RUSIÑOL A GIRONA EN TEMPS DE FLORS

RUSIÑOL A GIRONA, EN TEMPS DE FLORS.

“Que per molts anys, Santiago Rusiñol, pugueu ser el nostre hoste, l’amic fidel de Girona, l’enamorat dels nostres monuments i dels nostres paisatges. Vos ja sabeu bé prou que Girona us estima, i us admira,  us està profundament reconeguda i no se sabria pas acostumar a les vostres llargues absències.” Li ho deia Carles Rahola a un Rusiñol ja envellit però que encara amb aquell bri d’ironia i de tendresa a parts iguals que assistia a un homenatge multitudinari que la ciutat li dedicava el febrer de 1926, amb ballada de sardanes a la Devesa inclosa. Eren anys de reconeixement en el moment just en què l’artista encara ho podia disfrutar amb més emoció que altra cosa. Però la vida amarga l’anava assetjant rosegant les vores de les alegries i de la vida quotidiana. Per això el 1927 escrivia el gran compendi del sarcasme, el desengany i la tristor de la vellesa deixant plasmades a Màximes i mals pensaments un conjunt de frases lapidàries que fan somriure i esborronar.

El febrer de 1926 quedava lluny, molt lluny, de l’enlluernament de joventut. Dels dies en què va prendre part a l’exposició col·lectiva al claustre de Sant Pere de Galligants per les fires de Sant Narcís de 1878 gràcies al seu mestre, el pintor gironí Tomàs Moragas. Potser va ser llavors, potser deu anys més tard quan hi va tornar, que va dibuixar les escales de la catedral de la seva Girona de pedra i se’n va endur un munt de records de llocs que li agradaven en format fotogràfic.

Hi va retornar el 1908 i des d’aquell any sovintejà les estades tardorals. Les vistes de la ciutat constitueixen un fidel correlat de l’article que va publicar el 1912 sobre la profunda impressió que li causava la ciutat. “Girona de pedra”, constitueix un dels millors i més aprofundits articles de Rusiñol; hi aboca l’aiguabarreig de sentiment, tendresa i ironia que caracteritza el personatge en uns temps en què el Modernisme ja és història i que només li resta la fidelitat a la passió vers l’art i la creativitat des de la sinceritat i la mirada interior. La “Girona de pedra” de Rusiñol és la de “les coses velles i els els records de la pedra, i l’art d’ojiva, i els campanars amb orenetes, i les tombes esculturades, i les esquerdes amb molsa, i les lloses amb herba, i els carrerons, i les llànties enceses a l’ombra, i l’ombra blava dels edificis, i el silenci…”

Sant Pere de Galligants
Santiago Rusiñol, Sant Pere de Galligants (1911), Museu de Mataró 

Els quadres de Girona que formen part de l’exposició Rusiñol en terres gironines, organitzada i produïda pel Museu d’Art de Girona, configuren un conjunt plàstic difícil d’oblidar. La monumentalitat de la catedral, Sant Pere de Galligants, Sant Fèlix, la vella muralla i els seus entorns contemplats i mirats amb llum de tarda formen part de la “Girona antiga” que va pintar amb voluntat de restar-hi per sempre. L’obertura de la mostra, el passat dissabte, va coincidir amb la del Temps de flors i em va fer pensar que, més enllà de les multituds que envaeixen els carrers de la ciutat de pedra, era una picada d’ullet a l’artista.

 72
Santiago Rusiñol, Girona (1909), Museu d’Art de Girona

És una exposició que parteix del Rusiñol artista viatger, del caminant de la terra que en el transcurs de la vida converteix Girona i les seves comarques – el Ripollès, la Cerdanya, el Gironès, la Selva… – en un escenari de vivències i paisatges que abasta una vida sencera. Les etapes estètiques de Rusiñol es poden resseguir en el transcurs de l’exposició amb claredat diàfana en textos i imatges.

He tingut l’oportunitat de compartir el comissariat de la mostra amb Mita Casacuberta, i hem comptat amb la col·laboració de Mercedes Palau-Ribes i el personal del Museu, tot plegat dirigit per la directora Carme Clusellas, a qui devem la decidida empenta i resolució d’aquest projecte, feliçment arribat a bon port i s’hi estarà fins ben entrada la tardor. Ha estat, per a mi, una ocasió de retornar a aquesta Girona de pedra que mai no s’oblida, d’escoltar el xisclet primaveral de les orenetes, de recordar les tombes esculturades que de vegades fins i tot somriuen, com la d’Ermessenda, i he pensat, una vegada més, que l’art és una font infinita de felicitat.

