SIBERIANA RECITANT ANNA AKHMÀTOVA

Estatura mitjana, claredat d’esguard, el cabell curt li emmarca faccions que provenen de latituds de força més enllà de les ribes nord i sud de la Mediterrània. Ha dit que tenia cinquanta anys. En les paraules-concepte de presentació ha pronunciat Sibèria i Dr. Zhivago. És una de les alumnes que han passat per les aules del Consorci de Normalització Lingüística i que amb motiu del trentè aniversari d’aquesta corporació ha intervingut en l’acte de celebració que ha tingut lloc al Teatre Nacional de Catalunya. Ella i d’altres alumnes procedents d’arreu dels cinc continents han estat els veritables protagonistes d’un acte que ha volgut no només donar dades, i totes prou satisfactòries, sinó fer palesa l’experiència de les persones nouvingudes que han volgut aprendre el català, la llengua pròpia del nostre país. Els protagonistes de la vetllada van anar arribant de Romania, la Xina, Rússia, Ucraïna, Albània, Costa Rica, Veneçuela, l’Uruguai, el Senegal i el Marroc  en diverses circumstàncies i s’han obert pas entre nosaltres a les nostres viles i ciutats amb treball i voluntat. Escoltar les seves motivacions de l’aprenentatge del català és una lliçó d’experiència vital. Des de voler ajudar la canalla a fer els deures fins a buscar noves i millors oportunitats, conèixer a fons gent, paisatges  i costums d’aquesta terra per formar-ne part, voler arrelar i fer amistats, construir i ajudar a construir, en definitiva, una vida. 

Siberiana recitant Anna Akhmàtova

Ells i elles, amb temps i fet han palesat les paraules de la Consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga quan es referia a “posar en valor el compromís, la tasca i l’aliança construïda i compartida entre la Generalitat i els ajuntaments, consells comarcals i diputacions, els professionals, l’alumnat, centres educatius, empreses i entitats locals. En definitiva, la societat catalana”, remarcant la importància de la tasca dels vint-i-dos centres del Consorci, les cent trenta-cinc administracions publiques implicades, els cent quaranta-sis punts d’atenció i els set-cents quaranta-quatre professionals que hi treballen arreu del país. Tot per aconseguir la incorporació de tantes persones com sigui possible a la llengua propia del país en tant que vehicle de comunicación i de cohesió social. 

Celebració del 30è aniversari del Consorci per a la Normalització Lingüística

Que l’aprenentatge de la llengua pròpia de Catalunya és un factor d’integració i de cohesió social no és cap tòpic, sinó una realitat creixent. En trenta anys s’han realitzat vuitanta-tres mil cinc-cents seixanta-cinc cursos que han acollit un total d’un milió nou-centes mil persones, i s’han organitzat cent trenta-set parelles lingüístiques comptant amb el voluntariat d’alumnes i persones catalanoparlants. Ha estat un model d’èxit que cal continuar i fer créixer mentre es va adaptant a la realitat de les circumstàncies socials. Però la feina feta i els assoliments són un fet i, tal com deia la directora general de política lingüística, Esther Franquesa, “sense el Consorci el país seria diferent. Veure el camí recorregut pel Consorci il·lusiona i fa respecte. Mereix reconeixement per l’esforç ingent, quotidià i constant de cercar les millors condicions per a la llengua, amb la complicitat d’entitats, establiments i empreses d’àmbit local i comarcal que dibuixen un cercle on la llengua és ben rebuda per ser-hi usada i apresa”.

Torno a la siberiana que ha recitat Anna Akhmàtova. Cadascun dels protagonistes explicava les seves circumstàncies i cantava una cançó o recitava un poema del seu país d’origen. Els cursos de català del Consorci de Normalització Lingüística han permès que ens regalés una recitació en rus del poema “La musa” – aquella cadència musical de la llengua russa, inconfusible i única… – i, a més, ens la traduís ella mateix a la nostra llengua amb sentiment i sensibilitat. Confesso que, més enllà de la celebració,  del record dels presos i exiliats amb el poema de Miquel Martí i Pol, de Lídia Pujol cantant “He mirat aquesta terra” amb lletra de Salvador Espriu i música de Raimon,  per a mi ha estat el moment més emotiu. Un regal. Gràcies, Elena. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 15.XI.2019

LENINGRAD, 1944

                                                                  Per a Elena Zernova, de Sant Petersburg

Sempre n’he dit Sant Petersburg i era la ciutat somniada. Fins que un mes de març vaig anar a raure vora el riu glaçat, amb el Palau d’Hivern al fons, lluminós i màgic i  imponent. Hi vaig arribar amb els ulls tancats fins que Elena Z.  em va dir que ara ja pots mirar. Així com Mercè Rodoreda escriu que hi ha gent que amb un record en tenen per a tota la vida, la primera visió de Sant Petersburg, gris i glaçada, va ser la visió de la bellesa en estat pur. 

