MÚSICA EN TEMPS DE GUERRA

Hi ha municipis que en aquest temps de pandèmia han tingut la pensada de passar els pressupostos de cultura a altres àrees més ‘socials’. Com si la cultura no fos un bé de primera necessitat, com ho són l’educació i la sanitat. Aquesta realitat, que a nivell municipal es percep amb molta més immediatesa i realisme que en altres àmbits, ha descobert la feblesa d’algunes conviccions i un excés de demagògia que arriba a ofendre.

Ho constato arran de converses que he mantingut amb diversos artistes i creadors així com de representants de les respectives associacions d’artistes i professionals de la cultura i molt concretament als músics. Fa poc aquest setmanari publicava l’article tan precís com clarivident de David Puertas , “Quan plou, ens mullem” on exposava la vulnerabilitat dels artistes, els que viuen del ‘bolo’ degut a les condicions específiques del seu treball i a la mancança endèmica d’una regulació jurídica que els situi en pla d’igualtat laboral, fiscal i social amb la resta de treballadors. Només que les arts requereixen un estatut propi per la seva naturalesa i condicions de treball, i a hores d’ara des del CoNCA treballem intensament per a aquesta finalitat. 

S’ha demanat a les autoritats locals que els pressupostos de cultura continuïn vigents en la seva totalitat per tal de pal·liar d’una manera o altra el desastre econòmic que ha comportat el confinament i les incerteses i limitacions dels desconfinaments. Que els artistes i els  músics puguin actuar de formes alternatives i percebre els imports de les seves contractacions. La flamant resposta d’un d’aquests alcaldes va ser “que ahora no estamos para fiestas”. La frase no es referia tant a les circumstàncies sinó al caràcter prescindible de la música, de les arts, de la cultura. La reacció a aquesta frase la va sintetitzar en Gerard Quintana en un comentari magistral referit a dos moments musicals esdevingut en moments especialment tràgics a Barcelona i a Sant Petersburg. 

El vespre del 17 de juliol de 1936 l’Orquestra Pau Casals assajava la Novena simfonia de Beethoven al Palau de la Música. El Mestre anys després rememorava : “Quan el cor estava a punt de pujar a l’escenari un home va entrar corrent a la sala. Em va donar un sobre i, sense respiració, em va dir: ‘És del ministre Gassol. S’espera un alçament a la ciutat d’un moment a l’altre’. (…) En veu alta vaig llegir el missatge a l’orquestra i al cor i vaig dir: ‘Estimats amics, no sé quan tornarem a estar junts. Com un adéu de cada un als altres, podem tocar el final?’. I van contestar: ‘Sí, toquem el final!’ L’orquestra va tocar i el cor va cantar com no ho havia fet mai. Les llàgrimes no em deixaven veure les notes. M’acomiadava dels meus amics, eren com la meva família”. Pau Casals va conservar l’esperança de tornar-la a dirigir a Barcelona i va morir a l’exili sense haver-la pogut acomplir però el seu record resta com un testimoni imborrable de fraternitat universal. 

Avui he començat una nova simfonia. No sé si la necessitarà algú enmig del furor d’aquesta guerra”, declarà Dimitri Xostakóvitx la tardor de 1941, poc després de l’inici del setge de Leningrad, l’antiga Sant Petersburg per part de les tropes de l’Alemanya nazi. La Setena simfonia coneguda com Simfonia de Leningrad va ser interpretada l’agost de 1942  a la ciutat assetjada per part del que quedava de l’orquestra de la ràdio de la ciutat, i retransmesa per altaveusper tot arreu fins on assetjaven les tropes alemanyes. Quedaven tres anys llargs d’un setge que es va tancar amb un milió de morts per la fam i centenars de milers per la guerra. Xostakóvitx la va escriure contra els totalitarismes a manera d’elegia èpica i per amor a la ciutat “que Stalin destruí i Hitler rematà”.

