L’HOME QUE VA RETRATAR TOT SITGES. IN MEMORIAM JOAN IRIARTE

L’HOME QUE VA RETRATAR TOT SITGES

 Joan Iriarte, in memoriam

Una vegada que vaig presentar una exposició de fotografies de Joan Iriarte al Mercat Vell – quan el Mercat Vell era una sala polivalent i no un bar de façana com avui – el vaig situar al seu escenari preferit, com era el cafè Florian de Venècia. N’havíem parlat molt; ell era del Florian i jo del Quadri, sense que la passió liberal anglosaxona o l’habsbúrgica ens dominés a l’un i a l’altre; era cosa de costums adquirits. Venècia era, per moltes raons, un dels seus escenaris preferits, potser el més estimat de tots. Però això no obstava que, lluny de les màscares i de la gernació que envaeix la ciutat més amenaçada del món per les riuades de turistes, Joan Iriarte trobés un altre dels seus recers a la vora dels artistes.

1200_1532960512foto_3382914

Dins i fora dels tallers, als seus escenaris i paisatges o a peu d’obra, Iriarte compta amb una notable iconografia on l’ull de la seva càmera en blanc i negre va retratar Emília Xargay, Marcel Martí, Joan Mora, Xavier Corberó,  Maria Assumpció Raventós, Angeles Santos, els artistes de les monografies publicades per l’editorial Àmbit els anys vuitanta i, sobretot, el seu gran amic Josep M. Subirachs. Iriarte ha estat el gran cronista fotogràfic del pas de Subirachs per la Sagrada Família, un trajecte que va durar més de vint anys. Vaig tenir el privilegi de presentar Subirachs a la Sagrada Família (1998) l’any següent, al Palau de Maricel i aquell vespre va ser un important esdeveniment per a mi perquè, entre altres coses, va ser l’inici d’una bella amistat – com diu el final de ‘Casablanca’ amb Josep M. Subirachs . Llavors Iriarte ja feia temps que estava instal·lat a Sitges, des de 1993, i ja havíem parlat de Venècia i del Florian.

La Vila va i la seva gent van esdevenir l’altre gran escenari del fotògraf. Alternava la passió de viatger amb les estades on preparava la següent expedició i, alhora, anava treballant en els projectes que sorgien i continuant la crònica de l’aventura artística de Josep M. Subirachs a la façana de la Passió de la catedral de Gaudí. Llum de Sitges(2004) i Sitges en blau(2006), amb poemes de David Jou, i Sitges d’ahir i per sempre, amb text de Lluís Permanyer (2007) són algunes de les publicacions que va portar a terme. Però els dos llibres que han passat a ser el gran retrat col·lectiu del sitgetans del tomb de segle són  Retrats i entorn de Sitges: centenars d’ulls miren a la càmera de Joan Iriarte (2004), i Retrats i entorns de Sitges II: noves mirades a la càmera de Joan Iriarte,publicats per l’Ajuntament de Sitges, amb introducció i textos d’Isabel Coll. Van ser obres de llarga i esperada gestació compensada per l’èxit editorial i el reconeixement popular que van assolir.

 

La vida de Sitges i dels sitgetans batega en aquest extens retaule d’individualitats que es mostren en el seu medi, accentuant el caràcter de cadascú en l’espai i aparat escenogràfic que li escau, en acurada preparació. Perquè durant llarg temps Iriarte anava observant, coneixent, mirant, pensant com ens veia a tots plegats i com ens volia mostrar, deixar-nos exposats a la mirada aliena i a qualsevol esguard per mitjà de la seva voluntat expressiva. Finalment la nostra imatge es deu al clic del fotògraf, el definitiu, el que ens deixarà enclavats en un temps i un espai que van esdevenir nostres. Recordo el dia que em va retratar. – I què em poso?  – De negre, em va respondre. Va triar les columnes del porxo del Racó de la Calma i m’hi va deixar enclavada per sempre. Passades gairebé dues dècades em reconec en el moment, en la conversa, en la càlida claror d’aquell migdia de juny.

IMG_5762 2
Joan Iriarte em va retratar el mes de juny de 2001, al Racó de la Calma. Aquest és un fragment de la fotografia.

Aquests dies he passat estones fullejant els llibres de l’Iriarte i confesso que han acabat essent un exercici de nostàlgia. Els que ens hem quedat ens ha passat el temps com una remor de bosc que, en les imatges, ens mostra la tendresa i la benignitat de la mirada de l’artista. I m’ha entristit per un moment pensar que  molts dels que va triar com a protagonistes ja no són entre nosaltres. Però m’agrada pensar que ara ell ja els fa companyia, i segur que l’ha emprès de nou amb la càmera per deixar constància de la immortalitat en blanc i negre.

Publicat a “El Marges Llarg”, L’Eco de Sitges, 3 d’agost 2018