LA CIUTAT DELS PESSEBRES

LA CIUTAT DELS PESSEBRES 

l1220115
Arc i façanes, vora la piazza Bellini. Fot. Frèia Berg, des. 2016

Té fama de bruta, escrostonada, desgavellada, caòtica. Tot això és cert. L’han titllada de bellíssim cadàver barroc. També és veritat. Es diu que la frontera entre la realitat i el sobrenatural és difusa, cosa que també deu ser certa. Hi ha qui l’ha descrita entre l’espant i la meravella, i no me n’estranyo gens.  Com succeeix en les ciutats de personalitat única, forta i orgullosament ostentada, Nàpols ofereix la intensitat de tants registres i relats com ganes del viatger, del ciutadà o del transeunt tenen de viure-la.

l1220111
Vora la Piazza Bellini. Fot. Frèia Berg, des. 2016

M’hi esperaven Guido Reni i el Caravaggio, les parets rosades de Capodimonte, els mosaics d’Herculano del Museu Arqueològic, les rajoles de ceràmica del claustre del Convent de Santa Chiara, els llibreters de vell de la piazza Bellini, la claredat de la via Partenope, les llambordes gastades del castell del Uovo, els aparadors de les botigues petites i encofurnades, la silueta omnipresent del Vesubi i l’arc de triomf del rei Magnànim amb la quadribarrada. Però, amb tot, aquesta vegada volia veure els pessebres napolitans.

l1210942
Via Toledo, tocant al Museu Arqueològic. Fot. Frèia Berg, 2016

Tota la vida que n’havia sentit a parlar. Havia vist figures de pessebre de procedència napolitana en museus, col·leccions i un munt d’esglésies. A Itàlia, per Nadal, totes les esglésies i molts establiments fan el seu pessebre i sovint hi llueixen figures napolitanes, que tenen fama de ser les més apreciades. Però la ciutat dels pessebres és tota una altra cosa.

l1220320
Conjunt pessebrístic. Fot. Frèia Berg, des. 2016 

Mai no havia vist una gernació tan enorme i compactada que la que ocupa tots els racons de la via de San Gregorio Armeno i les seves immediacions. És el carrer que des de sempre – bé, des del segle XVIII – concentra els artesans pessebristes. Hi són tot l’any, com també n’hi ha tot l’any en diverses poblacions italianes del Sud -Salerno, per exemple – i on al llarg dels dotze mesos de l’any s’hi veuen fileres d’àngels, pastors, marededéus, naixements, fugides a Egipte, i el plenari de la població pessebrística de tota mena amb centenars de figures d’oficis juntament amb el bestiar pessebrístic – més que bou, la mula i els xais. Si el pessebre és la representació de escenogràfica de la quotidianeitat fixada en l’espai i el temps, el pessebre napolità abasta l’imaginari complet del seu entorn i de la seva cultura popular. S’estén d’una forma tan vocacionalment exhaustiva com el pessebre provençal, l’únic, en aquest sentit, que s’hi pot comparar perquè la producció artesanal no s’atura i la demanda, tampoc.

l1220451
Prefabricat en una capsa de fusta. Fot. Frèia  Berg, des. 2016

A San Gregorio Armeno i els seus voltants les figures de pessebre constitueixen un epicentre, un cor de la ciutat que batega en totes i cadascuna de les petites peces de fang. És veritat que costa disfrutar-les enmig d’una multitud bigarrada i que les empemptes malden per donar pas i mobilitat a una gernació que sembla petrificada. Però cada figura té el seu punt d’art i de tendresa, cada filera el seu atractiu, cada mida el seu encant i que passaries hores badant de botiga en botiga i d’estand en estand sense voler anar en cap lloc concret: només ser allà enmig per disfrutar d’un espectacle popular que no té comparació possible.

l1220328
Conjunt pessebrístic amb façana d’esglèsia neoclàssica. Fot. Frèia Berg, des. 2016

I després, quan ets a l’altra banda de la ciutat, tornes a badar a la porta d’un restaurant, d’un celler, d’una botiga d’electrodomèstics o de telefonia mòbil perquè totes i cadascuna mostren un pessebre gran o petit, estès o clos en un globus vidre que no saps si s’ha fet a mida del pessebre o si el pessebre hi ha estat encabit per mans tan sàvies com traçudes. L’univers napolità nadalenc es fragmenta en centenars de visions que van repetint amb diverses variants el mateix misteri i el mateix paisatge.

img_4381
Pessebre del restaurant Attori Spettatori. Fot. Frèia Berg, 2016

Bruta, escrostonada, magnificent, barrocament cadavèrica, insòlita, convulsa i bellíssima, Nàpols esdevé, al desembre, la ciutat dels pessebres. Aquesta és la imatge que me n’emporto, contenta d’haver bescanviat per una vegada el passeig romà de Cap d’Any pel decurs desembral napolità a la recerca d’aquestes petites meravelles. Les he trobades a la ciutat dels pessebres, que queda incorporada, ja per sempre, a l’univers de les meves ciutats.