Lawrence Durrell creu que la necessitat de l’art es correspon amb el consol que procura. En temps difícils ens acompanya – Käthe Kollwitz, Pau Casals, Dimitri Xostakóvitx- perquè en la seva grandesa hi rau la seva dimensió humana. La música, com l’art, és d’una utilitat immensa en temps de pau, de guerra o de pandèmia pel que té d’intangible quan arriba al cor dels éssers. 

Les imatges han estat extretes de les xarxes socials i els enllaços musicals de Youtube

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 29.05.2020

L’HERMITAGE DE BARCELONA (1 i 2)

Recreació del projecte d’edifici de l’Hermitage Barcelona. Fot. Hermitage

Segueixo amb autèntica passió el debat sobre el projecte d’instal·lació d’una franquícia del Museu de l’Hermitage a Barcelona que, com d’altres de les seves dimensions i prestigi, ha optat per obrir franquícies en diverses ciutats per tal d’obtenir ingressos i difondre el seu contingut. Les franquícies dels museus no són gratis i es presenten aparellades amb una mena de ‘joint venture’ de caràcter urbanístic, comercial i promocional. El Guggenheim de Bilbao és un exemple del que va suposar per a la renovació d’un teixit malmès i degradat que va aconseguir regenerar gràcies a l’operació urbanística, amb el valor afegit que va posar en evidència la necessitat de la renovació, acomplerta, del Museo de Bellas Artes. Màlaga compta amb un interessant teixit de museus d’art i dues franquícies obertes gairebé simultàniament el 2015 com són el Centre Pompidou i la Col·lecció del Museu Rus de Sant Petersburg i figura com un conjunt d’oferta d’èxit – si més no, ara per ara. 

L’expansió dels grans museus és una realitat amb els models organitzatius de fórmula diversa. Les característiques comunes passen per la construcció d’un edifici amb  la firma d’algun arquitecte amb pedigrí; per una operació urbanística de la ciutat on s’han d’ubicar  i, per esdevenir contenidors d’exposicions temporals bé produïdes amb fons propis o llogades a d’altres. Les ciutats receptores reben els franquimuseus amb els braços oberts convençudes del prestigi i de pol d’atracció per a la indústria turística que creuen que els aporta. La relació dels franquimuseus amb els teixits museístics i culturals és, en canvi, relativa i aquesta és una de les seves pedres de toc.  

La franquícia del Museu de L’Hermitage de Sant Petersburg a Barcelona s’ha plantejat com una operació basculant entre l’oportunitat urbanística i la indústria turística amb l’aquiescència de l’Autoritat Portuària, propietària del terreny on es pretén ubicar. Les primeres informacions del projecte van ser rebudes entre l’entusiasme dels que consideren que cal un nou equipament emblemàtic per a la ciutat i el recel d’altres. D una banda pesava la valoració positiva del Guggenheim a Bilbao i d’altra el fracàs d’altres implantacions, així com la visió crítica manifestada per diversos agents culturals. El posicionament per part de l’Ajuntament de Barcelona va ser de cautela i lentitud.  El sector relacionat amb els museus i amb alguns col·lectius de crítics i artistes va ser obertament crític. La indústria turística dels turoperadors i epígons, en canvi, el va celebrar perquè hi veia la possibilitat de sumar l’Hermitage de Barcelona als circuïts adotzenats i establerts. La recent oposició manifestada per  l’Ajuntament es fonamenta en quatre informes encarregats al respecte. Altament explícits per la seva intencionalitat, tracten de de la ubicació de l’equipament en relació amb l’urbanisme; la seva viabilitat econòmica, l’afectació respecte de la mobilitat urbana i l’estudi cultural que signa Josep Ramoneda i que conclou amb un titular d’una contundència rotunda: “Barcelona no necessita l’Hermitage”.