Vista del Palau d’Hivern amb el Neva glaçat. Fot. Frèia Berg (2011)

Ho he recordat avui, diumenge vint-i-set de gener, quan he vist que es complien els setanta-cinc anys de l’aixecament del setge de la ciutat encerclada per l’exèrcit alemany. Del vuit d’octubre de 1941 al vint-i-set de gener de 1944 van transcórrer dos anys, quatre mesos i dinou dies de guerra, privacions, fred, malalties i d’una fam còsmica. Els alemanys? responia Anna Akhmàtova quan arribà evacuada a Taixkent – I els parlava de la gent que menjava desesperadament gossos i gats per poder sobreviure entre tota mena de privacions. Famílies senceres van morir de gana. L’enemic eren la fam i el fred. L’exèrcit enemic també, és clar, bombardejant la ciutat sense parar. De tres milions d’habitants en van morir la meitat.  La mare d’Elena Zernova , com tants altres, havia subsistit amb una racció de cent vint-i-cinc grams de pa per tot el dia; no hi havia res més.

El setge de Leningrad va marcar un dels capítols més dolorosos de la II Guerra Mundial. Entre tanta misèria i clarobscurs que provoquen les guerres, es van produir capítols de creativitat i de lirisme inigualables. En destaco dos. L’un, la Setena simfoniade Xostàkovitx, titulada Leningrad, i dedicada a la ciutat que va suportar el setge. L’autor la va iniciar a la ciutat i la va acabar a Samara, on havia estat evacuat i on es va estrenar el 1942. Considerada per alguns una obra de mera propaganda soviètica, d’altres hi veuen una crítica al sistema i, per extensió, al totalitarisme. El fet és que durant la guerra  va esdevenir un dels símbols antifeixistes i va ser llargament interpretada resultant una de les peces més característiques de la música russa del segle XX.

Karl Eliasberg dirigint la Sinfonía núm. 7, de Leningrat, de Xostàkovitx l’agost de 1942.

Anna Akhmàtova havia escrit que no hi ha al món un poder més temut i terrible que la paraula profètica del poeta. Evacuada de Leningrad el novembre de 1941 i traslladada a Taixkent, no va retornar a la capital del Nord fins el juny de 1944, passant per un exili que li va canviar la vida. Oracle i elegia, Akhmàtova va dedicar a la seva estimada ciutat un conjunt de poemes corprenedors, on no hi manquen les tonalitats pròpies de la poesia de guerra, una èpica empeltada de  pietat.  

La poeta Anna Akhmàtova els anys quaranta

Són poemes que avui configuren un memorial líric que  li van valer la condecoració sobre la Defensa de Leningrad. Per bé que el llibre Poema sense heroi i els dispersos que apleguen les obres completes configuren una extensa suite, el Llibre Setè de la poeta el conté els més característics, aplegats amb el títol genèric de “El vent de la guerra”. Els dos dels que n’he fer la versió catalana són un exemple i un reconeixement a qui es va erigir en la veu de totes les víctimes que van patir setge, bombardeigs, privacions de tota mena.

(4)

Els ocells de la mort són al zenit

Qui salvarà Leningrad? 

Està ben quieta, respira

i encara viu, mentre tot ho sent:

Com al fons de la mar Bàltica

els seus fills gemeguen mentre dormen,

com des de la fondària se sent el crit de: “Pa”!

que arriba fins el firmament…

Però aquesta terra ferma no té pietat.

I des de totes les finestres a l’aguait – la mort.

(5) CORATGE

Sabem què aguanta dret ara mateix

i què passa en aquest moment.

L’hora del coratge ens repica als rellotges

i el valor no ens abandonarà.

No ens fa cap por la tempesta de plom,

ni ens acovardem per manca de refugi.

I et defensarem, llengua russa,

poderosa i gran paraula russa!