 

Nazim Hikmet, al seu país

L1090142
Posta de sol a Kusadasi (2009). Fot. Frèia Berg

Un dels valors afegits de la investidura del president de la Generalitat Carles Puigdemont ha estat el de les seves cites literàries: Miquel Pairolí, Gaziel, Carles Rahola i Nazim Hikmet. Els versos del poeta turc han circulat per la xarxa durant dies i per a molts han estat una descoberta. La bellesa i la força de la poesia que Hikmet encarna han fet diana i serà difícil oblidar que “la mar més bella és la que encara no hem navegat”. Tot un convit a l’esperança i un gran temps per a la lírica.

            Tinc per costum buscar llibres de poesia als indrets on viatjo. M’eixamplen l’horitzó i em concreten, en cert forma, la visió d’un paisatge, d’una gent, d’un país. Guardo llibres, llegits i subratllats, de Sophia de Mello Breyner adquirida a la fira nocturna d’estiu a Figueira de Foz, de Iehuda Amikhai vora el mercat de Manahe Yehuda de Jerusalem, de René Char i Albert Camus a les llibreries i quioscs – envejables!- de Provença; d’Else Lasker-Schuler a la Literatur Haus de Berlin; d’Ada Negri, Umberto Saba i Alda Merini a la Feltrinelli del Largo Argentina de Roma. Fins i tot em vaig deixar seduir per una edició en rus de la gran Anna Ahkmàtova vista en una prestatgeria de la Nevski Prospekt de Sant Petersburg.

L1090525
Camp d’oliveres vora les immediacions de les ruïnes d’Efes (2009). Fot. Frèia Berg.

Poems of Nazim Hikmet prové d’una de les llibreries angleses situada vora les immediacions de Santa Sofia, a Istanbul, l’estiu de 2009. Llavors l’escriptor turc més conegut era el novel·lista Orhan Pamuk, guardonat tres anys abans amb el Premi Nobel de Literatura, de manera que el llibreter es va estranyar que li preguntés on guardaven els llibres de poesia. Com sempre, al racó del fons de les llibreries, això és característica universal. El nom de Hikmet m’era vagament conegut, però, llegits a l’atzar uns quants versos, vaig decidir que era el llibre que m’havia d’emportar.

L1090133
Posta de sol a Kusadasi (2009). Fot. Frèia Berg

Els dies que van succeir es van esdevenir en una casa d’estiueig de Kusadasi, on vaig experimentar el contrast entre una planificació urbanística moderna i el veïnat que convivia amb el bestiar. Alternava la lectura de De part de la princesa morta, de Kenizé Mourad, amb la del poeta del que anava traduïnt alguns textos al català.

L1090240Hi ha escriptors que, malgrat els exilis i persecucions, pertanyen al seu poble i el seu poble s’hi reconeix. Per això em va impressionar fortament que a Selçuk, el poble on la tradició assenyala la tomba de sant Joan Evangelista, al restaurant on ens vam anar a refer de la calor i de la gana dues fotografies presidissin ostensiblement les parets del local.

L1090236
Mustafa Kemal Atatürk servit pel besavi del restaurant , de Selçuk. La foto està presa de la que hi havia penjada a la paret. (Fot. Frèia Berg)

Una era de Mustafà Kemal Atatürk, el fundador de la Turquia moderna – un besavi del propietari del restaurant l’havia servit com a cambrer.

L’altra, de Nazim Hikmet, acompanyant un dels seus poemes.

L1090233
Fotografia i poema de Nazim Hikmet, a la paret del restaurat de Selçuk (2009). Fot. Frèia Berg, que no ho va saber reproduir millor.

Aquests dies hi he tornat a pensar, i n’he recuperat un dels que llavors vaig traduir. Es titula “TU”, i fa encara més entenedora la simbiosi entre els  poetes i els pobles.

Tu ets un camp,

      jo sóc el tractor.

Tu ets els papers,

      jo sóc la màquina d’escriure.

Muller meva, mare del meu fill,

ets una cançó –

       i jo sóc la guitarra.

Quan fa calor, el lent del sud porta la nit humida –

      tu ets la dona caminant vora l’aigua

      que esguarda entre besllums.

Jo sóc aigua,

      tu te n’abeures.

Sóc el passavolant de carretera,

      tu ets qui obre la finestra

             i em fas senyals.

Tu ets la Xina,

      jo sóc l’exèrcit Mao Zedong.

Tu ets una noia filipina de catorze anys,

      jo et salvo de l’engrapada d’un mariner americà.

Tu ets un poble de muntanya

      a Anatòlia,

tu ets la meva ciutat,

      la més bella i la mes malhaurada.

Tu ets un plor que demana ajuda – vull dir, ets el meu país;

      les passes que corren vers tu són les meves.

 

(“El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 22.I.2016)