De tot el que fins ara s’ha dit i escrit hi ha dos aspectes a remarcar. L’un, és que la notícia ha coincidit amb l’enèssima denúncia de la situació de mancances dels museus de la ciutat. L’altre és el de tres destacats articles periodístics : el de Miquel Molina a La Vanguardia reclamant “Una taula de diàleg per a L’Hermitage” a favor del projecte; el més que explícit a la contra de Clàudia Rius al digital Núvol on exclama: “Madrilenys, si voleu L’Hermitage és tot vostre”; i el de Francesc-Marc Alvaro també a La Vanguardia que la clava quan planteja el fons de la qüestió: “de com l’etiqueta ‘polítiques culturals’ ha servint sovint per fer passar bou per bèstia grossa, amb una impunitat sideral”. La qüestió de fons rau en el concepte de cultura heretat dels anys noranta i en “els nostres fantasmes” com són la situació dels museus de la capital de Catalunya i la seva incidència en el teixit urbà, cultural, turístic i industrial.  

La reflexió sobre L’Hermitage de Barcelona coincideix amb una notícia que té el do de l’oportunitat, sobre la pèrdua del lideratge cultural de la ciutat. Ho publica el madrileny ABC fent-se ressò de la consulta anual del Observatorio de la Cultura. Segons l’Observatorio la pèrdua de lideratge és una tendència constatada al llarg dels darrers deu anys que aboca Barcelona a donar pas al lideratge madrileny. Amb comentaris oportuns o no, la situació de la cultura a Barcelona no és precisament per mostrar moral de victòria.

El lideratge cultural de Barcelona és el gran tema de fons en la polèmica de L’Hermitage. Més ben dit, en l’oposició que determinats sectors i agents hi han manifestat i tenen més de queixa enfront de les limitacions i precarietats de la ciutat en tema cultural que a la contra de l’expansió del museu rus. Per què, ¿a qui no li agradaria poder gaudir d’una oferta que sense competir amb les institucions culturals pròpies s’hi complementés amb el prestigi d’unes col·leccions i amb una atractiva programació expositiva i, per extensió, cultural capaç de relligar i vincular l’art i els artistes del país amb el que L’Hermitage pogués oferir?

En aquest afer hi han coincidit dos grans hàndicaps. L’un, nostrat, com és la deficient situació dels museus i centres d’art barcelonins. L’altre, el projecte de L’Hermitage amb una desafortunada presentació incapaç de mostrar les bondats d’un projecte artístic i prestigiós. Les veus que s’han alçat a la contra d’un projecte que  s’ha definit més com a urbanístic i comercial que com a cultural, tenen tota la raó en contraposar aquesta operació amb la necessitat que Barcelona cuidi, protegeixi, incentivi i llueixi les seves pròpies arts i patrimoni, artistes i museus.

La situació dels museus barcelonins és deficitària malgrat la riquesa que contenen i les possibilitats que, ben alimentats i ben treballats podrien oferir. Només cal que les seves autoritats hi creguin. Per posar exemples, el MACBA va patir una crisi pel contingut d’una exposició que va posar de relleu un malestar caïnita intern i, més recentment, la pugna per un necessari espai d’ampliació a la capella de la Misericòrdia va recordar als responsables de Sanitat que feia més de deu anys que calia ampliar i donar serveis mèdics a una població tan sensiblement necessitada com la del Raval. El vaixell insígnia de l’art de Catalunya que és el MNAC continua físicament inaccessible perquè l’Ajuntament encara no ha entès que cal garantir-hi un accés i un transport regulars i còmodes.

Els museus de Barcelona són víctimes de polítiques tan lentes com erràtiques, de dotacions pressupostàries endèmicament escasses  que afecten de ple el seu desenvolupament i les programacions-, d’enquistament de problemes de governança, de canvi de model, i de creixement. Són víctimes de la pèrdua de la importància de la cultura en el context social urbà. Aquest panorama,  juntament amb una indiferència glacial pel que fa al patrimoni públic, com el  de l’exposició universal de 1888 – amb l’Hivernacle de la Ciutadella a punt d’esfondrar-se – i la dilapidació de les restes del patrimoni de l’exposició de 1929 disperses per Montjuïch mostren que el pitjor que li pot passar a una ciutat és que  qui la regeix no tingui cura del seu patrimoni perquè no hi creu.  

