RÈQUIEM PER LA MARE D’UNA AMIGA

Aviciats com els tinc,

qui es desviurà,

quan jo no hi sigui,

pels meus morts?”

Cèlia Sànchez-Mústich

No érem gaire gent però l’església parroquial era plena pel record i per l’afecte de tots els que no han pogut fer acte de presència. Hem acomiadat la mare d’una amiga i ha estat un acte senzill i sentit. La meva amiga i jo fa temps que som amigues i de tant en tant recordo la primera conversa que vam tenir. Va ser a la línia 4 del metro de Barcelona, del Liceu al Passeig de Gràcia. Sortíem d’un dels primers recitals de poesia que havíem compartit al Pati Llimona, on ens van acompanyaven els poetes Àngels Cardona – que era una energia positiva i inaturable – i Màrius Sampere, amb aquells ulls tan blaus. Va ser un trajecte breu i intens perquè en tres paraules em va posar al corrent de dos temes que li eren vitals: la situació de la persona que estimava  i l’estat de salut de la seva mare.

La mare de la meva amiga em sembla que només l’he vista una vegada però és igual, perquè, amb ella, sempre ha estat una presència constant.  N’ha tingut cura des de sempre, perquè la Nati Mústich necessitava ajuda per poder administrar una salut esquiva i escassa. Com que no tenia ningú altre la meva amiga ha tingut la seva mare com la més important i entranyable responsabilitat. Quan els anys han anat malmetent aquell cos tan feble les entrades, sortides i sojorns dels hospitals han esdevingut vida quotidiana.

No obstant, la meva amiga mai no ha ajornat la seva vocació de poeta sinó tot el contrari.  Només una bondat i una sensibilitat com la seva poden convertir en paraula poètica les situacions que voregen i depassen els límits dels humans.  Fins i tot quan ha escrit els seus posts a feisbuc, perquè són mirall de vida i sentiments. Fa pocs dies, quan la seva mare feia l’estada darrera a l’hospital va escriure-hi una reflexió que em va impressionar tant que no puc deixar de reproduir perquè expressa com poques vegades he llegit què és l’amor a l’engròs, total i absolut: “Donar la vida per algú, et converteix en heroi, sempre que la donis de cop (allò de matar-te saltant a les vies del tren per rescatar un nen) o a poc a poc però en missions humanitàries reconegudes (anar-te’n al Nepal, treballar dins l’Open Arms). També està prou ben vist quan és una mare que se sacrifica, ja sigui de cop o al llarg del temps, per un fill malalt i espantat que la demana. Se’n pot arribar a dir allò de “mare coratge” (però quina no ho seria? Poques…). I tots, crec, gairebé sense excepció, comprenem que les parelles dels presos o preses polítics deixin de fer llargs viatges de plaer en solitari, o a l’inrevés, en facin de llargs per poder estar amb la seva parella i donar-li suport. També diria que el gest d’un amo d’estar-se al costat del seu gos malalt, perquè considera que mentre sigui possible això és el millor per al gos (ell sap quines paraules li ha de dir perquè sigui feliç), més que no pas una luxosa residència per a animals o el sacrifici quan encara no toca, doncs això, aquestes renúncies a favor d’un animal generen admiració i tendresa incontestables, fins i tot per part de persones no especialment amants dels animals. Ara bé, si és la teva mare anciana, malalta, dependent, allitada, per qui dones la vida a poc a poc… les reaccions són ambivalents. N’hi ha de bones, i tant, però n’hi ha tipus “has de fer la teva vida” o “ella ja ha fet la seva vida”. I no, perquè ella no és menys que una refugiada, que una presa política, que una nena malalta, que un gos malalt.”

El recordatori de la Nativitat Mústich Burgada ens diu que des del dia 16 ha començat a viure dins dels qui l’estimen i, certament, Cèlia, hem estimat la teva mare perquè sempre ha estat amb tu una presència, com ho serà també d’ara endavant.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, setiembre 2019