“El patrimoni s’ha de moure i s’ha de viure per no morir”.

Entrevista a Vinyet Panyella, directora dels Museus de Sitges, per Bàrbara Scuderi. L’Eco de Sitges, 21 desembre de 2018

TRES REFLEXIONS SOBRE MARICEL L’ANY DEL CENTENARI

TRES REFLEXIONS SOBRE MARICEL L’ANY DEL CENTENARI

 

 

Aquest 1918 el calendari sitgetà senyala uns quants centenaris, entre els quals destaca el de Maricel. En realitat el podríem estar celebrant des de 1910, una vegada Deering va haver adquirit l’antic Hospital de Sant Joan i també a cada consolidació i eixamplament del gran complex arquitectònic, que va durar vuit anys llargs. Però la pedra de toc la va senyalar el monogràfic de la Revista de Arquitectura de 1918 que dirigia l’arquitecte Josep M. Martino, dedicat íntegrament a Maricel. Aquella revista va esdevenir la fotografia fixa del gran esplendor del Maricel de Charles Deering.

CasasMaricel
Ramon Casas i els seus familiars dinant al menjador de Maricel. c. 1914. (Col·lecció particular)

L’obra de Maricel que Miquel Utrillo va portar a terme per encàrrec de Deering depassava llargament el que era una residència de col·leccionista d’art. De primer va ser el condicionament de l’antic hospital com a habitatge de grans espais on poder lluir les obres d’art i, després d’una primer adaptació el 1911, el 1914 es va engrandir i modificar amb la construcció del pont i en la gran façana de Sant Miquel en la forma que actualment es conserva. Mentrestant, s’havien comprat totes les cases de la placeta de Sant Joan – l’actual Racó de la Calma – fins al corraló de la Rectoria – l’actual Va Avinguda – per construir el Palau que no tenia altra finalitat d’hostatjar la gran col·lecció d’art que augmentava notablement i que es va inaugurar el 1915. Aquell mateix any Utrillo havia aconseguit adquirir can Panxo Xicarrons i l’annexionà a la morada de Deering com a residència d’hivern. L’any següent es construïa l’ala del Sarcòfag, a mà dreta de la placeta fent cantonada amb el carrer de Sant Joan, i el 1917 l’edifici que ocupava les cases de l’enginyer Trowbridge, que anaven del corraló fins la casa Rectoral. En menys la fesomia del barri va canviar de manera radical i ha perdurat fins avui dia de forma pràcticament invariable.

1914 ca. construcció fonollarn. inv. 3909 còpia
Miquel Utrillo contemplant la construcción del pont que uneix la residencia de Deering amb el Palau, el 1914. (Arxiu Utrillo, núm. investigación 3904). 

 

Maricel es pot explicar des de diversos punts de vista; és una realitat que no ens l’acabarem. Per aquest motiu el seu centenari, que ha entrat a formar part de les commemoracions nacionals de caràcter oficial per acord de govern del passat 27 de setembre, es desenvoluparà al llarg d’un programa cultural i patrimonial, i no faltaran ocasions ni formats per parlar de la seva llarga història i circumstàncies.  

115700720 còpia

De tot plegat en voldria remarcar alguns aspectes. En primer lloc, els models en què Utrillo es va fonamentar per la remodelació de l’antic hospital i la seva decoració: el Cau Ferrat, naturalment i, explícitament, tal com va escriure a La Veu de Catalunya el 1912,  en les dues grans cases pairals de Sitges que llavors encara eren cases particulars i avui són de propietat pública: Can Falç i Can Llopis.