Els balanços de 2019 dels museus barcelonins són diàfans. Guanyen visitants el Museu Picasso – modèlic en la seva excepcionalitat – amb més d’un milió de visitants, seguit un Born Centre Cultural i de Memòria que ostenta la contradicció de més d’un milió de passejants i de només cent-mil a l’exposició permanent, les restes  arqueològiques o les activitats, mentre que el MNAC, el MACBA, el Museu Marítim i pràcticament tota la resta perden visitants. I per bé que se sap que els visitants no ho són tot, en una ciutat com Barcelona no deixen de ser un indicador clau.

A manera de conclusió, tot sembla indicar que si el panorama museístic no fos tan precari com la realitat ens mostra, i si el projecte de L’Hermitage hagués situat les arts i la cultura en el seu epicentre estic convençuda que la resposta hauria estat diferent i a favor d’una desitjada i no excloent complementarietat. Però les llacunes del teixit cultural barceloní són massa evidents i els propòsits d’esmena requereixen decisions i un full de ruta que ara per ara no es perceben. A partir d’aquí, qualsevol comparació dels museus de Barcelona amb els de les ciutats d’art europees  resulten odioses perquè mostren el nostre gegant amb peus de fang.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 7 i 14.02.2020

AUTOBIOGRAFIA D’UN DESCLASSAT. La Crònica al marge’ d’Agustí Pons

El periodisme m’ha ajudat a entendre més en les persones que en les idees i m’ha ensenyat que el segle XX és el segle de les grans impostures ideològiques però també d’individualitats fascinants.” Agustí Pons, Crònica al marge (2019)

Dubto que aquest sigui el titular més encertat per parlar de les memòries del periodista Agustí Pons, però sí que és tal com ell s’autodefineix en una autoconfessió del seu recorregut. Ho fa a propòsit de la renovació del canon de l’escriptura (auto)biogràfica que ha portat a terme els darrers anys i que l’ha consagrat com a escriptor més enllà del seu prestigi com a periodista cultural. Agustí Pons (Barcelona, 1947) ha estat, a més un dels darrers representants d’aquest gènere que a Catalunya i en català ha gaudit de noms tan de capçalera com Eugeni Xammar i Josep Pla. 

He tingut l’oportunitat de llegir i rellegir l’obra d’Agustí Pons a propòsit de la presentació que vaig fer fa uns dies del seu darrer llibre, Crònica al marge (2019). Una publicació que l’Editorial Comanegra, modèlica en la seva producció editorial, defineix com “les memòries d’un mestre del periodisme català. Testimoni de cinquanta anys de vocació i ofici”. És la segona autobiografia generacional de recent aparició – l’altra han estat les memòries de l’historiador Joan B. Culla (Barcelona, 1952) La història viscuda, publicada a Ed. 62. – que em fa passar revista a tota una època tan apassionant com convulsa en la que hem passat des d’un temps tot semblava possible als dies de plom de la més estricta actualitat. 

La trajectòria professional d’Agustí Pons s’inicia en una llunyana redacció del diari El Noticiero Universal i una forma de treball que ha passat a la història del periodisme de la Catalunya tardofranquista. Des de llavors fins el final de la seva perllongada i fructífera etapa al diari Avui – on va excel·lir amb els retrats literaris de la secció “Figures, paisatges” –  havent passat per la direcció d’Oriflama i per la col·laboració regular amb Destino, Agustí Pons havia interacalat una dedicació casi exclusiva amb el periodisme amb una acompassada cadència d’escriptura poètica que compta amb cinc poemaris publicats. L’ofici de periodista cultural culmina actualment amb la direcció de la Revista de Catalunya, seguint la traça de directors tan prestigiosos com A. Rovira i Virgili i J. V. Foix. 

Quan va tancar l’etapa de l’Avui va optar trobar el seau espai propi en la literatura catalana de no ficció amb les biografies dedicades a Joan Triadú, Pere Calders, Salvador Espriu, el notari Raimon Noguera i els seus dos grans mestres i amics que van ser Nèstor Lujan i Maria Aurèlia Capmany. El palmarès de personatges biografiats, al que cal afegir el llibre d’entrevistes amb Federica Montseny (1977) palesa la idea que Agustí Pons no va ser precisament un dòcil company de viatge, reblat per ell mateix en l’autoretrat de la trajectòria generacional de finals del llibre. Ben al contrari, posa de manifest la seva total independència de criteri l’exercici a fons de la seva responsabilitat que comporta el sentiment i la convicció de la llibertat pròpia. 

