POESIA I ONATGES

Avui, divendres, dia cinc de juliol, és el dia de la benvinguda als poetes convidats a la tretzena Festa de la Poesia a Sitges. El que va començar com una aventura entusiasta en format d’homenatge a uns poetes que se’ls convidava a venir a la Vila continua essent una aventura entusiasta que s’ha encomanat a moltes més persones de les que en un principi érem, i forma part del calendari festiu sitgetà. A mi m’agrada perquè no és un fenomen de masses però sí de persones que estimen la literatura i troben en la poesia allò que els humans cerquen en les arts: emoció, refugi, coneixement, consol, benestar, plenitud.

I són moltes les persones que estan per aquesta comesa, per bé que de vegades no són tan visibles com altres esdeveniments que tenen Sitges com a escenari. En el cas de la poesia s’ha de dir que la Vila és més que un escenari tant per la importància que té la poesia en la història cultural passada i present i per les vivències poètiques de tota mena que s’han esdevingut. Començant pels Goigs del Vinyet (una de les primeres edicions és de 1726) que són un poema meravellós fins els i les poetes que ens són contemporanis. Com a ciutadania podem estar ben orgullosos de la tradició i la modernitat poètiques i de l’embranzida que la Festa de la Poesia ens aporta per tretzena vegada consecutiva.

He estat present en totes les edicions de la Festa des del seu inici llevat d’una, una de sola. Va ser la de 2009. Hi va faltar un dels poetes convidats, el mallorquí Sebastià Alzamora. Dos dies abans havia mort en Baltasar Porcel i el seu comiat se celebrava a la seva vila natal d’Andratx els dies de la festa. Jo era a Mallorca per seguir un curs de poesia i la notícia em va sorprendre a l’illa.

Primeres notes que vaig prendre el 2 de juliol, sobre Porcel, a Mallorca. Fot. Frèia Berg.

Del comiat que se li va dedicar guardo el record de les veles negres, com les d’un vaixell grec, que cobrien una part del pati del castell d’Andratx, la lectura de textos de la seva obra que van fer els seus familiars, les tonades del camp i el Cant de la Sibil·la. Després uns quants vam enfilar el camí del cementiri, jo amb Bartomeu Fiol i amb Sebastià Alzamora, que havia restat a Mallorca pel comiat a en Baltasar. El cementiri d’Andratx el recordo més aviat petit, de passadissos estrets i nínxols no gaire alts i també recordo la pena amb què em mirava com hi entrava el fèretre d’una de les personalitats literàries més rotundes del panorama literari català. Ho he recordat també aquest dies en què la premsa s’ha fet un cert ressò del desè aniversari de la mort de Porcel i he vist de nou aquelles veles negres voleiant sota un sol de justícia mentre una noia entonava el Cant de la Sibil·la.

Veles negre al castell d’Andratx, 3 de juliol 2009. Fot. Frèia Berg

Potser per això he tret de la prestatgeria un llibre que feia un temps que tenia ganes de recuperar, Mediterrània, onatges tumultuosos. Un llibre magmàtic on la prosa de Porcel enfila idees, històries, narracions i passions en cap ordre aparent perquè es tracta precisament d’això: d’un viatge interminable per aquesta mar antiga, per aquest bressol de civilitzacions i vides que s’ha succeït atapeïdament, tumultuosament, com a l’autor li agrada de dir, un llarg viatge literari circular on Mallorca i Andratx són lloc d’origen i partença, d’evocació i de retorn.

És un llibre on Porcel mostra fins a quin punt la fusió panteista entre l’ésser humà i la natura constitueixen un ideal de felicitat primitiva i tel·lúrica. On les estacions de l’any configuren el paisatge i els éssers, on els éssers i el bestiar comparteixen espais i costums Un llibre l’escriptura del qual també està estructurada en onatges que marquen l’anada i el retorn del seu autor. Porcel comença i acaba l’obra al seu entorn primitiu i atàvic de Sant Telm, terme rural d’Andratx acarat a la mar i a la Dragonera sentint-se una part dels seus, immortal en ells que ja formen part de l’eternitat. Hi pensava, també, fa deu anys, lluny de la Festa de la Poesia a Sitges, quan una vida havia acabat per guanyar l’eternitat amb tot el que restava escrit, també als onatges tumultuosos de la Mediterrània. 

VISTA DE LA CIUTAT A PRIMERA HORA

Passeig del Born, Palma de Mallorca (juny 1015). Fot. Frèia Berg.
Passeig del Born, Palma de Mallorca (juny 1015). Fot. Frèia Berg.

M’agrada arribar-hi a primera hora del matí. No només perquè la calor no és tan apalagosa com en altres hores del dia sinó perquè, sobretot, m’agrada veure com la ciutat va arrencant de mica en mica, més enllà del tràfec que no distingeix el dia de la nit a l’aeroport mastodòntic. Els pocs quilòmetres que la’n separen em donen el to de la imparable creixença del ciment que ni tant sols la crisi ha pogut deturar. La matèria gris guanya terreny i volum en detriment del que hauria estat desitjable: un entorn equilibrat a les envistes del Molinar, que ara ja és història i arqueologia i un passeig vora mar sense el ronc perllongat dels motors. L’autovia és tan ràpida que de seguida s’arriba a la Capitania portuària; a la dreta una falsa concessió a la mar, terreny sembrat de palmerar tropical vora muralla. Des de dalt la catedral s’ho mira amb esguard indiferent. Hauria pogut ser molt pitjor, però a la vista de les postals antigues – cada poble i cada ciutat té les seves dèries d’idealització compensatòria dels desastres – el setge de ciment i totxo que ha trobat les complicitats dels que ordenen (és un dir) el trànsit viari ha guanyat centenars de metres quadrats en una extensió implacable.