Et lliurarem a la nostra canalla

pura, lliure i rescatada del captiveri

per sempre més!

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 1 de febrero 2019

POESIA I CIRCUMSTÀNCIES

POESIA I CIRCUMSTÀNCIES

Durant temps m’havia resistit a escriure poemes per encàrrec i de circumstàncies. Em semblava que era abocar-me a la facilitat formal, que no es podia forçar la dicció ni la motivació poètiques. Que la imposició d’una determinada temàtica o circumstància comportava el risc d’estrafer la llibertat de la paraula i girar l’esquena als consells que Rilke havia donat, i no en va, a un jove poeta que li havia demanat el parer sobre la seva poesia. Uns consells que aviat van passar a ser una ètica i un cànon. I, no obstant això, a l’altra banda, hi tenia el comentari que un poeta nostrat i cap de brot de tota una generació de revolta formal m’havia fet: si no ets capaç de fer un poema de circumstàncies no seràs mai una poeta de debò. Ell entenia la poesia com un ofici en el sentit que calia dominar l’eina, que era la llengua. I, encara, una altra observació, aquesta referida a la traducció poètica: és que el que cal és que el traductor coneixi ben a fons la llengua pròpia, perquè per més que domini l’altra, sinó està bregat a fons amb la llengua pròpia mai no se’n sortirà. D’aquest triple bagatge, no del tot contradictori, m’he anat servint.

Ara ja porto escrits uns quants poemes i suites d’encàrrec, de temàtica suggerida o sol·licitada, i a fe que ni me’n desdic ni me n’amago, sinó tot el contrari. Han estat motiu de descoberta i de plaer d’escriptura: he acompanyat artistes (Subirachs, Agustí Albors), he contribuït a la diversitat de visions de les nostres festes, he fet nadales – i recentment he rebut l’encàrrec (sí, l’encàrrec, d’una cantata de Nadal per a música i cor, de la que a hores d’ara només he pensat en el títol…), vaig escriure dues lletres de Caramelles per al meu pare – aquestes amb pseudònim perquè em semblava més divertit i m’hi trobava més còmoda -, i també m’he referit a temes concrets.

Unknown

Fa un parell de mesos que des de l’Ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia em van demanar algun poema referent a al vinya i el vi per a un volum que ha de reunir els poetes que vam participar als recitals de Poesia i cava que, enguany, arriben a la dècada. No en tenia cap i no encertava el desllorigador.  I aquí es van imposar dues circumstàncies. L’una, les ganes que tenia d’escriure un tornaveu al Brindis de la poeta russa Anna Akhmàtova, una de les veus que m’han fet poeta i que mai no deixo de freqüentar.  L’altra, les nostres circumstàncies col·lectives, la nostra capacitat de resistència, la nostra voluntat de país lliure en pau i progrés, la mirada a la nostra tradició més allunyada i la que hem construït d’uns anys ençà. Vaig donar el tomb al poema d’Akhmàtova per  reflectir el nostre present amb l’esguard posat en el futur.

Aquí  deixo el poema. Està especialment dedicat als músics, poetes, ciutadania de Sitges i dones teixidores del groc de llibertat que cada divendres ens convoquen a les vuit del vespre a la Plaça de l’Ajuntament per demanar la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats. La nostra realitat més crua i l’esperança, fermesa i dignitat que ningú no ens pot arravatar.

DESPRÉS DEL BRINDIS D’ANNA AKHMÀTOVA

Brindo per la casa devastada

Anna Ahkmàtova

Brindo per una pàtria lliure

i per les restes d’on hem de viure i construir.

Pels ancestres, pels morts i la memòria,

i pel teixit del temps que ens ha configurat.

Brindo per la terra lliure d’assetjants,

pels drets que hem anostrat després dels guanys.

Brindo per la llum, la claredat,

per l’aire i pel paisatge,

per un cel desemboirat i transparent

que ens mostri com les ombres del capvespre

obren el pas de la nit estelada

en la que el somni no és tant sols el somni.

Brindo per la rauxa i la passió,

pels vincles que ens han unit més fortament

a cada maltempsada.

Per veure créixer l’estesa de les vinyes,

saba i saó, terra que ens retorna

en el regust del vi novell

que el temps i la paciència han acomplert.

El vi que ha d’embriagar-nos

de joia i llibertat.