L’autobiografia d’Agustí Pons, exercit des del pacte autobiogràfic, és memorialística de mosaic concebuda a la manera del mirall de la veritat descrita per Salvador Espriu, mirall trencat en mil bocins cadascun dels quals és el reflex de l’autèntica llum. El mosaic el configuren títols publicats prèviament: Temps indòcils (2007), Cartes a Clara (2010) i Bàrbara (2015). Crònica al marge fa part d’aquest mirall esmicolat en diversos plànols narratius: l’autobiogràfic ulls endins i la panoràmica de filmació general que és la del temps, la generació i la del país. Són deu capítols on passa revista d’amics i mestres – amb l’afectuós record del seu cosí poeta, el badaloní Joan Argenté (Badalona, 1931-2015) –  coneguts i saludats, superiors jeràrquics i col·legues coetanis, personatges clandestins i polítics de primer rengle. La prosa és literària sense fugues líriques, contundent en les opinions – sobre els clans literaris o la pressumpta superioritat moral de determinada esquerra, la hipocresia de la protecció de dades … -; desmitificadora d’intocables – Jorge Semprún a Buchenwald… -; implacable en la descripció d’aspectes poc coneguts de la història recent, com el capítol dedicat al “catalanisme pobre”; revoltada contra la intrusió  persistent i inaturable i de l’Estat i els seus aparells en la vida de les persones. La desfilada de personatges de tota mena – a més dels ja esmentats, Jordi Pujol, Max Cahner, Joaquim Molas, Mercè Rodoreda, Marcel·lí Massana, Pierre Vilar, José Luis Giménez-Frontín, Quima Jaume, Joan Guitart, Josep Benet, Miquel Porter, Josep Pedreira, J. Arimany, J. M. de Casacuberta… – és mostra i testimoni del que ha estat la vida del país els darrers cinquanta anys. 

El memorialisme d’Agustí Pons és memòria acarada vers el futur perquè no presenta tant la percepció, explicació o justificació del passat sinó el lliurament de les claus per entendre l’actualitat i el que ha de venir. Perquè “el periodisme comença on acaba la història” i la memòria contribueix a la seva construcció.

Publicat a “El Marge Llarg”. L’Eco de Sitges, 8.XI.2019

PAISATGE DESPRÉS DE LA BATALLA

El dia 11, entre altres piulades, em va agradar molt llegir la que el President Torra venia fent remarcant les hores de la diada de 1714 amb la caiguda i rendició de Barcelona. És un dia en què m’agrada pensar en la Barcelona setcentista i divuitesca i tot el que va comportar la derrota. No és que la ciutat hagi estat especialment acurada en la preservació de la seva pròpia memòria. La Ciutadella, avui parc, no disposa encara d’un guiatge que mostri la ubicació de la sinistra torra de Sant Joan, de les muralles, els glacis, llevat dels edificis que els anys i les circumstàncies han conservat: la capella militar, que encara compleix les seves funcions; el palau del governador, avui Institut Verdaguer i els anys de la República l’Institut-Escola, i l’antic arsenal convertit en Parlament de Catalunya el 1932. Per no dir la transformació de tot el barri. Però el dia 11-S m’agrada passejar-hi i reveure la dignitat del Fossar de les Moreres, on no s’hi enterra cap traïdor, de les ruïnes del Born, els carrer malgrat la seva transformació en aparadors de la postmodernitat turística barcelonina.

El Fossar de les Moreres, la tarda de l’11 de Setembre de 2019. Fot. Frèia Berg.