Terrassa biblioteca còpia

En  segon lloc, el trossejament conceptual i d’usos dels edificis fins el punt d’haver-se dil·luït la travada unitat amb què Maricel es va configurar i va créixer,  i que Joaquim Folch i Torres el 1935 va procurar mantenir amb el lloguer del Palau als descendents de Deering per tal d’ampliar el contingut del Cau Ferrat. La història de la fragmentació, degradació i els avatars dels edificis són coneguts i formen part d’un capítol no precisament lluït de la història dels museus de Sitges. Des de 2012 el Consorci del Patrimoni de Sitges ha treballat per reconstituir aquesta unitat més enllà de les responsabilitats de la gestió patrimonial, amb ple suport del Consell General i  el projecte de rehabilitació i restauració del Palau de Maricel n’és un dels capítols més importants per als propers dos anys. Ho és també la programació regular d’activitats i les visites guiades periòdiques. Per donar una idea, des de desembre de 2014 fins final d’any de 2017 més de dues-centes mil persones han desfilat per Maricel – museu i palau -. Tant les xifres com, sobretot, la importància arquitectònica i artística del conjunt d’edificis posen de manifest les possibilitats de llarg recorregut d’un Maricel pensat, programat i gestionat des d’una visió unitària  que mai no s’hauria hagut de perdre.

22222222222222222222222222222222222222 còpia

Last, but not least, que hauria dit el míster, la interpretació de Maricel ha de depassar la lectura estrictament local  i passar a altres paràmetres, com els dels moviments estètics i el col·leccionisme internacional del primer terç de segle XX. Maricel va ser saludat des de 1912 com un dels emblemes de l’arquitectura del Noucentisme, trencant el monopoli eclèctic i modernista de les edificacions sitgetanes dels primers anys del segle. El Noucentisme, a Sitges, es desenvolupa en dos eixos ben definits: el de Maricel, fins 1918, i el de Terramar, iniciat l’any següent, i les realitzacions més visibles es troben precisament en l’arquitectura i l’urbanisme. Altrament, el col·leccionisme internacional que Charles Deering representa i exerceix té a Maricel el millor aparador possible, ja que a diferència d’altres compatriotes seus – Archer M. Huntington, H.C. Frick o John Pierpont… – construeix la seva col·lecció d’art principalment hispànic i la instal·la a Sitges, on construeix un palau per donar-hi cabuda i amplitud.

 

Aquests tres punts de vista han estat primordials a l’hora d’articular la programació del Centenari i, el que és més important, de marcar el full de ruta de present i de futur per Maricel al llarg del segle XXI.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 19.I.2018

 

OFERTA SÀPIENS

OFERTA SÀPIENS

img_3616
Taller d’ombres xineses a Can Falç, 1 (2016). Fot. Frèia Berg

Tanquem la 49a edició del Festival Internacional de Cinema posant els dits en forma de V i desitjant llarga i pròspera vida després d’haver hostatjat a Maricel l’exposició de Star Treck, a l’espera del gran mite del comte Dràcula l’any vinent. Els zombies ja han tornat tots a casa – ahir encara me’n vaig trobar uns quants al Museu d’Art de Cerdanyola del Vallès, més vinculat al Festival del que em pensava.

img_3492
El Zombie Walk, al Museu de Cerdanyola del Vallès (2016). Fot. Frèia Berg. 

Mentre encarem la recta final de la preparació de l’exposició de Ramon Casas, la modernitat anhelada als Museus de Sitges ens hem preparat per a la celebració del Dia Sàpiens.

unknown

Sàpiens és una revista d’història ideada des d’un format que combina rigor i divulgació, una fórmula que li ha donat tot l’èxit i prestigi del que gaudeix perquè són dos conceptes complementaris que sumen. És una publicació orientada al gran públic que els especialistes valoren i que quan se la deixa en una sala d’espera al cap d’una estona ja ha  canviat de mans. Des de fa uns anys, Sàpiens celebra el seu dia en alguna població de Catalunya vinculada poc o molt a la història, amb un programa d’activitats adreçat per a tota mena de públics perquè s’hi convida subscriptors i tothom que hi vulgui prendre part. La Diputació de Barcelona hi dóna el suport per fer-la possible, i les institucions i entitats de l’indret tenen cura de l’organització i la logística de les activitats.

