Al vespre d’un 8 de març, amb Angeles Santos

Acabo el vespre del día d’avui, 8 de març, Dia Internacional de les Dones, a la Galeria Àgora de Sitges, recordant la pintora Ángeles Santos. Una de les silenciades, de les ‘sin sombrero’, de les que ‘nadie hablará de nosotras cuando estemos muertas’. Entre els disset i els vint anys va treballar intensament travessant en poc temps la Nova Objectivitat, el Surrealisme i l’Expressionisme.

Galeria Agora (Sitges), 8 de març, amb Ángeles Santos. Fot. Agora

Un món (1928) és la seva gran obra mestra, on va intentar explicar el món tal com el veia i el sentia. S’havia inspirat en uns versos de Juan Ramón Jiménez:

“… ángeles malvas

apagaban las verdes estrellas.

Un cinta tranquila

de suaves violetas

abrazaba amorosa

a la pálida tierra”.

El món és la representació de la construcció i del somni, la visió d’un món interioritzat i oníric, fragmentat, i enllaçat amb un univers on àngels i estels conjuguen els estats de l’ànima. El vers de Jorge Guillén “Los sueños van por la orilla de la sombra” constitueix el correlat d’aquesta introspecció expressada des d’un surrealisme en estat pur. 

Un món (1929). MNCARS, Madrid

La meva relació amb Ángeles Santos ve de lluny. Primerament va ser del veïnatge del carrer, on jo veia una senyora gran, fina i delicada, amb uns ulls blavíssims. Després, de la Galeria Agora on la veia a través dels vidres de la porta i del finestral envoltada de les seves pintures penjades en la blancor de les parets. El 1991 en vaig publicar un primer article i després en van venir més. L’activitat creativa practicada per l’artista des dels anys quaranta en olis, aquarel·les i dibuixos li havia atorgat una certa presència en el medi artístic però va ser gràcies a Àngels Pi, des de la Galeria Agora, que va comptar amb el suport en exclusiva de la galeria. Va ser gràcies a Àngels Pi que Angeles Santos es va situar de nou en el medi artístic en una etapa i una estètica ja ben diferent de la dels seus inicis.

El 1992 Àngels Pi em va fer un encàrrec que va constituir una de les il·lusions més grans que he tingut i una oportunitat única: realitzar la monografia sobre Àngeles Santos. No en tenia cap i va la primera. El llibre va esdevenir un altre mitjà de resituació d’Àngeles Santos i la seva obra en la historiografia de l’art i de la cultura.

Gairebé coincidint amb el temps s’esdevenia la recuperació d’Angeles Santos com a pintora d’avantguarda gràcies també a la irrupció dels estudis de gènere que han fet possible la visibilitat de tantes dones en els medis respectius. Diferents, més distants o més properes, Ángeles Santos, Maruja Mallo, Norah Borges, Olga Sacharof, Maria Blanchard i Remei Varo, han aconseguit situar-se al lloc que els correspon i on haurien hagut de ser presents des del  moment en què van esdevenir artistes emergents.

La foto que m’ha fet Juan Terraza aquest mateix vespre, a l’Àgora.

Aquests han estat alguns dels aspectes que he comentat. En un dia com aquest és important remarcar la importància dels estudis de gènere i trencar la invisibilitat, que és el primer dels sostres de vidre. Per a mi ha estat una nova oportunitat de reivindicar l’obra d’Àngeles Santos. Una artista que des de 1991 m’acompanya i que quan penso en la seva visió del món, d’Un món, m’adono que entre els clarobscurs blavencs de la nit americana hi ha un univers de vida i de misteri obert a totes les percepcions.