Ahir, l’ahir del moment en què redacto aquest Marge Llarg, el passeig va ser llarg. No entraré en detalls de si a la manifestació érem els sis-cents mil que calculava la guàrdia urbana de Barcelona o els vuit-cents cinquanta mil amb què ens van amidar altres metodologies; per mi érem molts, una gran multitud que va clamar una vegada més unitat justícia i independència. A les 17.15 érem molts, molts milers. Al tram que ens pertocava va ser impossible localitzar els sitgetans però en canvi vam anar a raure al veïnat dels de Sant Esteve de Les Roures, tot molt apretat de gent. La gent, les persones, que són el gran capital d’aquest país i que són un col·lectiu generós, inclusiu, entusiasta, valent i crític.

Quan la concentració es va donar acabada vam fer el trajecte vers el paisatge després de la batalla travessant literalment tota la Barcelona antiga, des de la muralla de Sant Antoni fins el Baluard de Santa Clara. Del Mercat de Sant Antoni al Pedró, del Pedró al carrer de la Boqueria pel carrer de l’Hospital, que és entrar a un bronx nostrat on la degradació urbana conviu amb la problemàtica social més punyent de la ciutat; de la Plaça de Sant Jaume amb aquella pancarta que molesta tant els unionistes que no volen reconèixer el setge ni l’empresonament per motius polítics cap a  la Via Laietana fins Santa Maria del Mar, el Fossar de les Moreres, el Bornet i el Born, per retornar a la civilització urbana de la línia quatre del metro vorejant el perímetre del gran Museu Picasso.

L’antic barri de Ribera avui són les ruïnes conservades al Born. Fot. Frèia Berg, 2019

Són moltes les reflexions sobre els carrers, les cases, les ruïnes, el fet de posar de moda un barri i, alhora, fer-ne malbé la identitat intrínseca, si d’això encara se’n pot parlar a la Barcelona dels capitals inversors i de la manca de polítiques socials consistents i eficaces, desnonaments inclosos. El que sí que em va quedar clar una vegada més és que sense història no es pot governar. Vaig aprendre la frase d’en Josep Carbonell i Gener, però no sé si és ben bé seva; tant se val. Davant de les ruïnes del Born vaig recordar que els veïns van ser obligats a enderrocar les seves cases a cop de pic i de martell per construir la Ciutadella; per això l’odiaven tant. I per això es van afanyar a construir de nou la seva ciutat com van poder.  Hi va haver i hi ha vencedors i vençuts. Els que van entrar a sang i a foc a Barcelona, els que van fer capitular la ciutat, van enviar a l’exili els seus defensors i en van empresonar d’altres, i van obligar els barcelonins del barri a enderrocar les seves pròpies cases i que van romandre a Barcelona com a forces d’ocupació del règim de Nova Planta tenen els seus successors en els negacionistes de la història i els unionistes que no volen reconèixer que l’exili i la presó per persecució política encara existeixen.

Els paisatge després de la batalla em suggereix, un any més, l’alliçonament que més valoro: que l’endemà, segons expliquen les cròniques, els barcelonins es van posar a treballar de valent per sobreviure. I això és el que celebrem.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 13.IX.2019

EL CÒNSOL RUS DE BARCELONA. A propòsit de Vladímir Antònov-Obséienko

Retrat de Vladímir Antònov-Ovséienko, per Yuri Annenkov (1932)

Una de les personalitats més populars de Barcelona durant els anys de la guerra civil va ser el cònsol rus. Es deia Vladimir Antònov-Ovséienko. Era militar i diplomàtic. La seva carrera havia estat fulgurant: militar, activista i agitador clandestí, exiliat, heroi de la revolució, cap de l’exèrcit roig que va reprimir la revolució dels pagesos a Ucraïna… El periodista nordamericà John Reed va escriure a Deu dies que van trasbalsar el món que al Palau d’hivern:  “vaig trobar en una dependència Antònov, conegut com Oveseenko, matemàtic, escaquista, revolucionari i exdeportat immergit en planificar l’estratègia per prendre la capital”. Va ser ell, efectivament, qui va dirigir l’assalt al Palau d’Hivern de Sant Petersburg l’octubre de 1917.