 

 

CONTRA EL DARD, EL POEMA. (UNA POÈTICA)

CONTRA EL DARD, EL POEMA. (UNA POÈTICA)

n-de-stael-mediterranee-le-lavandou-1952
Nicolas de Staël, Mediterranée, Le Lavandou (1952)

És la febre que conjura les paraules i m’aboca al paper en blanc. És el neguit guiant les meves mans que multipliquen el delit i la fúria. És la llum que s’escola per l’arbreda en la vall closa. És la mar que es vesteix amb mirallets d’estiu i amb un riell que es perd en l’horitzó. Sóc tota jo qui es vincla al reclam rabent de la sang, obscurament feliç de ser en el poema. (Cinc besllums per a un estiu de cendra, 2011)

No tinc biografia.

Com William Carlos Williams volia escriure un poema però m’he abocat a escriure la biografia dels meus poemes.

Escriure és una necessitat i explicar una altra, i totes dues conflueixen en una reflexió a tocar dels límits. No existeixen ni el cànon ni el temps, ni geografies ni llengües. Quan hi ha alguna cosa a dir, tot esdevé intensitat i s’agleven paraules i versos. Després arriben els silencis, un desert ressec i ocre, aridesa, terra clivellada, cendra. La travessa, si ho és, no té calendari. Llavors, forçar la paraula és fallida i impostura. Si l’ase aplaudeix em neguitejo però si ho fa el porc és que m’he traït.

Sóc el que escric.

La meva poesia són descobertes, passions i obsessions.

És la llum dels mirallets que la mar fa a l’estiu i la llum abissal de subterra vermellosa i ennegrida. És la idea que només sóc capaç de desentrellar seguint l’impuls de convertir-la en poema: contra el dard, la resposta. És un vidre opac i el mirall d’ulls endins.

La meva poesia són ciutats, París, Viena, Roma, Sant Petersburg, són països, Provença, Itàlia. La riba nord de la Mediterrània i algunes geografies de la riba sud, amb tots els vells mites. La Mediterrània d’Umberto Saba. La tardor daurada de Mercè Rodoreda vora el llac de Ginebra.

La meva poesia són els altres poetes, les que em van fer: Rosa Leveroni i Montserrat Abelló. Les que he anostrat: Marina Tsvetàieva, Else Lasker-Schuler, Anna Akhmàtova. Els que no puc deixar: Ausiàs March, Rilke, René Char. Els que m’hi porten: Caravaggio, Courbet, Cézanne, Nicolas de Stael.

El contrallum.

El corall.

L’ambre.

Les roses.

L’instant.

La voluntat de dir.

L’oblit. 

Text publicat a tall de biobibliografia a Nit de Poesia. 16è Festival Nacional de Poesia a Sant Cugat. Barcelona: Institució de les Lletres Catalanes, 2016. (Llibre del Núvol; 14) 

HOME DE MALA VIDA A PORTO ERCOLE

HOME DE MALA VIDA A PORTO ERCOLE

640px-Bild-Ottavio_Leoni,_Caravaggio (2)
Ottavio Leoni, Retrat de Caravaggio (1621) 

 

De fet, Porto Ercole només havia de ser un incident. Un incident més a afegir a una vida atzarosa de vaivens i clarobscurs – les tonalitats que més li anaven perquè les coneixia a fons. Tota la seva vida va ser un recorregut d’alts i baixos, de l’infern a la glòria i del triomf a les tenebres. La seva vida va ser tumultuosa arreu on va sojornar, fos a Venècia, Roma, Nàpols, Sicília o Malta. Arreu va alternar joia i dolor, sort i misèria, pèrdues i guanys. Es diria que la fortuna va jugar amb el personatge fins la darrera partida.

Es va guanyar la vida pintant quadres de temàtica religiosa en plena Contrarreforma, combinant un realisme extrem – que li va valer no pocs detractors – amb una visió dramàtica i fins i tot teatral, en la que no va estalviar detalls que destaquessin la singularitat de la seva pintura. En contra de l’esperit de l’època i fent valer el realisme com a valor suprem, representava els protagonistes de les escenes religioses utilitzant com a models personatges del carrer i dels baixos fons, sense estalviar-los ni la sensualitat ni la brutícia física.