El cotxe gira cap a la dreta i, Born amunt, passo revista als establiments de sempre que vaig visitar la darrera vegada. Alguns han sucumbit a les franquícies pretenciosament elegants i adotzenades sempre; altres es mantenen en un equilibri més que precari. El Café Lírico encara aguanta i les taules continuen essent de marbre; la qualitat del cafè espero que, com a mínim, sigui com la de fa un parell d’anys. Més enllà de les dues esfinxs que es miren amb una tota indiferència m’adono que al mig del Born ha arribat la moda de les terrasses. La frondositat dels arbres hi fa aquella ombra que als migdies m’hi aixopluga benigna i benèvola, de vegades una mica polsegosa; persisteix del matí fins horabaixa. A mà esquerra reconec la casa on visqué en Bartomeu Fiol, la bonhomia, el poeta tardà discret i escèptic en tot llevat del conreu de l’amistat, sempre fidel als de la seva generació. Més amunt, a tocar de la Plaça de les Tortugues que porta el nom d’un rei, a mà dreta el Cafè Bosc, no sé si una mica més modernitzat. M’endinso per l’ombra estreta del carrer del davant i arribo al pati de les palmeres, que m’esperen flanquejant la inscripció en pedra que diu 1723. Un bon cafè, un esmorzar frugal i per feina.

Interior. Palma de Mallorca (juny 2015). Fot. Frèia Berg
Interior. Palma de Mallorca (juny 2015). Fot. Frèia Berg

A Palma de Mallorca em passa com a Venècia i com en ben pocs altres indrets: el temps s’hi detura. Hi entres, t’hi instal·les, tot s’alenteix per moments i el pas de les hores regeix per un altre ritme. No és ben bé el de l’illa de la calma, perquè al gent va fent la seva i els vehicles circulen, però no pas amb el mateix ímpetu que en altres indrets del continent. La insularitat no és únicament un fet geogràfic i l’escreix, tant subjectiu com es vulgui, és una determinada manera de sentir.

A Palma de Mallorca em passa com a Venècia i com en ben pocs altres indrets: el temps s’hi detura. Hi entres, t’hi instal·les, tot s’alenteix per moments i el pas de les hores regeix per un altre ritme. No és ben bé el de l’illa de la calma, perquè al gent va fent la seva i els vehicles circulen, però no pas amb el mateix ímpetu que en altres indrets del continent. La insularitat no és únicament un fet geogràfic i l’escreix, tant subjectiu com es vulgui, és una determinada manera de sentir.

He vingut per feina; hi he retrobat, magníficament instal·lats, en Rusiñol, el Greco, Zuloaga, Pichot, Mas i Fondevila i alguns altres amics, un total de quaranta-quatre presències a l’antic Gran Hotel de Palma, actual Caixafòrum, on passaran l’estiu a la vista d’un públic no gens habitual i que no visitarà pas Sitges. Són obres de procedència pública i privada que dialoguen en la mirada de Rusiñol, tal com van fer a la Fundació Gòdia aquest passat hivern però amb variants substancials de noms i títols.

Exposició "El Greco en la mirada de Rusiñol", Caixafòrum, Palma de Mallorca (juny 2015). Fot. Frèia Berg.
Exposició “El Greco en la mirada de Rusiñol”, Caixafòrum, Palma de Mallorca (juny 2015). Fot. Frèia Berg.

A l’hora del temps lliure veuré altres amics: els Dusais, en Damià, na Margalida, els i les poetes, les sitgetanes fincades a Palma. Compartirem converses amb els del Gran Hotel i ens els mirarem amb bons ulls. Més tard o més d’hora, quan el temps s’haurà gairebé aturat del tot, reemprendre el meu recorregut per la plaça del Rosari, el carrer Jaume I, el carrer Sant Domènec fins can Joan Alcover, recalant primer vora el pati dels poetes i desprès, finalment, al del Convent de Santa Clara. Allà hi continuaré llegint el dietari de la jove Elisabet Girona, des de que hi va anar a raure poc després que en Joan Josep d’Àustria enviés les arquilles de disseny napolità i factura mallorquina al capital Joan Falç de Mar; un dietari en el que narra en primera persona els anys del convent, on va aprendre de lletra, fins que en va sortir per acompanyar na Caterina a Itàlia on l’esperava el marit comerciant que el pare li havia concertat. Quin destí, el de na Caterina, i quin destí, el de l’Elisabet, que a Itàlia va emprendre una nova vida gairebé sense adonar-se’n.

Pati amb palmeres. Palma de Mallorca (juny 2015). Fot. Frèia Berg
Pati amb palmeres. Palma de Mallorca (juny 2015). Fot. Frèia Berg

El temps s’atura mentre, defora, el totxo i el ciment creixen sense remei, els vols a Mallorca proliferen des d’arreu del món i a l’interior de Palma hi ha indrets on senyoreja la frondositat de l’ombra fresca i les palmeres dels patis voregen les dates del temps que sembla que s’hi hagi deturat definitivament.