img_3625
Ombres xineses a Can Falç, 2 (2016). Fot. Frèia Berg

Des del passat mes de juliol, quan des dels Museus de Sitges  vam saber que el Dia Sàpiens es celebraria a Sitges el dissabte 22 d’octubre, d’acord amb la Regidoria de Cultura ens vam proposar organitzar una oferta de la que en formessin part l’art i el patrimoni. El resultat ha estat una programació, encartada aquesta cap de setmana en aquest setmanari i actualitzada permanentment al web dels Museus de Sitges , on els visitants de Sàpiens i tothom qui ho vulgui hi poden prendre part. El programa és  d’accés lliure i gratuït llevat el Vermut de l’Indià a La Guineu, a preu popular de 2 € com per la Festa Major. Aprofitant l’avinentesa que l’endemà, 23 d’octubre, és el Dia de l’Artista, s’hi han sumat els artistes i els col·lectius artístics en una generosa i atractiva col·laboració. L’Hospital de Sant Joan ofereix una degustació de Malvasia a través dels quatre productes estrella: malvasia seca, malvasia dolça, vi blanc i el cava Monembasia a les terrasses del Palau de Maricel.

img_3632
Instal·lació artística al pati de Miramar (2016). Fot. Frèia Berg

La combinatòria entre l’atractiu dels  museus i de la pràctica creativa de l’art contemporani configura el nucli principal de l’oferta, juntament amb la tanda de conferències que ja és un estàndard dels dies Sàpiens. Entre les onze del matí i les vuit del vespre els museus fan portes obertes amb visites de circuït lliure i guiades; els artistes han organitzat actuacions en directe i obren els seus tallers; per a la canalla hi ha tallers familiars d’ombres xineses a la planta baixa de Can Falç al matí i a la tarda, i al Saló Blau de Maricel s’hi desenvoluparan quatre conferències que situen Sitges en el panorama històric i cultural des de l’Edat Mitjana fins el Modernisme. A destacar la presentació de Les set vides de Pere Romeu, de Josep Bargalló, a les set de la tarda en un dels actes que configura la commemoració de l’Any Ramon Casas i un dels llibres estrella de l’any perquè desvetlla la vida i obra del geni i figura que va ser l’hostaler dels 4Gats.

bargallo-les-set-vides-de-pere-romeu

La celebració del Dia Sàpiens a Sitges ens permet plasmar en una programació per a tots els públics una visió del que som i d’un dels valors que oferim a vilatans i visitants com és el de l’activitat cultural centrada en el patrimoni i les arts, així com el de la gastronomia – que cadascú experimentarà en la mesura de les seva voluntat. Tothom a qui se li ha demanat col·laboració s’hi ha prestat i apuntat amb generositat i entusiasme. La col·laboració dels artistes ha estat cabdal per vincular patrimoni i art en viu i en temps real. Voldríem, en summa, que a l’hora dels balanços la nostra diada Sàpiens hagi contribuït a consolidar un dels grans valors de la nostra identitat com és l’oferta cultural sumant voluntats i projectant la imatge del que som durant les quatre estacions i cada dia de l’any.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 21.X.2016

MALVASIA ÉS PATRIMONI

MALVASIA ÉS PATRIMONI

6
Joaquim de Miró i Argenter, La recol·lecció de la Malvasia (1895). Museu de Maricel, Sitges.

És mig per atzar mig per la vinculació existent entre els antics cellers de Can Falç, Can Llopis i el de l’ Hospital de Sant Joan que he pres part en la V Trobada de Malvasies de la Mediterrània, organitzada per l’INCAVI a Sitges fa poc més d’una setmana. Això m’ha comportat retornar a un tema cíclic en la historiografia cultural sitgetana, com és el de la Malvasia en tant que subjecte d’una tradició que va més enllà de l’estricta enologia i que es remunta a un important aspecte de l’imaginari local. Un imaginari que no es pot concebre sota un sol àmbit sinó que interrelaciona la literatura oral, la tradició, el Romanticisme, la devoció popular, el romancer, les cròniques de guerra de l’Edat Moderna, el Luminisme paisatgista i conceptual, la historiografia, la literatura, la fotografia o el disseny, entre altres. Altrament, la recerca – puntual i modesta – que vaig portar a terme ofereix la doble utilitat de constituir una aportació embrionària al futur centre d’interpretació de la Malvasia que a hores d’ara el patronat de l’Hospital de Sant Joan projecta.

Malvasia de Can Falç, gravador Joan Masferrer
L’etiqueta de la Malvasia de can Falç, obra del gravador Joan Masferrer

La Malvasia de Sitges compta, afortunadament, amb un notable nombre d’experts de diverses menes, historiadors i enòlegs, principalment. Per tant, vaig anar a raure als articles de Valentí Mongay, Josep M. Matas, Roland Sierra, i a d’altres més reculats en el temps, com J. Llopis i Bofill, Guillem J. de Guillem Garcia o Lluís de Dalmau. La tradició literària, transmesa en bona part per tradició oral, cristal·litza en el romanç dedicat als orígens almogàvers de “La Malvasia de Sitges”, que integra l’interessant recull de llegendes de les terres del Garraf Set contalles del temps vell (1888), Unknown-3de l’escriptor i polític vilanoví Teodor Creus i Corominas. És Creus qui determina el nom del jove sitgetà que s’uneix a la Companyia d’Orient atorgant-li amb el nom de Jofre, habitant del lloc del cor del Garraf, intrèpid soldat que descobreix a Monembasia les virtuts de la Malvasia i retorna amb uns quants ceps embolicats que planta en terres de la seva família… i que expandint-se pel terme arriben – ben minvades, això sí – al dia d’avui. Un altre passatge literari, anterior i força més populista és la comèdia costumista del també vilanoví Francesc de Sales Vidal, La malvasia de Sitges (1866) sobrenom d’una dona madura de més aviat aparent mal geni. I, encara, d’un parell de segles enrere data l’origen d’una de les estrofes de l’antiga versió del cant de Els Segadors recuperat per Víctor Balaguer que fa referència als estralls causats pels sis-cents soldats castellanes que en entrar a la Vila, no contents en atipar-se de menjar i beure, van obrir les aixetes de les bótes de vi i malvasia per regar els carrers.

Més enllà de la lletra existeix l’imaginari visual, en el que els pintors del Luminisme esdevenen protagonistes de primer ordre. La platja i la verema són dos dels temes més tractats, amb resultats d’una bellesa i capacitat d’evocació inigualables. La recol·lecció de la malvasia (1895), de Joaquim de Miró, terratinent i pintor, o Temps de verema. Carrer de Fonollar (1907) d’Arcadi Mas i Fondevila en són dos exemples més genuïns. Passant a altres àmbits visuals, les etiquetes de les ampolles de malvasia són un altre art. Per començar, la més antiga coneguda, que va encarregar Josep Bonaventura Falç, terratinent il·lustrat i afrancesat, al gravador Joan Masferrer – de la qual només en se’n coneixen acurades reproduccions, fins arribar a les etiquetes de la Malvasia Robert, de Manuel Llopis i Bofill o de les darreres de Bodegas Javier.

IMG_2077
La vinya de Can Milà, que ja són història, amb Can Milà al fons. 

Tinc, també, el meu imaginari personal. És el de les vinyes de Can Milà, que de petita em semblavIMG_2076en camps inabastables i ara només en queden fotografies i el record d’alguns. Un d’ells era en Míliu, que un cop va plegar de la vinya encara la portava al cor; de vegades en parlàvem a la Ribera o pel carrer Major. L’Emili Argilagós Mitjans (Sitges, 1929-2016) va ser el darrer pagès de la malvasia sitgetana a les vinyes de can Robert, a can Milà. De petita m’hi portava a passejar la meva àvia Adela. Ella es quedava parlant amb l’Antònia i la Mònica,  i jo, després de demanar, indefectiblement, un got d’aigua només per veure com funcionava la bomba del pou me n’anava al cantó del jardí de les roses, vora un banc de pedra. Al voltant tot era verd de vinya i  pineda. Aquest paisatge perdut forma part del meu imaginari personal i per això vaig dedicar la intervenció a la memòria d’en Míliu, deixant ben clar que, per a molts de nosaltres, la Malvasia, a més de ser un beuratge gairebé màgic, és un patrimoni dels sitgetans.