A Ucraïna es va guanyar el sobrenom de ‘Baioneta’ per la seva habilitat en fer-la servir durant la guerra civil. Ovséienko havia estat inicialment menxevic però es va passar als bolxevics el mateix 1917 i el seu ascens militar i polític havia estat ser una carrera brillant. Acabada la guerra civil russa va iniciar, també amb èxit, la cursa diplomàtica embolcallat amb l’aura d’heroi de la Revolució. A la mort de Lenin va fer costat a Trotsky per a la successió, però Stalin va guanyar la partida i a partir de 1928 va canviar de facció, per bé que l’estigma d’antic trotskista el situà de per vida a la corda fluixa davant d’Stalin; qualsevol denúncia o conxorxa el podia ensorrar. Durant gairebé una dècada va sobreviure al perill per bé que l’ombra de la sospita no la va poder esborrar mai.

Ovséienko va ser enviat a Barcelona el setembre de 1936, en plena guerra civil i en ple estalinisme a la URSS. La missió que tenia era la d’assessor militar al govern espanyol i de destruir el POUM per les seves simpaties trotskistes; fins i tot havien intentat portar Trotksy a viure a Barcelona. Andreu Nin era un dels objectius a batre, igual que la resta de líders del Partit Obrer d’Unificació Marxista. Quan el flamant cònsol va arribar a Barcelona Companys era president de la Generalitat i el carrer el controlaven els efectius del Comitè de Milícies Antifeixistes, fins que els Fets de Maig, l’enfrontament entre els anarquistes i el POUM d’una banda i el PSUC, la UGT i Estat Català d’altra i, de retruc, el segrest i assassinat d’Andreu Nin. El govern català va expulsar el POUM i els anarquistes del govern, i al govern espanyol el socialista Largo Caballero va ser substituït per Juan Negrín.

“Catalunya saluda el poble rus” (1936). Fot. Pérez de Rozas

Mentrestant el cònsol rus havia guanyat una gran popularitat entre la població degut a la seva sintonia amb Companys, amb els líders polítics i amb la població;  a les recepcions que feia a l’ambaixada i a les visites efectuades als pobles i ciutats que li semblaven adients. Juan Negrín, amb qui mai no es va avenir, l’acusava de ser més català que els mateixos catalans. Fins que les insídies dels agents secrets d’Stalin van aconseguir que fos cridat a la URSS el juny de 1937, acusat de partidari de Trotsky i de tractes amb el POUM i finalment afusellat en plena era del terror estalinista el 1938. La seva muller, Sòfia Levin, es va suïcidar a la presó i el seu fill va ser enviat al Gulag tretze anys llargs, esdevenint després un dels més brillants historiadors antiestalinistes.

La novel·la d’Andreu Claret titulada El cònsol de Barcelona (2019) constitueix el passatge barceloní d’Ovséienko narrat en clau biogràfica i versemblant. Una documentació rigorosa i una escriptura impecable són les garanties de l’èxit que fins ara l’ha acompanyat. Personatges principals, verídics, combinats amb el secundaris, inventats amb traça i versemblança, atorguen al llibre la patent de novel·la històrica gairebé modèlica. Encara hi ha un altre ingredient: Claret hi implica la memòria personal i familiar gràcies a la qual el discurs literari pren el caire de memorialística, un important valor afegit. És un llibre que permet veure les contradiccions del moment, els sacrificis individuals per les idees col·lectives, el fracàs de la revolució russa acabada en la deriva del totalitarisme estalinista. Ovséienko és un protagonista considerat amb simpatia malgrat alguns dels seus antecedents i les seves contradiccions. Dona per molt.

Ovséienko amb Lluís Companys al balcó del Palau de la Generalitat

“No es feia res que ell no hi fos”. Amb aquesta frase un senyor de Sitges a cinc anys del seu centenari i posseïdor d’una memòria claríssima va evocar el record que guardava del cònsol rus els dies de la seva adolescència. Amb això em feia entendre dues coses. L’una, que Vladímir Antònov-Obséienko, l’heroi de l’assalt al Palau d’Hivern de Sant Petersburg de 1918, el “Baioneta” de la guerra d’Ucraïna, va guanyar-se la simpatia dels dels catalans amb els seus dots polítics i diplomàtics i va fer tot el possible per visibilitzar el recolzament de la URSS a la causa republicana espanyola, inclosa la tramesa d’aliments i armament.  Dues, que Obséienko es va trobar bé al nostre país aconseguint una més que notòria popularitat trasladant-se als llocs que més l’atreien més enllà de la comesa diplomàtica que exercia sense treva. Fins el punt de discrepar obertament del govern espanyol, cosa que va influir en la seva caiguda en desgràcia davant del totalitari Stalin.

