altres. Des d’un punt de vista estètic s’hi observa l’evolució, en escultura, de Rodin a Maillol;  en idees i praxi  estètica, del simbolisme vers una visió depurada de l’entorn i de la mirada interior. George Daniel de Monfreid – amic de Paul Gauguin, amb qui comparteix el retorn al primitivisme -, Aristides Maillol, Gustave Fayet, Esteve Terrus, Lluís Bausil, Laurent Auberge Garcias, Miquel Oslé, Manolo Hugué, Enric Casanovas, Pere Jou, Joan Borrell Nicolau, Josep Biosca, Marcel Gili i Miquel Paredes són els noms propis que acompanyen i envolten Gustau Violet en els àmbits de la creativitat, del territori i del mestratge.

4basvio7
Gustau Violet, “Retrat d’Antoni Saporta”(1906), Ajuntament de Tuïr
DgcYaHpWkAAAVSS
Gustau Violet, “Traspassant la serralada / El doctor Jean Arrous” (1914), Ajuntament de Tuïr.

Hem començat parlant de Maricel, i és que l’exposició de l’escultor Violet és una avançada de la mostra amb que celebrarem el centenari d’aquest important complex arquitectònic i artístic; Maricel ja hi és present. Mentrestant, aquesta exposició és memòria, descoberta, la visió de l’art català sense fronteres i amb territori i pensament compartit i, sobretot, l’asseveració que la creativitat i el mestratge de Gustau Violet ja forma part dels valors artístics del segle XXI.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges,