MUSEUS D’INTERÈS NACIONAL

Vista del Racó de la Calma el matí del 22 de desmembre de 2014. Fot. VisitSitges.
L’artista Horacio Elena i els Pintamones obren la cua per entrar als museus reoberts. Amb aquest dibuix publicat a L’Eco de Sitges Horacio Elena va participar en la celebració de la reobertura. Agraïment etern, Horacio…!

Pel maig de 2017, dos anys i escaig més tard de la reobertura dels Museus del Cau Ferrat i de Maricel, el Consell general del Consorci del Patrimoni de Sitges va aprovar els seus Objectius estratègics 2017-2021. Juntament amb la Missiódel CPS, aprovada el març de 2015 poc després de la reobertura, constitueixen el full de ruta dels museus, materialitzat en el programa anual de treball. Els objectius es desenvolupen en deu àmbits que sintetitzen l’abast i la realitat dels museus sitgetans: valor estratègic, cultural, patrimonial, artístic i econòmic; edificis; exposicions; col·leccions; accés; carta de serveis; públics; taxa turística i dimensionament i professionalització de la plantilla.

Gran Saló del Museu del Cau Ferrat. El carrer neogòtic del Modernisme (2014)

Cadascun dels epígrafs introdueix a una llarga i densa casuística perquè la vida dels museus abasta molt més del que es veu a simple vista. Sovint ho comparo a un iceberg: en general es pensa que el museu es el que el públic veu, però això no seria més que el terç superior; els dos terços ocults són el que de debò configura la tercera part visible. Un altre aspecte essencial per a la vida dels museus és que viuen a través de projectes a mig termini i no pas circumscrits als quatre anys de les legislatures locals o nacionals.

Art modern i figuració del segle XX al Museu de Maricel (2015)

Per bé que encara no s’ha aconseguit que aquest principi de sentit comú sigui del tot assumit i posat en pràctica en aquest país, s’ha de reivindicar que és essencial per al normal desenvolupament dels museus i les institucions culturals. Així ho entenen els països civilitzats i les polítiques culturals progressistes que consideren la cultura com un bé i una finalitat, no un mitjà instrumental. 

Amb aquest plantejament es van determinar i aprovar els Objectius estratègics 2017-2021del Consorci del Patrimoni de Sitges. El seu primer punt era el d’“Aconseguir la declaració de museus d’interès nacional del Museu del Cau Ferrat i del Museu de Maricel”. Era el primer punt, el prioritari, la carta de presentació. Per diverses raons. En primer lloc, estratègiques. Els museus sitgetans són, objectivament, institucions de reconegut valor estratègic per al desenvolupament cultural, educatiu, turístic, econòmic i patrimonial de la Vila. En segon lloc pel caràcter marcadament internacional dels museus Cau Ferrat i Maricel des dels seus inicis, tant pel que fa als edificis com, sobretot, a les col·leccions. En tercer lloc, perquè el reconeixement de l’interès nacional dels museus projecta i enforteix culturalment, socialment i econòmicament el seu caràcter històric i el valor nacional i internacional de les seves col·leccions.

Un concert a la Sala Gòtica (fot. 2015)

La definició i els requeriments de l’article 25 de la vigent Llei de Museus (17/990) determina que “El govern pot declarar com a museus d’interès nacional els museus que, per la importància i el valor del conjunt de béns culturals que apleguen, per les característiques generals o específiques de llurs col.leccions o perquè l’interès de llur patrimoni museístic depassa el seu marc, tenen una significació especial per al patrimoni cultural de Catalunya.”És innegable que els museus sitgetans, avui en totals condicions de compliment de estàndards i normatives, responen del tot a dites disposicions, i que el seu contingut complementa i esdevé insubstituïble per al patrimoni nacional de Catalunya. 

Museu del Cau Ferrat. El ‘despatxet’ de Santiago Rusiñol (2016)

Per aquests motius ens ha omplert de satisfacció i, perquè no dir-ho també, d’orgull l’acord que ha pres el govern de Catalunya aquest passat dimarts, sobre la declaració del Museu del Cau Ferrat i del Museu de Maricel com a museus d’interès nacional. L’esperit de l’acord rebla les raons per les quals ens vam proposar el primer objectiu estratègic, que ja hem aconseguit: 

El Govern ha acordat declarar el Museu del Cau Ferrat i el Museu Maricel com a museus d’interès nacional. D’aquesta manera, l’Executiu ratifica aquesta catalogació dels museus després que la Junta de Museus de Catalunya va emetre, el 14 de març de 2018, un informe favorable a la proposta de declaració.