LES ARQUILLES DE CAN FALÇ

_FH_3770_FH_3790

Un capvespre fosc de novembre de 1668 s’apropa a Sitges un reduït contingent de genets que, provinents del sudoest, cavalca vers la Vila. Vora el Pou Vedre, entre vinyes i horts, s’aturen cercant una de les cases dels afores, al camí Fondo on els han dit que els hostatjaran per passar la nit. Fan cara de cansats i el que sembla que mana, més que els altres. És un fugitiu i no és un qualsevol. És un destacat personatge de la cort espanyola dels Àustries, antic virrei de Nàpols i de Sicília que, enfrontat amb la Reina regent s’ha evadit de Consuegra, on l’havien confinat i, clandestinament, viatja a Catalunya, d’on havia estat també Virrei, a cercar el suport que li cal per tornar a Madrid amb trumfos a la mà i obtenir, potser, el càrrec de primer ministre. Sitges és una escala més important del que sembla perquè hi té un amic navegant, comerciant i capità de la infanteria espanyola renovada, un Serrallonga pur en paraules de l’historiador sitgetà Josep Carbonell i Gener, amb el qual ha coincidit a la Guerra dels Segadors, potser a la rendició de Barcelona o la de Sitges o potser quan havia estat Virrei un cop acabada la guerra.

Can Falç. Pintura mural del Saló Rosa (2014). Fot. Frèia Berg
Can Falç. Pintura mural del Saló Rosa (2014). Fot. Frèia Berg

L’home de Joan Josep d’Àustria a Sitges és el capità Joan Falç. Els fugitius localitzen la casa que, annexa, té una capella dedicada a la devoció de Sant Muç, on són rebuts amb tanta discreció com oberta complicitat; un lloc on poden descansar confiats i sense neguit. L’endemà al matí, segueixen el torrent de la Bassa Rodona fins a la platja i, davant de Can Falç, el capità els embarca en un petit vaixell que els du a tots fins a Castelldefels, on els esperen amb cavalls que, via Sant Feliu de Llobregat, arriben a Barcelona. Allà les institucions catalanes el reben i li fan festa, forcen la situació de fet, aconsegueixen que la Reina rebi de nou Joan Josep d’Àustria i li obren el camí cap a una presidència de govern que es farà esperar encara uns mesos. Una de tantes vegades que els catalans han volgut contribuir, en va, a reformar Espanya….

L’amistat del capità Falç amb el fugitiu, Joan Josep d’Àustria, fill bastard i reconegut de Felip IV, i germanastre d’un Carles II encara menor, personatge obertament detestat per la reina Marianna d’Àustria, data del temps en que, un cop capitulada Barcelona el 1652, Joan Josep d’Àustria havia esdevingut virrei de Catalunya i n’havia exercit durant tres anys. Però si Joan Josep d’Àustria havia de conservar a la memòria la figura del capità Falç havia de ser pel record del capvespre a Sant Muç o per la llum de la matinada de novembre sota la Punta, orsejant o remant costes amunt.

Portal d'entrada a Can Falç des de l'antic hort (juliol 2014). Fot. Frèia Berg.
Portal d’entrada a Can Falç des de l’antic hort (juliol 2014). Fot. Frèia Berg.