 

 

El poema va ser publicat en un post el dia 21 de març amb motiu del 
DIA MUNDIAL DE LA POESIA 2018.
L'article ha estat publicat a 
"El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, el 23.III.2018

DESPRÉS DEL BRINDIS D’ANNA AKHMÀTOVA

DESPRÉS DEL BRINDIS D’ANNA AKHMÀTOVA

Brindo per la casa devastada

Anna Ahkmàtova

Brindo per una pàtria lliure

i per les restes d’on hem de viure i construir.

Pels ancestres, pels morts i la memòria,

i pel teixit del temps que ens ha configurat.

Brindo per la terra lliure d’assetjants,

pels drets que hem anostrat després dels guanys.

Brindo per la llum, la claredat,

per l’aire i pel paisatge,

per un cel desemboirat i transparent

que ens mostri com les ombres del capvespre

obren el pas de la nit estelada

en la que el somni no és tant sols el somni.

Brindo per la rauxa i la passió,

pels vincles que ens han unit més fortament

a cada maltempsada.

Per veure créixer l’estesa de les vinyes,

saba i saó, terra que ens retorna

en el regust del vi novell

que el temps i la paciència han acomplert.

El vi que ha d’embriagar-nos

de joia i llibertat.

 

 

Terramar, primavera de 2018

 

ÚLTIMS REFUGIS

ULTIMS REFUGIS

M’encanta sentir com canten les coses

M. Rilke

 Quan arriba el moment en què estàs enfadada amb l’univers per alguna o altra cosa que ha sobreeixit el vas de la paciència et preguntes què has de fer perquè, en realitat, n’estàs fins el cap d’amunt. Llavors cadascú l’enfila com bonament pot perquè hi ha tants recursos com imaginació  i ganes de tombar full i passar pantalla. I sempre acabem trobant un o altre refugi.  

Els meus solen ser la música, que amanseix les feres des de que el món és món, i els llibres de poesia buscant algun vers, algun poema que em serveixi de resposta i que em traslladi al cor de les paraules. La música pot ser tot Chet Baker, La simfonia dels salms d’Stravinsky, el piano d’Ernesto Lecuona, el Franco Battiato de la Prospettiva Nevski, la Sonata per a violí i piano de Cesar Frank, el Rèquiem de Mozart, la cançó del capvespre del Tannhäuser , la Suite I de Bach amb el violoncel de Pau Casals, La Bohème tota sencera,  el Raimon cantant les Veles e Vents d’Ausiàs March o la Maria del Mar Bonet posant veu i música als poemes de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. El repertori es pot allargar però m’adono que sempre vaig a raure als poetes i per alguna cosa deu ser.

Tinc sobre la taula els darrers poemaris de Narcís Comadira, de Quim Español, de Marcel Riera. Tres poetes que tenen en comú una escriptura aparentment senzilla, elaborada amb llenguatge treballat, bon ofici i una qualitat expressiva intensament suggerent. Una poesia on el jo líric es comunica amb qui el llegeix de forma gairebé osmòtica. Són tres poetes que, cadascú a la seva manera, acompleixen a parer meu el que Rilke assenyala en la coneguda Carta a un jove poeta: la mirada endins, l’escriptura fonamentada en la seva intrínseca necessitat, la interrogació lírica de la vida quotidiana, “endinsar-se en sí mateix i explorar les profunditats d’on emergeix la vida pròpia”. Assoleixen el que Rilke estableix com a ètica i poètica: “una obra d’art és bona si ha nascut de l’impuls d’una íntima necessitat”. L’esguard interior i la seva concreció formal, expressiva, en la creació poètica. La recompensa del poeta, segueix Rilke,  és l’extrema soledat perquè només “és” i es retroba dins de sí mateix i en la natura a la que està unit. Ell ho va portar fins a l’extrem i per això llegir-lo esdevé la contemplació de l’absolut per mitjà de la paraula. I per això, també, Rilke és un poeta de difícil traducció. 