El Museu del Cau Ferrat conté les col·leccions d’art antic aplegades per l’artista Santiago Rusiñol (pintura, forja, ceràmica, vidre, arqueologia, escultura i mobiliari), així com d’art modern (pintura, dibuix i escultura), i va ser declarat secció del Museu Nacional d’Art de Catalunya l’any 2000.

El Museu Maricel conté la Col·lecció del Dr. Jesús Pérez-Rosales d’art i antiguitats (pintura, escultura i arts de l’objecte del romànic, gòtic, renaixement i barroc) i d’art modern (pintura, dibuix i escultura), i la Col·lecció d’Art de la Vila, que acull obres de diferents èpoques d’art modern. Es tracta, doncs, de col·leccions artístiques úniques, de gran prestigi pel valor de conjunt, dins i fora de les nostres fronteres que, a més, s’ubiquen en edificis representatius del Modernisme i del Noucentisme. 

El Cau Ferrat i el Museu de Maricel se sumen als set museus que tenen aquesta categoria: la Fundació Joan Miró, el Museu d’Art Contemporani de Barcelona, el Museu Episcopal de Vic, el Museu Marítim de Barcelona, el Museu de Montserrat, el Museu Picasso i el Museu Diocesà i Comarcal de Lleida; a més del Museu Nacional d’Art de Catalunya. La condició d’Interès Nacional permet a aquests museus dotar-se d’un estatus i una categoria que obre portes en la seva projecció i en les seves iniciatives, a més d’esdevenir una excel·lent carta de presentació per als seus visitants”

És un important estímul i un nou punt de partida per continuar treballant a favor dels nostres museus i del nostre patrimoni.

Vista aèria de la façana marítima dels museus del Cau Ferrat i Maricel (2015)

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 18 de gener de 2019. 

RAMON CASAS, A SITGES

RAMON CASAS A SITGES

cartell-copia

L’hi devíem, i per moltes raons. Perquè la vinculació de Ramon Casas amb Sitges sempre va ser discreta. Sobretot si es compara amb la de Santiago Rusiñol i Charles Deering, els dos personatges que gràcies a Ramon Casas van recalar a Sitges. L’un, l’octubre de 1891, quan diu que anava a Vilanova per veure el Museu de Víctor Balaguer on, entre altres tresors, hi havia una Anunciació del Greco, però en realitat el que volia veure era el lloc on Casas i Meifrèn havien pintat patis blaus i una llum ben diferent del gris emboirat de Montmartre.  L’altre, divuit anys més tard quan va acompanyar el seu client i amic Charles Deering a dinar al Cau Ferrat un 16 de setembre de 1909, acompanyat de Miquel Utrillo en qualitat d’amic… i d’intèrpret. En totes dues ocasions la figura de Casas va quedar en segon pla, discretament, però la seva presència ha anat guanyant reconeixement i protagonisme.

estudi-dama-de-blanc-1891
Ramon Casas, Dama de blanc/Étude/Estudi/Noia de blanc en un pati blau (Sitges, 1891) Museu del Cau Ferrat

Trobem Ramon Casas pintant a la manera dels Luministes amb una visió del paisatge sitgetà no gens tòpic i amarat de llum. La Noia de blanc en un pati blau, coneguda també amb el títol de Dama de blanc o el d’Estudi/Étude (1891) o L’hort del Vinyet, pintat juntament amb Santiago Rusiñol, autor del quadre homònim (1892) en són dues mostres. El plein air sitgetà, fossin patis o paisatges constitueix un important capítol de la pintura de Ramon Casas. I quan el 1908 realitzar el cartell anunciant la primera cursa automobilística del país, la Copa Catalunya, amb el recorregut pel Penedès marítim, Casas hi va situar la vista de Sitges des de la Creu de Ribes que Rusiñol, els Luministes i potser ell mateix havien pintat l’estiu de 1892.