Caravaggio Madonna dei palafrenieri, 1605 (2)
Caravaggio, La Marededéu amb el Nen i Santa Anna (1605), Galleria Borghese, Roma

Els qui li encarregaven obres per guarnir altars i capelles sabien corrien el risc que l’artista prengués com a model una prostituta per representar una marededéu, o un dels seus joves amants, o un pobre rodamón per donar encarnar un sant Joan Baptista o un apòstol. De tant en tant colava el seu autoretrat de forma discreta però clarament identificable. Els quadres més rebutjats i més discutits amb els segles han passat a ser els més apreciats i contemplats. N’hi ha prou en entrar a qualsevol església de Roma per veure les aglomeracions de gent davant de La vocació de Sant Mateu a l’església de San Luigi dei Francesi, o La crucifixió de Sant Pere a Santa Maria del Popolo.

Enaltit i controvertit, va crear escola. I va ser precisament una dona, Artemisia Gentileschi, una de les figures més directament influïdes per la seva manera de pintar i de concebre la mirada del clarobscur, de realisme i de la tragèdia. L’escena bíblica de la decapitació d’Holofernes a mans de Judith és una de les mostres que palesen aquesta influència. Fa pocs anys al Palazzo Corsini hi havia una mostra sobre el personatge bíblic de Judit on bona part dels artistes, entre altres Artemisia, mostraven la seva potent influència amb tota claredat sense que això minvés la qualitat de les respectives obres. Josep Ribera i Georges de La Tour són dos altres dels artistes que va influir. 

Caravaggio Sant Jeroni penitent, c 1605 MM
Caravaggio, Sant Jeroni (1605), Museu de Montserrat

D’ell es conserven una cinquantena d’obres, repartides entre diverses esglésies italianes i uns quants museus d’arreu del món. La Santa Caterina de Siena de la Col·lecció Thyssen és un dels més grans atractius del museu Thyssen-Bornemisza i el Sant Jeroni existent al Museu de Montserrat – estudiat a fons per Artur Ramon i Navarro en una monografia modèlica són dues de les obres per les quals valdria la pena visitar tots dos museus malgrat que fossin peça única. La seva fortuna crítica va esdevenir irregular, més denostat que enaltit, fins que Ricardo Longhi va afirmar que sense ell la pintura de Gustave Courbet – un altre dels grans realistes – hauria estat diferent.

 

Els seus biògrafs sempre han tingut feina en resseguir-li les passes. Un assassinat el va portar de Roma a Nàpols, Malta i Sicília; arreu on anava havia d’acabar fugint. De Sicília va tornar a Nàpols i allà assabentat que el Papa l’havia indultat, es va embarcar cap a Roma. L’embarcació el va deixar a Porto Ercole per a acomplir alguns tràmits i va partir enduent-se’n les seves pertinences, que eren els estris de pintar.

images-3
Al darrer autoretrat de Caravaggio es representa a la testa decapitada de Goliat (1609-1610), Roma, Galleria Borghese

Michelangelo Merisi, l’altre Michelangelo, dit Caravaggio, va passar dies a la platja, desesperat, mirant fit l’horitzó i intentant albirar el vaixell que s’havia endut l’únic que li quedava i que havia donat sentit a tota la seva vida. Deprimit, sol, desnodrit i trist va emmalaltir i va morir als trenta-vuit anys un assolellat divuit de juliol, a Porto Ercole.

 

Passegiata romana

El triomf de Galatea, pintura al fresc de Rafael Sanzio a la Vil·la Farnesina, Roma. Fot. Frèia Berg, 2015
El triomf de Galatea, pintura al fresc de Rafael Sanzio a la Vil·la Farnesina, Roma. Fot. Frèia Berg, 2015

«Avevo Roma e la felicità»

Umberto Saba

La Fontana de Trevi «in restauro», les llambordes distants més d’un centímetre l’una de l’altra en un paviment plagat de sots, la Piazza Navona sense les parades dels artesans de les figures de pessebre, més venda ambulant (també n’hi ha…) que en anys anteriors, les parets més escrostonades que mai… però Roma continua ostentant l’esplendor i l’atractiu de la seva bellesa eterna en tots els seus escenaris.