És gràcies a una senzilla edició que rellegeixo la gran Anna Ahkmàtova en una antologia de butxaca. Repassant els versos no puc deixar de pensar en la primera visita que vaig fer a les dependències que ocupava a la denominada Casa de la Fontanka, a Sant Petersburg, un habitatge comunal on ella disposava de poc més d’una habitació.  “He llegit que les ànimes no moren”, és el títol del recull que mostra els seus registres més profundament dramàtics en la seva maduresa. La poesia d’Ahkmàtova commou perquè és un plany profund i d’una gran contenció sobre un passat relativament feliç i irrecuperable, els amics i familiars morts per la repressió estalinista – Bulgàkov, O. Mandelstam, N. Punin … – ,  l’empresonament del fill, tanta tragèdia personal i col·lectiva. Brindant “per la casa devastada” i “perquè Déu no ens ha salvat”, poeta de la seva ciutat estimada amb el Neva sempre present, el record de les persones desaparegudes s’entrelliga amb una adolorida nostàlgia expressada per una veu ajustada i potent en la seva entossudida resistència. Va viure una vida tan tràgica com clarivident, igual que la seva poesia:

I aquell cor tampoc no respondrà

a la veu meva, a l’alegria o aflicció desperta.

Tot va acabar… I el meu cant ressonarà

on res de tu ja no resta, en la nit deserta.

És així, com Ahkmàtova ens ve a dir que la poesia és també salvació. O, si es vol, un dels darrers refugis quan ja no queda gairebé res. Ara mateix, llegia Ahkmàtova escoltant el violoncel de Pau Casals…

 

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 16.III.2018

CONTRA EL DARD, EL POEMA. (UNA POÈTICA)

CONTRA EL DARD, EL POEMA. (UNA POÈTICA)

n-de-stael-mediterranee-le-lavandou-1952
Nicolas de Staël, Mediterranée, Le Lavandou (1952)

És la febre que conjura les paraules i m’aboca al paper en blanc. És el neguit guiant les meves mans que multipliquen el delit i la fúria. És la llum que s’escola per l’arbreda en la vall closa. És la mar que es vesteix amb mirallets d’estiu i amb un riell que es perd en l’horitzó. Sóc tota jo qui es vincla al reclam rabent de la sang, obscurament feliç de ser en el poema. (Cinc besllums per a un estiu de cendra, 2011)

No tinc biografia.

Com William Carlos Williams volia escriure un poema però m’he abocat a escriure la biografia dels meus poemes.

Escriure és una necessitat i explicar una altra, i totes dues conflueixen en una reflexió a tocar dels límits. No existeixen ni el cànon ni el temps, ni geografies ni llengües. Quan hi ha alguna cosa a dir, tot esdevé intensitat i s’agleven paraules i versos. Després arriben els silencis, un desert ressec i ocre, aridesa, terra clivellada, cendra. La travessa, si ho és, no té calendari. Llavors, forçar la paraula és fallida i impostura. Si l’ase aplaudeix em neguitejo però si ho fa el porc és que m’he traït.

Sóc el que escric.

La meva poesia són descobertes, passions i obsessions.

És la llum dels mirallets que la mar fa a l’estiu i la llum abissal de subterra vermellosa i ennegrida. És la idea que només sóc capaç de desentrellar seguint l’impuls de convertir-la en poema: contra el dard, la resposta. És un vidre opac i el mirall d’ulls endins.

La meva poesia són ciutats, París, Viena, Roma, Sant Petersburg, són països, Provença, Itàlia. La riba nord de la Mediterrània i algunes geografies de la riba sud, amb tots els vells mites. La Mediterrània d’Umberto Saba. La tardor daurada de Mercè Rodoreda vora el llac de Ginebra.

La meva poesia són els altres poetes, les que em van fer: Rosa Leveroni i Montserrat Abelló. Les que he anostrat: Marina Tsvetàieva, Else Lasker-Schuler, Anna Akhmàtova. Els que no puc deixar: Ausiàs March, Rilke, René Char. Els que m’hi porten: Caravaggio, Courbet, Cézanne, Nicolas de Stael.

El contrallum.

El corall.

L’ambre.

Les roses.

L’instant.

La voluntat de dir.

L’oblit. 

Text publicat a tall de biobibliografia a Nit de Poesia. 16è Festival Nacional de Poesia a Sant Cugat. Barcelona: Institució de les Lletres Catalanes, 2016. (Llibre del Núvol; 14) 

Nazim Hikmet, al seu país

L1090142
Posta de sol a Kusadasi (2009). Fot. Frèia Berg

Un dels valors afegits de la investidura del president de la Generalitat Carles Puigdemont ha estat el de les seves cites literàries: Miquel Pairolí, Gaziel, Carles Rahola i Nazim Hikmet. Els versos del poeta turc han circulat per la xarxa durant dies i per a molts han estat una descoberta. La bellesa i la força de la poesia que Hikmet encarna han fet diana i serà difícil oblidar que “la mar més bella és la que encara no hem navegat”. Tot un convit a l’esperança i un gran temps per a la lírica.