copa_catalunya_racc

Respecte de Rusiñol, la presència de l’artista s’enquadra  en una amistat que es remunta vers 1882 i es perllonga tota una vida. Ateny la seva plenitud al Cau Ferrat de les Festes Modernistes i en els quinze olis i la vuitantena de dibuixos que configuren el seu particular catàleg dins del museu. Rusiñol va saber triar, i Casas va saber correspondre. Els quadres que, com els tres nus (1894), el Ball al Moulin de la Galette (1890-1891),  el Gitano de l’Albaycín (1883), la Noia llegint (c.1890), la Noia de blanc en un pati blau (1891), les delicioses vinyetes de L’Auca del Senyor Esteve (1907) o els retrats que configuren la iconografia rusiñoliana més popular, com  Rusiñol dalt d’un llum de ferro (1893) o el darrer retrat (1926), constitueixen petites o grans obres mestres.

Ramon Casas va ser testimoni d’excepció de la construcció de Maricel des dels seus orígens remots. La compra del vell Hospital de Sant Joan, la recomanació d’Utrillo com a l’home capaç de tirar endavant un projecte que a més d’un li degué semblar una utopia, l’amistat i la confiança de què es va fer creditor amb un Charles Deering cada vegada més decidit i enamorat d’un ideal de vida i de col·leccionisme, els viatges per Espanya a la recerca d’antigüetats i per Europa visitant museus i col·leccions artístiques… I la seva presència a Maricel. Una fotografia de vers 1914 el mostra dinant al menjador de la residència de Deering – actualment la Sala Gòtica del Museu de Maricel – acompanyat del seus familiars amb els que havia quedat per trobar-se a Sitges amb la intenció de mostrar-los el que el seu amic americà havia construït.

ramon-casas-i-els-seus-familiars-dinant-a-maricel-c1914

Per a Deering, Casas va ser un gran artista i home de total confiança. El retrat que Casas va fer amb destinació al nou Hospital de Sant Joan del seu gran benefactor – actualment al Museu de Maricel – mostra un esguard d’afable serenitat tot i la posició de ferm home de negocis i de conviccions. La mirada de l’artista mai no fallava perquè era integral, mostrant anvers i rerefons, amb una profunditat psicològica com ben pocs han assolit.

Quan es va produir la ruptura entre Deering i Utrillo, Casas es va situar al costat de l’amic americà i aquest, a manera de comiat de Sitges, li va vendre pel mòdic preu de 10.000 pessetes la seva residència d’hivern, coneguda avui com Can Rocamora. Casas hi va fer ben poca estada; s’apropava a la seixantena i trobava més descans vora les robustes parets de Sant Benet de Bages que en un Sitges on tot havia canviat massa des dels dies de joventut; Rusiñol a penes hi venia i quan ho feia hi passava unes hores, els amics Luministes havien passat avall llevat de Mas i Fondevila, Utrillo era arbre caigut – per bé que reivindicat per la generació jove i les exposicions anuals de la denominada “Trinitat de can Parés” – ell, Rusiñol i Clarasó – eren considerades com una mostra de supervivència de clàssics moderns. Amb tot, però, pintà dos o tres interiors de la casa amb Júlia com a protagonista d’escenes d’intimitat tranquil·la i casolana.

 

1928-sr-amb-casas-i-claraso-a-la-sala-pares-1
Ramon Casas, Santiago Rusiñol i Enric Clarasó a la Sala Parés, amb motiu de l’exposició anual. Barcelona, 1928. 

Ramon Casas té biografia artística sitgetana, com mostra l’itinerari de la seva obra i de la seva presència als museus de Sitges. L’exposició Ramon Casas, la modernitat anhelada, hi recala en diversos aspectes no gens tòpics; és una exposició de nous planetjaments de tesi i de context. Aquest és el millor homenatge que de Sitges estant li podíem fer, però no l’únic. Perquè com en el cas de tots els clàssics, no ens l’acabarem; resten encara motius per continuar la celebració de Ramon Casas a Sitges.

Ramon Casas té biografia artística sitgetana, com mostra l’itinerari de la seva obra i de la seva presència als museus de Sitges. L’exposició Ramon Casas, la modernitat anhelada, hi recala en diversos aspectes no gens tòpics; és una exposició de nous planetjaments de tesi i de context. Aquest és el millor homenatge que de Sitges estant li podíem fer, però no l’únic. Perquè com en el cas de tots els clàssics, no ens l’acabarem; resten encara motius per continuar la celebració de Ramon Casas a Sitges.

 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 11.XI.2016