Temps després, una embarcació descarregava a la platja de Sitges, davant de Can Falç, una mercaderia especial: dues magnífiques arquilles del segle XVII de fusta i esmalts: manufactura napolitana, escut tallat amb l’àliga bicèfala, esmalts delicadíssims representant ermitans i profetes esdevingut sants. El fill del Rei les va enviar al capità Joan Falç per agrair-li la complicitat i el viatge. Són dos mobles nobles i sumptuaris que fan parella, un conjunt únic que, unit a la resta del mobiliari de la casa, contribueixen al seu gran valor històric i patrimonial.

_FH_3792

Les arquilles van quedar presidint el saló gran de Can Falç i mai més no se’n van moure, eternament arrogants en la seva bellesa antiga. Han sentit com cruixia el pas del temps al sòl, a l’embigat i a les parets; han vist com es degradaven les pintures al fresc i a l’arrambador i han viscut en carn pròpia el lent esllanguiment d’una gran casa pairal que fins els darrers moments mostrava la gran malenconia de l’abandonament a la fragilitat de la pròpia sort.

En aquest inici de recuperació de Can Falç les arquilles de Joan Josep d’Àustria han estat les obres més emblemàtiques. Retornat el seu esplendor a mans del restaurador Marc Fabra, estudiades acuradament per la historiadora de l’art experta en mobiliari Mònica Piera i esdevingudes la primera Peça del Mes de Can Falç als Museus de Sitges, formen part de l’exposició permanent de la sala dedicada als estils barroc i neoclàssic del Museu de Maricel.

Joan Batlle i Amell, Platja de Sitges, al seu emplaçament original de Can Falç. Actualment al Museu de Maricel, a la sala de l'Escola Luminista. Fot. Frèia Berg.
Joan Batlle i Amell, Platja de Sitges, al seu emplaçament original de Can Falç. Actualment al Museu de Maricel, a la sala de l’Escola Luminista. Fot. Frèia Berg.

Ben aviat les acompanyarà una part del gran cadirat disposat al voltant de la sala noble de Can Falç, encara en restauració, a prop de la vista de la Platja de Sitges del pintor Joan Batlle Amell, també procedent de Can Falç, que figura a la sala dedicada als pintors de l’Escola Luminista. Les arquilles són, avui, el símbol de Can Falç en clau de passat i en expectativa de futur.

EL NOSTRE PETROLI

La vista espectacular des del Mirador del Museu de Maricel (2015). Fot. Joan Duran.
La vista espectacular des del Mirador del Museu de Maricel (2015). Fot. Joan Duran.

D’entre tot el que va dir Artur Mas dissabte passat als jardins del Casino Prado em vaig quedar amb una frase, millor dit, amb un titular que és el que és el que encapçala aquest Marge Llarg: el nostre petroli. El president de la Generalitat va remarcar la importància que té la cultura per a un poble, una societat i un país. Per als sitgetans, també. Perquè el nostre petroli és la cultura en les seves diverses manifestacions: la creativitat individual i col·lectiva, les manifestacions populars, la vida associativa de la pluralitat d’habitants de la Vila… i el patrimoni.

Sovint he pensat que no tothom té assumit que el patrimoni també forma part del nostre petroli. El balanç de la història del patrimoni sitgetà al segle XX, des de 1933 en què es va obrir el Cau Ferrat com a museu públic, mostra bastantes ombres enfront de la lluminositat que irradien les obres d’art, la literatura, l’imaginari popular, el patrimoni arquitectònic i el paisatge – que a Sitges és un element patrimonial de primera magnitud. Des d’aquell famós ‘no volem més museus’ a inicis dels anys vuitanta que va comportar la pèrdua d’un museu Lola Anglada i la possible conversió de Miramar en un Palazzo Grassi amb projecte i ambició com a palau de les arts, fins als anys en què Can Falç ha estat tancat, barrat i podrint-se per dintre amb l’agravant del projecte, afortunadament desestimat, d’enderrocar sense cap consideració la part antiga de l’edifici per fer-hi un cub de vidre i col·locar-hi a dins la Biblioteca, l’enfonsada de la casa de l’hortolà i l’edificació del que havia estat una part de l’hort reconvertida en el bar a l’aire lliure del Flamboyant. O la caterpillar que va arrassar l’hort divuitesc i el jardí romàntic de Can Falç per convertir-lo en una freda i despersonalitzada plaça dura. Aquests despropòsits, i uns quants més, tenen nom i sigles.