Amb la seva dèria de conèixer directament el país no em semblava era gens de estranyar que vingués a raure a Sitges en algun moment i vaig anar a raure a la memorialística local. Les memòries de Quima Caballol i de Bonaventura Julià, dues importants publicacions del Grup d’Estudis Sitgetans, documenten les petjades sitgetanes d’Obséienko.

Una primera referència és l’arribada del vaixell rus Zirianin l’octubre de 1936 a Barcelona, on se li va retre una rebuda espectacular i on Obsèienko va guanyar el primer assalt a la popularitat.

El vaixell portava aliments i va ser saludat com el vaixell de la pau i no de la guerra. Molt poc després, el 20 d’octubre el cotxe del cònsol, un Buik, ronda per la Vila probablement prenent vistes. L’abril de 1937 Ovséienko es passeja per Sitges amb un seguici de gent, tots molt ben vestits, contemplant els xalets i manifesta la seva predilecció per  ‘Los Arcos’, propietat de don Jaime de Semir. El xalet és un edifici noucentista, més palauet que xalet d’estiu i per bé que no es troba a primera línia res no li tapa la vista perquè al davant hi ha un solar sense edificar que s’utilitza com a camp de futbol. Pocs dies més tard la Generalitat li ha ofert el xalet. El cònsol rus de Barcelona s’hi instal·la el dia 23 de maig, un cop apagats els estretors de la lluita entre els comunistes de filiació soviètica i els anarquistes i comunistes del POUM.

No és estrany que el cònsol es volgués instal·lar en un xalet de Sitges. Entre el juliol de 1936 i 1938 molts dels habitatges d’estiuejants i xalets de Terramar i del sector del Vinyet van ser incautats i ocupats per personatges de tota mena, com el general Líster, personatges de la revolució o el Consolat de Xile. Malgrat la revolució i de la guerra Sitges conservava una apaivagada, esllanguida aurèola d’aquell cosmopolitisme brillant que l’havia distingida entre les poblacions de la costa Mediterrània dels anys trenta.

El glamur s’havia tornat opac i esfilagarsat però els xalets, el passeig,  l’antic Hotel Terramar  convertit en hospital de sang  i la platja persistien. Ovséienko va sojornar a Los Arcos fins que va marxar a la URSS aquella mateixa tardor cridat per Stalin per tal de desfer-se’n; al cap d’un any era afusellat. Los Arcos va ser llogat al ministre d’Instrucció Pública i va esdevenir part integrant de la colònia de criatures refugiades, un projecte de ciutat infantil (1938-1939) que no va acabar de reeixir per les pròpies circumstàncies de la guerra. Fins aquí la història.

La realitat sempre supera la ficció i en aquest benentès Ovséienko és un personatge diem-ne secundari de l’aventura vital d’un xòfer rus que arriba ferit a l’Hospital de sang de Terramar mentre ell s’instal·la a Los Arcos.  Com que la ficció no pot tergiversar la realitat  ara mateix l’Òleg Serguèiovitx Dovlàtov, el xofer rus, està recuperant la seva pròpia història per no crear malentesos respecte la seva fidelitat al cònsol i la seva secreta admiració vers Andreu Nin. Tant el cònsol i el xòfer van ser uns perdedors, però en el cas del polític fa uns anys es va esdevenir la seva rehabilitació. En canvi, la vida del xòfer, potser un doble agent, va ser com la de tants anònims ciutadans d’aquesta Europa convulsa. Es va estimar més viure de records en la més trista solitud vora la platja de Terramar; almenys, això és el que sembla. Esbrinarem.

Article publicat en dues parts a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges 2.VIII.2019 i 30.VIII.2019