            Tinc per costum buscar llibres de poesia als indrets on viatjo. M’eixamplen l’horitzó i em concreten, en cert forma, la visió d’un paisatge, d’una gent, d’un país. Guardo llibres, llegits i subratllats, de Sophia de Mello Breyner adquirida a la fira nocturna d’estiu a Figueira de Foz, de Iehuda Amikhai vora el mercat de Manahe Yehuda de Jerusalem, de René Char i Albert Camus a les llibreries i quioscs – envejables!- de Provença; d’Else Lasker-Schuler a la Literatur Haus de Berlin; d’Ada Negri, Umberto Saba i Alda Merini a la Feltrinelli del Largo Argentina de Roma. Fins i tot em vaig deixar seduir per una edició en rus de la gran Anna Ahkmàtova vista en una prestatgeria de la Nevski Prospekt de Sant Petersburg.

L1090525
Camp d’oliveres vora les immediacions de les ruïnes d’Efes (2009). Fot. Frèia Berg.

Poems of Nazim Hikmet prové d’una de les llibreries angleses situada vora les immediacions de Santa Sofia, a Istanbul, l’estiu de 2009. Llavors l’escriptor turc més conegut era el novel·lista Orhan Pamuk, guardonat tres anys abans amb el Premi Nobel de Literatura, de manera que el llibreter es va estranyar que li preguntés on guardaven els llibres de poesia. Com sempre, al racó del fons de les llibreries, això és característica universal. El nom de Hikmet m’era vagament conegut, però, llegits a l’atzar uns quants versos, vaig decidir que era el llibre que m’havia d’emportar.

L1090133
Posta de sol a Kusadasi (2009). Fot. Frèia Berg

Els dies que van succeir es van esdevenir en una casa d’estiueig de Kusadasi, on vaig experimentar el contrast entre una planificació urbanística moderna i el veïnat que convivia amb el bestiar. Alternava la lectura de De part de la princesa morta, de Kenizé Mourad, amb la del poeta del que anava traduïnt alguns textos al català.

L1090240Hi ha escriptors que, malgrat els exilis i persecucions, pertanyen al seu poble i el seu poble s’hi reconeix. Per això em va impressionar fortament que a Selçuk, el poble on la tradició assenyala la tomba de sant Joan Evangelista, al restaurant on ens vam anar a refer de la calor i de la gana dues fotografies presidissin ostensiblement les parets del local.

L1090236
Mustafa Kemal Atatürk servit pel besavi del restaurant , de Selçuk. La foto està presa de la que hi havia penjada a la paret. (Fot. Frèia Berg)

Una era de Mustafà Kemal Atatürk, el fundador de la Turquia moderna – un besavi del propietari del restaurant l’havia servit com a cambrer.

L’altra, de Nazim Hikmet, acompanyant un dels seus poemes.

L1090233
Fotografia i poema de Nazim Hikmet, a la paret del restaurat de Selçuk (2009). Fot. Frèia Berg, que no ho va saber reproduir millor.

Aquests dies hi he tornat a pensar, i n’he recuperat un dels que llavors vaig traduir. Es titula “TU”, i fa encara més entenedora la simbiosi entre els  poetes i els pobles.

Tu ets un camp,

      jo sóc el tractor.

Tu ets els papers,

      jo sóc la màquina d’escriure.

Muller meva, mare del meu fill,

ets una cançó –

       i jo sóc la guitarra.

Quan fa calor, el lent del sud porta la nit humida –

      tu ets la dona caminant vora l’aigua

      que esguarda entre besllums.

Jo sóc aigua,

      tu te n’abeures.

Sóc el passavolant de carretera,

      tu ets qui obre la finestra

             i em fas senyals.

Tu ets la Xina,

      jo sóc l’exèrcit Mao Zedong.

Tu ets una noia filipina de catorze anys,

      jo et salvo de l’engrapada d’un mariner americà.

Tu ets un poble de muntanya

      a Anatòlia,

tu ets la meva ciutat,

      la més bella i la mes malhaurada.

Tu ets un plor que demana ajuda – vull dir, ets el meu país;

      les passes que corren vers tu són les meves.

 

(“El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 22.I.2016)