L'actor Nigel Planet contemplant els quadres del Greco al Museu del Cau Ferrat. (2015).
L’actor Nigel Planet contemplant els quadres del Greco al Museu del Cau Ferrat. (2015).

La consecució de l’% del Ministerio de Fomento per part de l’anterior govern municipal – que un tema que ens pertoca perquè el paguem amb els nostres impostos i si el govern espanyol fes més inversió pública a Catalunya encara hi tindríem més possibilitats com a país – i la finalització de la rehabilitació dels museus amb la decidida intervenció dels actuals equips de govern de la Diputació de Barcelona, que ha sufragat la part principal de la despesa, i de l’Ajuntament de Sitges ha suposat un punt d’inflexió cabdal per al present i futur desenvolupament del nostre petroli. Queda molta feina per fer i el següent gran repte, que és Can Falç, tot just acaba de començar. Perquè, per més important que sigui el nostre petroli, si no s’hi creu i si no s’hi obra en conseqüència és com si no en tinguéssim. I en aquesta legislatura creure-hi i donar-hi suport ha estat cabdal.

DSCN9357

El destinatari del nostre petroli és, en primer i primordial lloc, la ciutadania de Sitges al complet i amb tot tipus de públics. Des de les escoles fins als jubilats, des de les entitats i associacions fins a les empreses, des de tota mena d’individualitats fins les famílies i col·lectius. Sense tenir en compte la població de Sitges, que en una gran part n’és propietària pública, la seva percepció, estimació i sentit de pertinença, res no tindria cap sentit. Per aquest motiu durant aquests darrers tres anys i amb els museus tancats hem procurat oferir una programació d’activitats per mantenir les col·leccions actives, i amb els museus ja oberts l’estem incrementant.

0

El segon destinatari és la població visitant: passejants dels dies de cada dia i de cap de setmana, grups organitzats per a sortides de cultura i lleure, turistes de tota mena de països, turoperadors, empreses i tot allò que el turisme mou, que és molt i molt més del que de vegades imaginem. D’altres països i d’altres ciutats tenen el turisme cultural com una prioritat des de fa temps i a Sitges, que hem estat pioners en tantes coses que després hem descuidat, no ens podem permetre de perdre-hi pistonada perquè el nostre petroli és de primera qualitat. Reivindicar per a Sitges un desenvolupament econòmic basat en el turisme de qualitat no fa incompatible el lleure amb la cultura, sinó que són dos poderosos aliats. Les xifres del mateix moment en què acabo aquest Marge Llarg no ho desmenteixen: trenta-vuit mil cinc-cents cinc visitants i quatre-cents vuitanta-dos grups als museus des de la reobertura del Cau Ferrat i del Museu de Maricel, en temporada baixa. Només el mes d’abril hem comptat amb sis mil sis-cents trenta-tres visitant i cent dos grups.

Capella gòtica de l'antic Hospital de Sant Joan (2015). Fot. Joan Duran.
Capella gòtica de l’antic Hospital de Sant Joan (2015). Fot. Joan Duran.

El nostre petroli no contamina, no embruta, no fa malbé ni el medi ambient ni el paisatge, sinó que l’educa, l’embelleix i el dignifica. Només requereix que s’hi cregui i que, des dels diversos àmbits del sector públic i del sector privat, s’hi compti com un poderós actiu i es treballi en favor de la seva visibilitat i la seva sostenibilitat. Sumant amb els diversos actius dels anys precedents, al llarg dels darrers quatre anys hem treballat per aconseguir-ho, hem fet un cim i obrim nova etapa.