Via della Pace, Roma. Fot. Frèia Berg, 2015
Via della Pace, Roma. Fot. Frèia Berg, 2015

Amb el temps hi ha qui s’acostuma a una rutina i a l’ordenació dels paisatges que ha fet seus, seguint de lluny aquell sonet de Quevedo sobre la permanència del que aparentment fuig i el passar avall del que sembla que hagi de romandre per sempre («Oh Roma, en tu grandeza y hermosura, / huyò lo que era firme y solamente / lo fugitivo permanece y dura!.» I és que nosaltres també som les ciutats i els paisatges que incorporem a les nostres biografies. Aquest Cap d’Any Roma ha estat, una vegada més, la llum del crepuscle al Lungotevere, el cel enfredorit i resplendent dels migdies, tots els colors de l’ocre al rosat de les parets i els murs, l’escalinata de la Piazza d’Espagna, la remor de les fonts de la Piazza Navona, les ruïnes vivents de la Piazza di Pietra, la bonhomia de l’interior del Caffè della Pace (també amenaçat per qüestions urbanes), els pins alts al crepuscle dels jardins de la Vil·la Borghese. No em sabria imaginar Roma sense aquestes imatges contemplades fins a la sacietat i sempre novament captivadores.

Els colors de Roma a les parets escrostonades vora el Panteó. Fot. Frèia Berg, 2015.
Els colors de Roma a les parets escrostonades vora el Panteó. Fot. Frèia Berg, 2015.

Com tampoc sense d’altres. Però no és cosa de fer-ne l’inventari sinó d’expressar la manera de fer nostra una ciutat tan magnífica com immensa en la seva mil·lenaria fragmentació, d’intentar arribar al moll de l’ós d’una ciutat narrada des de fa més de dos mil anys per tota mena de cronistes. Roma ha estat i és un dels eixos pels que ha transcorregut la cultura euoropea i congria una determinada visió d’Europa. Del segle actual estant, Roma apareix com un conglomerat que integra ruïnes, esplendor, neorrealisme, decadència, religiositat, turisme massificat, indrets d’aparença atemporal i, per tant, eterna. En la visió del visitant conviuen la Roma del Quo Vadis amb la Città aperta de Rosellini, la del passeig en vespa d’Audrey Hepburn i Gregory Peck en plenes Vaccanze romane amb la del bany d’Anita Ekberg a la Fontana de Trevi sota l’esguard àvid d’un impagable Marcello Mastroianni i amb la decadència omnipresent de La grande bellezza, perquè una ciutat també és la seva imatge amplificada i multiplicada a la gran pantalla gràcies a l’ull i al cervell dels grans cineastes del segle que ens han ensenyat una altra manera de veure el món.

La versió d'Atalanta i Hipòmenes, de Guido Reni, conservada al Museu de Capodimonte, Nàpols. Forma part de l'exposició Da Guercino al Caravaggio, Palazzo Barberini, Roma, 2015. Fot. Frèia Berg, 2015
La versió d’Atalanta i Hipòmenes, de Guido Reni, conservada al Museu de Capodimonte, Nàpols. Forma part de l’exposició Da Guercino al Caravaggio, Palazzo Barberini, Roma, 2015. Fot. Frèia Berg, 2015

Tantes imatges que, fins i tot, es poden concretar en una frase. Millor dit: en un vers. L’he trobat en un poema d’Umberto Saba titulat «Agraïment» i que forma part del recull Mediterrànies (1946), -un conjunt de poemes que vaig traduint a manera d’exercici de retroalimentació. La primera estrofa és l’evocació d’un temps ocasional viscut a Roma i la posterior estabilització a Milà; passat i present que, tot i el to autobiogràfic dels poemes, ofereixen la lectura del que suposen el viatge – o l’estada ocasional – i el retorn a l’estat de permanència. El que Saba ens desvetlla és que la creativitat emergia d’un doble estat de gràcia. Avevo Roma e la felicità és el vers que encapçala el poema i també aquest article perquè passejar per la ciutat eterna és una manera de ser feliç.

Fa un any, per aquest temps, vivia a Roma.

Tenia Roma i la felicitat.

L’una la gaudia plenament i l’altra

la callava per malastrugança.

Però tot

em feia feliç en tot moment:

i el meu pensament era el d’un deu creador.

 

Milà nevada és més tristoia,

potser més bella. Han passat moltes coses

que encara en mi perviuen,

en aquesta humana ciutat adolorida.

M’acull la calidesa de la cuina; algú proper

retrobat i perdut, alça l’esguard

dels quaderns difícils i la veu.

Veu les flors innocents, veu , una mica

encorbada, la mare que feineja. I diu,

de cara a ella amb rostre alegre: “Mareta,

així que surts a fora la neu et fa petons”;

 

i el meu cor rep aquella besada.